Moles del Don, via Itaca

Al llibre "El plaer de l'escalada", de Ramon Majó, la defineixen com "una de les escalades clàssiques més boniques de les Moles del Don", així que aprofitant que passava per allà a la vora m'hi vaig encaminar per tastar aquesta roca. És el primer cop que escalo als Ports i diuen que cal començar amb bon peu.

D'entrada, l'aproximació és molt agradable, una passejada planera per la vora del riu Estrets, d'aigua transparent i d'un color verd curiós. Al peu de la via hi ha una bassa temptadora (a sota), on hi he arreplegat un parell de sabaters entretinguts en feines reproductores.

I la via realment és molt maca, ben equipada i lògica. La roca és un conglomerat molt bo per on ja s'ha passat i s'han netejat els líquens, un conglomerat de còdols calcaris al 90 % que a vegades sembla més aviat una calcària per l'aspecte. Si algú vol més informació de la zona, aquí en trobarà una mica més.

Al peu de via hi ha un còdol trencat sikat, amb el nom de la via, però està just a la dret d'un gran pi. Les altres vies de la zona també tenen el nom a peu de via i això ajuda a situar-se.

Les tres primeres tirades tenen entre 10 i 13 parabolts cadascuna, la quarta només dos. I totes les reunions tenen 3 parabolts amb anella. Seguretat màxima excepte al pas difícil de dalt de tot, on si rellisques caus a un replà. Una qüestió una mica angoixant quan s'escala tot sol.

A sota veiem l'ambient de la tercera tirada, la més llarga de totes i, a sobre, el sistema de bloquejar la corda amb gomes perquè la corda no s'escoli cap avall i, al mateix temps, no es perdi elasticitat en cas d'una caiguda de primer.

La soledat no ho és tant, però, quan el sol de la tarda va projectant la teva ombra a la paret del costat (a dalt) a mesura que puges, i vas veient a la reunió com la motxilla espera pacientment (a sota).

La baixada és evident, només cal seguir unes fites cap a una canal arbrada que es va redreçant fins trobar-hi un tram de xemeneia llisa que deu ser III o IV si no t'agafes a la corda que hi han deixat. A la roca de la dreta de la canal (a sota) també hi ha un rappel muntat.

Davant de les Moles, sempre tenim la Gronsa Sud (a sobre, amb l'ombra que comença a pujar). I no podem marxar d'aquesta zona sense despedir-nos de les Roques de Benet que s'alcen sobre els ametllers florits (a sota).

Festa de l'Indi - 2

L'avantatge d'anar dues cordades, és que una pot tirar fotos a l'altre des de punts de vista més interessants que els habituals en una única cordada. Ja m'han arribat les fotos que va tirar el Toni, que anava amb el Mohawk davant nostre i, tot i que de moment me les ha fet arribar amb una qualitat baixa, val la pena de penjar-ne unes quantes que donen una bona idea de la via i del seu ambient.

A la primera foto estic al primer llarg en un pas en lliure entre dos d'artificial, i a la foto de sota, arribant a la segona reunió.

Les tres fotos següents són de la tercera tirada:

I en aquestes, se'ns veu primer a la Sílvia i després a mi, al quart i darrer llarg:

Després de veure aquest ambient de la via, encara sorprèn més el fet de trobar-nos amb un excursionista mort al camí de baixada. Josep Maria Pérez Cebrian, 57 anys, de Santa Coloma de Gramenet, atacat per un infart mentre pujava pel camí de l'aigua acompanyat de la seva filla. D.E.P.

Festa de l'Indi al Serrat de Mullapans

Després d'unes fotos al blog d'en Luichy, que van animar el Mohawk, avui hem desafiat les previsions de mal temps i hem anat a treure el cap al Serrat de Mullapans (a dalt). La via escollida, la Festa de l'Indi, aquí hi teniu la ressenya.

L'aproximació és curta i agradable, tan sols cal pujar el camí de l'aigua des de la Colònia Gomis fins la pista, i al primer revolt continua recte per un caminet. A sota podeu veure com intentàvem de trobar la via, però és més senzill del què sembla. Finalment hem estat 4, el Mohawk, el Toni, la Sílvia i jo mateix.

Després d'uns passos d'Ao/V, el primer llarg ja es posa "tieso" i cal treure els estreps fins la reunió. La roca tampoc no és cap meravella. A sobre podem veure al Toni iniciant l'escalada, i a sota la Sílvia arribant a la primera reunió.

El segon llarg segueix la tònica del primer, però amb algunes sortides en lliure molt distretes. Afortunadament, la roca va millorant i els altres dos llargs són en lliure. El tercer llarg (a sobre, la Sílvia arribant a la reunió) és el més franc. El quart i darrer (a sota, la Sílvia encarant el darrer mur) té una roca relliscosa, però també s'agraeix haver deixat l'artificial.

Al principi hem passat caloreta, després ens hem refredat, més amunt han caigut quatre gotes... No sabria massa com explicar-ho, ni sé si és perquè les flors que ja ho envaeixen tot, però avui he tingut la sensació d'estar ja a la primavera.

Esperò dels Elfos. Escales

La zona d'Escales és un festival geològic com n'hi ha pocs. De fet, em recorda una mica a la zona de Camarasa però molt més espectacular. Aquí, les capes de gresos i calcàries del cretàcic s'aixequen per damunt de les margues i argiles de la baixa Ribagorça i la Terreta assenyalant l'inici del Prepirineu. A més, el contrast entre les capes de roques més dures i les capes més toves (a sota), encara ho fa més evident.

Aprofitant que passava per allà i que tenia una estona, he agafat el meu company callat, que mai es queixa i sempre està disposat, i he anat a l'esperó dels Elfos (a dalt), una via que diria que no passa de Vº, tot i que hi ha algun passet que podria ser V+. O no .

La zona és prou lluny de casa com per no haver-hi escalat mai, excepte una vegada que ens vam embolicar a l'aresta SW amb l'Albert (1.200 m en total, diuen que és l'escalada més llarga de Catalunya). Però aquesta placa em tenia el cor robat i al final he superat els temors i m'hi he ficat.

La veritat és que a les fotos i vista des de la carretera feia una mica de basarda, però un cop a dins és el que prometen les ressenyes: una llarga placa de 175 m que es resol amb 5 llargs, ben assegurada i sobre bona roca, que es mou al voltant del Vº (a sota, el peu de la presa des de la R3).

La roca és bona però curiosa, una barreja de gres calcari i calcari sorrenc ple de fòssils, amb molt bons llocs on posar algun tascó, encara que no calgui. Tota la paret és semblant, encara que cap a l'esquerra (a dalt), les plaques plenes de regletes de la via skubidú semblen millors (6b obligat !!).

Molt recomanable, tant la via com la paret, per a tots els qui no hi hagin estat. A més, cada moviment en fals o cada despreniment d'alguna pedra provoca un magnífic ball de voltors (a sota).

I el meu agraïment més sincer als membres de magnesifílics anònims que hi van escalar el cap de setmana (suposo), per deixar-me les preses tan ben marcades !! Però comprenc que en ple mes de febrer deu ser difícil escalar sense magnesi,...

El Castellot de Castellví

Sembla que la pujada al turó del Castellot és una de primeres caminades que fan els muntanyencs del Penedès. El turó, amb les restes del castell dalt de tot, es veuen des de molt lluny i sempre havia pensat d'anar-hi algun dia a treure-hi el cap.

Vam sortir de les Cases Noves de la Riera, un nucli petit i proper a Vilafranca del Penedès, i vam pujar-hi pel darrera, seguint un itinerari còmode i planer que segueix la riera de Marmellar i el camí del Fondo.

Dalt del cim, les restes de l'antic Castellvell de la Marca es limiten a la volta de la capella de Sant Miquel i poca cosa més, del que va ser una de les fortificacions més importants del segle X per aturar els atacs dels sarraïns que intentaven reconquerir la Catalunya vella.

Tot i ser un cim modest, 465 m, el fet de trobar-se en el primer estrep de la Serralada Prelitoral fa que la vista sobre la plana del Penedès sigui molt interessant. Des d'aquí, la imatge de Montserrat també és curiosa (al final de tot), amb un Cavall Bernat que sembla a punt de caure.

A la baixada vam tirar pel dret per un camí alternatiu que va passant per sota de les cingleres que han estat escola d'escalada per molts penedesencs. El camí baixa fort i passa per un punt vertical equipat amb dues cadenes i que anomenen el pas del Clau.

Després de voltar una estructura geològica curiosa (una falla corba) i passar per l'església romànica de Sant Sadurní, el retorn al cotxe és evident. Una volta que es fa tranquilament en una hora i mitja de cotxe a cotxe.

Crestes del Conill, Camarasa

Feia molt temps que tenia ganes d'anar a escalar a la zona de Camarasa o Sant Llorenç de Montgai, cada vegada que hi passava m'ho mirava amb més ganes. Finalment, aprofitant que estava per la zona, he agafat el material i amb el meu company solitari hem anat a provar-hi alguna cosa.

Primer de tot he anat a la zona "Marcant estil", on realment es pot assegurar des del mateix cotxe, tal i com diuen. Però hi feia massa fred, el sol no hi arriba fins molt tard. Després m'he mirat el sector de "l'Ós", a Sant Llorenç de Montgai, on s'hi exercitaven unes escaladores txeques (a sota) que feia venir moltes ganes de quedar-s'hi.

Finalment he preferit anar a provar la zona més atractiva des del punt de vista paisatgístic: les Crestes del Conill (foto de dalt).

De camí cap a la cresta sud he passat pel Topis de les Crestes (a sota), on hi ha 5 o 6 vies d'uns 20 m escassos i que estan entre el 5b i el 5c, un lloc ideal per escalfar i provar la roca de la zona. També una dificultat que m'ha anat bé per recordar el funcionament del silent partner.

La roca és molt bona i adherent, millor que a les Crestes, ben equipades i amb cadena i mosquetó al capdamunt. Així que m'he animat i he pujat les 5 vies que marca la guia. De forma sorprenent, no estaven gens sobades. Potser són massa fàcils per a la majoria,...

A la cresta sud, després de mirar-ho bé (a sobre), m'he embarcat en dues vies: Alfa i Gamma, totes dues de 5c i d'uns 25 m. Cal dir que la roca és sòlida però menys adherent del que esperava i, sobretot, bastant sobadetes.

En aquestes condicions, el meu company solitari (a la foto de sota) i jo, hem parlat sobre la possibilitat de provar-ne alguna de 6a, i ho hem deixat per un altre dia. Aquest company és una meravella, no discutim mai i sempre em dóna la raó !

En resum, una zona més propera del que sembla (a 30' de Cervera), aproximacions nules en molts indrets, molt recomanable per la gran quantitat de vies de tota mena (de dificultat i llargada) i molt interessant en aquesta època.

Cresta del Sol

Gràcies al blog d'en K., vaig veure que al Madteam havien publicat una ressenya per una de les arestes de conglomerat que pugen als Bastets, per la banda que dóna al pantà de la Llosa del Cavall. Una cresta que han titulat del Sol (foto de dalt), i que tenia molt bona pinta.

Aquest diumenge vam anar a provar-la, amb el Toni i l'Àngel, i cal dir que amb la ressenya esmentada no vam tenir cap problema per trobar ni el camí ni la via. Un camí perfectament netejat, que de moment només és evident si vas llegint la descripció impecable de l'itinerari, et porta fins la mateixa cresta.

Allà vam tenir el primer contratemps, l'Àngel es va ressentir d'una lesió a l'esquena i va decidir esperar-nos al cotxe. L'escalada, que va sempre lleugerament per l'esquerra del fil de la cresta (foto de sobre), es desenvolupa sobre un conglomerat molt sòlid, de còdols grossos, molt ben equipada. Fins i tot diria que el grau està sobrevalorat i l'equipament és una mica excessiu, però això mai ha estat un problema. Una escalada que es pot fer perfectament amb botes i amb 8 o 10 cintes, si es volen posar totes, clar.

Nosaltres portàvem cordes de 45 m i no vam tenir cap problema per fer una reunió intermèdia al darrer llarg de 60 m, al final de la corda hi havia un parabolt en un punt on la cresta s'aplana considerablement (foto de sota).

Tot i el dia lleig que feia el diumenge, la vista des de la cresta és molt maca, al final de tot podem veure l'aspecte de la serra d'Encija que queda al davant mateix.

Després d'arribar al primer cim (a sota), les presses per anar a trobar l'Àngel al cotxe ens van fer baixar directament sense acabar de fer la resta de la cresta, més senzilla, pensant que ja hi tornaríem. Ara li devem una segona visita quan es trobi perfectament recuperat.

Trobada blogger als Porxos

Avui. al torrent dels Porxos, ens hem concentrat els responsables d'una bona colla de blogs: Mohawk, Selene, K. i Marta, PGB, X. Grané, Jortx, Piter, Ivang, Ktx, Rn i Sílvia, Ozzy, Tranki i Gatsaule. Èxit total d'aquesta segona trobada que en promet almenys una tercera.

Després de mirar amb detall si podria pujar alguna cosa, hem anat cap al racó dels cinquès mentre els més forts atacaven les dures vies d'aquest desplom. Com que la història ha estat llarga i amb una pila de participants, us deixo algunes fotos de l'ambient que s'ha respirat en la trobada:

Fotos curioses comptant que la zona està a 1.700 m d'alçada i que estem a primers de febrer. Gens de neu a peu de via ni als voltants, escalant sense samarreta,...

La trobada l'hem acabat amb una costellada a Planarrodona, on hem fet una primera: la primera costellada a Planarrodona feta durant un mes de febrer !