30 de jul. 2010

Val di Mello (i 4), esportiva al Sasso Remenno

A l'entrada de la vall, poc abans d'arribar a San Martino, hi ha el que diuen que és el bloc de roca més gran d'Europa: el Sasso Remenno (a sobre). Un pedrot enorme que deu fer uns 50 o 60 metres d'alt, amb diverses cares totes plenes de vies.

La casualitat va voler que estessim allotjats molt a prop d'aquest Sasso i, situat com està al costat de la carretera, només veure'l ja ens van venir ganes de fer-hi alguna cosa. A sota podem veure al Mohawk pujant el Diedro dei Comaschi graduat de 6b, abans de provar una via veïna de 7a+...


Però a part del Sasso Remenno, la zona és un gran escampall de blocs granítics de diverses formes i dimensions. El darrer dia que estàvem a la vall, no va fer molt bon dia i, de bon matí, semblava que havia de ploure en qualsevol moment. Així que vam descartar d'embolicar-nos en una via llarga i ens vam dedicar a provar altres coses.

Lo Scivolo (a sobre) ens va enamorar tan bon punt el vam veure. A més, la guia explica que l'escalada d'aquestes petites vies d'esportiva són típiques de l'adherència mellica, i ens hi vam entretenir mentre els peus van resistir
En aquestes fotos podem veure al Mohawk fent algunes de les vies de l'esquerra, totes al voltant del 6b, on es veu molt bé el caràcter que tenen.
Evidentment, jo també les vaig anar fent o provant, malgrat el grau. Però en top rope, que sempre és de més bon provar!

Quan l'adherència ens va fotre una bona castanya, vam canviar de pedrot. L'Aperacheio i el seu spigolo (a sota), ens van atraure tan bon punt els vam veure, i amb aquest fil de ganivet de 6b vam tancar el nostre periple per la vall.

29 de jul. 2010

Val di Mello (3) - Un pipistrello al sole al Brontosauro, i paret del Schenun

El tercer dia d'escalada a la vall, vam optar per fer alguna cosa diferent, i més curta. a la guia vam veure una raresa que ens va cridar l'atenció, una via al Brontosauro, tota per plaques d'adherència, 6b+ màxim i 6a+ obligat, però molt equipada. Una de les poques vies llargues cosides amb expansions de la zona, on vam pensar que podriem provar de fer grau per placa.

Mentre ens hi acostem, no perdem de vista la majestuosa paret del Monte Qualido (a sobre), farcida de vies que se'ns escapen.

El Brontosauro és una de les roques de la part baixa, i ben aviat som al peu de via. Un pipistrello al sole és una via fàcil de trobar, una línea d'espits puja recte al nas. 

El primer llarg marca 6b+, i el Mohawk l'encara amb ganes (a sota), però aquest grau en adherència no regala res i pateix algun petit problema menor... Quan em toca a mi, pujo escalant només entre els A0's, que el tema em supera.

Tots dos ens mirem astorats la via de l'esquerra, La risposta de Bakunin, d'una dificultat similar però només amb un parell d'espits per tirada....
El segon llarg em toca a mi, la ressenya marca 6a+ i el trec força bé, amb un equipament generós que ajuda psicològicament a pujar amb confiança. Es nota el punt menor de dificultat que té el llarg.
Després d'un llarg intermedi, el darrer també marca 6a+. Em torna a tocar i el provo, però aquest és molt més dur i mantingut i a la meitat l'hi deixo al Mohawk.

Ell tampoc ho passa massa bé, però al final se'n surt i arribem a dalt. Però arribem a dalt amb la consciència de que la dificultat de les plaques d'adherència de la vall ens supera per totes bandes i que més val que retornem a les fissures!
Fora de la Val di Mello, a l'anomenada Val dei Bagni, pujant a Bagni dei Massino, hi trobem la paret del Schenun, que ens ajuda a recuperar les bones sensacions.

També són plaques d'adherència, però tan l'equipament com el grau són tota una altra cosa.
Aquí fem una parell de vies d'uns 150 metres cadascuna, La coda del dinosauro i Vietato vietare. Unes vies molt agradables, amb trams de fins a 6a+ que ens surten força bé.
Cal dir que aquestes vies, contràriament al tot el què havíem fet fins ara, tenen aproximació 0, ja que el cotxe s'aparca en un replà situat a peu de via....

27 de jul. 2010

Val di Mello (2) - Luna nascente al Scoglio della Metamorfosi

Quan buscàvem informació d'escalada a la Val di Mello, a tot arreu assenyalaven la Luna nascente com la via estrella de la zona. Algú fins i tot explicava que hi anava a fer-la una vegada cada any de tan bona com és. Així que no podíem defugir-la, i el segon dia d'estada a la vall ens hi vam posar.

L'aproximació és una mica complexe, però el camí que puja fins a peu de via és tan ombrejat i agradable com mal senyalitzat. Però aquesta és una característica de la majoria d'aproximacions de la vall.

El primer llarg és curt i desagradable, amb una entrada dura que, afortunadament, es pot fer bé en A0 (a sota). El segon, en canvi, ja comença a ensenyar el què serà l'escalada, amb un flanqueig aeri que porta fins a la fissura.
A partir del tercer llarg, comença el festival. Es tracta d'una escalada que només pot tenir un qualificatiu: genial!

La dificultat és continua, però mai extrema. Sense cap expansió i amb poquíssims claus de via, però la fissura permet una molt bona autoprotecció, a condició d'anar ben provistos, que vam posar des de tascons petits i aliens, fins al camalot del 5. El joc de link cams, amb la seva multifuncionalitat, ens va anar molt bé.

Aquest tercer llarg en concret, és un diedre/bavaresa d'adherència pels peus, però molt bona presa per les mans. Un gaudi absolut.
El quart llarg, tot i que teòricament hi ha un tram de 6a obligat, el vaig trobar molt semblant al tercer, fissura, bavaresa, diedre... La roca magnífica, patint poc i disfrutant molt.
Davant nostre hi havia una parella d'anglesos que feien la via, i en el cinquè llarg ens va tocar d'esperar una bona estona. La llàstima és que, per no posar expansions, fan les reunions als llocs on es pot clavar, i curiosament sempre són llocs força incòmodes...

En aquesta tirada (a sobre), ens van anar molt bé els friends més grans per poder pujar més tranquils. Per la resta, tan aquesta com la següent, mantenen la tònica atlètica de les anteriors.
La sisena tirada és curiosa, després de superar un estètic diedre (a sobre), cal fer un flanqueig descendent i molt aeri per anar a buscar l'esperó de l'esquerra, i pujar per una nova fissura (a sota), magnífica com totes!
El setè llarg és el darrer de la sèrie de fissures, comença vertical amb una escletxa ampla, per anar-se tombant i estrenyent alhora.
Aquí dalt, la sensació que teníem ja era de satisfacció absoluta, d'estar escalant una via molt bona que ens estava donant més del què esperàvem. I això que n'esperàvem força...
Els dos darrers llargs són la cirereta del pastís. S'acaben les fissures i comencen les plaques, sort que el dia anterior ja ens hi havíem curtit una mica!

El vuité és un flanqueig cap a l'esquerra (a sobre), fàcil, però espectacular. Són uns 40 metres sense cap assegurança, només amb la possibilitat de posar un tascó a mig llarg.

El darrer llarg, el  novè, ens feia patir una mica. Comença pujant uns 10 metres per una fissura fins un clau, des d'on cal pujar en diagonal durant uns 50 metres fins uns arbres. És una placa compacta de Vº, sense cap possibilitat de protecció (a sota), que vaig atacar decidit i sense pensar massa fins arribar al final!

El descens és força evident, només cal pujar al cim i anar seguint el camí evident que et torna a peu de via, mentre comentem la meravella que hem pogut escalar!

Al principi he deixat una ressenya amb comentaris en alemany, que fa intel·lectual, però una bona descripció de la via la trobareu aquí.

25 de jul. 2010

Val di Mello (1) - Stomaco peloso i Alba del Nirvana


Aquests darrers dies he pogut gaudir d'uns quants dies de vacances i escalada pels Alps italians. En total han estat 4 dies a Val di Melo i 5 dies a les Dolomites, concretament a la vall de Fassa. Han estat dies intensos de muntanya i escalada, perquè ha fet molt bon temps i els he pogut aprofitar i esprémer a fons.

Mentre que les Dolomites ja les coneixia d'altres anys, la Val di Mello ha estat una descoberta absoluta. Sempre m'havia fet una certa por d'anar-hi, però amb el Mohawk aquest any ens vam animar i podem concloure que ha estat una experiència molt positiva.

Aquesta vall és una zona d'escalada en granit que te una ètica molt particular que es resumeix en graus apretats, el mínim possible d'expansions i assegurances allunyades, molt allunyades o inexistents. Si tenim en compte que moltes vies tenen trams de placa inasegurables, i que el grau més baix es troba al voltant del 6a, s'entendrà que costi de decidir-se a anar-hi.

A part d'això, és una vall magnífica, amb centenars de vies, una roca excepcional i molt adherent, i un paisatge de somni.
Però tots els llocs tenen el seu moment, i aquest any era el torn de la Val di Mello.

Mirant i remirant llibres i internet, la combinació de vies Stomaco peloso al Trapezio d'Argento i Alba del Nirvana al Tempio dell'Eden, semblava la més adequada per tastar la roca i la ètica de la vall. Aquí hi trobareu una bona ressenya.

Arribem a peu de via, ens mirem la llisa placa del primer llarg, i dic de tirar jo de primer. Una decisió arriscada perquè, tot i el bon aspecte que tenia des de sota, es tracta d'una placa compacta, d'adherència pura, i amb a primera assegurança a 20 metres de terra. 

Després de passar alguns nervis per la tonteria de parar a pensar sobre les conseqüències d'una relliscada, la puc treure bé, amb la sensació d'haver passat la prova de foc de l'escalada a la vall. De fet, el primer clau és tan alt, que el company va poder marxar lluny a fer-me alguna foto de perfil perquè no calia assegurar.... (a sobre)
El segon llarg ja és més normal, i puja per una fissura fins un arbre on es fa la reunió i comença la via de l'Alba del nirvana.

El tercer llarg te un traçat una mica confús, perquè amb les poques assegurances que hi ha, tens dubtes de per on pujar. Aquest ja resumeix millor l'escalada de la zona, una barreja de trams d'adherència amb trams més atlètics (a sota).
Els llargs finals consisteixen en un flanqueig cap a la dreta per sota del sostre, fins una instal·lació de rappel. Amb un rappel curt, una caminada i un rappel llarg tornes a trobar-te a peu de via (el primer rappel es fa des de l'arbret tort de la foto de sota...).
Acabada la via, vam provar algunes vies més difícils del mur inicial, per continuar la mentalització. Però veient com es degradaven els peus de gat amb aquesta roca tan abrasiva, vam plegar aviat, que l'endemà teníem una prova de foc. 

Què dura que és l'adherència!!

12 de jul. 2010

Puigmal al Cavall Bernat


La Puigmal és una de les línies mestres del Cavall Bernat, una via clàssica que, amb el reequipament, ha canviat profundament. Trams que eren en A0 de clau a clau ara són obligats, i trams d'artificial amb passos llargs i treballosos ara es fan en A0 fàcil.

Però no deixa de ser una línia magnífica i, avui, tot i la calor que la feia precisament aconsellable, hi hem anat amb el Mohawk. A part de les ganes que hi teníem, també volíem practicar l'autoprotecció, que a Val di Mello ens en farem un fart!

Hem pujat ben aviat, però no ens hem estalviat la suada de l'aproximació. I després, amb un primer llarg selvàtic, la suada tampoc ha afluixat. A la reunió, era curiós estar parat, però sense deixar de suar....
Després d'un primer llarg de tràmit, el segon em feia respecte. Un diedre desequipat, amb només dos claus de via, però que a l'hora de la veritat es deixa fer prou bé. I amb una fissura on els tascons entren de meravella.

Això si, aquí la via ja comença a redreçar-se de debò, i l'ambient comença a ser aeri.
El tercer llarg (a sobre) és curt, però em va semblar el més difícil i obligat. Aquí la paret ja és totalment balmada i només hi trobem un parell de claus, encara que en alguns forats els aliens verd i vermell entren bé. Després del segon clau, cal fer un divertit flanqueig cap a una reunió força incòmode.

En canvi el quart, tot i que continua pujant en lleuger desplom, és un diedre/xemeneia que es deixa fer. Al començament de la xemeneia hi trobem tres parabolts que donen tranquil·litat i, a dins, vam poder posar el camalot del 5, la bèstia!

Dins de la xemeneia ens va començar a tocar l'ombra i, tot pujant, tots dos vam arribar a parar-nos per gaudir-la una estona intentant deixar de suar.
La reunió més curiosa de la via, i una de les més còmodes, és la quarta (a sobre), encaixada dins d'una fissura. A més, és l'únic lloc realment fresc de la via!

El cinquè llarg continua en xemeneia fàcil, reptant en direcció a l'exterior, on hi ha una dura sortida d'artificial (a sota). Aquí els camalots del 5 i del 3 ens van ajudar molt a arribar al parabolt de sortida, i el link cam gran a protegir-la després. L'ambient és aeri com poques vegades, sort que després la dificultat decreix...
A partir de la cinquena reunió el panorama canvia radicalment. Els dos llargs que falten fins el cim són d'artificial fàcil equipat amb parabolts. I n'hi ha per donar i per vendre, els que no hi ha més avall i encara més.

Això si, l'ambient és espectacularment aeri, sobretot el darrer llarg, que puja pel fil desplomat de la carena del Cavall. Aquí el sol ens torna a tocar, i arribem al cim mig deshidratats.
Així que enfilem ràpidament els ràppels i el camí del bar, on comencem el procés de recuperació de líquids que durarà tot el diumenge...

I ja començo vacances. Uns dies a Val di Mello i Dolomites, on espero que no faci tanta calor i que el temps ens respecti i en poguem fer alguna!

Fins la tornada!