29 de maig 2012

Diedre Audoubert a la paret de Catalunya

Després d'intentar-ho del dret i de l'inrevés, al final he aconseguit de trobar company per escalar a Montrebei. I com sol passar, després de tants dies de perseguir-ho, n'he trobat dos pel preu d'un. Així que, aquest dissabte, amb el José Manuel i el Jortx, hem anat cap al congost.

La via escollida, el diedre Audoubert, una de les línies verticals d'aquesta paret que, vista dels del prat, espanta (a sobre, ressenya del Parce). També trobarem una altra bona ressenya al blog de l'Edunz, de la que en copiarem l'estratègia d'unir llargs de corda.

L'aproximació és còmode i evident, pel camí que va a buscar el peu de la paret, fins passar de la vertical del diedre. Llavors anem a buscar el peu de la via per unes terrasses prou evidents, la darrera de les quals cal recórrer a quatre grapes (compte amb la motxilla, aquí, que una relliscada no tindria aturador!)
Em toca començar i ben aviat me n'adono que això va en serio. Els primers llargs, com tota la via, no tenen pràcticament assegurances, sort que la roca es deixa protegir molt bé! Però el què més em sorprèn és la gran verticalitat de la paret i la complexitat d'alguns passos en que et quedes mal posat.

També queda clar que la graduació només és purament orientativa. A més, es nota la xafogor i arribem tots ben suats a les reunions!

El Jortx ataca el quart llarg, més espectacular que difícil (a sota).
De manera paral·lela a nosaltres, una cordada de cracks dels de veritat està fent la via Radical lliure, amb els qui ens anem creuant en algunes reunions, però mentre nosaltres escalem protegits dins de les diedres/xemeneia, ells ataquen decididament les plaques veïnes, ben poc protegibles. Després ens assabentem que un és l'autor del conegut blog Korkuerika.

Des de la seva terrassa ens fan algunes bones fotos del nostre cinquè llarg, on tastem les primeres xemeneies (a sota).
Un altre dels aspectes curiosos d'aquesta via és la graduació dels llargs més senzills. Ja ho diuen que, quan posa IV, només vol dir que és més fàcil que allà on posa V... A sobre podem apreciar com és de potent i desplomat l'inici del sisè llarg.
Després ve un dels llargs més durs de la via, una xemeneia que es va estrenyent, estrenyent, fins que ens hem de penjar la motxilla del baudrier i arrossegar-nos per dins amb mig cos a fora. Arriba un moment de pànic, però apareix un dels burins salvadors que permet de sortir cap enfora i progressar amb una millor dignitat, després d'uns quants A0, clar!!

Em sembla que són les úniques expansions de la via.....
Després, dos llargs més de xemeneia, d'anar fent, atlètics i verticals, sempre molt físics. Fins i tot en el que precedeix al penúltim llarg, teòricament fàcil, no t'hi pots relaxar gaire.

Entremig hi ha una bona reunió, on aprofitem per parar una estona mentre deixem passar una cordada tarrego-altempordanesa que van més lleugers. Ara el sol ja apreta fort, i comencem a tenir ganes d'arribar a dalt.
Penúltim llarg. Hem vist a l'altra cordada que no pujava gaire de pressa, tot i que fins allà volaven. Sortim pensant que no serà un llarg senzill, i realment és una tirada dura, dura. No tant pels trams d'Ae com pels trams d'entremig, llisa, desplomada, amb alguna presa delicada... Tots tres arribem a la reunió amb la mateixa sensació d'haver-nos buidat més que el Guardiola!

Després una rampa pedregosa i arribem a la carena, feliços d'haver-ne sortit tan bé!

Cap al nord, les nuvolades que ens feien patir les veiem ben lluny, i ja només toca tornar al cotxe, mentre gaudim de les sensacions intenses que ens ha aportat aquesta bona via. Una senyora via!!

23 de maig 2012

D'Albarca a Margalef, una bona travessa pel Montsant

Diumenge passat (ja fa prop de 10 dies), quan encara feia calor, vam poder fer una bona travessa amb una colla de futurs guies de muntanya de les Terres de l'Ebre. Una travessa mixta pel Montsant, amb una bona part de carena, una altra d'encigalada i una bona baixada final cap a Margalef.

I és que la travessa del Montsant per la carena és una de les millors caminades d'aquest estil. No és senzill trobar recorreguts que permetin, com aquest, d'anar caminant amb poc desnivell i amb bona vista a cada costat durant tanta estona!
Després de la primera pujada fins el cim de la Roca Corbatera, ja només es tractava d'anar seguint carena enllà, per un camí ben còmode i bastant evident, sobretot al principi.

Aquell dia va fer una bona calorada, però l'avantatge de caminar per carena és que sempre hi passa l'aire, i la travessa era més que suportable. Excepte pels qui sempre es queixen, que anant amb colla, ja se sap....
La travessa ens va anar molt bé per apreciar i valorar les adaptacions que ha fet la vegetació en funció de cada ambient de la serra, canviant les rouredes dels vessant obacs i humits per les brolles i timonedes de les codines de la carena, o els prats de les poques zones planeres i assolellades.

Al cim de la Cogulla, aprofitem una bona raconada a l'ombra per menjar alguna cosa, i acabar la carena principal.
I arribats al portell de la cova del Noguer, després de travessar una magnífica garriga que no va deixar a ningú indiferent, vam anar a buscar el camí que baixa cap a Margalef. Un camí còmode, des d'on veiem a l'altre vessat l'ermita de Sant Salvador i també com els conglomerats de la carena, es pleguen i acaben baixant fins al mateix nucli de Margalef.

Una baixada pel mig d'un alzinar amb marfull, tan característic d'aquestes serres mediterrànies, i arribats a Margalef, una bona cervesa per recuperar-nos de la deshidratació. Tot molt mediterrani!!

Una ruta molt interessant, variant de la que vam fer un any enrere, i que podeu veure al mapa de sota o al Wikiloc.

11 de maig 2012

La serra dels Tossals des de l'Espunyola

Abans no comenci la calor de veritat, ens escapem al vessat més solell de la serra dels Tossals, en un recorregut circular molt més interessant del què semblava a priori.

Sortim de l'Espunyola en direcció a ponent, seguint primer el GR cap els Sants Metges i després un camí senyalitzat proper a la carretera i entre conreus, que acaba endinsant-se al bosc i que ens porta fins a cal Esquerrà i Sant Sadurní del Cint.
Seguim pujant per l'alzinar fins que sortim al Malpàs, prop de la zona d'escalada, on tenim una bona visió del Baix Berguedà, decorada amb uns quants núvols d'aquests de fer bonic.

El camí arriba a Taravil i passem a ran de la casa de Casòliva, situada a sota de la serra dels Tossals i al mig de l'altiplà.
Per pujar dalt de la carena dels Tossals, seguim el retrobat GR cap el torrent, on hi trobarem la font de la Salut, en un racó fresc i agradable, abans de la darrera pujada. El camí puja fins prop del tossal de Vilella, i llavors ja només ens queda anar seguint la carena, força planera.

Seguint el carener, el camí puja i baixa algun petit desnivell, però és realment de bon fer. Sobretot amb les bones vistes que tenim a banda i banda, amb el Prepirineu nevat al nord i les planes assolellades del sud. Impressiona veure la neu que encara resta al Pedraforca!
Travessant timonedes i pinedes, arribem al santuari dels Tossals, a l'altre extrem de la serra. Poc abans d'arribar-hi, al torrent, veiem el camí de baixada, però ens acabem d'arribar fins el Santuari, que no deixa de ser un bon punt panoràmic.

Després ja no deixarem el GR fins tornar a l'Espunyola. Primer baixem fins a Capolat, travessem la plana i enfilem la darrera baixada que passa pel costat del salt de Sallent de l'Espunyola, que amb les darreres pluges baixa ben engrescat!
Un recorregut més que recomanable, per una bona matinal. Deixo el mapa a sota i el track al Wikiloc.

8 de maig 2012

Canvi en la regulació de l'escalada a Montserrat


Una altra bona notícia que arriba des de la Comissió Tècnica per a la regulació de l’escalada, vies ferrades i  canals equipades del Patronat de la Muntanya de Montserrat:


Des de El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat continuem realitzant els treballs de camp d’observació de les àrees regulades per nidificació, fruit d’aquestes tasques sobre el terreny podem informar-vos que s’aixeca la regulació temporal que afectava fins el 31 de maig a:

Sector C8 – Monestir de Sant Benet/ Colònia Puig

Així doncs es pot tornar a escalar sense restriccions en tot aquest sector

Tornem a agrair a tot el col·lectiu el respecte per les regulacions que encara estan vigents.


2 de maig 2012

Via del Cabra a la Panxa del Bisbe, i Wagner al Sentinella

Diumenge, amb el José Manuel, aprofitem que no plou per enfilar cap a Montserrat. Anem a buscar plaques que estiguin eixutes i ens acostem a la Panxa del Bisbe, atrets per la bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre).

Arribats a peu de via encara estem calents per la pujada, però ben aviat ens adonem de l'error. Aquí no hi toca el sol, la roca està freda i bufa un aire ben emprenyador.

Tot i això, tirem amunt, perseguits per una cordada de francesos que curiosament també volen anar a la mateixa via. I això que totes les altres estan lliures!

El primer llarg no és gens senzill, cal anar treballant molt els passos i els dits gelats no hi conviden especialment. Per sort en aquest cas, la via està molt assegurada i permet de reposar de tant en tant per escalfar-se les mans.
El segon llarg també és sostingut, però potser ja no fa tant fred i la dificultat ha baixat mig punt. Com tota la via, la roca és excepcional.

El tercer torna a picar de valent, sobretot a l'inici, després ja va afluixant i entrem en aquell punt de la Panxa en que sobrepassem el melic i el pendent es va suavitzant.

Després venen dos llargs molt fàcils que nosaltres enllacem en un de sol, amb un tram en ensamble.
Davant nostre, el Gorro Frigi és el contrast, completament farcit de cordades. Potser és que allà dalt hi toca el sol de tant en tant?

Ens sembla que el vent bufa de ponent, així que pensem en alguna via que pugui trobar-se a la cara est, i anem cap al Sentinella.
La Wagner és una via que feia temps que rondàvem, així que pensem que avui serà un bon dia per anar-la a provar (a sobre, ressenya del blog del Joan Asin). Però quan arribem a peu de via, el vent encara es mostra fort i insistent, molt més que a baix.

Almenys aquí la roca no està freda, i és tan o més bona que a la Panxa!

Al primer llarg, hi ha un pas que em va costar força de veure cap a la meitat, la resta és anar fent, però sense badar.
Al segon jo vaig passar tot l'A0 en A0, com pertoca, però el José Manuel va voler provar-ho en lliure i també va acabar fent A0. Diuen que és 6b, però el fred va impedir que pogués intentar-lo. La veritat és que no se li veia gaire color.

El darrer, en canvi, és bo de debò. Sostingut i vertical, amb un tram més dret on hi ha uns bons forats laterals sempre molt assegurat però amb els passos obligats en una roca de primera!
Amb un rappel de 40 m entre el Fusell i el Sentinella, tornem a ser al peu de la paret.

A sota he deixat una fotografia d'una cordada a la via, que vaig fer fa temps des del Barretet, on es pot apreciar molt bé la verticalitat de la paret.