Circ d'Engorgs, del Puigpedrós a la Carbassa

En un cap de setmana tan magnífic com ha fet, no volia deixar passar l'oportunitat de fer un bon recorregut de carena per gaudir de la llum de tardor i de la netedat de l'aire. La volta completa al circ d'Engorgs era un vell projecte que, finalment, aquest diumenge vaig poder tastar.

Després de travessar la Cerdanya (a sobre), vaig pujar fins més amunt de Meranges. El punt de partida és evident: el final de l'asfalt, on marxa a la dreta la multitudinària pista que va als "llacs".

Probablement vaig fer un petit error que, mirant el mapa, es veu molt clar. I és que vaig seguir el camí del refugi dels Engorgs fins trobar el GR-11 (a sobre). Llavors, en comptes de pujar directament per la carena, el vaig seguir cap a l'est fins al torrent.

Suposo que la petita marrada també era conseqüència de pujar concentrat pensant una mica més enllà del caminar una passa darrera l'altra, una mica en el sentit de tot plegat i en el "sic transit gloria mundi". Trobar un cadàver al mig del camí també hi va ajudar una mica, encara que fos de vaca...

Arribar al Puigpedrós (2.914 m, a sobre) va ser bastant còmode, sobretot en el tram final. El dia encara era fresc, l'aire molt net, i tot plegat desprenia aquella olor de tardor que sempre m'omple de malenconia.

Tot i tractar-se del Puigpedrós, estava ben sol. Només em vaig creuar amb un isard (a sota) quan baixava cap a la portella de Meranges.

Darrera la portella de Meranges s'aixeca senyor el Roc Colom (2.686 m, a sobre). Ja fa uns quants anys hi vam fer una escalada hivernal molt dura, sobretot pel fred intens i el mal equipament que portàvem. Però llavors érem joves !

La carena fa una mica de puja i baixa fins enfilar-se al pic de Calm Colomer (2.871 m, Tosseta d'Esquella en alguns mapes). El dia es manté impecable i la vista s'allarga des del Puigmal fins la Maladeta (a sobre), des del Montseny fins al Montsec.

La carena s'embolica una mica, amb algun pas senzill de grimpada, per pujar als Bonys del Manyer (2.808 m). Des d'allà veig el Puigpedrós que ha quedat bastant enrere, enllà dels estanys dels Minyons (a sota).

I al costat occidental descobreixo el que per alguns és l'estany més bonic de la Cerdanya: l'estany de Calm Colomer (a sota). A mi m'agrada molt. Està allargat damunt del contacte entre el granit i els esquistos, totalment envoltat de tarteres, però potser m'agrada l'aire tardorenc que desprèn.

A partir d'aquí la carena continua cap a la Carbassa (2.738 m), llarga però senzilla. I llavors, després de despedir-me de les carenes, una llarga i embolicada baixada em va tornar a la vall, plena d'arbres de colors.

En total, la ruta em va costar 7 hores, 3 de les quals íntegrament per carena, i la podeu veure aquí, o en el mapa:

Al Cim d'Estela, fent una marrada

Aquest dissabte havia quedat al migdia a l'Estany amb en Piju, així que ràpidament vaig imaginar un recorregut llarg que em permetés d'arribar-hi bé.

Abans de sortir, la sortida del sol que veig des del balcó de casa (a sobre) em diu que farà bon dia. Un bon dia que comença fresc i ennuvolat, però que es va escalfant a mesura que començo a pujar d'Avià cap a Coforb i, després, cap al Portet.

La pujada al Portet per la pista em costa, fa temps era capaç de pujar-la tota corrent sense parar, ara encara no puc però potser ben aviat ho torno a poder fer... Dalt del coll, em miro el Cim d'Estela (a sota) i penso que potser avui si que hi pujaré.

Continuo cap als Porxos (a sobre), ple de colors tardorencs i arribo a la carretera dels Rasos de Peguera. Fins aquí he anat bé, tot i que de tant en tant trobades casuals de bolets m'han fet parar a recollir-los (per això surto a córrer amb motxilla !).

Un flanqueig llarg pel mig del bosc em porta a la pista que puja al Cim d'Estela, el rètol no enganya.

Des del cim, faig una ullada cap a la vall de la riera de Metge, entre la Figarassa i Queralt, (a sobre) amb Berga al fons, em faig una foto de record i segueixo cap avall.

La baixada és molt divertida, primer una petita desgrimpada, després tiro pels prats fins a la pista, un parell de revolts i agafo el camí de les Planes. Potser la masia més maca de la zona (a sobre, entre els arbres).

Després en poca estona arribo a Corbera i al coll de l'Oreller, on em passen la furgo. Temps tindré de provar-la, espero !

Pel que fa al recorregut, el teniu a sota i al wikiloc. Per acabar d'arribar a Berga, amb poc més de mitja hora de baixada es fa prou bé. En total vaig trigar 3 hores a fer la ruta, 3 hores efectives, que les parades boletaires em van fer perdre prou temps...

Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, una volta per les carenes

Aquesta setmana és la darrera d'horari d'estiu, així que volia aprofitar per fer almenys una sortida una mica més llarga de les que podré fer a partir de la setmana vinent. I l'altre dia, un comentari d'en jclaramunt em va fer pensar que feia dies que no anava per Sant Llorenç.

Navegant pel wikiloc vaig trobar aquest recorregut tan atractiu. I ahir a la tarda me n'hi vaig anar.Vaig deixar al cotxe al petit aparcament que hi ha a la carretera de Matadepera a Talamanca, sota la casa de la Barata. Una pista puja fins a can Pèlags, allà es converteix en un bon camí que va a trobar la carena de Sant Llorenç a l'alçada del Pi Tort.

Una vegada a dalt, el recorregut es torna molt més còmode i el camí està molt ben senyalitzat. Primer vaig anar en direcció sud fins dalt de la Mola (a sobre) per tornar enrere cap al nord, i fer corrent tota la carena fins el cim del Montcau (a sota).

Tot i la calor que feia, el recorregut és ben bonic i emboscat, tret del tram del Montcau. Després, una curta baixada et deixa a la carretera, al coll d'Estenalles.

Tot i els dubtes sobre la llargada de la volta, em sentia en forma i em vaig animar a continuar cap a l'Obac. Seguint el GR 5 vaig pujar dalt la carena. Llavors la pista es converteix en un magnífic camí ondulat, que va pujant o voltant tot de cimets de la carena principal. Abans de voltar el Castellsapera, vaig pujar el turó de les Tres Creus, amb una vista molt bona del Paller de tot l'Any i tota la serra de l'Obac.

Sempre amb Montserrat al fons (a sota).

Després, el camí travessa el bosc fins al collet Estret i baixa directament cap a la Barata.

Un recorregut que he trobat genial, i des d'aquí us recomano molt. Permet de recórrer el conjunt de carenes que envolten la vall de la riera de les Arenes, sempre dins del parc natural. Són en total uns 24 kms amb un desnivell positiu d'una mica més de 1.100 metres, que em van comportar 2h 15' de temps efectiu.

A sota us deixo el recorregut i els temps parcials de pas van ser: 28' pel Pi Tort, 44' al cim de la Mola, 1h 18' al cim del Montcau, i 1h 52' al turó de les Tres Creus.

Cim d'Estela frustrat, per culpa dels bolets !

Després del dissabte plujós, no era fàcil de trobar un bon lloc on anar el diumenge. Sobretot sabent que podia continuar plovent, i que tot estaria moll i enfangat.

Així que aquest matí, veient que le temps s'aguantava, he pensat que el Cim d'Estela (a sobre) era un bon objectiu. És un cim elegant, que destaca per damunt de molts altres per la seva silueta, i on fa molts anys hi vam obrir una via que em sembla que mai més ningú ha repetit.

El dia s'aguantava però la boira no ha deixat la muntanya tranquil·la en cap moment, però el problema de no fer cim no ha estat la boira, sinó que tot just sortir del cotxe ja hem començat a trobar bolets.

Fredolics, cames de perdiu, peus de rata, llanegues...., però sobretot rovellons. No podiem donar tres passes sense veure'n algun. I clar, ens hem anat entretenint arreplegant bolets i hem descuidat totalment l'objectiu principal.

El bosc estava molt humit, ficar-se entremig de les mates equivalia a mullar-se el cos i les cames, els camins i els marges patinaven amb la mullena i el fang, però la imatge d'aquestes taques de color i l'afany d'arreplegar-les és massa poderosa per deixar-les estar.

Així que hem acabat passant el matí collint bolets i ens hem oblidat del cim. Tot i que després m'ha tocat de pencar a la tarda per netejar-los i cuinar-los (a sota). No n'aprendré mai !

Avui no us deixo el track de la ruta, suposo que ho enteneu...

Santa Cecília-Sant Jeroni-Monestir de Montserrat

Aquesta tarda he anat a córrer a Montserrat, no és que sigui una cosa estranya, de fet, hi vaig molt sovint. Però tenia ganes de fer una ruta diferent a la de sempre. Així que en comptes de sortir de l'Aeri, ho he fet de Santa Cecília.

Com que m'agraden els itineraris que combinen les pujades cabrones, amb bones baixades i trossos més planers, d'entrada he pujat per la canal de Sant Jeroni fins al punt més alt de Montserrat.

Hi havia algun turista i la mateixa bona vista de sempre.

Des d'allà dalt, he valorat les diverses opciions i al final m'he decantat per anar corrent fins a Sant Joan, passa per la serra de les Paparres i per sota de Gorros. Afortunadament no hi havia cap escalador que em fes agafar morrinya...

Llavors ja ha estat fàcil, una petita pujadeta i la gran baixada formigonada fins al Monestir. He tornat a Santa Cecília pels Degotalls i la carretera, però he estat temptat de pujar a Sant Benet i ornar pel camí de l'Arrel. Això ho deixo pel proper dia.

En total he trigat 1h 27'. Es nota que no estic en la millor forma, però per si algú hi està interessat, us deixo el track al wikiloc, el mapa a sota, i els temps de pas parcials: Sant Jeroni (36'), Sant Joan (56') Monestir (1h 08').

Ruta de les Colònies, PR C-144, de Navàs a Berga

A la segona meitat del segle XIX, es van començar a construir un gran nombre de colònies tèxtils al costat del riu Llobregat, per aprofitar el seu cabal com a força motriu de la maquinària, i aprofitar el fet que aquí dalt encara no havien arribat els sindicats i els treballadors eren més manejables i mesells.

A cada colònia hi havia dos espais diferenciats, l'espai industrial i l'espai residencial. En aquest darrer hi vivien els treballadors tot l'any i tenia tots els serveis necessaris. Normalment, es feien moltes activitats i festes i, en molts casos, es creaven famílies entre els mateixos treballadors de la colònia.

Presidint aquests espais, un element comú a totes les colònies era la torre de l'Amo, on hi residia la família que governava la colònia.

Ara les colònies tenen les fàbriques tèxtils aturades i es trobenen un estat de semi abandonament. Ha estat darrerament que hi ha hagut interès en valorar el conjunt patrimonial que representa la major concentració de colònies de Catalunya.

La ruta de les colònies va resseguint antics camins per la vora del riu Llobregat, i va passant d'una colònia a una altra. Avui he sortit de Navàs, i he pujat corrent per tota la ruta, fins a Berga. Un recorregut més que recomanable que, gràcies a la línia d'autobusos, permet fer recorreguts circulars, d'anar a peu i tornar en bus, o a l'inrevés.

La ruta que he fet, grafiada a sota, està molt ben senyalitzada. Primer en blanc i groc de PR fins a la font del Balç, i després en blanc i vermell de GR fins a Berga. Però pel qui vulgui, al wikiloc hi trobarà el track de gps.

En total són uns 32 o 33 kms, que he trigat 2h 45' en recorre'ls.

Cingles de Vall-llobrega, volta de la vall de Peguera

La volta de la vall de Peguera pujant als cingles de Vall-llobrega, és una altra de les rutes interessants incloses al llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" que de tant en tant recomano. Era la darrera que em quedava de les que est més a prop de Berga i aquest diumenge ens hi vam arribar amb la Clara, i de pas estirar una mica les cames després de la pujada a la Pica.

Aquests cingles (a sobre) es veuen clarament des de la vall del Llobregat, just darrera de Berga, entre els Rasos de Peguera i la serra d'Encija. Se surt de ben avall, el que garanteix poder fer un bon desnivell.

Nosaltres vam sortir de Sant Jordi, on una passejada fins a la Rodonella va servir d'escalfament. Allà ja comença la pujada constant per un bon camí, sempre pel bell mig del bosc. Aquests dies, tot just comencen els arbres a agafar color, però ben aviat aquest vessant ple de roures, aurons i faigs, estarà espectacular.

A mitja pujada, ens va sorprendre un exemplar monumental d'auró enmig de la fageda (a sobre), així com mil detalls d'aquest bosc d'accés complicat (a sota).

A mesura que pugem, la vista es va obrint cap a llevant, sobretot sobre el Catllaràs, amb bones perspectives del cingle de la To (a sobre) o Malanyeu i la seva estructura semicircular (a sota).

Dalt de tot, la carena ja té un aspecte més subalpí (a sobre) i la vista cau a pic sobre l'embassament de la Baells (a sota).

La volta continua baixant cap a Peguera i l'obaga de les Nou Comes, una fageda molt atapeïda i agradable de recórrer. Sobretot per aquest camí que va seguint el traçat de l'antic tren miner de Peguera a Cercs.

Aquest trenet feia un recorregut dividit en trams planers, on l'arrosegaven animals de tir, i trams inclinats, que l'hi permetia de guanyar el desnivell i on els vagons pujaven i baixaven de dos en dos i contrapesant-se.

A sobre he deixat una imatge de les restes del castell de Blancafort, just abans de fer la darrera baixada. I a sota el plànol del recorregut, que també trobareu al wikiloc.

Pica d'Estats, vessant nord

4 del matí. Sona el despertador. Quan deixo el cotxe em fixo en la temperatura exterior: 1ºC sota zero. Començo a caminar i és negra nit, el meu frontal no pot competir amb la brillantor que tenen els estels. L'aire és molt net i fa fred.

Aquest dissabte he recordat com éren les sortides d'alpinisme, ara ja fa massa temps que no en faig cap. Però fer una pujada i baixada ràpida a la Pica pel vessant nord ha valgut la pena, m'ha despertat sensacions amagades.

A més, una lleugera nevada ho recobria tot. A la sortida del bosc, ja m'he adonat de com estava el panorama veient el pic Rouge de Belcaire (a sobre). Dalt, quan m'acostava a la carena, el tema encara anava empitjorant amb fort vent (a sota).

En general es podia anar pujant bastant bé, tot i la neu. El problema eren les plaques de gel (a sobre) que, a estones, tapaven completment el camí. I amb aquestes coses quan només tens un braç útil no s'hi pot jugar.

Dalt del cim el fred no m'hi ha deixat estar massa estona, el temps just per fer la foto i tirar avall. El gel em feia patir, però el sol ha començat a escalfar i tot i que he hagut de baixar amb cura, ha estat millor del què semblava.

Gràcies a aquestes circumstàncies, he pogut gaudir de la soledat a la Pica, i això no és massa fàcil de trobar.

A la pujada gairebé no l'he vist, però ara el refugi de Pinet (a sobre) estava esplèndid. És un dels refugis bonics del Pirineu.

També m'he entretingut una estona a fer algunes fotos de la imponent fageda, que he travessat de pujada amb la llum del frontal.

I a sota us deixo el recorregut. La neu no m'ha deixat fer una volta, però així tindré l'excusa per tornar-hi ! En total he trigat una mica menys de 4 hores per pujar, i unes 3 hores per baixar.