Insubmissió, al serrat dels Monjos

La setmana passada torno a Montserat, aquest cop amb el Pep i la seva filla Joana, que no hi ha escalat mai. Es el que passa quan vius al Pirineu... així que busquem una via agradable i assolellada, com les dels Monjos, i acabem a la Insubmissió, una mica influits pel llibre dels "iaios".

Amb la bona Kutre-ressenya a la ma (a sobre), aconseguim trobar l'entrada del "último sueño", on comença la via.

Comença el Pep, temptejant els còdols montserratins que no visita gaire sovint... Però el primer llarg està prou equipat i no hi pateix massa.

Després d'un flanqueig brut i desagradable, encetem la part més bona de la via, seguint uns bons esperons de roca impecable, que ens fan guanyar alçada ràpidament.

De tots, el cinquè llarg és el millor i més sostingut.

Tot i que el flanqueig del sisè llarg no ens deixa indiferents. Tot i la moderada dificultat, no es pot protegir massa...

Per sortir, fem cas dels que hi han passat abans i flanquegem a buscar el darrer llarg de la via Planetes transparents, que ja coneixem de fa un parell d'anys.

Ara ja només ens queda un darrer desplom i ben aviat som a la carena. 

Busquem el primer rappel, baixem a fer el segon, i ja som al camí. Ara caldrà tornar i sortejar els trams enderrocats del camí de les coves del Salnitre per les darreres esllavissades. Veient-ne els efectes, devien ser espectaculars!

La makita plateà a la Miranda del Pas del Príncep

Aquest diumenge quedem amb la Lu per fer alguna escalada montserratina. Ara feia dies que no ens veiem, així que busquem una amb una aproximació llarga i còmode, que permeti fer-la petar mentre caminem per aquest magnífic Montserrat vestit de tardor. L'escollida és la Makita plateà, que fa temps vaig veure al blog del Jaumegrimp i em va cridar l'atenció. A més, també fa dies que no trepitjo Frares...

Per arribar al peu de via hi ha vàries opcions, però vull recomanar molt la que vam fer nosaltres, per còmode i agradable. Des de can Massana vam seguir el camí de l'obaga fins a coll de Porc. Després, cal baixar uns metres fins una fita on marxa a l'esquerra el camí de la Cova de l'Arcada, marcat amb fites i taques vermelles. Just passat un gran bloc caigut, cal deixar el camí principal i pujar cap a la dreta, en direcció a la base de la paret, on trobem la via de manera evident, entre la via Blava i la Primavera marciana.

D'aquesta manera un cop al cim, només haurem de baixar caminant fins al pas del Príncep i retornar tranquil·lament a can Massana.

De fet, tot és molt senzill però nosaltres portàvem poca informació i vam acabar començant per la Primavera marciana, flanquejant per la paret a mitja tirada... Tot i això, el primer llarg ens va agradar molt!!

Després ve un segon llarg més senzill, i un tercer on cal apretar una mica en el mur inicial, que es fa molt bé en lliure.

El llarg final també té un parell de ressalts, el primer més fàcil, i el darrer, on cal esforçar-se una mica més. A dalt de tot he deixat la ressenya del blog del Luichy.

Arribats al cim, entenem el perquè del mot "Miranda". Des del cim, la perspectiva sobre la regió de Frares és colpidora! Al davant l'agulla del Pas del Príncep, que demana de ser escalada ben aviat.

I per baixar, una canal còmode i unes terrasses sota d'unes balmes, ens deixen al camí, on ja podem continuar la xerrera...

Abraxas, a l'Órgano de Montoro

De tornada cap al nord, entrem al Maestrat i recorrem les seves carreteres solitàries fins arribar a l'Órgano de Montoro, on fa molts anys ja hi vaig pujar per la via Colombiomania. Aquesta vegada l'objectiu és més exigent: l'Abraxas i, sobretot, el seu diedre final. A sota he deixat una bona ressenya i a la seva pàgina original hi trobareu un bon croquis de la via, explicat tirada a tirada.

En realitat la via en conjunt no m'ha agradat gaire, molts trams són un veritable rostoll i amb una roca més que dubtosa. Però l'indret és realment especial, molt solitari i amb un punt de màgic. I el diedre final, dels que no trobes gaire sovint!

L'aproximació no és gaire llarga, entre 10 i 15 minuts, però té la gràcia d'haver de travessar el riu a gual, el millor per escalfar-se de bon matí a l'hivern! 

La via no està gairebé gens equipada excepte algunes reunions i algun espit perdut que trobes de tant en tant, moltes vegades després d'haver posat alguna cosa... Però els llargs inferiors són senzills, amb només alguns passos aïllats i la dificultat afegida de la roca trencadissa. Així que pugem prou de pressa.

Gairebé sense adonar-nos-en, estem al peu del diedre final. Ens el repartim, de manera que pujo jo la primera part, i el José Manuel la segona. Mirem amunt, i no veiem res, només una llarga i neta fissura que, per sort, és de bon protegir.

Pujo més o menys bé, fins que trobo un tram desplomat on tot es complica una mica... Després torna a la verticalitat i tens una millor sensació. Comprovem com la paret de l'esquerra, formada per una llisa placa de calcària argilosa, no serveix de gaire excepte en algun petit pas.

El segon tram és similar al primer tret de la part final, que torna a desplomar i les preses es fan fonedisses de cop!! Mig en bavaresa, mig aprofitant la paret de la dreta, arribo a dalt. Llavors respiro alleujat, és un llarg on cal donar la talla!!

Després ja només queda un tram curt però molt aeri, que ens deixa a la carena, on gaudim de la singularitat d'aquesta curiosa formació rocosa, erosionada constantment pel riu Guadalope.

D'allà, baixem amb un ràpel curt pel vessant oposat i seguim el rastre fitat que marxa cap a l'esquerra i ens porta a la canal de baixada, on encara ens caldrà fer un parell més de ràpels.

Ara, almenys, el fet d'haver-nos de descalçar per travessar el riu altra cop és un veritable plaer!

Diedres màgics al Puig Campana

De Montanejos tirem cap avall. Com que tenim temps, passem per l'interior i aprofitem per passar la nit en una àrea de la serra d'Aitana, així que al matí nomñes hem de baixar a _Finestrat i pujar fins l'aparcament, que ja conec de fa 5 anys i mig, quan vaig venir a l'esperó central.

El dia s'ha aixecat tapat, però estem en una zona mediterrània i no es preveu massa pluja, així que ens hi acostem igualment. L'aproximació és senzilla, d'uns 45 minuts, i tan s'hi pot arribar pel camí que puja per la dreta en direcció a la canal central, com per l'esquerra, pel camí d'aproximació de l'esperó. 

Cauen algunes gotes quan comencem, però la roca és tan ferma i adherent, que no emprenyen massa. La via està pràcticament desequipada, tret de les reunions i algun clau antic, però es pot protegir molt bé. I la roca, genial, dóna molta seguretat a l'escalada.

Només hem fet un llarg, i ja estem gaudint com mai, quina meravella!! Potser per això a la ressenya original parlen de diedre orgàsmic...

A la primera reunió plou amb més ganes, però ens està agradant tant, que tenim cap intenció de tirar cap avall, així que segueixo cap amunt.

La paret continua sent molt vertical, i la roca molt agraïda. Ara ja no plou, però estem tan contents que gairebé no ens n'havíem adonat!!

El quart llarg continua sent genial, amb una petita agulla desenganxada de la paret que cal remontar amb cura... Un espit assenyala el camí a seguir, després només queda la imaginació i la lògica... És el llarg de les làmines de la ressenya original.

El cinquè és el més difícil de la via amb diferència. Al començament la tònica es manté, i la placa de les dents de corall és molt agradable, però el tram dels sostres vermells apreta de valent. Els sostres estan equipats a l'inici, però la sortida és una llarga fissura lleugerament desplomada i altra cop ben neta!

Amb algun A0 i alguna apretada de cul, arribo a dalt. 

Ara la via continua amb diversos llargs de III/IV i enllaça amb la sortida de l'esperó, però el temps no ha millorat excessivament i el Manyo s'ha entossudit, així que rapelem.

Una de les millors vies d'aquest any, sense cap mena de dubte, si mai baixeu cap aquí, no us la perdeu!! 

Pericondrio tragal, a Montanejos

Arribat el fred, amb el José Manuel hem fet una escapada cap al sud, com si fóssim cigonyes, buscant raconades teòricament més càlides. I de camí, fem una primera aturada a Montanejos, la famosa escola d'escalada dels anys 80. El company té ganes de tatxar la via que surt a una de les seves llistes, així que anem a la Pericondrio tragal.

Deixem el cotxe en un petit aparcament de la carretera, al costat d'una presa, i en 10 minuts ja som al peu de la via. La primera ullada ja ens confirma que trobarem la roca més que suada, però almenys aquí no es compleix aquella vella dita: "No vayas a Montanejos, que las chapas estan lejos!" L'equipament és més que correcte.

El primer llarg el trobo molt dur, sobretot el primer terç, i la roca patinosa et dóna una sensació d'inseguretat constant que fa que la dificultat sembli superior. 

Mica a mica, sigui perquè la roca està millor o perquè vaig acostumant-m'hi, la sensació millora. Passo de llarg la reuió intermèdia i munto reunió al capdamunt del diedre.

El segon llarg puja recte cap amunt per unes plaques que ja es deixen fer molt millor.

La via està en un congost ben assolellat, però el vent apreta i arriba a ser molest. Un factor a tenir en compte en aquest lloc.

Aquesta via és coneguda per un famós flanqueig cap a l'esquerra, espectacular i difícil, després d'un canvi de reunió per travessar una zona boscosa. Un flanqueig on no saps massa si és millor fer de primer o de segon, sobretot perquè al mig hi ha un tram en descens!

El flanqueig ens fa respecte i és realment impressionant, però la roca ja no patina tant com al primer llarg. Quan em toca me l'agafo amb calma, i mica a mica vaig progressant. El pas més difícil és quan cal baixar una mica per seguir la millor línea de preses, però aconsegueixo d'arribar al final sense caure!!

Quan estàs allà al mig, la sensació d'ingravidesa és màxima, realment un flanqueig molt recomanable! Això si, sort de la calma...

Després, un llarg "vilanoví" de sortida, desplomat i amb regletes horitzontals, amb un pas inicial molt més difícil que la resta.

Per baixar, seguim el camí que porta a una pista fins un planell, on cal seguir les fites i un caminet que va baixant fins deixar-nos prop del peu de via. 

Molt a prop, una font i una bassa amb aigües termals, ens ajudaran a treure la tensió i la ronya acumulada, abans de continuar cap al sud!