Shangri-la, a la serra de Busa, per segon cop.

Aquest any 2011 ha estat un any intens. O molt intens. Ara no faré un resum de l’any, una feinada gairebé tan difícil com demanar a un arquitecte que faci un resum de la Sagrada Família!

Un bon exemple d’aquesta intensitat és que vaig anar a repetir la Shangri-la a la serra de Busa, una via de la que en tenia un record molt llunyà, però quan vaig mirar la meva entrada al blog per recordar-ne l’experiència, vaig veure que tot just feia sis mesos que hi havia anat.... Sense comentaris!

Feia temps que la Lu tenia ganes d’anar a escalar a Busa i, per anar-hi per primer cop no la podia portar a una via per coleccionistes, així que vam anar a la que a mi més m’ha agradat de totes les que he fet. I la via no ens va decebre, ni a ella, ni a mi, tot i conèixer-la.

L'aproximació la vam fer per dalt, com l'altre cop, només que ara vaig trobar el camí amb més facilitat. En canvi, el tram inicial del primer llarg, em va costar tant com l'altra vegada..., sobretot per la seva sorprenent  verticalitat!

El segon llarg, que és el millor i més espectacular de la via, l'hi va tocar a la Lu, i pel que deia mentre pujava, es va notar que el gaudia al màxim! I és que n'arriba a ser molt de bo... Flanqueig espectacular, recte amunt per terreny més tumbat i, quan sembla que has d'anar a la dreta les xapes et porten cap a l'esquerra per arribar a la reunió tot superant un desplom ple de grans patates!

I la roca molt bona sempre que no surtis de la via.....

El tercer comença del mateix estil que el segon, però es va endurint mica a mica, guanyant verticalitat i amb les preses cada cop més petites, fins que afluixa de cop.

Igual que l'altre dia, també vaig enllaçar-lo amb el quart, una xemeneia terrosa on va bé disposar d'un parell de friends mitjans, amb una sortida encara més bruta (a sota).

Després ja només cal caminar uns minuts muntanya amunt, enb un dia excepcional d'hivern sense vent ni gaire fred, a buscar el camí de la presó que ens retorna al cotxe.

Peus negres a la serra de Busa

Diumenge al matí el Berguedà es va despertar emblanquinat pel gebre i el fred nocturn, però tot i l'experiència de dissabte, amb el Toni estàvem convençuts de que a la solana de Busa i a recer de les seves parets, podríem estar-hi bé.

El termòmetre marcava -6ºC quan enfilàvem la pista que passa pel peu de la paret. Però just aparcar, el sol començava a escalfar una mica i no feia vent. Poc més d'un quart d'aproximació i ja estàvem preparant-nos al peu de via de la Peus negres.

Des de sota, el diedre no té mal aspecte, la fissura es veu atractiva i temptadora. I desequipada! Potser és el que més ens atrau... 

El començament és molt podrit, els tres metres fins la fissura fan una mica d'angúnia, però després, ja és pujar i gaudir! Una fissura molt bona, tan pels friends com per les mans, tot i que la roca no mata....

Al sostre, un pas estrany que solventem amb un A0 en un camalot del 2 i una sortida força espectacular! 

Al segon llarg ja pugem en màniga curta, el sol pica i la dificultat també. El llarg comença en diedre de bon fer, però després surt a la placa i costa saber per on passar. Ho provem per la dreta, on la roca és molt bona, però al final ja veiem que no, que cal anar per la roca trencada de color groguenc.

Però de seguida passem a la roca gris i compacte. Al mig del llarg la dificultat afluixa, i les assegurances allunyen de mala manera... Però abans de la reunió es torna altra cop molt vertical, però amb preses molt bones!

El tercer llarg fa una certa basarda des de la reunió, puja tieso de mala manera, però sembla cal canto gros! Tiro amunt decidit, però al desplom toca penjar-se i anar-s'ho mirant. Mica a mica, barrejant passos en lliure i A0's, arribo al tram final, amb més molsa però més senzill, i ben aviat a la reunió, amb els braços una mica botits...

Fem el darrer llarg per arribar al pla de Busa. Sempre és agradable arribar a aquest magnífic pla, encara que avui ens rep un vent molt fort i gèlid que ens fa córrer per poder travessar el coll ben aviat i tornar a recer de les parets!!

En resum, una via distreta i massa curta, amb roca acceptable però ni de bon tros tan bona com a la Shangri-la! encara que en alguns trams, la recorda....

Griviola bella, al Montgròs

Dissabte amb el José Manuel, àlies "el Manyo", vam anar a passar fred al Montgròs. I això que la via triada és d'aquelles que escalfen només de sentir-ne el nom!!

Aquest cop la paret estava seca i no vam tenir cap excusa per tirar enrere, tot i fred intens i l'aire que ens tocava de tant en tant. Així que cap amunt, que volíem anar a descobrir el què s'amagava darrera d'aquesta via. 

Portàvem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sota), però tot i així la via la vaig trobar dura. Més difícil pel grau que no per l'exposició, però potser el fred intens i escalar amb les mans balbes també afectava...

A peu de via ens vam entendre de seguida i vaig començar. Un llarg de grau assequible amb un únic parabolt i una alsina, és una temptació massa forta com per deixar-lo per ell. Digueu-me egoista! No tenim cap foto d'aquest llarg, només dir que alguna peça petita s'hi pot posar per reforçar-lo, i que el flanqueig no és tan dur com diuen.

El segon llarg ja és tota una altra cosa, i és que malgrat els 15 o 16 parabolts, l'escalada és obligadíssima. El llarg és molt bo a l'inici, dur però factible, amb les preses justes però molt assegurat. Després es relaxa una mica i les assegurances començar a allunyar, amb algun alejillo important.

El problema és a dalt, que es torna molt vertical, les assegurances no s'acosten i ja tens els dits gelats! Això si, la roca és de primera!

Com que el company no volia fer el quart, li va tocar el tercer. Millor perquè ell tenia els dits calents i a mi ja em començaven a caure a trossets.

Després d'intentar-ho pel dret, parabolt amunt, vam veure clarament que allò era inhumà, i que amb els peus a l'herba et jugues un bon castanyot, Però per la paret de la dreta, més assolellada, s'hi passa bastant bé. Un llarg curt, amb les asegurances que toquen, que també ens va agradar molt encara que arribéssim a la reunió amb la mà esquerra congelada. 

Un guany d'un 50%!

Ressenya en mà, el quart feia basarda, perquè els dos parabolts són a la sortida, i després ja només trobes un cap de burí. Aquí els tri-cams i la bona vista per veure forats són molt importants. I la part final (a sobre), ja es relaxa.

Després ja està, un flanqueig còmode al començament del cinquè llarg, on el secret està en agafar-se fort a la Talaia (a sota), i ja només queden rampes montserratines fàcil fins el cim. Nosaltres vam fer els dos darrers llargs de 30 m en un de sol.

Dalt del cim, ens va rebre el fort vent gèlid que bufava, però que ens ensenyava la cara més neta de Montserrat. Quina visibilitat més bona! 

Sierra de Ayllón: Pico del Lobo i fageda de la Tejera Negra

El ciego sol, la sed y la fatiga. 
Por la terrible estepa castellana, 
al destierro, con doce de los suyos 
-polvo, sudor y hierro- , el Cid cabalga. 

Aquests darrers quatre dies, de dijous a diumenge, hem estat voltant una mica per les terres de Castella, a la recerca de racons solitaris i lluminosos. La primer parada va ser a la modesta serra d'Ayllon on hi ha el cim més alt de Guadalajara, el Pico del Lobo.

Es tracta d'un cim amb molt poca complicació, sobretot si surts de l'estació d'esquí de la Pinilla, prop de Riaza, Nosaltres vam fer nit a la collada de la Quesera, des d'on només cal anar seguint la carena en direcció oest i anar pujant tot de turons abans d'arribar al cim principal.

El recorregut és agradable, tot i que no deixa de ser un puja i baixa constant. Però al ser un camí carener, la vista cap a les planes de Segovia, al nord, i a les muntanyes de Guadalajara, al sud, és sempre molt àmplia i interessant.

Aquests dies el tram final està bastant nevat i, tot i que hi feia un fred molt viu, la gent del país deien que feia un dia collonut... Com deu ser el dia que fa fred de veritat!

Dalt del cim es nota el país on encara estem: les runes d'un antic telecadira ocupen tot el vesant nord del punt més alt. 

Nosaltres ens amaguen al vessant contrari per gaudir del paisatge i intentar de conèixer alguna muntanya llunyana. Al fons, veiem a l'est la serra d'Urbión, i just a l'oest, el Guadarrama i la vall del Jarama.

Baixem tot fent un tomb per una pista per canviar una mica el recorregut, i veiem que encara tenim temps d'anar a conèixer una de les fagedes més meridionals de la península, la de la Tejera Negra.

Al nostre país, de fagedes en tenim un munt i no trobem que siguin massa exòtiques, però tant les nostres com aquesta, no deixen de tenir el seu encant. Sobretot en aquest temps d'hivern i de branques despullades.

Però el millor de tot és que ens hi hem ficat a l'hora del capvespre, quan comencen a sortir els depredadors del bosc. I en un racó allunyat del bosc ens apareix una magnífica guineu, que ens inspecciona una estona abans de marxar a buscar alguna cosa per sopar.

Acabem el recorregut hipnotitzats per la topada però sense deixar de gaudir de la darrera llum del dia. Un recorregut breu pel parc natural, però molt recomanable.

A sota he deixat els mapes dels dos recorreguts i, al wikiloc, hi podeu trobar els tracks.

Sal de fruites Eno, a la Roca Narieda

Aquest dimarts ha fet una dia extraordinari, on es podia escalar en màniga curta quan estaves al sol. I per celebrar-ho hem fet una via també extraordinària, almenys per mi. I és que la primera part de la Sal de fruites és realment molt bona.

De fet, la companyia també es pot dir que ha estat extraordinària, i és que amb la Lu no escalàvem junts des de les Dolomites...

A sobre he deixat la bona ressenya del Xavi Grané, al seu bloc hi trobareu molta més informació de la via. Una via en que el primer llarg ja sorprèn, sort que la Lu tenia el dia!! A sota està tramitant els passos més durs, per mi, els més difícils de la via. Clar que, en fred, a vegades costa d'apreciar-ho.

Nosaltres hem enllaçat el segon llarg i tercer llargs (55 m), però al final la corda frega bastant. També hem fet d'una tongada el quart i el cinquè, per estalviar-nos moviments de corda en el tram de canvi de reunió, però aquí llavors cal pujar uns metres a l'ensamble.

Després arriba un nou mur, que comença amb un desplom del qual encara no sabem massa com se'n surt sense tocar la cinta! 

Tots aquests llargs, igual que la resta de la via, tenen una roca extraordinària. De fet, a vegades es troba a faltar algun forat de més.... A sota veiem a la Lu al setè llarg, compacte i divertit!

Però el tram estrella de la via és l'anomenat escut. El primer, de 6b, se l'ha demanat la Lu. Un llarg que comença còmode, però que es va complicant més amunt amb uns passos realment obligats d'equilibri sobre petites misèries. Per aquest llarg hem fet servir 14 o 15 cintes.

El següent teòricament és més fàcil (6a) però jo l'he trobat molt tècnic i delicat. Tot el llarg es caracteritza per l'absència de preses, cal pujar levitant i confiant en que els peus de gat no se n'aniran avall. A més, potser és on les assegurances allunyen més, així que cal pujar amb els nervis calmadets...

Després d'aquests dos llargs tan intensos, hem tirat avall. La part superior de la via ja la coneixia, més irregular i distreta, però per avui ja n'hem quedat més que satisfets!

Aristot i la solana del Baridà

Amb la Clara sempre estem cercant racons poc coneguts, que valguin la pena de descobrir. I de recórrer. En aquest mirar i remirar, a vegades ens en sortim i acabem trepitjant racons realment bonics. Aquest diumenge va ser un d'aquests dies.

Aprofitant la recent publicació per part de l'ICC del mapa a escala 1/25.000 "Vall de la Llosa, el Baridà", vam anar cap a Aristot. Des del poble, surt un camí antic i empedrat a estones, que s'enfila en direcció nord.

Ben aviat s'arriba al bosc, dens i emboscat. Llavors el camí es perd i continuem per la pista que enllaçaria amb les pistes d'esquí nòrdic d'Aransa, però que deixem per pujar cap els prats del coll de la font d'Aristot.

Des del coll, una curta pujada ens deixa dalt de tot de la carena, en un cim modest que te el nom de turó Punçó (2.493 m).

Fins aquí hi hem arribat sense tocar la neu, tot i que ja n'hi ha alguna clapa. Davant nostre veiem atractiu el Monturull (a sota), que ens crida dient-nos que amb poc desnivell i per una bonica carena ben aviat hi seríem. Però pensem que llavors no podríem fer la volta planejada, i ho deixem córrer.

El dia és extraordinari, amb una llum neta i diàfana que no ens deixa. Al cim fem un mossec davant de la Tossa Plana de Lles (a sobre), amb un bon gruix de neu a la part més alta.

Comencem a baixar i anem a buscar la serra de les Pinyes. Al començament el camí és còmode, sempre per prats, però quan arribem al bosc ens hem d'anar aturant a buscar el millor recorregut.

Davant nostre, la muralla nord del Cadí ens acompanya durant tota la caminada.

Quan arribem al tram més emboscat de la carena estem de sort, i apareix un rastre prou clar que ens porta fins a sobre mateix de Castellnou de Carcolze, un bonic poble on hi arribem travessant les feixes. 

Mica a mica la llum es va esvaint i arriba aquella hora màgica de les tardes de tardor-hivern, on tot es torna nítid i el paisatge agafa un color preciós.

De Castellnou surt un camí ample que puja a voltar la roca Sombra. Des d'allà, un corriol gairebé planer va resseguint tot el vessant fins arribar altra cop a Aristot, que llueix al sol ponent amb el Puigmal darrera.

De fet, a Aristot hi arribem gairebé de fosc, a les 6 de la tarda tocades, segurament les llanegues i els fredolics que hem anat trobant en tenen part de culpa.... Però no ens podem queixar, el dia ha estat magnífic, i el seu final, encara millor!

A sota us deixo el mapa del recorregut, i al Wikiloc, el track.