30 de set. 2009

Arieja: pic Giraltés i pic Roi de Bassies

El cap de setmana passat ens vam tornar a escapar a l'Arieja, a veure els primers colors de tardor i a recórrer un parell de cims que encara no coneixiem.

El pic de Girantés és una curiositat geològica, un cim calcari entremig dels dos massissos granítics, el del pic de Trois Seigneurs, i el del pic Roi de Bassies, o pic Rouge.

Es tracta d'una caminada curta, de poc més d'una hora, però hi vam pujar animats perquè ens deien que tenia una molt bona vista del pic Roi, la llàstima va ser la boira...

El camí està molt ben senyalitzat amb marques vermelles i grogues, així que no té pèrdua i la única cosa que cal fer és superar els 500 metres de desnivell que hi ha des del coll.

Dalt de tot, hi ha un petit homenatge a un pastor que, quan tenia 14 anys, col·laborava amb la resistència francesa i amb els passadors de persones cap al sud. Ja està bé que homenatgin a algun dels poc francesos que no van col·laborar amb els nazis.

També fa gràcia el paisatge de dolines que hi al vessant oriental, on es veu clarament la seva natura calcària.

El diumenge vam sortir de la furgoneta aparcada a Coumebiere, a sobre d'Aulus per pujar cap al pic Roi de Bessies, que ha de tenir una vista fantàstica sobre la Pica d'Estats. S'hi troba just al nord. Almenys el pic Roi, des del camí que puja a la Pica té aquest fantàstic aspecte. Però la boira ens la va tornar a jugar!

El camí és preciós, almenys el primer tram fins la carena. I té un marcatge ben peculiar, amb plaques metàl·liques collades a les pedres!

Aquí el desnivell ja pica una mica més, són 1.400 m de pujades, però que es fan força bé. Nosaltres vam ùjar en 3 h 30', el que dóna una idea de com és d'agradable el camí! Després d'arribar fins la carena, cal anar-la seguint en direcció sud, voltant els pics secundaris per l'est.

Després de travessar un mar de lloses granítiques, una darrera pujada herbosa et deixa dalt de tot.

Llàstima de la boira, però tot i així, no vam acabar d'entendre el perquè de la vermellor del nom (a sobre, el pic Roi de Belcaire, que tampoc és gaire vermellós...). Almenys ens va estalviar de passar calor. I al final, per poc no ens enxampa la pluja, així que encara en vam sortir prou feliços.

Vaja, una manera com una altra de tenir ganes de tornar-hi!

A sota us deixo el mapa del recorregut, encara que estigui tallat es veu bé. I al wikiloc els recorreguts.

28 de set. 2009

Picnic al Serrat dels Monjos

Amb el Toni intentem de reprendre les tardes montserratines amb aquesta via curta, que es pot considerar tota una clàssica, tot i els pocs anys que fa que és oberta. Vaig anar-hi poc temps després que s'obrís, i en tinc un record difús, sobretot perquè era en una època en que hi venia molt poc a Montserrat, i cada cop era com un petit drama...

Escalar a Montserrat sense estar-hi acostumat costa una mica més del compte!

Tornant de les calcàries i els granits alpins, reconec que també ho he notat una mica, i per això hi pensava.

També volia comprovar com tenia un dit que va patir una estrebada i que encara està un pèl adolorit.

Aquest cop la via m'ha agradat molt més, la roca és sòlida i no he trobat l'equipament tan allunyat com l'altra vegada. El primer llarg té alguns passos de diedre molt interessants (a sobre) i, el segon (a sota), una placa de forats molt divertida.

El tercer llarg comença molt bé amb un diedret que s'ha d'agafar amb calma, el tram de 6a en canvi, es passa bé amb A0. Si recordeu de portar un camalot del 3 o del 4 per a la sortida, llavors ja deu ser comodíssim, nosaltres no el portàvem i llavors la sortida té la seva gràcia!

Un darrer llarg aèri i senzill (a sobre) et deixa a dalt de la carena amb una molt bona sensació. Llàstima que el dit encara estigui xungot, això vol dir que hauré de fer una parada perquè la tendinits no es faci crònica.

Per altra banda, això vol dir que tindré més temps per anar a caminar i a córrer. Tampoc està tan malament!

24 de set. 2009

Aiguilles Rouges: Esperó de la dreta de l'Ag. de la Charlanon

L'endemà vam tornar al massís, i cercant una via interessant que portés a un cim que valgués la pena, va aparèixer l'agulla de la Charlanon amb el seu esperó de la dreta (a sobre).

Tot i que, en realitat, on volíem anar era a l'esperó Walker de les Grandes Jorasses, però les condicions es mantenien dolentes (a sota) i vam haver-hi de renunciar...

La via per ella mateixa té un interès relatiu, la roca és bona i està ben equipada, amb algun tram molt bo, però té alguns trams herbosos que l'hi treuen caràcter, i la part final és molt senzilla. Però feia un dia espectacular, aquest cop si, i la panoràmica sobre el massís del Mont Blanc ja valia la pena.

El primer llarg (a sobre, 5a), puja a l'aresta per unes plaques molt distretes i, el segon, continua per l'aresta amb la mateixa tònica de dificultat.

Del primer tram (4 llargs), potser el darre és el millor. Sostingut en el Vº, te l'has d'anar treballant amb calma per veure-li el color (a sota, al començament).

Després ve un rappel curt i un segon tram que comença per una aresta de IIIº.

Al final, unes plaques que es resolen amb dos llargs de IVº et deixen al final de les dificultats.

Per acabar d'arribar al cim, només cal seguir l'itinerari que marca la lògica pel mig de pendents herbosos força drets, fins al punt més alt que queda a la dreta.

Una vegada a dalt, la perspectiva s'eixampla. Aquesta agulla és un dels cimes panoràmics més interessants del massís, encara que no sigui el més alt.

En un costat hi veiem la cara oest del Pouce (a sobre), on hi ha feina pendent i, a l'altra banda, dos vells coneguts, la Verte i el Dru (a sota).

Des de dalt, ens mirem una colla de soldats que hi fan maniobres. Estem a punt d'advertir-los que van molt ben camuflats, però per l'hivern...., i que aquí encara no hi ha neu!

Un bon exemple de la globalització de la intel·ligència militar!

23 de set. 2009

Aiguilles Rouges. Cocher cochon al Clocher de Planpraz

Amb una previsió irregular del temps i havent comprovat que a més de quatre mil metres ja no hi teníem res a fer, vam fer via cap a Chamonix, on sempre es multipliquen les possibilitats de fer coses d'interès.

Tot i que la idea inicial era anar cap al sector de l'Índex, allà hi vam trobar el telefèric tancat, així que tot improvisant, vam veure que la via Cocher cochon podia ser una bona alternativa.

Tota la nit havia estat plovent i el dia es va llevar de forma irregular (a sobre, amb restes de la nevada), però va acabar aguantant sense ploure.

La via (a sota, traçat aproximat) és de concepció moderna, molt ben equipada, ajunta diversos trams de roca molt bona que hi ha al sòcol del Clocher de Planpraz i acaba amb tres llargs boníssims.

De fet, just arribar a peu de via la boira se'ns va tirar al damunt i pràcticament ens vam oblidar del sol en tot el dia. Aquí vam tenir el problema principal, trobar el peu de via. La ressenya diu, seguir el camí i tirar amunt quan veieu el Clocher, però no es veia.... Sort d'uns militars que també la feien!

Pel que fa a la via, em remeto al que explica la Lu, que he vist que també hi va anar el mes passat. Fa gràcia, perquè també explica l'aproximació de la mateixa manera..., així que si ho haguéssim llegit tampoc ens hauria servit de massa!

Tot i que hi trobem algun tram més herbós, en general la via ens va agradar molt, amb bastant Vº, i una roca en general sòlida i adherent, quan t'acostumes al gneiss. Del primer sector, em quedo amb el quart llarg (a sota), que és el més exigent.


De tant en tant, la boira s'obria una mica i ens permetia veure el cim del Clocher (a sobre, amb un escalador al darrer llarg), estètic com n'hi ha pocs!

Després d'un rappel i una caminadeta, arrenca el darrer tram amb un llarg tonto de IIIº, escaquejable per l'esquerra. Però després venen tres llargs bons de debò, els dos primers de placa que acaben en una agulleta esmolada (a sota).

El darrer puja per l'aresta del Clocher, la ressenya diu 6a+, jo no ho sé. Vaig anar pujant amb algun A0 perquè és continuat i dur de veritat, però en aquell ambient i amb aquella roca, també rendeixes més.

A pocs metres de dalt, fart de patir, vaig anar cap a la dreta a buscar la fissura de la via normal (IV+ desequipat), també boníssima.

El cim és molt estret, el Pep va haver d'esperar que comencés el rappel de baixada (30 m) per pujar a dalt, així que a sota hi he posat la única foto que tenim dels dos junts a dalt...

Llàstima de les vistes escasses o nul·les, perquè llavors la via deu ser una altra cosa!

20 de set. 2009

Dent d'Herens, 4.171 m. Un cim tranquil.

Després d'uns dies de tastar la muntanya en solitari, el dissabte 12 vaig anar a recollir el Pep a l'aeroport de Bérgamo. Ara la previsió del temps ja no era tan bona, però vam decidir d'intentar algun quatre mil, i la Dent d'Herens va ser l'escollida.

Aquest cim, de 4.171 m, està situat just a ponent del Cerví i al sud de la Dent Blanche, però la seva via normal comença al fons de la vall de Valpelline, a la Vall d'Aosta. Allà comença un llarg camí d'accés al refugi d'Aosta, que ens va costar gairebé 4 hores de camí.

El desnivell no és massa important, uns 800 m, però la vall és molt llarga i s'hi puja molt lentament. Aquest és un dels motius que fa que no sigui un cim de multituds.

Un altre dels motius és el refugi que, com diu la guia, està guardat de manera irregular entre mitjans de juliol i finals d'agost. Així que ens vam haver de conformar amb el refugi lliure, en molt bon estat i bé de preu, però si vols menjar calent has de pujar-te el fogonet!

Tal i com suposàvem, vam estar sols al refugi, amb tota la muntanya per a nosaltres. L'endemà, de matinada, vam tirar amunt pel camí de la morrena fins arribar a la gelera. Amb les primeres esquerdes ens vam encordar, i seguint uns rastres de traça les vam poder anar sortejant sense problemes.

A mitjans de setembre aquestes geleres es troben en un estat molt dolent, amb esquerdes que sembla que et vulguin engolir i els pendents completament glaçats, però en aquest cas vam poder anar passant fins arribar a la roca sense cap contratemps.

Tot i començar un dia rúfol, a la part superior de la gelera va sortir el sol i tot va tornar a somriure. Sobretot al veure el cim sobre nostre (a sota), que es veia molt a prop, tot i que encara faltava un bon desnivell per arribar-hi.

Des de sota la roca semblava assequible, però ja ens vam adonar de l'error. Durant la nit havia caigut una nevada que entapissava la roca amb neu i gel, i la feia perillosa i imprevisible perquè des de baix no es veia. Tot i que vam començar pujant sense lligar, a la part superior vam treure la corda per assegurar-nos.

Això ens va donar confiança, però també ens va fer anar molt més lents. Almenys el temps anava aguantant al nostre voltant, era com si fos l'únic cim que no estava cobert de nuvolades!

Després d'una cresta curta però molt aèria, i de 7 hores i mitja de pencar, els núvols ens ofereixen un regal obrint-se una estona per mostra-nos el cim del Cerví davant nostre (a sobre), just quan arribem al cim.

Per anar més lleugers tan sols portàvem una corda de 30 m, que a la pujada ens va anar molt bé i, a la baixada, també. A base de rappels de 15 m costa de fer via, però aprofitant les instal·lacions que hi ha a l'aresta i amb alguna desgrimpada, vam anar baixant.

Al tram final, el sol havia escalfat la roca i havia fos una part de la neu que tant ens havia fet patir a la pujada. Això ens va facilitar molt la feina.

Acabades les dificultats es va acabar la treva i la tempesta se'ns va tirar al damunt, així que vam arribar al refugi enmig d'una bona nevada!

Tot plegat va fer que ens vingués de gust de quedar-nos una altra nit en un lloc tan especial i tornéssim amb un paisatge ben canviat, sota la neu i la pluja.

Al final ha estat una bona experiència i una ascensió molt interessant, enmig d'un dels paisatges més feréstecs de la Vall d'Aosta.