Després d'intentar-ho del dret i de l'inrevés, al final he aconseguit de trobar company per escalar a Montrebei. I com sol passar, després de tants dies de perseguir-ho, n'he trobat dos pel preu d'un. Així que, aquest dissabte, amb el José Manuel i el Jortx, hem anat cap al congost.
La via escollida, el diedre Audoubert, una de les línies verticals d'aquesta paret que, vista dels del prat, espanta (a sobre, ressenya del Parce). També trobarem una altra bona ressenya al blog de l'Edunz, de la que en copiarem l'estratègia d'unir llargs de corda.
L'aproximació és còmode i evident, pel camí que va a buscar el peu de la paret, fins passar de la vertical del diedre. Llavors anem a buscar el peu de la via per unes terrasses prou evidents, la darrera de les quals cal recórrer a quatre grapes (compte amb la motxilla, aquí, que una relliscada no tindria aturador!)
L'aproximació és còmode i evident, pel camí que va a buscar el peu de la paret, fins passar de la vertical del diedre. Llavors anem a buscar el peu de la via per unes terrasses prou evidents, la darrera de les quals cal recórrer a quatre grapes (compte amb la motxilla, aquí, que una relliscada no tindria aturador!)
Em toca començar i ben aviat me n'adono que això va en serio. Els primers llargs, com tota la via, no tenen pràcticament assegurances, sort que la roca es deixa protegir molt bé! Però el què més em sorprèn és la gran verticalitat de la paret i la complexitat d'alguns passos en que et quedes mal posat.
També queda clar que la graduació només és purament orientativa. A més, es nota la xafogor i arribem tots ben suats a les reunions!
El Jortx ataca el quart llarg, més espectacular que difícil (a sota).
De manera paral·lela a nosaltres, una cordada de cracks dels de veritat està fent la via Radical lliure, amb els qui ens anem creuant en algunes reunions, però mentre nosaltres escalem protegits dins de les diedres/xemeneia, ells ataquen decididament les plaques veïnes, ben poc protegibles. Després ens assabentem que un és l'autor del conegut blog Korkuerika.
Des de la seva terrassa ens fan algunes bones fotos del nostre cinquè llarg, on tastem les primeres xemeneies (a sota).
Un altre dels aspectes curiosos d'aquesta via és la graduació dels llargs més senzills. Ja ho diuen que, quan posa IV, només vol dir que és més fàcil que allà on posa V... A sobre podem apreciar com és de potent i desplomat l'inici del sisè llarg.
Després ve un dels llargs més durs de la via, una xemeneia que es va estrenyent, estrenyent, fins que ens hem de penjar la motxilla del baudrier i arrossegar-nos per dins amb mig cos a fora. Arriba un moment de pànic, però apareix un dels burins salvadors que permet de sortir cap enfora i progressar amb una millor dignitat, després d'uns quants A0, clar!!
Em sembla que són les úniques expansions de la via.....
Després, dos llargs més de xemeneia, d'anar fent, atlètics i verticals, sempre molt físics. Fins i tot en el que precedeix al penúltim llarg, teòricament fàcil, no t'hi pots relaxar gaire.
Entremig hi ha una bona reunió, on aprofitem per parar una estona mentre deixem passar una cordada tarrego-altempordanesa que van més lleugers. Ara el sol ja apreta fort, i comencem a tenir ganes d'arribar a dalt.
Penúltim llarg. Hem vist a l'altra cordada que no pujava gaire de pressa, tot i que fins allà volaven. Sortim pensant que no serà un llarg senzill, i realment és una tirada dura, dura. No tant pels trams d'Ae com pels trams d'entremig, llisa, desplomada, amb alguna presa delicada... Tots tres arribem a la reunió amb la mateixa sensació d'haver-nos buidat més que el Guardiola!
Després una rampa pedregosa i arribem a la carena, feliços d'haver-ne sortit tan bé!
Cap al nord, les nuvolades que ens feien patir les veiem ben lluny, i ja només toca tornar al cotxe, mentre gaudim de les sensacions intenses que ens ha aportat aquesta bona via. Una senyora via!!
