Via Perduts, a Abella de la Conca

Un mes després, amb el Pep, tornem a Abella de la Conca. Des del primer dia en que ens vam fixar en la zona, ja ens havia cridat l'atenció aquesta via. N'havíem vist alguna ressenya fosca i inconcreta, però va ser dies enrere quan, buscant-ne informació, vam topar amb la bona descripció del Joan Asin, (a sobre) ens vam animar a anar-hi.

8 llargs de corda i una aproximació gairebé nul·la, van ajudar a fer el trajecte en cotxe.

Deixem el cotxe en un petit racó de la pista asfaltada i de seguida estem escalant les plaques del primer llarg. Un inici de roca discreta ens omplen de dubtes, però ben aviat la roca millora. Teòricament aquí hi ha un pas de V+, però la realitat és que no el vam saber trobar. Només una bona placa, compacta i ben assegurada, que ens porta fins a la primera reunió, amb un únic parabolt i una sabina.

Des de la reunió cal desgrimpar uns metres per darrera, molt mes fàcil del què aparenta (IIIº) i anar caminant fins el peu del segon llarg, on hi torna a haver una bona placa.

Els llargs d'aquest primer tram de la via van enllaçant plaques que, en funció de si són calcàries més o menys argiloses, tenen més o menys consistència. En general es pot protegir bé, la via, i els parabolts presents ens ajuden a trobar l'itinerari.

A partir del sisè llarg la cosa canvia. Després d'un primer sòcol trencat, anem a la dreta a buscar una placa flanquejada per un marcat diedre on la roca passa a ser boníssima. Un calcari compacte i ple de forats on fem un salt qualitatiu en el gaudi de l'escalada.

Fins i tot ens trobem un setè llarg (a sota), que puja un esperó espectacular des de sota, completament desequipat, però on el grau no depassa el IV+.

Tot i que el millor és el vuitè, amb un inici explosiu (a sobre, V+ com a mínim!), aeri i amb una roca molt bona.

Després ja només ens cal seguir l'aresta fins al cim, buscar unes fites que ens porten per darrera fins al rappel, i tornar tranquil·lament caminant fins al poble.

Víctimes del 92, a Canalda

Després de l'esquiada, acabo les minivacances amb una escalada a Canalda. Ens trobem amb el José Manuel a coll de Jou i enfilem cap a Canalda. La via escollida, Víctimes del 92, de la que he deixat a sobre una bona ressenya de l'Edunz.

Aparquem a la vertical de la via, en una raconada de la carretera, i ens acostem a la paret per petits corriols improvisats. Amb el cor una mica encongit, com sempre que anem a Canalda... Perquè la via ha estat restaurada amb parabolts, però no n'hi ha gaires!

El primer llarg puja uns metres i fa un flanqueig força exagerat d'esquerra a dreta, i una distància considerable entre assegurances, el què serà la tònica de la via. 

Els dos passos més difícils són al mig, en un petit descens on el que fa de segon queda força exposat (a sota), i abans de la reunió en un desplom on està prohibit caure.

El segon ja puja amb verticalitat, i potser és el llarg més sostingut de la via. Cal anar navegant entre panxes i superar-ne un parell on cal tenir les idees clares!!

El tercer, en canvi, és més irregular. Comença amb un tram molt llarg sense cap assegurança ni possibilitat de posar-ne, però que no passa de IV o IV+. Continua amb un sostre petit on cal treure el pedal, i llavors ve un tram desagradable on cal entrar en una mena de diedre tumbat que t'escup  cap enfora, i un darrer flanqueig molt aeri abans de la reunió.

La roca sempre és bona, però les possibilitat d'assegurar molt minses!

El quart potser és el més senzill, amb un bombo just a la sortida de la reunió, que es passa bé per la dreta, i la resta d'anar fent.

El cinquè consisteix en un flanqueig a l'esquerra, i llavors pujar un desplom molt llis amb un parell de passos d'A1, on hi ha les úniques assegurances del llarg. 

Per arribar a la reunió cal superar un mur vertical molt aeri, on no hi ha res però m'hi va entrar molt bé un alien groc. Sort que les preses són franques!

Fins llavors el temps havia estat prou bo, amb sol al començament i uns núvols que l'havien tapat, després. Però al tram final, la boira se'ns tira a sobre, i a les reunions es nota!

El darrer llarg comença amb un nou desplom, per anar després a una placa fina, però prou assegurada que ens permet sortir aviat per dalt, directament al camí, que en poc menys de mitja ens retorna al cotxe.

Una bona via, amb roca prou bona, però amb menys possibilitat d'assegurar-se que en altres de similars de Canalda. Ben recomanable si no es va just de grau.

Pic de la Cabaneta

L'endemà cambio de company i també d'activitat. Finalment tinc ganes d'estrenar els esquís, aquest temporada! Amb l'Albert, pensem que el pic de la Cabaneta pot estar bé, les raconades de la vall d'Incles sempre solen ser garantia de neu abundant.

Ens toca deixar el cotxe a 2 km del final de la pista d'accés, així que tenim temps d'escalfar abans no comença la pujada. Al bosc s'hi veu força neu, però al camí ens hem de descalçar els esquís algun cop.

El dia no és massa lluent, però aviat arribem al pla de Siscaró amb el refugi lliure al fons.

Continuem pujant fins que veiem que, per arribar a la carena, hem de deixar el torrent, que està ben pelat. 

A dalt, la neu no és massa abundant però permet esquiar fins el cim. El vent bufa fort i ens obliga a tapar-nos. Amb el vent gelat patim per la baixada, trobarem la neu molt dura!!

Al cim la vista és fenomenal, tot i els núvols. Ha estat una bona pujada, però fa fred i el vent no ha parat, així que tirem avall de pressa.

Tal i com temíem, la neu a dalt està molt dura i, a les raconades, crosta. Però a baix va millorant, i al final acabem fent una bona esquiada!!

Ara a veure si arriben de veritat aquestes nevades anunciades i la cosa va millorant...

A sota he deixat el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.

Via de nom desconegut a Abella de la Conca

Fa un parell de setmanes vam veure amb el Pep aquesta ressenya publicada al blog Sisbemessanapren, i ens va cridar l'atenció. I dimecres passat la vam anar a provar, en el què sembla que és la tercera ascensió de la via. Una via de la qual encara no n'he pogut conèixer cap detall ni dels seus aperturistes ni de com l'han batejat.

L'aproximació la vam trobar molt bé, gràcies sobretot a portar una foto de la primera tirada que té un sostre molt característic a l'esquerra. a partir d'aquí el recorregut se segueix molt bé. Com a curiositat cal dir que és la primera vegada que seguim una via gràcies a les fites, però amb tants trams de bosc són molt útils.

La roca sempre és molt bona, i hi ha unes bones plaques compactes, la llàstima que no siguin més continues. Hi ha una gran quantitat de feixes que les tallen, on s'ha de caminar.

Potser la part més interessant és la de dalt de tot, amb un vuitè llarg de prou continuïtat, i una part final ben interessant.

Però el que em va agradar menys no va ser la via, si no la ressenya que en dóna una idea enganyosa ja que en cap cas se supera el Vº, i el grau dominant és el IV i IV+ als trams difícils. Als trams fàcils, molts llargs de II o III en realitat són I o caminar.

Això si, l'entorn és magnífic i solitari, i l'equipament a base de parabolts i ponts de roca, més que suficient. Amb algunes bagues per arbres n'hi ha de sobra per completar l'equipament.

Al cim hi arribem després d'un darrer llarg de cresta, i allà mateix hi ha el rappel pel vessant nord que ens portarà al camí.

Un rappel espectacular d'uns 45 metres...

Al capdavall, seguim uns rastres i uns trams incòmodes de tartera fins que creuem un bon camí. allà deixem la ruta de la ressenya per pujar a l'esquerra a un collet i tornar còmodament al poble.

Directa incerta, a la Gorra Marinera, i Apia a la Magdalena Inferior

Nova sortida a Gorros, aquest cop amb el Pep i l'Albert. La intenció és el gaudi, sense patir més del compte, aprofitant aquesta primavera avançada que no ens fa venir masses ganes d'anar a esquiar!

Engeguem a la Gorra marinera, per la via Directa incerta (a dalt he copiat la ressenya dels Escalatoncs), que comença al mateix camí. Un camí que aquest divendres de gener està especialment tranquil gràcies a les obres de manteniment del funicular...

La via és ben agradable, amb la bona roca característica de Gorros i, en aquest cas, amb les assegurances justes. 

Després de dos llargs prou homogenis, el segon molt llarg, arriba un tram més tumbat que ens serveix per enllaçar amb el llarg final.

Aquest darrer és més vertical i apreta una mica més, però també està més assegurat. Ben aviat, ens trobem tots tres al cim, contents i feliços!

Encara és d'hora i, tot rapelant, ens fixem en la paret de la Magdalena Inferior i pensem que potser val la pena d'acabar el dia amb una segona via, ara que sóm aquí. 

Del gavadal de vies que hi pugen, triem la dels parabolts verds, que acaba resultant ser la via Apia (ressenyada a dalt pels Escalatroncs), d'un dificultat al voltant del IV+ de baix a dalt.

Tres llargs, vol dir que ens toca un a cadascú, perfecte. 

La via és agradable i sostinguda en el seu grau, potser és el que més em va agradar, la seva homogeneïtat, tot i tenir algun passet que mereix més atenció que la resta. Com la sortida de la primera reunió, per exemple...

Al cim, tenim al davant el Gorro Frigi, i veiem que no estem sols escalant, avui. Des d'aquí, una cordada que sembla que puja per la via del Carles fa el seu efecte!!

Ha estat un dia relaxat d'escalada amb una bona combinació de vies, encara que hagi sortit per casualitat! O potser precisament per això...