Segurament la major part dels que hi esteu interessats ja la teniu en paper, en tot cas, aquí us deixo el pdf del fulletó per aquell que encara no l'hagi pogut llegir, o només l'hi interessi d'imprimir-ne una part.
Tot i les previsions del temps, hem volgut sortir a fer-ne alguna. Amb el Toni teníem la intenció de fer alguna canal interessant de la zona de la Valleta i, després de descartar-ho per les previsions de mal temps, vam girar la vista cap al Cadí.
Algunes estones amb els esquís a l'esquena i algunes estones amb els esquís als peus, i després d'una hora i mitja de pista, hem arribat al refugi del prat d'Aguiló (a sota).
Des del refugi hem enfocat els pendents cap al pas dels Gosolans (a sobre). La neu estava realment malament, molt pastosa, i ens feia patir per a la baixada.
Dalt de la carena, ens hem adonat que teníem el mal temps gairebé a sobre. Què fem? Ha començat a nevar i a bufar el vent i la conclusió ha estat unànime: cap avall!
Un mos ràpid al porxo del refugi, i ja només ens ha calgut desfer la pista fins el cotxe sota un xirimiri obsessiu.
Avui, amb el Toni, hem fet la darrera escalada de tarda d'horari d'hivern. A partir de la setmana vinent, amb la tarda més llarga, ja ens podrem plantejar reptes més interessants. O més llargs. O amb més aproximació.
Després d'una caminada a través d'un bosquet, comença un festival de plaques i bona roca. De cop, tot canvia, l'adherència, la confiança, la moral... El tercer llarg està molt bé, una placa que es va adreçant fins al sorprenent flanqueig que et porta a la reunió i que, fins que no hi ets, no el comences a entendre.
La quarta és una mica a l'inrevés, comença dreta, i es va tombant fins la reunió (a sobre).
El darrer llarg és una mena de perla, una placa força sostinguda en el Vº i molt ben equipada. Gairebé 40 metres de gaudi constant. Molt recomanable, val la pena el viatge!
Arribats al camí de dalt, ja només queda mirar cap amunt, cap a Gorros i els cims de Sant Benet, per pensar quina serà la propera d'aquesta zona...
Aquest cap de setmana ha començat de manera diferent, dissabte hi havia eleccions a la FEEC i, com a president d'entitat, em tocava anar a votar a Barcelona tot i el bon dia que feia. A més, em presentava en una candidatura, l'anomenada Entitats i país, encapçalada pel Dani Planas.
El diumenge de bon matí hem sortit de la pleta del Prat cap a la vall de Mascarida. El dia és molt bo i encara queda una bona pila de neu per tot arreu, sobretot als fons de vall i als vessants nord. Seguim unes traces velles i mig esborrades primer pel torrent i, després, per un pendent bastant fort (a sobre).
Després del coll cal baixar un centenar llarg de metres per encarar la pujada final cap al cim, d'uns 400 m de desnivell. Aquí la neu està més dura i no es desfarà en tot el dia.
La baixada és molt bona i ràpida, sobretot a partir del collet que hem tornat a remuntar. Primer pensàvem baixar directament pel barranc de la Coma del Forn, però la vall de Mascarida ens ha seduït i em sembla que l'hem encertada.
Des de dalt, hem vist l'incendi que cremava a les carenes situades entremig de les valls de Cardós i Ferrera, sobre de Boldís Sobirà. Baixant, des de la carretera, ens hem distret amb l'actuació dels mitjans aeris dels bombers, que al final l'han pogut dominar.
Aquest dimecres a la tarda, amb el Toni, hem tornat a la Codolosa. Hi hem tornat i ens hi hem reconciliat.
Realment ens va agradar molt. La roca és genial i els passos sorprenen contínuament. El primer llarg són una colla de ressalts que es van encadenant amb una dificultat còmode. El segon comença molt dur, amb dos passos de 6a que jo vaig fer en A0 però als que se'ls hi veia color, i continua per una placa que sembla molt més dura del què és, gràcies a bons forats i a alguna superpatata (a sobre, el Toni arribant a la R2).
La tarda encara es fa curta, així que només vam poder pujar els dos primers llargs. Un primer que em va agradar molt perquè té més continuïtat que la Full equip i una roca similar, i un segon que comença amb un sostre que vam fer tranquilament en A0 (a sobre) i segueix amb una altra placa genial.
Aneu a saber el temps que feia que la Marta no feia via llarga, i encara més fent de primera els llargs que li toquessin, però aquest dilluns a la tarda la vaig poder enredar. Si, enredar, aquest és el verb més encertat.
El segon llarg és el millor, i com que sóc un cavaller dels d'abans, el vaig deixar per la Marta. El fet que el pas d'entrada sigui un V+ no hi va influir gens ni mica!
El tercer em va tornar a tocar a mi. Un pas balmat d'entrada que es resol amb un A0, et deixa al mig del no res. Però una roca molt sòlida i algun parabolt aïllat, et facilita l'arribada al cim.
Un curt rappel, una ullada al bosc d'Agulles, i un plàcid retorn cap al cotxe.
El pic de la Serrera, amb els seus 2.912 m, és un dels més alts d'Andorra. Tot i que se sol recòrrer des de la vall de Sorteny (vessant oest), a mi m'agrada molt el recorregut que hi va des de Ransol. Potser hi ajuda el fet que des de bon començament ja es veu al pic al fons de la vall (a sobre).
Suposava que avui les condicions de neu serien bones, i les he trobat genials! No tenia massa temps perquè tenia un dinar familiar, però en aquests casos no hi ha com anar sol i ràpid. Al final, fins i tot m'ha sobrat temps per anar a buscar algun formatge...
La pujada al coll de Meners, entre el Serrera i l'Estanyó, ja m'ha donat pistes sobre com trobaria la neu a la baixada: toveta, però no gaire. Ideal.
Dalt de tot, el paisatge sublim d'un dia seré i sense vent, amb molta neu i tot de projectes d'esquí manifestant-se per tot arreu. Infinitat de muntanyes demanant de ser recorregudes...
Fa un parell de setmanes, baixant de l'Anglada-Eli, ja ens vam anar a mirar aquesta via clàssica que travessa la paret del Migdia pel bell mig. Sembla que al Mohawk el fet de tornar a pujar per la canal dels Micos (a sota) l'hi feia certa gràcia (deu estar entrenant aneu a saber per què!).
A peu de paret s'hi arriba després de pujar la canal dels Micos i, després del tram equipat amb cintes poc abans d'arribar a les canals finals, cal baixar a buscar el peu de via seguint unes marques vermelles.
El tercer llarg és el més dur (a sobre), passos llargs d'A0, desploms constants i una roca bastant crostosa. Ens ha sorprés la quantitat de preses que hem fet baixar, i això anant molt en compte! A sota se'm veu patint a la sortida en lliure després del primer tram desplomat.
El material tampoc no és cap meravella, a sota veiem una plaqueta de buril que el Jortx ha trencat senzillament movent-la una mica...
El quart llarg m'ha agradat molt més, tot i que també té alguns passos molt obligats, almenys els desploms estan molt ben equipats. Ara, com podem veure a les fotos, puja dret de mala manera!
Arribats a la quarta reunió, un darrer llarg curt i explosiu ens ha deixat dalt del cim, on ens hem pogut relaxar i preparar la llarga baixada cap al cotxe. Tot i que fins i tot el darrer pas s'ha de suar (a sota).
En comptes de baixar directament cap a la Salamandra, hem anat a fer una volteta per anar a ensenyar al Jortx les interioritats dels Ecos, ja que no hi havia estat mai.....
