Punta d'en Clerc, a la Roca de les Onze Hores

Aquest dilluns a la tarda vam tornar a sortir amb en Jaumegrimp, d'alguna manera havíem de celebrar el nou horari que permet de fer sortides més llargues a les tardes. I ho vam fer anant a una de les vies que més em recomanava de Sant Llorenç, la Clerc.

I realment és una via bona, de les millors que he fet a la zona. Roca molt bona i sanejada, passos sorprenents, i aquella dificultat que et deixa passar però no sense haver-t'ho de mirar amb calma. I un darrer pas per sortir, boníssim!

L'aproximació és molt curta, cinc minuts des del cotxe i ja veiem algun dels espits del primer llarg. Com sempre, comença el Jaume. Dubta una mica perquè l'inici és estrany, però ben aviat veig que va pujant sense problemes.

Després veig que realment el primer pas és estrany, però la roca és ferma i les preses són franques i, tot i la verticalitat del pany de paret, es deixa pujar. En aquest llarg ha posat una plaqueta en un cap de burí, i una cinta en un merlet. Hi ha més burins que espits, però la via està força equipada.

El segon llarg és més senzill, va encarant els panys verticals amb petits flanquejos a les cornises. Està farcit de grans preses, cosa que sempre s'agraeix, perquè les assegurances hi són, però costen de veure i te les vas trobant a mesura que avances. 

Intento enllaçar-lo amb el tercer i m'embolico tirant cap a la dreta per on tomba més, fins que veig que la via va més a l'esquerra, per una línia de burins. Desgrimpo i  ho intento, però ben aviat m'adono que no porto prou cintes, així que torno a baixar i munto reunió.

Avui el Jaume està generós i, com a bon amfitrió, em deixa també el tercer, que és la cirereta de la via. Comença molt vertical seguint una filera de burins, amb algun espit intercalat. D'entrada em sembla que s'hi hauria de pujar en artificial per aquí, però mica a mica vas trobant les preses i la forma de superar-ho. Un tram realment bo.

Després es tomba una mica i, amb una volta a un sostre arribes al pas de sortida. Un bombo molt exagerat, però amb un pas d'A0 arribes a una gran nansa que et permet de sortir dignament al replà del cim (a sota).

Una molt bona via, de les més recomanables d'aquest sector, al nivell de l'Estruch, tot i que d'un estil ben diferent.

Shangri-la, a la serra de Busa

Feia molt temps que en sentia a parlar d'aquesta via de la serra de Busa i, els pocs que hi havien anat, només en deien meravelles. A la mateixa guia del Solsonès diu que és una de les millors escalades de Busa. Finalment, aquest dissabte, hi hem anat amb el Toni.

No tinc cap foto prou bona de la paret com per fer una ressenya, però al blog de l'Edu hi trobareu  més informació i la ressenya de la guia. Nosaltres hi hem anat des del pla de Busa, deixant el cotxe a la pista que porta a la Presó dels Carlins. El camí de l'Areny, que passa pel peu de la via, surt molt a prop, en unes fites abans del torrent. La feixa que et porta a l'inici de la via, surt a la dreta després de passar per sota d'unes baumes.

El començament de la via és evident, sobretot pels parabolts de la reunió inicial, i perquè és poc abans del final de la feixa. 

Començar se'm va fer dur, la verticalitat de la paret i el fet d'esperar una via equipada de Vº em van fotre una bona castanya. I és que tota la via és molt vertical, i la fissura inicial (desequipada, cal un camalot del 2) combinada amb la roca peculiar, no em deixaven estar-hi còmode. 

Però després la cosa ja canvia, t'adaptes ràpidament a la roca, plena de cantos d'escàndol, sempre ben inclinats. I bastant equipada amb parabolts.

El segon llarg és molt bo, per gaudir-lo sense manies. Fins i tot el tram de 6a (a sobre) es deixa provar amb calma, gràcies a l'equipament generós, que permet de passar en A0, si convé. Però val la pena intentar-ho en lliure perquè les preses et van sorprenent constantment.

Després la dificultat afluixa i, just abans de la reunió, travessa un desplom que des de sota costa de creure que només sigui V! Un tram genial!

El tercer llarg comença dur, amb uns passos estranys, però ben aviat agafa la tònica general de grans preses i molta verticalitat. A sota podem veure al Toni xalant al mig del camp de patates....

Abans de la xemeneia final seria recomanable de fer-hi reunió perquè la corda no faci tan de ròssec, però com que només hi ha un parabolt, vaig continuar fins dalt de tot en un darrer llarg de 50 m. A la xemeneia hi trobarem un parell d'espits, i jo vaig posar-hi un link cam verd i el camalot del 2. Aquí la roca canvia radicalment, i es va desfent a mesura que vas pujant. Suposo que si la via es fes més, ben aviat seria força més ampla, la xemeneia!

Després d'una sortida curiosa i podrida, tenim una bona vista de la paret sud de la Presó (a sota, sense cap via que jo sàpiga), amb el santuari de Lord, Canalda, el puig Sobirà i el Port del Compte.

Una molt bona via, que tot i la verticalitat es deixa pujar gràcies als còdols imbricats i amb una roca molt bona, tot i que alguna cosa es trenca, com va poder comprovar el Toni amb un bonic vol! Només ens cal portar un parell de friends mitjans, alguna baga i 10 cintes (14 si només fem 3 llargs).

I el lloc genial, solitari, on només vam tenir la companyia d'un voltor que ens va semblar que no vivia massa lluny!

Per retornar al cotxe, només cal pujar en direcció nord fins creuar el camí que ve de la Presó i et retorna directament al punt de sortida.

Via de la Rampa, a la Codolosa

Una de les poques vies que ens quedaven per fer a la Codolosa era la de la Rampa, molt ben descrita (com sempre) en el blog dels Escalatroncs, tot i que reconec que hi tinc alguna discrepància pel que fa a la graduació. Però quin escalador no discrepa del grau que diuen els altres?

La via comença, tal i com diu el nom, en una rampa evident, amb un pas estrany a l'entrada. Després d'una reunió que ens saltem, encara un muret molt divertit i sobreequipat, que crec que es deixa fer força bé. Diria que no arriba al 6a....

En el següent llarg, comencem per un diedre molt bonic (a sota) i, després d'un altre replà, pugem una magnífica placa on ens anirà bé algun friend mitjà.

El tercer també encara una placa molt bona, on no s'hi veuen gaires assegurances però amb un bon merlet que cal enllaçar per no arriscar en excés. Aquí s'hi arriba després d'una caminada recte cap amunt d'una seixantena de metres.

De fet, tot la via està tallada per feixes i replans, però això no vol dir que la via sigui dolenta, només això, que no té continuïtat. en realitat, a mi es una de les vies que més m'ha agradat d'aquesta zona.

El muret final també està molt bé, tot i que no saps massa per on agafar-lo perquè pugen tres línies d'espits i bolts... 

Jo vaig començar per l'esquerra per flanquejar cap al mig de la placa i encarar el sostre per on més tira. Una bona presa permet de superar-lo i acabar d'arribar a dalt.

Des del cim de l'agulla s'arriba ràpidament a la drecera de Fra Garí, per on baixem còmodament fins l'aparcament amb els darrers llums del dia. Però ben aviat canvien l'hora i amb ella, les perspectives de sortides de tarda!

Sector Xulo piscines, a Vilanova de Meià

Aquest dissabte vam fer una trobada d'escaladors mig lesionats, és a dir, que podem escalar però sense forçar massa. I és que desde que em vaig fer un trencament fibrilar al bessó, que procuro no forçar excessivament. Com que la Lu tampoc està gaire catòlica, doncs vam anar cap a Vilanova de Meià a veure què feiem.

La via Xulo piscines és una d'aquelles que tenia gravada al subsconscient des de feia molts anys, i encara no havia pogut enredar a ningú per anar-hi. Al matí, hi tocava el sol i no hi havia ningú, així que vam anar-hi decidits. I com que el sector és ple d'altres vies que, d'entrada, tenen el grau assequible, doncs ens hi vam quedar a passar el dia.

A dalt he deixat una ressenya aproximada del què vam fer, tot vies curtes i agradables que reuneixen dues característiques: roca extraordinària i gens ensabonada, i assegurances allunyades. I l'escalada típicament vilanovina.

Com que la Xulo piscines puja per unes fissures poc agradables i al costat hi ha una placa magnífica amb espits, el primer llarg el vam fer per aquí (huevon boludo, a les ressenyes).

Després va arribar el moment de travessar el "formatget", un sostre força impressionant que costa d'entendre com es passa en lliure. I això que només hi posen V+!! 

Me'l miro, me'l remiro, l'intento..., i sempre trobava a faltar una presa bona per recuperar-se. Al final ni amb A0, necessito un estrep per pujar a la placa, que tampoc és fàcil. Després ja només cal continuar per la placa, passar un segon bombo més discret i més exposat, i buscar una reunió a la franja superior.

Com que fer reunió d'una sola peça no em fa gràcia, flanquejo fins una reunió lateral de tres espits, des de la que es té una magnífica visió del darrer tram del llarg (a sobre).

Un llarg rappel i comencem la segona, la via Pirates. Un altre parell de llargs magnífics amb algun pas compromès, com el desplom del primer llarg, però mantenint la tònica de roca excel·lent i grau per gaudir-la.

La tercera i teòricament més dura és la Perfils de llum, però en realitat el passos difícils només estan al voltant de la primera reunió, un per entrar-hi, i un altre per sortir-ne, on millor no caure.....

La resta sempre és similar: una meravella!

Com que tampoc volem forçar massa, amb això ens donem per satisfets, tant pel gran dia que hem tingut, com per haver trobat un lloc genial per practicar l'escalada vilanovina!

Tot marxant, ens fixem en una cordada a la paret veïna, que també sembla que s'ho estan passant molt bé!

Isaac-Gabriel a la paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

Ahir a la tarda ja tornava a fer bo i, com que corria per ponent, vaig tornar a enredar al José Manuel. Aquest cop per anar a fer la que tothom recomana tant: la Isaac-Gabriel.

Vaig mirar la ressenya (a sobre he deixat la dels Escalatroncs) i semblava a priori una via relativament còmode. Però anava pesant, una via que tothom recomana, deu ser per alguna cosa. Normalment la gent recomana vies que inclouen petites putades (és allò tan nostrat, si hem patit, que els altres també pateixin!) i, evidentment, aquesta no se n'escapa.

L'aproximació és dura, ben bé 6 o 7 metres...., i en pujada! Ahir la primera putada va ser començar, el replà estava molt enfangat i em va costar entrar. A més, el pas d'entrada és la cosa més ensabonada que he fet en els darrers anys....

Aquest primer pas és el més exposat de tota la via, sembla força més dur que Vº i una relliscada et pot deixar a la carretera, però amb penes i treballs vaig poder posar un alien blau que em va donar confiança per arribar a la primera xapa. Després la cosa segueix molt ensabonada, però ja és més escalable, fins arribar a un pas genial per entrar a la reunió (a sota).

Al segon llarg continuen les sorpreses, més que res perquè en la bavaresa inicial hi ha dos desploms d'aquells dels que no saps massa com sortir-ne, tot i no ser difícils. La roca continua sent molt ferma, però força patinosa, cosa que es nota més en els passos de presa petita, però que afortunadament són pocs.

El tercer comença amb un desplom curt i amb bona presa (on els dits rellisquen de tan magnesi acumulat que hi ha!), per continuar per una cornisa molt fàcil cap a l'esquerra, on gairebé vas caminant. A l'alçada del proper parabolt, cal anar a munt per unes plaques molt bones i molt verticals que em van agradar molt (a sota).

Tot i que aquestes tirades de dalt no són com la primera, ens va sorprendre el grau d'ensabonament general de la via, gairebé fins dalt. Cal molta confiança per fer bé els passos durs de V+ amb les preses petites, perquè tant a les mans com als peus els hi agafa una tendència irrefrenable a patinar!

Sabut això, el tercer i el quart llargs són els millors, sostinguts i aeris, i fan que surtis de la via amb una molt bona sensació!

A nivell d'equipament, la via està bastant bé i només vam posar l'alien de l'inici i una baga en una sabina, tot i que allunyen una mica i en cas necessari la major part dels passos es poden reforçar, en aquesta roca plena de fissures.

Després, el darrer llarg només serveix per arribar a dalt de tot, on ens espera una bonica visió del Mont-roig sota el sol ponent!

Sant Miquel de Montclar, una volta per l'alt Gaià

L'alt Gaià és aquesta regió indefinida que tenim entre les comarques de la Conca de Barberà i l'Alt Camp. És una zona que conec molt poc, així que qualsevol excusa va ser prou bona com per anar-hi. En aquest cas, la pujada a Sant Miquel de Montclar, una talaia magnífica de la que no havia sentit a parlar-ne mai.

Per anar-hi, vam voler fer una volta una mica més llarga que la pura pujada i baixada, ara que és el millor moment per recòrrer aquests paratges plens de terres i conreus de secà.

El primer tram des de Pontils, segueix el GR cap a la carena sud, per acabar baixant cap a Vallespinosa, un llogarret perdut on fem petar la xerrada amb una padrina que torna de l'hort amb les verdures del dinar.... Ens explica el camí de Sant Miquel, tot i que diu que ara l'hi costa de fer. Ens en despedim i se la veu contenta perquè diu que ja veu lluny l'hivern, un altre de passat!

Seguim un tros la carretera fins trobar una pista que ens ajuda a arribar fins el peu del serrat. Un camí molt ben traçat ens deixa dalt de tot. Gaudim de la vista d'aquestes terres de geografia complexa, amb un horitzó de carenes plenes de molins de vent.Tindríem un bon maldecap si volguessim imitar a Don Quixot!

El retorn és força còmode amb un camí que va baixant de manera tranquil·la pel fons de vall fins prop de Pontils. Alla seguim una drecera mig perduda a través de Castellot i ben aviat retornem al poble.

No ha estat un recorregut ni llarg ni espectacular. A més, hem sortit escaldats d'un restaurant que hi ha a peu de carretera, a Querol. Tot i això, ens emportem una bona sensació de la caminada, potser perquè una descoberta, sempre és una descoberta!

Mechanical wonder, a la paret oest del Cap de Mort

Tornem a quedar amb el Jaumegrimp per fer alguna cosa de tarda, i aquest cop ens acompanya el Toni. Tres escaladors per una via de dos llargs, és una mala tria, algú es quedarà sense tirar de primer. I aquesta vegada li ha tocat al Toni....

La Mechanical wonder, és una via nova dels germans Masó, de la sèrie en que hi posen títols de cançons. En aquest cas es tracta del nom d'un disc del grup Ocean Colour Scene, que no conec. Imagino que els hi deu agradar....

Com sempre, tira el Jaume. Al començament, uns passos entretinguts el frenen una mica, però ben aviat arriba al tram més dur. Acaba fent l'A0 marcat i ben aviat el tenim a la reunió, després d'un darrer pas que te l'has de mirar.

Darrera pugem nosaltres i el llarg em sorprèn. Pensava trobar-me el típic fang premsat, però aquí la roca és força bona, per ser Sant Llorenç, i la via es fa interessant.

A la reunió hi trobem un mini-pot registre, on sembla que som els qui fem la segona repetició.

Ara em toca a mi, i la sortida de la reunió em costa bastant. Després veig que la via anava més a la dreta, però la sobreocupació de la reunió m'ha fet tirar amunt pel lloc erroni... Dues xapes i la paret es tomba en un tram llarg sense assegurances. Dues xapes més per superar un bombo complicat, i ja es tomba definitivament.

Faig la reunió en un pi, per la que cal portar alguna cinta llarga, l'únic material que ens caldrà. Una via prou bona, l'excusa perfecte per estirar una mica els braços en una tarda curta de març!

Jordi Andreu a la paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

Tal i com va passar fa uns dies, la feina m'ha tornat a portar cap a ponent i hem aprofitat la tarda amb el José Manuel per tornar a Sant Llorenç de Montgai. La via escollida, una gran clàssica de la paret de l'Ós, on encara no hi havia escalat mai.

A sobre, he deixat la ressenya que va penjar l'Edunz fa temps, i que trobo força encertada. Perquè la via té alguns trams força més durs que no els V+ de què parla el llibre...., i bastant obligats.

El primer llarg puja cap a un arbre salvador, des del que fa un llarg flanqueig cap a la dreta fins un gran replà destacat. Només començar, ja veig que les preses estan polides, però amb l'alçada cada cop ho estan menys i l'escalada no es fa mai desagradable per aquest fet. El llarg és curiós, amb passos que no van per on imagines des de sota, i amb un tram vertical força difícil però que acabem traient.

En el segon (a sobre), comença molt bé, amb passos atlètics i francs, però ben aviat s'emprenya. Hi ha un tram d'una fissura i una petita xemeneia on costa de trobar la manera de posar-s'hi. Les assegurances allunyades no ho afavoreixen, però un oportú alien groc em dóna la confiança necessària per pujar.

El tercer és de tràmit per arribar fins el peu del quart llarg.

El quart llarg és l'estrella de la via, vertical i sostingut, però a la vegada molt bo. Començo jo, però a la meitat hi ha un pas que se'm resisteix, desplomat i molt obligat, me'l miro i me'l remiro. Greu error, si no hagués parat hauria passat, però acabo baixant i el José Manuel puja després d'unes quantes esbufegades.

Excepte els dos passos més durs, el llarg és extraordinari, sobretot a la part final, molt vertical, però amb preses d'escàndol. Ja veig que hauré de tornar-hi algun dia a treure'm l'espina...., perquè de segon m'ha acabat sortint prou bé.

Finalment, el darrer ja tomba i permet d'arribar a dalt còmodament, amb unes boniques vistes de l'embassament.