La Taillante, Danse avec les loups, 550 m, V

La Taillante és una muntanya força espectacular del Queyràs, amb una composició geològica ben peculiar: tot d'estrats calcaris ben prims, posats uns al damunt dels altres com fulles de paper i amb una inclinació tombada que permet que l'erosió la retalli d'una forma ben particular.

No és un cim baix (3.185 m), i quan hi vaig anar encara conservava restes de la darrera nevada de finals de setembre. a més, sense voler vaig triar un dia força fred, amb un vent que va convertir l'escalada en un exercici d'alpinisme de debò.

Perquè a la cara oest hi ha una via, Danse avec les loups, que puja pel mig de les plaques i que sempre m'havia cridat l'atenció. Una via amb un únic tram de V/V+, i la resta dels 12 llargs al voltant del IV/IV+.

L'aproximació és d'una hora, amb una fàcil pujada al col Vieux (a sota), i després una llarga volta per tota la coma fins trobar unes marques verdes i un rastre de camí que ajuden a arribar fàcilment al peu de la via.

Tot i la llargada de la via, les ganes d'anar-hi i el fet que la via estigui pràcticament equipada amb parabolts, em van animar a anar-hi en solitari. No explicaré el detall dels llargs, perquè els Kutrescaladors (ressenya de sobre) ja ho van fer molt bé quan hi van anar.

Arribo al peu de via i miro amunt. Tot i la gran inclinació de les capes no deixa de ser una visió sorprenent. Inicialment pensava que la via anava més pel gran diedre de l'esquerra, però quan m'hi poso ja veig que no, que sobretot caldrà treballar l'adherència d'aquestes plaques llises, amb una tendència de la via a tirar cap a la dreta i a buscar els trams més fins.

 

Escalant en solitari no tens gaire temps de reposar, tot és anar amunt i avall, i tornar a pujar, i recuperar cordes... Normalment és una activitat cansada, però avui ho agraeixo especialment perquè així em mantinc calent. No vaig gaire abrigat i fot un fred intens.

La via és realment divertida, i l'entorn solitari i espectacular. No hi ha ningú a la paret, no hi ha ningú a la muntanya, no veig ningú a la vall....

Tota la via és molt estètica, encara que anant sol les meves fotos no ho reflecteixin massa. Però la puresa de les línies et va acompanyant i et va xuclant a mesura que vas pujant metres de la paret. L'escalada no és difícil, però les assegurances no esta a prop i cal anar concentrat que hi ha trams llisos com un mirall, i les assegurances t'hi porten encara que no vulguis!

Al tram final, van apareixen més regletes, alguna fissura, i això fa que la dificultat baixi una mica.

Arribo a la darrera reunió, i plego tot el material. Penso que a la cresta no cal anar-hi encordat, anant sol, podria passar-hi tot el dia. així que, encara més concentrat si és possible, vigilant els cops de vent i carregat amb tot el material, vaig progressant per aquesta cresta tan espectacular, que té algun pas ben interessant!

Arribo a un primer cim, just davant del mont Viso, nevat de dalt a baix, continuo un altre tram, faig el rappel i, finalment, arribo al cim principal.

Al fons, el Pain du Sucre, també ben nevat. Un cim que també té una estructura geològica semblant, tot i que no tan exagerada.

 

Arribat al cim, no puc parar gaire estona perquè el fred no afluixa, comença la part que vaig trobar més difícil: baixar per la via normal! 

Cal anar baixant per un pendent molt fort, ple de roques trencades, seguint una mica l'instint de trobar el recorregut més fàcil, patint contínuament per no fer una mala relliscada. De fet, encara ara dubto de si vaig baixar o no per la via normal o per una canal paral·lela....

Però totes les coses dolentes s'acaben, i finalment arribo a les pastures de peu de muntanya, on em trobo amb un petit premi (a sota)!!

En resum, una via molt interessant, molt divertida i recomanable, d'aquelles que no dubtaria a repetir, i sense cap lloc on es pateixi més del compte, excepte la baixada! 

Em sembla que és la primera vegada que escalo una via que s'ha arribat a baixar esquiant....

Vall d'Escreins, i punta d'Escreins

Prop de Guillestre hi ha la vall d'Escreins, una bonica reserva natural on només s'hi pot arribar en cotxe de manera lateral, a partir de la carretera del coll de Vars. A part d'un itinerari de natura, molt ben senyalitzat, i d'algunes barbacoes, la vall té una capçalera amb uns quants pics que superen els tres mil metres.

La meva intenció inicial era el pic de Font Sainte (a sobre), però veient les condicions de neu de la canal d'accés, i comparant-les amb les meves, vaig preferir anar a un cim més modest, la punta d'Escreins, de 3.038 m.

De l'aparcament surt un camí ben còmode que va seguint el torrent pel dins del bosc, fins una bifurcació on cal anar a la dreta. Llavors ens enfilem fins al límit superior del bosc, aquí format només per làrix.

Llavors el camí ja enfila en direcció a la punta, passant abans pel coll d'Houerts.

Aquí la capçalera de la vall és cada cop més pedregosa, però abans de fer la darrera pujada al coll encara hi trobo un ramat de cavalls pasturant. Diuen que els ramaders de la zona es fixen molt enn el comportament de les marmotes, quan elles es tanquen als caus a passar l'hivern, és el moment de baixar el bestiar perquè s'acosta l'hivern de veritat.

Quan arribo al coll, em crida l'atenció el vessant sud-oest del pic de Font Sainte, amb els estrats calcaris inclinats com a Sarradets. Després veuré que està ple de vies d'escalada...

I del coll, pujar al cim és un moment. Un cim modest, amb una gran vista de la zona, on m'he estalviat de complicar-me la vida trepitjant neu.

Des del punt més alt, es veu la vall amb tota la seva llargada i amb la ciutat de Guillestre al fons. Més amunt, i més lluny, destaca el massís dels Ecrins.

Retorno cap avall, sempre seguint el curs del riu. Però ara no em quedaré a l'aparcament d'Escreins, si no que continuaré caminant pel fons de la vall fins a la casa on ens vam estar aquells dies.

Un recorregut interessant i llarg, on anava trobant mostres de l'arribada de la tardor, i que podeu imaginar en el mapa de sota o en el track del recorregut.

Tête de la Noire i coll de Neal, al Queyras

A la segona tongada de vacances alpines, ens hem instal·lat a Guillestre, porta d'entrada del Queyras i molt proper al massis dels Ecrins.

El Queyras el formen aquest conjunt de muntanyes majoritàriament calcàries, que a vegades recorden el nostre Prepirineu, situades entre els Ecrins i la frontera italiana. És un conjunt de muntanyes molt agradables, amb bones parets per escalar però, sobretot, grans rutes per caminar i mil i un paisatges per descobrir.

El primer dia vam començar per aquesta bonica ruta circular, que s'inicia més amunt de Brunissard, al final de la carretera, i pugem per la pista fins als xalets de Clapeyto.

El paisatge presenta un gran contrast entre els cims calcaris i les zones de relleu més arrodonit, plenes de llacs. I uns boscos de làrix que, a mesura que passin els dies, veurem com van canviant el color.

Pugem un petit cim situat al costat del coll de Neal, la Tête Noire, més per pujar un cim que pel seu interès, i seguim la carena cap al sud a buscar el camí que baixa per la vall paralela.

Aquí els colors de tardor ja són ben presents a les mates d'aranyons, que tenyeixen els prats de color vermell intens.

El camí és sempre molt agradable i, a mesura que va baixant, ens anem acostant a Pra Premier.

Finalment, travessen el prat i retornem al cotxe seguint el darrer tram a traves del bosc que, curiosament, està ple de bolets! Un preludi del que serà més endavant a casa nostra una bona temporada!!

En el mapa de sota podeu veure el recorregut, i al Wikiloc, el track.

Lapònia a la Portella Superior

Ja feia més de 5 anys que hi havia anat i al Toni era una via que li feia gràcia, així que era una bona via i prou ràpida, com per aprofitar una tarda per anar-hi.

La principal diferència que hi vaig trobar, després de tant temps, va ser el camí d'accés, a penes marcat llavors, i un camí ben fressat, ara. Per la resta, algun parabolt que balla, i la roca del començament a dins de l'avenc que patina igual que llavors.

El mur final del primer llarg em va tornar a agradar i, aprofitant que hi anava de segon, vaig poder apurar el sostre del segon llarg (a sobre) en lliure. I em va tornar a semblar una mica més de V+, qüestió d'opinions!

En canvi el tercer llarg, el recordava més sostingut, i tant em van sorprendre els primers metres fàcils, com el gran contrast que hi ha al final, amb l'arribada a la reunió després del desplom! Uff!

Potser el vent fred que bufava aquella tarda de final de setembre no hi ajudava gaire.

El quart té un començament molt interessant, però continua tenint una continuació molt tumbada, bruta i trencada...

En canvi el darrer, segueix sent el magnífic mar de patates que es fa molt curt....

Un rappel fins al coll de les Portelles, i ja toca despedir-se altre cop d'aquesta terra, que me'n torno als Alps!

Stress, als Plecs de la Vinya Nova

Entre vacances als Alps i vacances als Alps, vaig poder fer un parell d'escapades a Montserrat. La primera va ser aquesta poc glamourosa via, una petita enredada del Jortx que no sé on va llegir que era prou bona.....

Hi vam anar amb ell i la Laia, així que ens la vam repartir, i a mi em van tocar els dos primers llargs. 

El primer, que comença una mica a l'esquerra de la Urquiza-Olmo (és la segona via a l'esquerra) i té uns primers metres comuns amb la Dias de fúria, per després anar marxant cap a la dreta, buscant les plaques que hi ha entre la vegetació.

El segon llarg, va flanquejant clarament a la dreta, seguint una fissura herbosa o molt herbosa, on hi trobarem algun clau d'aquells que més val no posar a prova.... Després d'un tram més de placa, fem la reunió en un replà al costat d'una alzina.

Aquest llarg té en comú amb l'anterior que la roca és força precària i que t'hi vas esgarrinxant amb les herbes, així que si hi aneu, aneu-hi mentalitzats! Per la resta, el grau màxim em va sembla Vº.

La sortida de la segona reunió fins arribar a la placa em va semblar molt perillosa, és una mena de tartera vertical on tot el què cau, cau damunt la reunió! Per passar-la, sembla que la millor opció és sortir per la dreta i flanquejar a dalt.

Després la placa ja és molt bona, la típica roca sòlida i compacta d'aquest sector de Montserrat. Una meravella. els dubtes venen a l'hora de valorar si val o no la pena el tram anterior per arribar fins aquí!

Després ja només resta una tirada curta i tombada per acabar d'arribar a la carena, on anem a buscar els rappels de la Urquiza-Olmo per baixar i anar a fer un bon dinar a la Vinya Nova!!

La Civetta

Quan estàs en un lloc com les Dolomites, i cau una bona nevada pocs dies abans de marxar, acabes maleïnt una mica els ossos a algú de més amunt.... Però el sol de setembre va fer bona feina, i la neu fonia a marxes forçades.

L'endemà de sortir a caminar amb neu, vam pujar al massís de la Pala di San Martino. Des de San Martino di Castrozza, un parell de telefèrics et deixen a dalt de tot en poca estona. 

A part de fer un petit cim de la vora, vam agafar el camí que porta a la Fradusta, un cim que té la peculiaritat de tenir la única glacera del massís. Una glacera que té el temps comptat, per l'aspecte que presenta....

Abans de baixar, vaig fer una ullada a la Civetta, que queda just al davant, per veure que, tot i la neu, potser seria factible d'anar-hi.

Així que l'endemà vaig agafar el cotxe fins al peu de la cara est de la Civetta, la casera della Grava. Des d'allà vaig pujar per la pista, sempre seguint els senyals del sender 557, a buscar el camí transversal que porta al refugi Coldai.

El dia es presentava excel·lent, amb un aire fi de setembre ple de bons presagis. El 557 és un camí que va fent pel peu del vessant est de la Civetta, i que cal anar seguint fins sota la torre de Valgrande (a sota), plena de bones escalades, abans de deixar-lo per agafar la ferrata.

Quan començo a pujar cap al peu de la ferrata delli Alleghesi, veig que no seré l'únic que ha tingut aquesta idea. La ferrada comença amb uns trams d'escala, i allà he d'esperar una mica per poder continuar endavant. De fet, és pràcticament l'únic tram d'escala de tota la ferrada, en general només hi ha el cable i toca espavilar-se.

Com a via ferrada o com a itinerari de qualsevol mena, la dels Alleghesi és una ruta molt atractiva. 900 m de  desnivell des de que comença el cable fins que arribes al cim, amb trams per tots els gustos.

I gairebé sempre només cal anar seguint el cable, i gaudir de la muntanya sense cap més complicació.

Tot i que semblava que la neu no m'havia d'emprenyar gaire, els darrers metres de la via estaven entapissats de glaç, i feien la pujada una mica més emprenyadora i perillosa, sobretot en els trams en que no hi havia cable de vida....

Però arribar a un cim tan desitjat, fa oblidar tots els maldecaps que s'han patit abans!

Al darrera, omnipresent durant tota la pujada, el mont Pelmo (a sobre), amb aquesta característica forma de sella que el fa inconfusible.

I al fons, la cara sud de la Marnolada, que vista des d'aquí no sembla que faci prop de mil metres de desnivell.

Per baixar, tiro avall per la via normal fins al refugi Torrani, situat sota el cim, on la deixo per girar al sud i anar a buscar la ferrada Tissi.

Aquesta és una via ferrada més vertical que l'anterior, però molt més curta. I sense gel! 

La veritat és que aquesta ferrada, feta de baixada, m'ha agradat molt, és realment divertida! Sense graons ni escales, només amb cable de vida que cal anar seguint cap avall, i amb trams d'adherència molt interessants, en poca estona sóc al peu del vessant solell de la muntanya.

Llavors només em cal flanquejar cap a la forcella delle Sasse i baixar per un camí molt pendent els 800 m de desnivell que em separen del cotxe.

Després, tornant pel passo Pellegrino, m'aturo un moment per contemplar la cara nord-oest de la Civetta que, amb els seus 1.100 m de desnivell, és una de les més espectaculars de les Dolomites!