La Falconera, d'estenalles i rapsodies

He de reconèxier que la primera visita que vaig fer el dissabte passat a la Falconera em va agradar. Tant la magnificència de la roca, com l'entorn van fer que m'hi tornés a acostar el dimarts a la tarda.

La meva intenció era fer la via Estenalles, tenia la ressenya en un llibre i, tot i que hi ha molta artificial, em semblava un bon exercici solitari.

Arribat al peu de la via (a sobre) ja vaig veure una cosa estranya. I llavors vaig recordar les paraules d'algú ue em va recomanar de no anar-hi: Hi ha un eixam d'abelles al mig del primer llarg ! M'hi vaig ficar bé i, si, el sorol que sentia eren les abelles en plena producció (a sota), entre parabolt i parabolt.

Ara entenc el cordino de color blau que algú altra hi havia deixat.....

També vaig recordar que el mateix que em recomanava de no anar a la via Estenalles em deia que ell la va fer entrant pel primer llarg de la Festa del Paca. Està just al costat, així que vaig anar-la a veure. I té un segon eixam d'abelles instal·lat a la fissura !

No tenia més ressenyes, però a la vora esquerra de la paret hi vaig trobar una línia d'espits que pujava vertical tot travessant un desplom. No tenia ni idea de què era però m'hi vaig posar a treballar una estona amb els pedals.

Després de buscar entre la bibliografia vaig veure que es tractava de la via Rapsodia en blues (a dalt de tot), una de les poques vies reequipades de la Falconera, i que té una dificultat que sembla prou interessant com per tornar-hi.

Això si, la roca de Sant Llorenç manté la qualitat habitual, fins i tot a la Falconera. Només cal veure el video següent per comprovar-ho:

Aigüestortes, pics Xedorn, Monestero i Peguera

No sabria dir si és el més bonic del Pirineu, però és evident que el refugi Josep Maria Blanc (a sobre) és un dels més bonics. Situat en una petita península de l'estany Tort de Peguera, està a poc més de dues hores d'Espot i és un bon centre d'excursions per la vora sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Nosaltres hi vam arribar aquest diumenge a primera hora de la tarda, en un dia boirós i rúfol. No va arribar a ploure, i això ens va permetre de pujar un cim proper: el pic de Sudorn (2.708 m).

Ens va costar una mica endevinar el camí enmig de la boira (a sobre), un camí que queda fora de l'itinerari dels carros de foc i, per tant, es fa ben poc. Sort de les fites i que, a estones, la boira s'obria en retalls i ens deixava veure una mica l'entorn i la retallada silueta de l'estany Negre (a sota).

Per arribar dalt de tot, es pot seguir una cresta fàcil però retallada des del coll del Muntanyó, o anar flanquejant per sota mateix fins a la canal que baixa directe del mateix cim. Un cim petit (a sobre) si es pretén pujar a l'extrem més alt !

El dilluns, en canvi, es va aixecar completament seré. Així que vam deixar enrera l'acollidor refugi (a sobre) i vam sortir decidits cap a la coma de Peguera i el coll de Monestero.

Caminar entremig d'aquest paisatge de llacs en un dia serè i d'aire net no té preu. A sota podem veure'n un exemple: el tuc de Saburó i el tuc Inferior de Saburó reflectits en l'estany de la Llastra !

Des del coll de Monestero vam encaminar-nos primer cap al cim del Monestero (2.878 m), molt proper, des d'on vam apreciar la silueta del pic de Peguera (a sobre).

Un cim, el Peguera (2.983 m), amb una petita dificultat poc abans d'arribar a dalt de tot. Una estreta xemeneia seguida d'una cresta aèria que l'hi dóna caràcter.

Aquesta zona granítica està plena de vies d'escalada, però el seu allunyament les manté força tranquiles. Mentre baixàvem per la vall de Monestero cap a l'estany de Sant Maurici recordava que fa uns quants anys vam venir a fer-ne un parell a la paret nord del Peguera (a sobre), l'esperó nord (IV) i, després de baixar i tornar a la base de la paret, la via dels Raiers (V+).

Una zona, a més, plena de racons amb grans possibilitats d'obertura de noves vies, com la paret nord-oest del Monestero (a sota).

Després d'arribar a la vall i a l'estany de Sant Maurici, on se'ns va acabar la tranquilitat, un magnífic camí (a sota) ens va retornar al cotxe.

Més avall us deixo el mapa del recorregut, cortesia de l'editorial Alpina.

La Falconera, via la que faltava

Aquest dissabte hi va haver trobada blogger a Sant Llorenç del Munt, de fet va ser una trobada parcial perquè majoritàriament els participants eren tots "freekis". Amb la Lu, que de moment encara es comporta com una escaladora clàssica, vam voler aprofitar el matí per fer alguna cosa per la Falconera, on cap dels dos no hi havia escalat mai. Jo no ho tenia massa clar però ella si, i ens vam encaminar a la que faltava (a dalt, traçat molt aproximat de l'itinerari).

Tot i que per tot arreu se'n parla com d'una via de dificultat baixa i un bon equipament, jo la vaig trobar durilla en alguns passos, com el de 6a+ del primer llarg (a sobre). Això si, la roca és força bona, podríem dir que molt bona per ser Sant Llorenç (a sota, la Lu arribant a la primera reunió).

El segon llarg (a les dues fotos) és un pèl més senzill, encara que a vegades costa de trobar el millor pas o les poques preses que hi ha.

El tercer llarg (a sobre) té una curiositat, un pas de V molt més dur que el de 6a. Almenys així ens ho va semblar a tots dos.

El quart llarg, que porta fins gairebé dalt de tot (a sota, la Lu iniciant-lo), és clarament més senzill però amb alguns parabolts una mica allunyats entre si. Dic que arriba gairebé fins el cim, perquè van començar a caure quatre gotes i vam escapar cap al cotxe sense poder-ho comprovar !

Tot i la pluja, ens vam anar a trobar amb la resta de bloggers que, gràcies a les inclemències meteorològiques, no vam haver de demostrar res sobre la roca. Algunes, això si, van saber quedar bé tan en el domini del canvi de bolquers com en la tècnica de fer aparèixer el somriure en una criatura !

A veure si en la propera trobada ho millorem tot plegat !

Miranda de Can Jorba, via J.M. Andreví

Aquest dijous a la tarda ha estat un dia important, després de 14 mesos sense posar-se uns peus de gat, el meu amic Albert ha retornat al món dels escaladors ! Que és una mica com retornar al món dels vius.

Per celebrar-ho hem anat amb ell i el Toni a una via que no coneixia, que tenia bona pinta i que era una de les poques de la Miranda de can Jorba que no havia pujat: la masoniana J. M. Andreví.

I de pas em treia l'espina de no haver fet mai cap via d'aquest parell de germans vallesans. I reconec que no serà la darrera.

Haver llegit els comentaris de l'Aspavil ens va acabar de decidir a anar-hi. Al contrari que ell, jo m'he atrevit a redibuixar la ressenya, esperant que els germans Masó no s'enfadin. Més que res, que m'agrada expressar així el que m'ha semblat la via, que té algunes diferències amb la seva ressenya.

La via comença amb un esperonet molt compacte, i ben aviat va a buscar la placa (a sobre) fins una fissura, abans de la reunió (30 m).

La segona tirada fa un curt flanqueig a la dreta, i puja directa per una mena d'esperonet (a sota) fins una cornisa (30 m).

A sobre podem veure l'Albert en el tram més vertical del segon llarg, poc abans d'arribar a la reunió.

El tercer i definitiu llarg (40 m) puja per una placa compacta i poc vertical, fins un pi blanc molt gros que hi ha al capdamunt de tot, on es fa reunió. Poc abans de la reunió, un passet més vertical (a sobre, l'Albert arribant-hi) trenca la tònica tumbada del llarg.

A sota veiem el Toni arribant a la reunió, feliç i rialler d'haver gaudit d'una bona escalada que avui no l'ha matxacat !

La baixada es fa en tres rappels (40, 30 i 30 m) per la mateixa via (a sota, el primer). En resum, una via molt agradable i ben trobada, ben equipada, on tan sols cal dur alguna peça mitjana per reforçar el darrer llarg.

El Salt de la Minyona

La comarca d'Osona no és precisament una de les més afavorides per la geologia, a l'hora de trobar-hi roca per escalar. Però de tant en tant, la combinació de la geologia i de l'habilitat humana, n'ha tret alguna cosa de positiva.

Una d'aquestes coses és la via Mare de Déu dels Cingles al Salt de la Minyona (a sobre), una via modesta (90 m, V/Ae), sobre roca dubtosa, però en un entorn molt bonic (a sota, Vilanova de Sau i els cingles de Tavertet al fons).

Al llibre Osona vertical no expliquen molt bé com aproximar-se a la via. Pensava: perquè serà ? Fins que he vist que l'aproximació des de la pista era curta (5 minuts) però sense cap mena de camí.

La via comença al costat d'una mena de bloc caigut (a sobre) i he de reconèixer que m'han sorprès dues coses, per una banda la roca no és ni de bon tros tan dolenta com descriu la guia, és senzillament curiosa (conglomerats i gresos vermells de gra gruixut, que no es trenca però si que es desfà una mica, segons com t'hi poses).

L'altra és l'equipament, a prova de bomba. Tota la via està cosida d'una mena de claus anomenats "p" (a sota), clavats 15 cms a la roca, i que donen molta confiança.

En total la via està preparada per fer-la en 5 llargs (25 m III, 20 m IV+, 20 m V, 30 m V, 5 m V), però jo he ajuntat els tres darrers aprofitant el fet que escalant en solitari no hi ha mai problemes de fregaments de corda. I també perquè se'm feia fosc....

A sobre veiem un aspecte del diedre del segon llarg i, a sota, la placa de V del tercer.

El final de la via és un esperó aeri i peculiar que dóna directament a la barana del mirador de la Mare de Déu dels Cingles, amb un darrer tram fissurat obert sobre un bon conglomerat (a sobre).

Començar a escalar tard sol ser sinònim d'acabar de fosc, i a mi m'ha anat d'un pèl. Sort que coneixia el camí de tornada al cotxe !

L'Estany

Després de molt temps, ha tocat un cap de setmana casolà. Tot i això, a més de poder sortir a córrer, el dissabte al matí vam pujar a l'Estany amb el Toni.

L'Estany, a part de ser un lloc bonic i d'accés còmode, em porta molts records de quan començava a escalar. En aquella època (no diré quants anys fa) hi anàvem a jugar, hi fèiem alguna burilada o posàvem la corda en algun arbre i escalàvem assegurats gairebé sempre per dalt.

Una de les poques vies obertes en el sentit estricte era la Kumbaià, un diedre molt bonic de presa ferma, que desploma lleugerament i que l'hi donàvem V+. Han passat els anys i ara l'hi han allargat la dificultat (6a) i fins i tot el nom (No t'apuris kumbaià). També nosaltres hem canviat, així que ahir la vaig atacar des de baix (a sobre), com si es tractés d'una via vulgar d'esportiva. Després, el Toni (a sota), també la va treure la mar de bé.

Continuant amb les pràctiques, vam dirigir-nos al sostre veí, equipat per pujar amb estreps. Tot un èxit, jo vaig aconseguir pujar sense marejar-me, i el Toni va aconseguir d'aclarir el caos que es forma entre cintes, cordes, estreps, fifís,....

Pedraforca, les Llosanques

A la cara sud del fals Pollegó Inferior del Pedraforca hi trobem una petita joia amagada, on algú desconegut hi ha estat equipant tot de vies amb parabolts lluents: és la coma de les Llosanques.

Tot i cercar informació a les fonts conegudes no en vam poder treure l'entrellat. Tan sols vam veure un parell de vies ressenyades a la guia del Dalmau que, a més, són les menys equipades i es troben als dos extrems de la paret.

Així que aquest dimarts al matí vam anar-les a fer, algunes senceres i altres de forma parcial, així que ja perdonareu que el croquis no sigui massa estricte (a sobre).

Aquesta placa semicircular i tombada es troba just al damunt de Prat de Reo i s'hi accedeix amb una hora escassa de caminar des de qualsevol dels dos vessants, Saldes o Gósol.

La roca és extraordinària, adherent i gens sobada (a sobre), i les vies permet força bé l'autoassegurança, fonamentalment amb hexcèntrics i ungles. Tot i que en molts casos, especialment a la via núm. 2, amb les cintes ja fem (a sota, jo mateix començant la via núm. 4)

A sota us deixo una sèrie de fotografies perquè us féu millor a la idea de quina mena d'escalada es tracta, tot i fonamentalment és per canaleres molt excavades:

A més, vam poder trobar els primers rovellons de la temporada ben a prop del camí d'accés (a sota), que són els que més il·lusió fan !