30 d’oct. 2007

Còmics d'alpinisme

Uns dies enrere, i mig per casualitat, un amic em va passar el primer volum d'un còmic japonès amb un argument alpinístico-novelesc, que gira al voltant d'escaladors japonesos que progressen i s'enfronten entre ells, primer a les parets de roca i, després, a les muntanyes més altes de l'Himàlaia.

El més curiós d'aquesta sèrie de llibres/còmic és que l'edició espanyola es publica a Rasquera, on almenys jo no sabia que hi havia una potent indústria editorial:

Fa ben poc ja han publicat el segon volum (cadascun d'ells té més de 300 pàgines), on el guió continua amb el que ells mateixos defineixen com "drama humano en carne viva".

Als aficionats als còmics i a la muntanya segur que els hi agradarà, la història té un cert interès tot i algunes errades garrafals que només detectem els que coneixem a fons el tema, i en el segon llibre ja hi comença a haver una mica de marro !

27 d’oct. 2007

Malanyeu, vies Badalona i dels Senzills

Avui amb el Jortx volíem fer alguna cosa de via llarga, que es veu que ja l'hi tornava a tocar. Després de descartar al Pedraforca per la neu i el fred, i de comprovar com plovia a Montserrat, hem acabat a Malanyeu, on ell no hi havia estat mai.

A mi també sempre m'agrada d'anar-hi a Malanyeu, sobretot en aquesta època que està de coloraines. I la setmana passa la Lu em va despertar la curiositat d'anar a la via Badalona, que era la única del Sr.Suñol que encara no coneixia.

El llarg més interessant de la via és el primer amb diferència, llarg i sostingut, i quasi sempre amb molt bona roca (a sobre, el Jortx treballant-lo).

El segon, més curt i força herbós, té un pas estrany abans de la reunió que cal saber-lo agafar bé i aprofitar una mena de diedre curt. El tercer ja arriba dalt de tot (a sota, jo mateix), i és còmode i agradable.

Tota la via es rapelable i a cada reunió hi ha dos parabolts amb cadena i anella. Tampoc cal dir que tota la via està equipada a prova de bomba amb parabolts, al contrari que les altres que tenen espits. Nosaltres hem baixat en dos rappels, 60 i 45 m.

Després hem anat a la via dels Senzills, que jo trobo francament més dura i sostinguda, i amb les assegurances més allunyades (a sobre, al primer llarg i, a sota, després de travessar el sostre a l'inici del segon llarg i, més avall, el Jortx a la placa de sortida).

Tot i que aquesta via ja l'havia feta un cop, avui que he tastat de primer els llargs clau l'he pogut valorar molt millor. Així el sostre m'ha fet patir més que cap altre pas, la placa de forats del tercer llarg continuo pensant que és un dels millors llargs de IVº que es poden provar (a sobre), i el pas de 6a de la sortida (a sota) és una cabronada per com allunya el parabolt !!

Avui no hem estat els únics a pensar en Malanyeu, i hi havia força gent. Mentre feiem la Badalona, una cordada berguedana estàven a la dels Senzills (a sobre, al primer llarg) i, després de baixar-ne ens hi hem trobat a un company de blog, l'Antoni (Vivències) i al Josep, sempre protagonista d'aquest blog.

Sempre fa gràcia trobar-se per aquestes parets a gent que, a més de compartir la passió per l'escalada i la muntanya, també tenen ganes de fer-nos-ho saber a través dels seus blogs.

En aquestes dues fotos el podem veure al primer llarg de la Badalona, abans d'arribar a la reunió (a sobre), i a l'inici del segon llarg (a sota). A veure si tornem a coincidir ben aviat !

23 d’oct. 2007

Circ de Lescun: Petretxema, Mesa de los Tres Reyes i Anie

Aprofitant que aquest divendres tenia festa i per gaudir plenament del darrer cap de setmana d'horari d'estiu, vaig marxar tres dies al circ de Lescun amb la Clara per acabar-lo de conèixer, pujant a tres dels seus cims principals, tot fent una travessa circular de dos dies i una ascensió el tercer.

El circ de Lescun es troba al pirineu occidental francès, al nord de la frontera entre Navarra i Aragó, i té un fàcil accés des de la carretera que travessa el Somport. Un dels seus atractius principals són les agulles d'Ansabère (a sobre), on em vaig estar mirant els seus difícils "spigolos" per una propera vegada.

L'altra atractiu evident de la zona són les fagedes i els seus colors de tardor (a sota), que aquests dies estaven en el seu punt àlgid.

Al peu de les agulles, la cabana d'Ansabère està ben condicionada per ser un punt d'accés a les vies d'escalada, tot i trobar-se a menys d'una hora i mitja del cotxe (a sobre). L'entrada a la cabana té un rètol que no deixa de ser curiós (a sota, casa dels privats d'amor), tot i trobar-se en un lloc idíl·lic.

Pujant al coll d'Ansabère, la visió de l'spigolo de l'agulla petita és força impresionant (a sobre). D'allà, ens vam enfilar en poca estona fins el cim del Petretxema o pic d'Ansabère (2.360 m), enganxat a l'agulla gran que és 17 metres més alta i inaccessible sense escalar-la.

Des del cim del Petretxema (a sota), com des de tots aquests cims de la zona, la vista s'estén àmpliament sobre tot el pirineu occidental i el sud de Navarra. A sobre veiem el Balaitús, les Frondellas i el Midi d'Ossau darrera l'Ayous.

Baixant cap el refugi de Linza, al capdamunt de la vall aragonesa d'Ansó deixem enrera el Petretxema (a sobre), i ens quedem observant com s'entretenen les vaques solitàries quan el bou no les hi fa cas (a sota).




L'endemà deixem el refugi tan aviat com es fa clar (a sobre) i retornem una mica sobre les nostres passes d'ahir per anar cap a la Mesa de los Tres Reyes, el cim més alt d'Euskalerria (2.444 m) i on la llegenda diu que s'hi trobaven els reis d'Aragó, Navarra i Bearn per negociar entre ells. Però és evident que deu ser una llegenda, tot sabem que als reis no els agrada massa això de la feina !

A mesura que el dia s'aixeca ja veiem que avui també farà molt bon dia (a sobre) encara que després ens sorprèn el fred i el vent, un vent fort de nord-est que aquest pi sec potser ja ens anunciava (a sota).

Dalt del cim, enmig d'un temporal de vent i fred, ens mirem la curiosa maqueta del castell de Javier (a sobre) i ens fixem amb la silueta del pic Anie (a sota), on anirem demà.

A les valls, les fagedes són les protagonistes absolutes d'aquesta tardor, tant a la part baixa de la vall d'Anaye, que ens retorna a Lescun (a sobre), com a l'inici del camí que puja a l'Anie des de Labérouat (a sota).
Labérouat és un refugi i un centre d'esquí nòrdic on s'hi accedeix fàcilment des de Lescun per pista asfaltada. D'aquí surt un dels camins per pujar a l'Anie (a sobre, és el cim de més a l'esquerra) que segueix, a l'inici, el GR-10.

El camí és força clar, però per si de cas, algú s'ha encarregat de reforçar la senyalització amb pedretes (a sota).

Una de les característiques més curioses d'aquesta zona, és el gran desenvolupament dels fenòmens càrstics que trobem en les calcàries que ho dominen tot. De fet, molt a prop d'aquí es troba l'avenc de la Piedra de San Martín, un dels més profunds del món amb els seus 1.342 m de fondària i més de 50 km de galeries (a sota, detall del carst que es transforma en un laberint on no podem perdre les fites si no ens volem trobar tallats per algun avenc i, a sobre, el cim i l'aspecte general del carst).

El fenomen càrstic és tan important, que fins i tot al mig de les pastures s'obren dolines (a sobre), que no són altra cosa que una mena d'embuts format pel colapse del subsol produït per la disolució de les calcàries, per on l'aigua s'infiltra ràpidament dins el sistema càrstic.

El cim de l'Anie (2.507 m) és el més alt de la zona, i es troba íntegrament dins de territori francès. Una de les imatges més curioses des del cim és el pic de Péne Blanque (a sota), que des d'aquí destaca clarament.

En un altre dia magnífic però també molt fred, ja només ens queda retornar a Lescun i acomiadar-nos d'aquesta vall.

A sota, us deixo les rutes seguides:

18 d’oct. 2007

Miranda de can Jorba, via Escabroni escapullini

Aquesta tarda, amb el Toni, hem anat a resoldre un tema que tenia pendent. I és que com pot ser que encara no hagués pujat l'escabroni escapullini a can Jorba ? Tenia el síndrome de ser l'únic escalador que no l'havia fet.

En tot cas, apurant les hores de llum de la tarda que mica en mica es van escurçant, hem pogut resoldre el misteri.

Una via compacte, amb un inici sobat i més difícil del que diuen les ressenyes (jo hi poso V, a sota), i una continuació amable amb els espits potser un pèl allunyats en algun pas de IV+.

Tota la via té una roca compacte i excel·lent, llàstima que la via Bego la desvirtua una mica perquè quasi la trepitja.

El segon llarg (a sobre) puja cap a unes alzines i fa reunió a la cornisa. És senzill excepte un sostret que te l'has de mirar, IV+. El tercer i quart, que hem empalmat van directes cap al gran sostre per una placa fàcil. Després en flanquegen la vora seguint una genial placa de forats, lleugerament desplomada (a sota, jo mateix i, més avall, el Toni). Un tram que, al contrari que l'inici de la via, trobo que és més senzill del que diuen les ressenyes (jo hi posaria V com a màxim, V espectacular, això si !).

La baixada l'hem feta en tan sols dos rappels, un de 35 m per travessar el sostre fins la R2 (a sobre), i un altre de 60 m fins al peu de via. Bé, no arriba exactament al peu de via però només hi falten un parell de metres que es poden resoldre desgrimpant fàcilment......

17 d’oct. 2007

Paret Onze Hores, via Tercera República

14 d'octubre, Sant Llorenç del Munt. El darrer dia d'aquest llarg cap de setmana em deixo enredar pel Mohawk per anar a la Paret de les Onze Hores.

La veritat és que no és exacte que em vaig deixar enredar, perquè anar a Sant Llorenç sempre té un encant especial (a sobre), perquè anar amb en Mohawk sempre és un plaer, i perquè no perdo mai l'oportunitat d'anar a una paret que no conec.

No fa massa que hi han obert una via nova, la Tercera República, extraordinàriament ben equipada.

Ara ja començo a conèixer Sant Llorenç del Munt i la seva roca i, tot i que em deien que aquí la roca era millor que al Faraó....., doncs què voleu que us digui ! El primer llarg (a sobre el Mohawk intentant de treure'l en lliure, pobre, es va oblidar el piolet i no va poder del tot....) serà bo el dia que es netegi una mica, però ara com ara és crostós.

El segon (a sota) és una mica millor, almenys no cauen pedres contínuament pel ròssec de la corda sobre la roca. Clar que amb 17 parabolts en 36 metres.......

El darrer és curt i divertit, una visera de roca magnífica que han equipat pel bell mig, i que dóna problemes fins i tot als més bregats (a sobre). Sobretot per sortir-ne !

La paret no em va desagradar gens, ara caldrà trobar el moment de probar alguna de les vies més trillades. Com sempre, la companyia excel·lent i, al fons, Montserrat.