29 d’oct. 2018

Roca Regina, aresta Ribes-Vidal

Encara que sembli estrany, fins i tot a mi em costa de creure..., no havia trepitjar mai el cim de la Roca Regina! Costa molt trobar companys de cordada per afrontar aquesta paret. La única vegada que ho vaig intentar, la boira gebradora ens va enviar al Cap del Ras!

Finalment, amb el Moi, vaig aconseguir anar a l'aresta Ribes-Vidal el dia del Pilar (a sobre, la ressenya que he trobat al blog Fent vies). No és el mateix que anar a la paret, però tampoc està tan malament.

Sortim des de la presa de Terradets, i en uns 10 minuts ja som al peu de la via. Costa trobar l'inici, tapat per la vegetació, i per poc no ens emboliquem, però al final pugem a una feixa, tirem a la dreta, i ja veiem les 2 xapes del primer llarg. Curt i amb un començament estrany, ben aviat som a la primera terrassa.
La primera meitat de la via consisteix en això: un llarg, una terrassa i canvi de reunió. Però els llargs són prou bons com per gaudir-los!
Afortunadament, la segona part ja és més intensa. Amb un V+ de bon fer, i un parell de llargs finals que giren cap a l'esquerra, damunt de la paret, on l'ambient i la roca fa que arribem al cim amb una sensació molt bona.

Des d'allà, les erosionades capes calcàries de l'esquena de Terradets, no deixen de cridar l'atenció.
El cim és un lloc agradable i còmode, un lloc on menjar i reposar a l'ombra....

En cap moment ens plantegem de baixar pels ràpels ni per la baixada clàssica. Preferim caminar una mica més, però fer-ho pel bonic camí que baixa cap al coll i el barranc del bosc. Un camí bonic, agradable de fer, i que, abans de tornar-nos a la carretera, ens meravella amb les vistes frontals de la mateixa Roca Regina!

26 d’oct. 2018

A bisto de nas, a la Dent d'Orlú

Pel pont del Pilar, engeguem uns dies d'escalada amb el Moi. Sobretot vol conèixer raconades properes i interessants, com ara la Dent d'Orlú. El dijous 11 fa un dia collonut, fem l'agradable aproximació fins a la cara est, on mirem i remirem, i finalment triem la via A bisto de nas (a sobre, la ressenya d'en Joan Asin).

Sembla una via interessant, amb força Vº de la Dent, que ja sabem que no és mateix que en altres llocs, però on també cal acostumar-s'hi. A més, la via està equipada.

L'inici costa una mica de trobar, cal baixar fins la cornisa de sota, i buscar a la punta rocosa entre la Zinkeria i la Supersé.
I a partir d'aquí, només cal anar seguint les assegurances i fer-se un bon tip de roca!
És una via que em va agradar, no puja massa vertical, més aviat té una tendència a anar cap a la dreta, buscant els millors panys de paret.
Entremig, algun pas ens fa parar i pensar una mica, però és una via més de la cara est de la Dent, molta adherència i poca verticalitat, tret d'algun pas aïllat.
La via arriba a l'aresta est, però molt amunt. Només fem un llarg d'aresta i ja pensem que podem desencordar-nos...

Així arribem ben aviat al cim. Un mossec, una ullada als cims que ens volten, una bona estona de gaudi intens de l'acollidora terra de l'Arieja..., i tirem avall pel camí relliscós i ple de fang..., fins el bosc. Un camí al que costa d'acostumar-s'hi!!

18 d’oct. 2018

Esperó oest del pic Rodó i cresta de l'Anyeller

Dies enrera, amb el Pep i l'Albert, vam anar fins al Pic Rodó, al fons de la vall de la Riberola, la vall que trobem situada just al nord de la vall de Núria, sota el pic de Noufonts.

Es tracta d'una vall llarga però agradable, dues hores de camí que puja suau des del final de la pista que surt de Prats de Balaguer. Potser el més pesat és el tram de cotxe, ja que cal travessar el coll de la Perxa, baixar fins a Fontpedrosa i després de Prats de Balaguer recórrer la llarg pista...
L'aproximació des del camí fins al peu de l'evident esperó oest la vam fer una mica per on ens va semblar millor, al final cal anar a parar a sota d'un collet evident, on la muntanya s'adreça.

Arribats allà, ens va sorprendre trobar un primer llarg completament equipat d'espits. Ens vam equipar i abrigar, perquè bufava un vent glaçat que ens va complicar l'escalada, i vam tirar cap amunt. Feia temps que no escalava amb tota la roba posada, amb el goretex i amb els dits de les mans cada metre més entercs!

Anàvem sense ressenya, però tot i el fred intens que amaga les sensacions, penso que es tracta d'un llarg de 30 m de IV+.
A partir d'aquí vam fer encara alguns llargs, mig pujant, mig flanquejant per sota la cresta, amb una dificultat de II-III i passos aïllats de IV, fins sortir al fil de l'esperó, on ja ens desencordem.

Per sort, mica a mica la temperatura ha anat pujant i el vent ha afluixat, així que comencem a trobar-nos millor i a gaudir de la muntanya.
Després del cim, seguim la cresta en direcció sud. En general es tracta d'una cresta senzilla, amb algun pas concret on cal mirar-s'hi, però on l'encordament ja no és obligatori.
Un ràpel curt (10 m), però que també es pot desgrimpar ajudat per una corda de nusos, trenca la continuïtat de la cresta. 

I a partir d'aquí la dificultat ja va decaient.
Arribem al pic Anyeller amb una temperatura ja molt agradable, ens posem pantalons curts i agafem de baixada el marcat camí que ens retornarà al cotxe després de recollir algun rovelló despistat que trobem pel camí...
A sota, deixo un mapa aproximat del recorregut.

13 d’oct. 2018

Esperó dels elfs, a la paret d'Escales

Baixant del pic de la Solana de Llauset, i per rematar 5 dies escalant pel Pirineu, ens parem a la presa d'Escales per fer la darrera escalada.

És una paret que em porta molt bons records de les altres vegades que hi havia vingut, especialment el dia que vam venir fugint del mal temps de Cavallers....

Aquest cop, amb el Pep, ens decidim per l'Esperó dels elfs (a sobre, ressenya lleugerament subvalorada dels Escalatroncs), que ja havia fet en solitari fa gairebé 12 anys, però que havia oblidat totalment.

Baixem per les escales que porten al peu de via, tot i els impediments que actualment hi trobem, i sota una calor molt forta comencem la via. Després d'un primer pas que enllestim amb un pas d'A0, el primer llarg és bastant agraït.
La calor apreta i l'ombra no arriba, així que escalem força de pressa. La bona roca també hi ajuda, tot i que avui la temperatura fa que la dificultat ens sembli superior!
Tota la via està equipada, però a una certa distància, així que val anar bé en el grau. Tota tret del tercer llarg (a sobre), on cal seguir un bonic diedre de bon protegir.

Quan estem arribant a dalt veiem a sota l'ombra que comença a arribar a la paret, però decidim no esperar-la..., en un quart llarg on la paret guanya verticalitat.
El darrer llarg és curt i senzill tret d'un petit desplom, i ben aviat arribem a la feixa superior.

Ja només falta entrar al túnel fresquíssim, d'on no en sortiríem de cap manera..., i muntar el ràpel de 25 m que ens deixa altra cop a la presa.

Què bona que és aquesta paret per escalar! Però no és massa recomanable d'anar-hi quan fa més calor, nosaltres vam acabar ben rostidets!

10 d’oct. 2018

Via A.C.Valdric, al pic de la Solana de Llauset

L'endemà del Vallhiverna, deixem el refugi per encaminar-nos a la cara nord del pic de la Solana de Llauset, el cim que està just al mig entre el refugi i l'aparcament de la presa.

De les diverses vies que hi ha, triem la A.C. Valdric, que ens sembla estètica i amb més continuïtat que altres.

Travessem la collada dels Estanyets seguint el GR 11 fins que ens sembla que estem sota la paret. Després pugem directament entre blocs i herbeis fins on pensem que comença la via. A mesura que pugem reconeixem el marcat diedre de l'inici.
El llarg del diedre és molt bonic. Pràcticament desequipat, comença al diedre per marxar després cap a la placa de la dreta, seguint fissures i relleus que fan que la dificultat sigui molt assequible i les possibilitat de protegir-se, enormes!

Després de travessar el prat (uns 10 m), la via continua per un sistema de petits diedres, sempre amb molt bona roca, recte amunt fins a l'aresta.
Potser el tercer llarg és el més bonic i estètic. De la reunió ens enfilem damunt del fil de l'esperó, que seguim sense deixar-lo una cinquantena de metres, amb una dificultat que no depassa el IV+.

Un llarg aeri, per gaudir sense patir!
El quart i darrer ens deixa al final de les dificultats, i segueix al principi un estil similar, però ben aviat es torna una aresta de blocs, on cal vigilar amb alguns que no estan massa ben collats a la muntanya!

Així arribem a dalt, molt a prop del cim, en un entorn meravellós amb els llacs d'Angliós sempre al darrera.
Després del cim, mirem comm es baixa, però les recomanacions del Luichy no ens convencen i baixem directament per la canal oriental, buscant el millor camí. Trobem algun pas de desgrimpada, però finalment arribem bé i sense problemes al camí amb fites que ens porta al coll d'Angliós i al cotxe.