
Després d'uns dies de tastar la muntanya en solitari, el dissabte 12 vaig anar a recollir el Pep a l'aeroport de Bérgamo. Ara la previsió del temps ja no era tan bona, però vam decidir d'intentar algun quatre mil, i la Dent d'Herens va ser l'escollida.
Aquest cim, de 4.171 m, està situat just a ponent del Cerví i al sud de la Dent Blanche, però la seva via normal comença al fons de la vall de Valpelline, a la Vall d'Aosta. Allà comença un llarg camí d'accés al refugi d'Aosta, que ens va costar gairebé 4 hores de camí.
El desnivell no és massa important, uns 800 m, però la vall és molt llarga i s'hi puja molt lentament. Aquest és un dels motius que fa que no sigui un cim de multituds.


Un altre dels motius és el refugi que, com diu la guia, està guardat de manera irregular entre mitjans de juliol i finals d'agost. Així que ens vam haver de conformar amb el refugi lliure, en molt bon estat i bé de preu, però si vols menjar calent has de pujar-te el fogonet!


Tal i com suposàvem, vam estar sols al refugi, amb tota la muntanya per a nosaltres. L'endemà, de matinada, vam tirar amunt pel camí de la morrena fins arribar a la gelera. Amb les primeres esquerdes ens vam encordar, i seguint uns rastres de traça les vam poder anar sortejant sense problemes.


A mitjans de setembre aquestes geleres es troben en un estat molt dolent, amb esquerdes que sembla que et vulguin engolir i els pendents completament glaçats, però en aquest cas vam poder anar passant fins arribar a la roca sense cap contratemps.


Tot i començar un dia rúfol, a la part superior de la gelera va sortir el sol i tot va tornar a somriure. Sobretot al veure el cim sobre nostre (
a sota), que es veia molt a prop, tot i que encara faltava un bon desnivell per arribar-hi.


Des de sota la roca semblava assequible, però ja ens vam adonar de l'error. Durant la nit havia caigut una nevada que entapissava la roca amb neu i gel, i la feia perillosa i imprevisible perquè des de baix no es veia. Tot i que vam començar pujant sense lligar, a la part superior vam treure la corda per assegurar-nos.
Això ens va donar confiança, però també ens va fer anar molt més lents. Almenys el temps anava aguantant al nostre voltant, era com si fos l'únic cim que no estava cobert de nuvolades!


Després d'una cresta curta però molt aèria, i de 7 hores i mitja de pencar, els núvols ens ofereixen un regal obrint-se una estona per mostra-nos el cim del Cerví davant nostre (
a sobre), just quan arribem al cim.


Per anar més lleugers tan sols portàvem una corda de 30 m, que a la pujada ens va anar molt bé i, a la baixada, també. A base de rappels de 15 m costa de fer via, però aprofitant les instal·lacions que hi ha a l'aresta i amb alguna desgrimpada, vam anar baixant.
Al tram final, el sol havia escalfat la roca i havia fos una part de la neu que tant ens havia fet patir a la pujada. Això ens va facilitar molt la feina.
Acabades les dificultats es va acabar la treva i la tempesta se'ns va tirar al damunt, així que vam arribar al refugi enmig d'una bona nevada!


Tot plegat va fer que ens vingués de gust de quedar-nos una altra nit en un lloc tan especial i tornéssim amb un paisatge ben canviat, sota la neu i la pluja.
Al final ha estat una bona experiència i una ascensió molt interessant, enmig d'un dels paisatges més feréstecs de la Vall d'Aosta.