27 de gen. 2006

Neu a Berga


Finalment ha nevat a Berga, una constant de cada hivern, darrerament.

Això que era un cap de setmana perfecte per sortir a muntanya ! Si afluixa una mica, si el temps ho permet, sortiré a passejar i alguna cosa faré. Prop de casa, tan nevat, el paisatge està irreconeixible.

També aprofitaré per cuinar una mica, ara mateix aniré a preparar uns cigrons que ahir ja vaig deixa en remull amb una mica de bicarbonat. Prepararé un sofregit de ceba, pastanaga i carbassó, i hi barrejaré els cigrons quan hagin bullit. Es un plat simple però crec que pot ser interessant de provar. Amb un dia com aquest, el que vé de gust són els plats calents...

26 de gen. 2006

El clot dels Padrons

El clot dels Padrons és la raconada que queda sota la paret est del pic dels Padrons, un cim força conegut sobretot pels esquiadors de muntanya que s'hi solen enfilar des de la carretera que porta al Pas de la Casa des del coll de Pimorent, a falta de millors opcions.

Aquesta clotada queda tancada a l'est pel pic de la Mina, i al sud pels pics de la Font Negra. Aquests darrers formen una llarga barrera orientada est-oest, que separa aquesta zona de la vall de Campquerdós. Cal dir que, mentre els pics de la Mina i de Padrons solen estar plens d'esquiadors, als pics de la Font Negra no hi sol anar gaire ningú. Potser pel seu aspecte ferotge (a la foto el cim oriental), potsr per la llarga aproximació fins a la base.


Així que el darrer diumenge 22 de gener, aprofitant el bon temps i que no havia de discutir-ho amb ningú, vaig encaminar-me amb els esquís de muntanya cap al corredor que veiem a la dreta de tot de la foto, un corredor còmode, bonic, i que a mesura que puges es fa cada vegada més dret i més estret, arribant a una inclinació de 40º a la meitat superior.

L'aproximació fins al peu de la canal és molt agradable, llarga però suau. I a la tornada et permet una llarguíssima baixada i et garanteix una tranquilitat difícil de trobar en altres indrets. A més, la neu es troba en bones condicions, tant sols alguna petita zona crostosa i, a l'interior de la canal, excel·lentment dura. Al cim, un panorama extens i un mossec, abans de posar grampons per la baixada fins on he deixat els esquís.

Ningú enlloc, cap soroll excepte el vent, la carena del Padrons amaga i esmorteeix la cridòria del Pas de la Casa. Sota, la vall de Campquerdós, també solitària. Lluny, Montserrat treu el cap sobre la boira darrera el Puigpedrós.

A la tornada, les cues del túnel del Cadí em van retornat mica a mica a la realitat.

25 de gen. 2006

Esquí de fons a Arànser

L'esquí de fons, quan les condicions són bones i les ganes enormes, és una activitat realment il·lusionant. Lliscar còmodament i amb tranquilitat pel mig del bosc o per les clarianes, agafar un ritme i sentir una immensa llibertat en el teu interior. Els peus lleugers, el cos àgil, com si tots els elements es posessin d'acord perquè les coses sortissin bé. L'esquí de fons és una mica tot això.

No sé si hi havia esquiat mai en aquesta estació petita i coqueta, que enllaça amb la de Lles, i amb la que et pots enfilar fàcilment fins els estanys de la Pera (a la foto de dalt, l'estany inferior i el Monturull), o pujar a un bonic mirador natural sobre la Cerdanya.

Tampoc sé si sempre és així, però el dissabte 14 de gener les condicions eren extraordinàries, i la pràctica d'aquest esport afortunadament minoritari em va omplir els sentits de múltiples sensacions.

24 de gen. 2006

Escalada solitària

Sembla que l'any passat em vaig portar bé, perquè els reis em van portar un company d'escalada silenciós i fiable (silent partner). Més que un company sembla una companya perquè és força complexe d'entendre, però finalment aquest dissabte vam aconseguir una complicitat prou gran com per sortir a fer la primera escalada.

Conscient que la primera vegada sempre és important, em vaig mentalitzar a consciència. Els nervis, pero, em van trair i em vaig oblidar el casc a casa. Fer l'estrena sense la protecció necessària no m'acabava de convèncer, però quan les ganes són grans la resta ja no importa.

I la qüestió és que la cosa va anar molt bé, molt millor del que pensava.

L'indret triat fou la placa Messner del Triangle, relativament prop de casa. Una via agradable, vertical i ben assegurada, on vaig fer com si estés a paret, pujant de primer i després de segon com si volgués continuar pujant.

Tot i un petit embolic de corda, ben aviat vaig agafar-li el punt, i la sensació de pujar còmode, controlant i amb seguretat, es va anar imposant a mesura que pujava. Trobo que és un bon sistema per poder escalar més, tot i que mai substituirà un company de debò. Això si, escales els llargs dues vegades, de primer i de segon, i escales el doble !

Repetiré.

23 de gen. 2006

Nevada a Queralt

Poder passejar fàcilment per la serra de Queralt després d'una nevada, és un dels privilegis que tenim els qui vivim a Berga. El diumenge 15 de gener, després d'un cap de setmana de força mal temps, a la tarda el cel es va obrir i vam aprofitar per anar a fer una volta de poc més de dues hores des del mateix santuari.

A mi m'agrada especialment la volta que va pel costat solell en direcció al Portet, fins la carena, i tornar per la drecera que empalma amb el camí de l'Aigua, que travessa l'obaga.

Aquest dia, però, els camins de l'obaga estavan farcits de neu, una mica com el Roc d'Oró (a la foto), i vam estrenar les noves instal·lacions del dipòsit d'aigua amb els peus força humits.

20 de gen. 2006

Sant Julià de Cerdanyola

La cinglera del serrat de les Esposes, que trobem poc abans d'arribar a Sant Julià de Cerdanyola, és el paradigma de l'escola d'escalada, accés còmode, dificultat abordable, vies ben assegurades, bona roca, indret agradable...

El dia 10 de gener, amb el Pep, hi acabem després d'un petit fracàs a Malanyeu, on ens vam embolicar en una via que ens superava clarament per tots els costats. Aquí, en canvi, escalem, disfrutem, riem, i acabem amb els braços esgotats, que és del que es tracta en esportiva, no ?

A la foto, el Pep enllesteix amb una certa facilitat l'itinerari acotat de 6a.

17 de gen. 2006

Una cascada sorprenent

La cascada delPingüí és d'aquelles ressenyes que, tan aviat com les veus, t'entra un desig enorme d'anar-hi. anar-hi encara que sigui per treure-hi el cap. Aquest cop, però, vaig poder enredar a l'Àngel i el Pep per anar a pujar-la. Hem tingut un inici d'hivern tan fred com l'any passat, i s'havia d'aprofitar.

Un dels torrents que cauen des de sant Julià de Vallcebre cap al riu Saldes ens regala un espectacle gèlid i d'accés comodíssim. La reunió inicial la vam muntar a tocar del cotxe !

A més, el dia 3 de gener, estava en bones condicions. Bé, bones pel país que tenim: gel abundant però trencadís, amb l'aigua que se sentia córrer entre el gel i la roca. Si algú té interès en la ressenya:

http://www.ressenya.net/intro/frgel.htm

El penúltim llarg és espectacular, amb les cordes que gairebé no arriben als arbres de reunió, tot i que són de 60 m! Sobretot el tram de 90º, amb un gran buit entre el gel i la roca que generava alguns nervis.

13 de gen. 2006

Moles del Pessó

Finalment vam estrenar Collegats, una zona d'escalada com a mínim sorprenent, amb una roca formada per un conglomerat fonamentalment calcari, molt adherent, força vertical i que va fent petites panxes que s'han d'anar superant.

Per començar vam triar una via bastant equipada, la Performance de les Moles del Pessó. Són 5 llargs i uns 200 m de recorregut, en aquesta paret situada sobre el barranc de sant Pere. De fet, són més aviat 4 llargs i un trasllat caminant entre la R3 i la R4. Això si, 4 llargs sostinguts al voltant del cinquè grau. Si voleu veure la ressenya:

http://www.onaclimb.com/ressencatal/catalunya/collperforma.gif

El més interessant, però, és el paisatge. Un paisatge molt condicionat per la geologia complexa de la zona, amb grans masses de conglomerats que es sobreposen a dipòsits de flysh o a calcàries molt replegades i trencades, formant gorges, valls penjades, carenes inabastables,....

Aquest entorn combinat amb les desenes de voltors que sobrevolen continuament la zona, fan que et sentis transportat en un indret llunyà i salvatge, malgrat la carretera o les línies elèctriques. En prenem nota per futures caminades, també.

Després de l'escalada, fet el mossec i la foto de cim, la feina la tenim a trobar les cadenes de baixada. Amagades i pràcticament sense senyalitzar, costen de trobar perquè estan en un indret poc lògic. Quan les trobem, després d'espantar un parell de voltors enormes que estaven reposant, fem una baixada ràpida i divertida cap al cotxe mentre comença a plovisquejar.

12 de gen. 2006

Vacances positives

Volta a peu per la serra de Sant Joan, esquiada per la Cerdanya, escalada en gel sobre el riu Saldes, anar i tornar corrent de la fira dels Reis de Montclar (més de dues hores i quart), trepitjar la neu nova a la serra de Queralt, escalada en roca a Collegats, a Malanyeu, a Sant Julià de Cerdanyola,..., no es pot dir que no hagin aprofitat aquests dies de festa.

La serra de Sant Joan (a dalt) és una de les allargades muntanyes del Prepirineu, entre el Segre i el Noguera Pallaresa, amb una cinglera calcària orientada al sud que es deixa travessar per alguns congostos i graus. Aquests punts permeten de fer-hi diversos itineraris circulars i és una àrea on és més fàcil veure-hi rapinyaires que altres muntanyencs.

Els accessos més habituals són des del coll de Bòixols o des de Montanissell i, al no haver-hi camins senyalitzats, les rutes són una mica al gust de l'excursionista.

Aquest dia vam optar per pujar per la canal oriental i la carena, fins l'anomenat turó del repetidor (amb grans antenes al cim) i baixar per l'obaga nevada fins l'engorjat que permet de retornar al cotxe. Dia gris i fred, ric en observacions ornitològiques, una bona sortida en un racó solitari per acomiadar l'any.