Torre Alta dell Arco

Pel darrer dia de la nostra estada a les Dolomites vam buscar una sortida que ens permetés de fer una bona despedida de la zona, que ens deixés bon gust de boca. Una escalada no massa larga i interessant.

Una mica per tot plegat ens vam fixar en la Torre Alta dell'Arco (a dalt), una paret que veiem des de Sappada (el poble on ens estàvem), atractiva i curta (8 tirades). També tenia l'al·licient afegit de poder sortir directament a peu des de la casa amb una aproximació llarga (2 h), però molt agradable.

Al contrari que a Lavaredo, aquí no hi vam trobar ningú. És una de les típiques zones solitàries dels Alps: un petit circ de muralles calcàries, una zona de prats al peu, un torrent d'aigües transparents que l'atravessa, ningú enlloc,…, el sò del silenci.

Tot i tractar-se d'una zona amb infinites possibilitats d'escalada, trobem la via força fàcilment, en una canal al peu d'un esperó molt destacat. Dos primers llargs fàcils i descompostos ens fan dubtar de si hem fet bé de triar aquesta paret, però ben aviat la cosa s'arregla. Un flanqueig aeri ens porta al fil de l'esperó i, amb un primer pas molt atlètic (V), comencem un esperó de pel·lícula (foto de dalt).

Mentre pugem, ens entretenim amb el paisatge canviant i amb la presència de l'Urpa del Diable (foto de sobre), una planta endèmica de les Dolomites i molt curiosa.

La roca es torna molt sòlida i adherent, la via és lògica i aèria, i l'arribada al cim espectacular (foto a sota). Això si, molt poc equipada, tot i que crec que vam encertar els emplaçaments de les reunions.

Una baixada enrevessada i complexa per un caos de tarteres i blocs penjats, ens deixa al passo dell'Arco, un collet culminat per un arc natural de roca (foto de sota), on retrobem el camí de tornada a casa.

Cima Grande di Lavaredo

Imagino que ara mateix costaria trobar algú que no conegui les Tre Cime di Lavaredo, o les tres muralles (Drei Zinen) que diuen els alemanys. Cims on s'hi han escrit gran pàgines de la història de l'escalada i on s'hi han encaminat els millors escaladors de cada època. Des de vies obertes d'una forma totalment neta (amb corda però sense clavar ni lligar-se enlloc), fins a la considerada com la primera via de l'escalada moderna (Comici, paret nord, 1933) o directíssimes obertes amb centenars de claus i burils (actualment alliberades donant trams de 8c+ i 9a).

Tot i que és evident que nosaltres no som escaladors de primera fila, ni tant sols de segona (més aviat de la fila dels mancs), les Tre Cime són un objectiu evident, amb grans vies de dificultat mitjana.

D'entre totes aquestes vies, ens vam decidir per la via Dibona a la Cima Grande, un quasi tres mil (2.999 m), que és el cim més alt de tot el conjunt, que en realitat està constituit per 5 o 6 cims ben diferenciats.

La via té un recorregut d'uns 650 m, i puja per l'extrem més proper a l'esperó nord-est de la pròpia cara est (foto de dalt de tot). Els primers llargs de corda es desenvolupen a l'ombra (foto de dalt), però en aquesta època ben aviat ens va tocar el sol quan aquest va sobrepassar la Cima Piccola (foto de sobre a la dreta).

No és una via de gran dificultat tècnica, amb un primer terç força sostingut entre el IV i el IV+, amb algun pas de V-. El segon terç és més irregular, amb trams més senzills intercalant trams més sostinguts, i després vé una part força descomposta fins una gran feixa (la Cengia), a partir de la qual venen tres tirades molt divertides (IV-III) fins al cim, amb molt bona roca.

Tot i la gran quantitat de cordades que hi pugen cada any, l'equipament és més aviat justet. Al començament trobar dos claus junts és sinònim de reunió. Després has d'endevinar que pots fer reunió quan trobes un sol clau. I a pràcticament tota la segona meitat no hi ha ni un clau ni res que se l'hi assembli, llavors fas reunió quan sents al segon que crida que s'acaba la corda !

L'ambient és força impressionant i l'entorn especial, amb la Cima Piccola al costat que ens anava donant referències del tros que ens faltava pel cim (a dalt, a la dreta, Cima Piccola amb escaladors al cim).

Aquest és un d'aquells cims que quan ets a dalt de tot la feina principal encara tot just comença, la baixada és llarga, complexa i embolicada (foto de dalt, arribant al cim). Una desgrimpada, un rappel curt, una altra desgrimpada, un flanqueig, quatre rappels encadenats, una altra desgrimpada, un tram que pots rappelar o desgrimpar, més rappels,...

La ressenya marcava de 2 a 3 hores per baixar, però a mesura que les cordes dels rappels s'embolicaven i nosaltres discutíem si cap a la dreta o cap a l'esquerra, el temps passava molt de pressa (foto de sobre, el sol projecta l'ombra de les Tre Cime sobre la paret de la Croda de Toni) i vam acabar fent un parell de rappels nocturns (foto a sota) per arribar a la tartera. Almenys això ens va salvar de pagar el peatge de la carretera (20 €).

Abans de tancar deixeu-me explicar un darrer apunt històric interessant, i és que en Preuss i en Dibona van coincidir en el temps i van tenir grans discusions sobre ètica (us sona això?). Mentre el primer creia que els claus traien l'essència de l'escalada i predicava amb l'exemple, el segon els utilitzava d'una forma raonable com fem avui la majoria d'escaladors, per assegurar-se i passar en artificial on no pots d'altra manera.

La diferència està en que, mentre Angelo Dibona va morir al llit als 77 anys, Paul Preuss va tenir un trist final l'any 1913 mentre obria una via en solitari integral.

Punta Fiammes

La vall de Cortina d'Ampezzo (foto de dalt), està envoltada de muntanyes i parets magnífiques pel seu costat nord. Entre aquestes, la punta Fiammes destaca ràpidament per la seva forma esmolada i una paret de color gris fosc, que des de lluny es veu vertical i compacte.

La paret està recorreguda per diverses vies, entre elles la Dimai (a sobre), una de les més clàssiques oberta l'any 1901 gairebé sense material. De fet, actualment tampoc està massa sobrada d'assegurances. Sort que a cada reunió s'hi troba una immensa anella cimentada que dóna força confiança i permet saber que continues dins de la via, perquè entre reunió i reunió potser vam trobar 7 o 8 claus en total.

A dalt, flanqueig de IIIº a la tercera tirada, a sota flanqueig de IV+ damunt de la feixa.

Un dels problemes d'aquestes vies, i que nosaltres vam tenir la sort de resoldre bé, és la d'encertar l'itinerari. En qualsevol punt de la paret veus arestes, plaques, xemeneies, comes,..., tot més o menys escalable amb la diferència que algunes tenen sortida i altres estan tallades per sostres enormes. Saber endevinar la ruta és un aspecte clau per sortir per dalt en el dia, sobretot tenint en compte que la via té una vintena de llargs de corda.

Ja l'aproximació va ser divertida de trobar (2h 30' des del cotxe, marrades incloses), amb un tram on millor encordar-se per no tenir cap sorpresa (II-III).

6 tirades comunes a totes les vies, teòricament de dificultat baixa, porten a una gran cornisa, a partir de la qual es distribueixen totes les vies. La Dimai és la que puja a l'esquerra de la cornisa per un seguit de plaques, amb un flanqueig molt aeri sobre uns sostres que enllaça amb les fissures i esperons de la part final.

Amb aquesta via ja ens vam endinsar de ple en l'escalada dolomítica, enllaçant sostres de IIIº entremig de plaques sostingudes de IV-IV+. Fins i tot, a quatre tirades del final, una xemeneia de IIº ens va fer suar una estona !

De l'entorn poca cosa puc dir de més, senzillament fascinant. Sobretot a la posta de sol en que tot es va encendre d'un color vermell intens com poques vegades es pot veure.

El camí de tornada és ràpid i senzill de trobar, i per una llarga tartera i un bon camí, en menys d'una hora arribes al cotxe des del cim.

A la foto de dalt podem imaginar com són els esperons superiors de IIIº, segons la ressenya. A sota, arribats al final de la via abans d'acabar de pujar al cim, el sol projectava la nostra ombra de manera molt nítida.

La llarga ombra del Gatsaule i la creu del cim. Al fons, el Sorapiss.

Escalades al Solsonès

Tot i que avui volia penjar una altra escalada dolomítica, ahir em va arribar a les mans una nova guia d'escalada que jo particularment ja feia temps que esperava: la del Solsonès.

Des de Berga, la comarca del Solsonès és molt propera, i en moltes sortides veus panys de roca, veus brillar algun parabolt, preguntes i et diuen que alguna cosa hi ha, un dia trobes una llibreta de ressenyes en un bar de Solsona,...

Finalment m'ha arribat a les mans la guia esperada, escrita i editada per Josep Maria Cases, maquetada i impresa a Solsona mateix. Un treball que sembla molt personal doncs pràcticament ho ha fet tot ell excepte les ressenyes de la paret de Canalda (Armand Ballart) i alguna altra.

El llibre recull tots els sectors de la comarca i inclou tant vies clàssiques, algunes de les quals ell mateix comenta que encara no tenen segona ascensió, i vies esportives per sectors.

Els sectors inclosos són 6, de oest a est: els voltants de Cambrils i de Lladurs, els voltants d'Odèn, la roca de Canalda, la vall de Lord, la zona de la Pedra i la Coma i la serra de Busa.

En resum, un llibre que espero fer servir de forma intensa, sobretot a partir del setembre quan la calor afluixi una mica, ple de propostes interesants de dificultat mitjana.

Ermita de Cambrils

Dente del Pescecane

Per començar les escalades dolomítiques vam triar pel primer dia una sortida curta d'escalfament, relativament propera al cotxe (1 hora), a un cim de la zona del refugi Calvi, situat a l'alta vall del Piave. Concretament la Dente del Pescecane. En italià, el pescecane és el tauró, així que ja us podeu imaginar quina és la forma d'aquesta agulla que s'assembla a una dent de tauró: cònica i punxeguda.

Per la seva paret sud hi pugen dues vies molt maques, de 5 o 6 llargs de corda, i d'estils totalment diferents. La via de la càries puja per plaques i està ben equipada amb parabolts (6b o V-A0), i la via Reny e Guffix s'enfila paralelament per fissures i tant sols té les reunions equipades amb claus cimentats i poca cosa més (IV+). Finalment ens decidim per la segona, que ens permetrà millor de preparar-nos per aquestes escalades desequipades de dificultat mitjana tan típiques de les Dolomites.

La via és magnífica i la roca molt sòlida excepte en un tram del mig una mica més trencat, i a l'aresta esmolada del cim. Al primer llarg ja trobem una bavaresa desplomada (IV+, foto de la dreta), que té continuitat als altres llargs amb fissures i plaques que es van alternant amb alguns petits sostres amb bona presa, fins la darrera tirada on el terreny ja s'aplana una mica (foto de sota).

El cim és petit, esmolat i aeri (foto a sota), i ens costa d'encabir-nos-hi els tres abans de baixar en dos llargs rappels per les plaques de la via de la càries, molt ben equipada, on ens mirem els parabolts amb una certa enveja.

No cal dir que l'entorn és realment bonic i ple de restes de la primera guerra mundial, sobretot trinxeres i forats a les roques. L'anècdota del dia va estar la trobada a peu de via d'una beina de bala de fusell d'aquella època, que ens va portar a imaginar com deurien ser els violents combats que van fer estremir aquestes muntanyes entre els anys 1915 i 1918.

Ja hi tornem a ser

Tal i com estava previst, les vacances ja s'han acabat. Tot i que encara em costa de creure-ho, demà toca tornar a la feina,...

Tres setmanes intenses, on tot ha anat més o menys com estava previst. La primera setmana a la vall de Zillertal, al Tirol, que hem aprofitat per conèixer la regió i fer diverses excursions molt boniques com la del Freisenberg (foto de dalt).

Durant la segona setmana hem fet diverses caminades i ascensions per les Dolomites, com ara la del Pizzo Lagazuoi, que té una perspectiva immillorable de les Cinque Torri (foto a sota).

La tercera setmana, molt més intensa, la vaig dedicar a escalar també pel massís de les Dolomites, en el seu sector més oriental (a l'est de Cortina d'Ampezzo, per entendre'ns), i en quatre escalades vam fer gairebé 60 llargs de corda.

Les Tre Cime de Lavaredo estaven en el programa i vam poder gaudir de la via Dibona a la Cima Grande (a dalt, foto de les puntes Piccola i Piccolíssima de Lavaredo des de la Cima Grande), tot i haver de compartir la via amb 7 o 8 cordades.

A la vall de Sappada vam retrobar la solitud en cims com la Torre Alta dell Arco (via Pachner) o la Dente del Pescecane (via Reny e Guffix).

Però a la pròpia vall de Cortina d'Ampezzo, a la via Dimai de la Punta Fiames (foto de l'esquerra), tampoc hi vam trobar ningú.

Escalades totes de caire clàssic, en les que hem enyorat una mica els parabolts (en tots dies no n'hem vist ni un), i hem recuperat l'antiga pràctica de posar i treure tascons i friends en qualsevol postura i situació.

Torno a la feina una mica més prim i una mica més cremat del sol, però amb un bagatge immens que intentaré compartir amb vosaltres els propers dies per si us animeu.

A sota, us deixo una foto dels tres de la colla de la darrera setmana d'escalada: