28 de juny 2009

Pics de Soularac i Saint Barthelemy, a l'Arieja

Per escapar-nos de la calor i anar preparant les vacances, que ja s'acosten, el dissabte al vespre vam tornar cap a l'Arieja. Aquest cop l'objectiu era un recorregut per carenes d'un doble cim d'aquells que anomenen panoràmics: els pics de Soularac (a sobre) i Saint Barthelemy (en occità ignoro com es diuen).

El Soularac és el més alt dels dos per uns 20 m escassos, però també lleugerament més complicat, així que la major part de la gent puja al Saint Barthelemy i ignora el seu veí més elevat. I és que tots dos compateixen la mateixa perspectiva sobre l'Arieja i el vessant nord de la frontera andorrana.
Nosaltres vam triar l'itinerari del vessant sud, que ressegueix les carenes a partir de la pedrera de talc de Trimouns, a Luzenac. Una pedrera immensa que produeix la cinquena part de talc del món, i que ens acompanyarà bona part de la pujada.

A sobre, a l'estany de Beseil, podem veure clarament el contrast entre l'obra de la natura i l'obra dels homes. Clar que si ens hi fixem bé, podem apreciar detalls a l'explotació que ja voldríem veure a les pedreres de casa nostra!

Tota la caminada es fa fora del bosc, per una landa de brucs i boixerola que no evita el sol que cau a pic. La calor apreta, però encara queden restes de neu i alguna congesta fantasmagòrica en les raconades de sota el cim, que sembla saber que té els dies comptats.

Darrera nostre va apareixent tota la carena principal del Pirineu, entre el Capcir i la Maladeta, i ens anem entretenint endevinant els noms de les muntanyes i buscant nous racons per descobrir.

Després del Soularac baixem a tocar de l'estany de les Truites i remuntem la carena fins al Saint Barthelemy, ple de francesos.

La baixada també es fa resseguint la carena oposada fins a la coma de Fontronne, que cal travessa horitzontalment. Aquí les mulleres hi són abundants, i les plantes carnívores com la Drosera (a sota), també.

Aviat sortim a una pista que ens retorna ràpidament al punt de sortida, en una volta que ens ha fet caminar unes 4 hores i mitja.

Per a qui l'hi pugui interessar la volta, a sota us deixo el recorregut i el track al wikiloc.

27 de juny 2009

Cingle de la To, vies Rialles i Diedre Dolomític

Ahir al matí vaig anar a fer d'amfitrió on més m'agrada: al Cingle de la To. I és que amb l'Albert encara no havíem tingut l'oportunitat d'anar-hi, i tantes ganes tenia ell d'anar-hi, com jo d'ensenyar-li.

Descartat l'esperó Delator, no sabia massa per on començar, i vam anar a la Rialles, la via que vam obrir junts amb el Llorenç i que encara no havia repetit sencera.

Reconec que em va tornar a agradar molt via, amb un primer llarg més brut però amb trams molt bons, i amb un segon llarg molt ben trobat, i on les dificultats van baixant a mesura que puges.

Llàstima de la pluja del vespre anterior que havia deixat a les molses absolutament xopes! Crec que això incrementa la dificultat almenys mig grau... Tot i ser la primera vegada al Cingle, l'Albert s'hi va adaptar ràpidament, i va disfrutar molt la via.

Però el matí encara donava de si i ell no volia marxar sense tastar el mur central, on hi ha l'essència d'aquesta paret. Així que vam rappelar fins a la feixa i ens vam ficar al Diedre dolomític que, segons em va reconèixer ell mateix, fa honor al seu nom.

Aquesta via d'un sol llarg, és força més difícil que l'anterior i molt més sostinguda, amb una roca molt franca però d'una verticalitat absoluta (a sota, l'Albert al mig del llarg). Sort de les bones preses que vas trobant contínuament... Un llarg on cal donar la talla i on el domini de l'autoprotecció és bàsic per sortir-ne ben parat.

Des de dalt ens miràvem el recorregut final de l'esperó Delator, que ha de ser la propera que vinguem a fer!

24 de juny 2009

Carena nord del port d'Envalira, a Andorra

Amb una mica de terregada de la revetlla, volíem aprofitar el dia per caminar una estona, no massa lluny de casa. Finalment hem desenterrat una antiga ruta que teníem a la llista, d'anar a recòrrer les carenes del nord del port d'Envalira, a Andorra.

I és que anant tard, poder sortir des de 2.400 m d'alçada, sempre ajuda!

La ruta, sempre per bon camí carener, puja diversos cims, començant pel pic Maià i les seves antenes, i es pot arribar fins el Roc Melé (a sobre) si hi ha ganes.

Però avui nosaltres anàvem tard i relaxats, gaudint del paisatge i de raconades magnífiques com la vall de Siscaró (a sobre), que baixa fins a la vall d'Incles.

De fet, molts dels paisatges que avui hem contemplat, no fa massa que els recorríem amb els esquís als peus...

Al final, hem arribat fins al pic de la Font dels Isards (a sota), que ja era el que feia quatre, i hem girat cua.

La tornada, pràcticament pel mateix lloc, seguint les carenes, ens ha servit per preparar-ne una de millor pel proper dia que vinguem cap aquí, i per anar enumerant les muntanyes veïnes, com l'Estanyó i la Pica d'Estats (a sobre) o el pic de Rulhe (a sota).

A sota deixo el mapa de la ruta. El track el trobareu al wikiloc.

23 de juny 2009

Cingle de la To, via Gatsaule feliç

Ahir a la tarda vam canviar de massís, amb el Toni, i vam tornar al Cingle. Ell té ganes d'anar fent totes les seves vies i ahir tocava la primera de totes les que hi vaig obrir. Jo també volia veure en quin estat estava, així que aprofitant que feia una tarda magnífica, hi vam pujar.

El començament és curiós, travessa un sostre força atlètic assegurat per un espit i un camalot, per travessar una feixa i enfilar-se per un mur ratllat poc complicat (a sota). Un primer llarg que ja et diu que aquí no s'hi troba precisament la millor roca del Cingle!

La primera reunió es fa en un replà molt còmode on hi ha un espit, i que es pot reforçar molt bé amb friends.

El segon llarg comença molt bé, per un mur ratllat on cal anar a buscar els millors passos a dreta i esquerra (a sobre). Més amunt s'adreça i la roca empitjora, llavors toca flanquejar descaradament a la dreta, per damunt d'un sostre, i seguir una diagonal herbosa fins a la segona reunió.

Aquesta reunió no té pèrdua, situada al punt més baix de la magnífica placa del tercer llarg, al costat d'un arbre.

Aquí comença el millor llarg de la via, una placa compacta de més de 50 m, amb només 3 espits, però que es poden complementar molt bé amb aliens i algun tascó (a sota).

Dalt de tot, la dificultat baixa del Vº i permet una còmode arribada a la carena, on ens torna a tocar el sol. Que amb l'aire fred que corria ahir a la tarda, vam agrair especialment.

21 de juny 2009

Pedraforca, cara sud: via de Tots

Aquest dissabte, amb els Kutrescaladors, per celebrar que feia dies que no en feiem cap, hem anat a la sud del Pedraforca, a la via de Tots. La darrera vegada que hi havia vingut va ser l'any 88, així que ja tocava tornar-hi i acabar-la.

És una molt bona via, la més llarga de la paret sud (415 m), roca ultracompacta i bastant equipada. Tot i això, nosaltres portàvem una mica de tot, i tot ho hem utilitzat, tant tascons, com aliens com camalots.

El dia es va aixecar lluminós, tot i les boires que corrien per la vall, i semblava que seria un molt bon dia per escalar (a sobre, amb la ressenya d'Onaclimb).

La via comença en el punt més baix de la paret, i una fletxa marcada a la roca indica el camí. Un primer llarg vertical, molt llarg (a sobre, 50 m) i molt poc equipat marca el caràcter de la via, una via en la que cal donar la talla i on no hi regalen res.

El segon continua per la mateixa placa fenomenal (a sota), però un cop has sortit de la reunió, ja és més senzill.

Nosaltres vam fer 3 llargs fins arribar a sota del mur de 6b, i vam muntar la reunió just a sota, còmodament en un arbre. I també va arribar la boira, que ja no ens deixaria en tota la via...

Aquest llarg és el decisiu de la via. Ben equipat amb parabolts, puja per unes canaleres d'adherència molt verticals i obliga a escalar entre xapa i xapa. La sortida del darrer parabolt també té la seva gràcia, i aquí en Llorenç va demostrar tenir el coco molt ben entrenat!

Després de travessar la Gran Diagonal i fer un curt llarg de flanqueig a la dreta, venen dos llargs més on cal treballar, també. El sisè puja vertical i surt a la dreta a una placa fineta i obligada, per acabar en A0 per una placa llisa fins a la reunió (a sobre). Una reunió, per cert, totalment penjada i on cal anar preparat per estar-hi força incòmode, o portar material per evitar-ho, com vam fer nosaltres.

I és que el següent, és entretingut i el que vam tenir més feina a equipar, així que cal estar-hi estona. Un moment que es va obrir la boira, vam poder veure una cordada a l'esperó Barrufets, a la seva part final (a sota).

Després venen un parell de llargs que et porten a la feixa. El primer, flanqueja per una cornisa herbosa i puja a la reunió. A sobre veiem a l'Arantxa perdent-se en la boira mentre buscava la ruta.

El novè llarg, en canvi, ja va de debò. Tot i que curt, té un tram de V+/6a força obligat que et fa posar les piles. Després afluixa i arriba a la feixa (es pot fer d'una tirada, però són 60 m!). Allà vam fer una parada per veure què feiem (a sota, Kutrescaladors en la boira).

Afortunadament vam decidir acabar del tot la via, perquè el següent llarg és antològic, un dels millors llargs de IVº que recordo. 55 m d'adherència ben equipats i que no passen de IV+ (a sobre), és a dir, un tip de gaudir sense patir! Tot i la boira, clar.

El darrer llarg torna a ser difícil, almenys sobre el paper, perquè està ben equipat amb claus una mica rònecs i "kutres", i el tram de 6a es pot fer en A0. Això si, te n'has de refiar,i no és fàcil!

Aquío es pot triar entre aprofitar una reunió intermitja que hi ha després de 15 m, o improvisar-ne una a la sortida del tram dur, reforçant un parabolt, que és el que vam fer nosaltres. Això ens va permetre de fer un darrer llarg arribant fins al replà on ja vam plegar les cordes, on els escaladors sortíem del no res (a sota).

La feina va ser trobar el camí de baixada, però com que era un dia on tot anava bé, no vam tenir cap problema!

18 de juny 2009

Opera prima al Gorro Frigi

Avui torno a manllevar una ressenya dels Escalatroncs (espero que no s'emprenyin...), perquè ahir a la tarda vam anar finalment a escalar a la cara est del Gorro Frigi, després de tantes recomanacions que m'han anat arribant.

Amb la calor que feia ahir a la tarda calia buscar a l'ombra com fos. Ni vent no feia!

La novetat va ser que, a més del Toni, se'ns hi va afegir l'Albert que feia temps que no escalava. Però ens va demostrar que escalar és com anar en bicicleta, que no s'oblida.

La via es de 5 llargs però, tal i com algú recomanava, si s'ajunten els dos primers, i el tercer i el quart, convertint-la en una via de 3 llargs, les sensacions són millors perquè fas un parell de bons llargs de més de 50 m.

Com totes les vies d'en Guillem Àrias, està farcida de parabolts grocs i per això la vam preferir a la Bella easo. Comença una vintena de metres sobre el camí, i és fàcil de trobar entre els arbres.

El primer llarg és més dur al començament (a sobre), i més amunt va afluixant (a sota, abans de la R2).

La segona tirada és la més dura (a sobre), tot i que realment els passos durs són això, passos o trams curts. Tot i que la roca és molt bona, ja comença a estar sobadeta, i l'empastifada de magnesi encara ho empitjora. A més, la dificultat no és massa constant, sinó que combina rampes fàcils amb desploms cabrons, que és el que menys ens agrada.

El darrer llarg comença amb una canal/diedre molt desplomada (a sobre, el Toni al pas dur), per aplanar-se després cap al cim.

Dalt del cim, ens fem una foto per celebrar que avui ha vingut l'Albert, que encara no hi havia pujat mai!

Durant tota la pujada, ens ha costat d'apartar la mirada de la Magdalena i la via 98 octans (a sota), de tan bon record.

13 de juny 2009

Dent d'en Rossell, via Tardor d'en Nebjeperura

Aquest matí hem pujat a la Dent d'en Rossell amb en Mohawk i en Jortx. Per la seva alçada propera als 2.000 m, la teníem per una via d'estiu. Ara ja no la hi tenim, avui ens hi hem literalment rostit! Sort que anàvem tardet i a la segona part de la via l'ombra ja ens ha acompanyat....

Però la veritat és que la paret m'ha agradat, la roca és bona i les fissures que vas trobant permeten una bona autoprotecció, quan sembla que cal. Avui hem fet la Tardor d'en Nebjeperura (a sobre hi he copiat la ressenya d'Onaclimb), que potser és de les més repetides. Fins i tot hi hem trobat una altra cordada!

Potser la pega de la via, i sembla que de la paret, és la gran quantitat de vegetació que hi trobem. Tot i que no molesta massa, si que trenca la continuitat de la roca i en alguns passos les herbes se't fiquen al nas.

La via comença seguint unes plaques compactes (a sobre), per entrar en una mena de diedre xemeneia (a sota) que s'acaba transformant en xemeneia desplomada. En aquest llarg es resumeix la tònica de la via: roca compacta, bones preses i verticalitat.

De tant en tant apareixen uns trams vermells, degut a esllavissades, on la roca recorda més el granit del Mont Blanc que el gneiss del Ripollès, com en un tram del segon llarg (a sobre). Aquí no hi ha vegetació, però la roca és llisa de mala manera.

El tercer llarg (a sota) comença amb un diedre fi, i amb un flanqueig en un tram de roca vermellosa, on s'hi pot apreciar la seva poca adherència.

Però segurament el pas més conegut de la via és l'inici del quart llarg i el seu desplom fotogènic.... Precisament és l'únic pas difícil del llarg.

Després la via flanqueja a la dreta (a sota) i puja per travessar un sostret amb unes preses gegants, que permeten de fer-lo amb una certa comoditat. Tot el llarg és molt vertical.

Després ja només queda acabar de pujar fins a la pista de Fontalba, una pujada suau que es fa molt ràpidament i que et torna al cotxe.