Vacances alpines

Finalment han arribat les vacances, marxo uns quants dies als Alps italians i tanco temporalment aquest fòrum de muntanya.

Marxo amb alguns objectius clars pels que m'he preparat tan bé com he sabut, i després ja veurem el què passa. Que el destí també està convidat al joc.

D'entrada anirem a les Tre Cime, a les Dolomites (a dalt, ombra del massís des del cim de la Cima Grande). Hi anem amb un objectiu ambiciós la Comici de la cara nord, que puja pel mig de la paret de sota.

També ens agradaria tastar el buit del Spigolo Giallo de la Cima Piccola (a dalt), amb aquesta forma tan esmolada que ens ensenya.

O atacar l'aresta oest de l'agulla Noire de Peuterey (a sota), tota de granit i amb característiques més alpines.

I altres que potser no són tan ambiciosos, però segurament igual de bonics.

Perquè, qui no té objectius als Alps ?

Fins la tornada, que sortiu i escaleu molt, que això són quatre dies !!

Roca de la Palleta, via Tuaregs

Aquesta tarda, per relaxar-me una mica i per aprofitar que l'amic Ernest ja té jornada intensiva, hem anat a treure el cap a la cara est de la Palleta, un racó on els parabolts s'hi fan com els rovellons.

La ressenya publicada a www.onaclimb.com ens va cridar l'atenció, i hem pogut comprovar que es tracta d'una via que val la pena.

El primer llarg és el més complet, comença durillo i després és mantingut fins a la reunió (a sobre, l'Ernest acabant-lo). El segon (a sota) s'assembla una mica al primer, continua la magnífica placa de forats i algun "tomàquet", amb una dificultat un pèl més baixa.

El tercer llarg és el llarg fàcil (a sobre), i porta a sota del típic desplom montserratí que no pot faltar a cap via que s'ho valgui. Per sort, el desplom és curtet (a sota, just després del pas) i ens ha sortit bé en lliure després de buscar una estona el "canto" salvador.

La via és totalment rapelable, nosaltres l'hem baixat en tres ràppels, dos de curts (25-30 m) i un de molt llarg (60 m). Una via que tan sols té un defecte: és massa curta !

Roca Gran del Ferrús, directa Estel

La Roca Gran del Ferrús, o paret de la Gallina Pelada, és una senyora muralla que em queda relativament prop de casa. Això no vol dir que hi vagi massa sovint, potser pel tipus de roca o, més probablement, pel tipus d'equipament que s'hi troba.

La via més recomanable, diuen, és la directa Estel. Una via que puja directa al cim de l'esperó sud de la paret (foto de sobre).

La roca de la paret és un conglomerat calcari amb una matriu de color vermellós força argilosa, que li dóna unes característiques una mica com la de les parts bones de Sant Llorenç del Munt. És a dir, códols amb bastants forats entremig per la descomposició de la matriu. I si aguanta, la roca és collonuda (a sobre, el Joan al primer llarg, a sota, a l'inici del segon).

La via és molt recomanable si escales bé V i V+ sense gaires assegurances, perquè tot i que es pot equipar amb algun tasconet entre còdols i algun friend quan estàs de sort, pots arribar a fer força metres sense saber de quin mal hauràs de morir. No saps mai si trobaràs algun burí, ni si podràs posar alguna cosa, tot i que al final sempre s'acaba trobant alguna cosa (a dalt, arribant a la tercera reunió, a sota, a l'inici del cinquè llarg).

Aquesta via (a sobre, al cinquè llarg) la va obrir l'Ignasi Cisa en solitari. A la sisena reunió (a sota) hi trobem una placa en el seu record. Sembla que va desparèixer l'any 94, no sé massa com.

Llegir aquest poema al mig d'aquesta paret tan superba, assegurats a les reunions tan sols per un burí i un espit (a sobre), o per un solitari pont de roca (R 7), fa una miqueta de iuiu. Però només una miqueta, perquè a les tirades comptem amb magnífiques corones de rei (a sota) per anar més segurs i tranquils...

Al darrer llarg la roca empitjora, però finalment la dificultat baixa (a sobre) i l'arribada al cim de l'esperó és molt maca (a sota).

Després, una bona excursió pels prats florits ens retornarà al cotxe després d'una bona caminada a través de la serra d'Encija.

Núria-Queralt

Cada any, el primer cap de setmana de juliol els Muntanyencs Berguedans organitzem la travessa Núria-Queralt, una llarga cursa o caminada de resistència que els darrers anys està dins de la Copa catalana de caminades de resistència.

La sortida es dóna el dissabte a la tarda, i es tracta d'arribar al santuari de Queralt sortint de Núria, en menys de 24 hores, seguint el recorregut senyalitzat. Hi ha 10 controls de pas, amb menjar i beure suficient per poder fer la travessa poc carregat i, tot i que es fa una classificació per temps, el premi és el mateix per a tots els que acaben vius.

El recorregut és molt bonic, va quasi sempre per camins de muntanya que pugen i baixen per carenes i valls, primer en direcció oest fins al peu del Cadí, i després cap al sud travessant el Berguedà.

Els números són freds, però indiquen un recorregut de 92 km, un desnivell de més de 8.000 m, i un temps mitjà dels participants de 19 hores.

Si algú té ganes d'apuntar-s'hi encara hi és a temps, a www.92km.com hi trobareu tota la informació que cal. Això si, abans de venir no està de més de comparar l'aspecte d'aquests tres atletes joves abans de començar (a sobre, a Núria) i a la meitat de la travessa (a sota, al km 45).

Repòs forçat

Aquest és el responsable que faci quatre dies que no pugui fer absolutament res més que mirar-me el melic, per no haver de mirar el rellotge i notar el lent pas de les hores: el virus de la grip !

Quatre dies de febre, maldecap i dolor muscular, d'anar del llit al sofà i del sofà al llit. Almenys sembla que he aconseguit de no encomanar-la a ningú més.

Ara ja comença a anar de baixa, a veure si ben aviat torno a l'activitat, que ja la trobo a faltar !

Imatge treta de exceso.bitacoras.com

Lapònia a la Roca Gran de la Portella

Sense parlar directament amb els autors de les vies, és difícil de saber exactament el perquè dels noms de les vies. Imagino que algunes no tenen un motiu massa clar, però altres ben segur que si. Un bon exemple és aquesta via tan xula que navega pel vessant oest de la Roca Gran de la Portella, mentre assegurava al Joan hi anava pensant i tan sols se m'acudia que potser la fresca de l'avenc inicial l'hi va donar la idea.

Perquè la via (ressenyada a dalt per www.onaclimb.com) comença a l'interior del carst de l'avenc del pou de la Portella, per sortir cap enfora a buscar la cara oest del monòlit (a sota, el Joan dins de l'avenc).

Cal dir que la via és molt maca i ideal per una tarda d'estiu, tot i tractar-se d'una cara oest. Hi toca el sol, però també hi toca l'aire, i a mesura que vas pujant el sol va afluixant i la llum cada vegada és més especial.

La via està molt ben equipada i, més que posar alguna peça, més aviat ens hem saltat algun parabolt. És agradable no haver de xapar tot el que hi ha, agradable i un bon senyal. En general es fa quasi tota la via en lliure, amb alguns passos en A0. El tercer llarg és inmillorable (a sobre, el Joan traient-lo sense problemes i, a sota, la tercera reunió).

Els dos darrers llargs els hem unit en un de sol (a sobre, el Joan a la quarta tirada, amb el Dau al darrera), i hem vist la reunió d'un sol parabolt que hi ha al cim i que explicava el Fèlix. De fet, la seva història i la del Pekas tenen una part de culpa que hi haguem anat.

El final de la via és extraordinari, primer un tram vertical de preses grosses i ben col·locades, una mica com a Riglos, i després, la vista sobre Agulles que hi ha des del cim (a sota).

Potser si que no estaria de més afegir alguna peça per fer el rappel (a dalt, d'un únic parabolt), però em quedo amb la imatge de la Portella a la llum del capvespre i de les curioses formes de les Agulles, com la Mamelluda (a sota).

Barrufets al Dit de Riambau

Ja ha començat la temporada de la nord del Pedraforca (a sobre), caloreta i bon temps, fins que s'esguerra. Avui hem anat a treure el cap a la Barrufets de la paret nord, una via llarguíssima (1.100 m) que puja entremig de l'Anglada-Guillamón i la canal del Riambau.

Tot i que el dia no ha començat molt bé, i tot i la cara que feia el Mohawk a la bonica aproximació de la via (a sota), anar a escalar en aquest lloc sempre és un motiu d'alegria.

Tot i que, la veritat, quan hem vist el diedre desplomat del primer llarg (a sobre), per molt que poguem pensar que mirant la ressenya ja ens ho podíem imaginar (V+/A1 i 6b obligat), els ànims han decaigut una mica.

Una tirada dura i complexa, amb la fissura que t'escup i unes parets exterior recobertes de molseta relliscosa, que té alguns espits però que cal anar protegint, i una llargada de 50 metres.

Més amunt la cosa es tomba i es deixa fer fins el peu del Dit de Riambau. El quart llarg es vol assemblar al primer sense aconseguir-ho, la roca és molt més bona i l'equipament més complet. Tot i que té una entrada de V+ que es ven una mica cara, diguem que he vist 6a més fàcils. A sobre, el Mohawk a punt d'arribar al desplom).

Però com que la cosa no l'hi ha semblat prou complicada, s'ha embolicat (i m'ha embolicat) en una bavaresa que feia drecera, que sembla que com a mínim és 6b+. Després s'han complert els pronòstics que deien que la jornada seria negativa: abans d'arribar al cim del Dit, els llamps i trons ens han escapar pitant.

Hem acabat d'arribar a dalt del Dit i hem baixat ràpidament.

No havia de fer bon temps el cap de setmana ? almenys aquesta vegada la pluja més forta ens ha agafat quan ja érem al cotxe...

Pirata solitari a la paret dels Sostres

El dilluns, per tancar el pont, havia quedat amb el Pep per fer alguna cosa per l'Alt Urgell que fos xula i no massa llarga, així que vaig abandonar a la colla de Taüll per anar cap a l'est.

Ja feia temps que tenia ullada la via Pirata solitari a la paret dels Sostre, i encara més després de veure la ressenya que va penjar l'amic Xavi al seu blog. La via puja per un marcat diedre, que es converteix en esperó i continua fins dalt per un sistema de fissures (a sobre). L'aproximació és llarga, però té la gràcia de poder-se fer per la ferrata Regina (a sota), seguint els seus dos primers trams.

Al començament, un simpàtic escurçó va tenir la gentilesa de guardar-nos el peu de via perquè ningú se'ns avancés (a sobre), i també de no atacar-nos mentre passàvem pel seu costat.

La via comença per unes cordes fixes que t'ajuden a pujar fins una alzina situada al peu del primer mur. La primera tirada és senzilla, però ben aviat la cosa es complica. En general, la roca és bona excepte algun punt molt concret. A sota s'aprecien les estries d'una falla que va esparracar la roca per formar el diedre.

La tirada clau de la via és la tercera, llarga i dura, amb un tram que té passos obligats entre A0 i A0 que no són precisament fàcils. L'arribada a la reunió, a més, és una bavaresa oberta i molt forçada (a sobre, el Pep en ple esforç).

El quart llarg et deixa al cim d'un esperó ben aeri i el cinquè ja és una altra cosa, a part d'aeri i poc equipat (a sobre, el Pep a mig llarg), te trams terrosos i una mica perdedors. No és gens estrany que fos en aquest moment que comencessin a aparèixer els voltors.

Potser el llarg més bonic és el sisè, un llarg de continuïtat com el setè, aquest darrer trencat per un sostre d'aquells que no saps massa com agafar-te'ls, just a l'inici del llarg (a sobre, el Pep arribant a la setena reunió).

Tot i que els trons que anàvem sentint ens feien anar ràpids, no vam poder evitar la pluja que ja va començar al darrer llarg. Dalt del cim, intentàvem aixoplugar-nos sota una alzina (a sobre) per endreçar el material i, a la baixada anàvem mirant com al mateix temps que nosaltres es mullava tota la paret (a sota), excepte els sostres, clar.