Penyagolosa

Tot i enfilar-se tan sols fins a 1.810 metres, el Penyagolosa (a sobre) és el cim més alt del País Valencià. De fet és en realitat el segon més alt, però com que la màxima altitud rep el nom de Cerro Calderón o Alto de las Barracas i, a més, es troba al Racó d'Ademús, i no deixa de ser una punta secundària del Javalambre, tothom considera el Penyagolosa com si ho fos.

Aquest diumenge no feia gaire bon temps, ni per pujar al Penyagolosa ni gaire enlloc més, però l'avantatge d'aquestes muntanyes sense complicacions, és que tot i amb mal temps tires amunt. I ja que estàvem allà baix....

L'itinerari més habitual hi puja des de Sant Joan de Penyagolosa, però nosaltres vam voler anar-hi per alguna zona més tranquil·la, així que vam aparcar la furgoneta al pla de la Creu el dissabte al vespre per sortir des d'allà.

 

No va ser una mala idea, tot el camí fins que vam trobar-nos amb l'itinerari habitual vam anar sols. El vent apretava de valent i el dia era rúfol, però quan fa vent ja se sap que al principi emprenya, però després acabes acostumant-hi.

Ens va fer gràcia el rètol de la regulació dels bolets, en un lloc on encara no s'atreveixen a regular l'escalada... Però el més curiós és com ho han arreglat, en gran posa que cal el "consentiment exprés", mentre que en petit, la norma aclareix que cal el "consentiment tàcit". És una mica allò de: fot-li, que no ve d'aquí!

 

La pujada al cim és curta i poc exigent, i la vista és oberta cap a tots els costats. Amb millor temps la costa deu ser un espectacle, vista des d'aquí.

 

Cap al nord (a sobre), sorprèn l'esplanada de Vistabella del Maestrat. Cap a l'est, mirant cap a Xodos, el paisatge s'acosta més al tarragoní.

 

 

El cim està ple de construccions i antenes que en trenquen l'encant, tot i les boires que quasi no ens deixen veure res. Llegint les inscripcions que hi ha a l'entorn del vèrtex geodèsic, només hi falta alguna bandera per assemblar-se una mica més a la Pica d'Estats..., es nota que aquest cim modest és ple de sentiment!

A la baixada passem per Sant Joan, on hi ha una hostatgeria, mig restaurant, mig refugi, mig alberg, mig monestir.

Allà ens sorprèn el monument que hi han posat en honor dels guardes forestals, que sembla que estan sempre vigilants. Qui sap, potser al País Valencià és cert....

Segarra: volta entre Fontanet i la torre de Vallferosa

Seguint amb la sèrie de caminades que acaben en dinar a la fonda, aquest diumenge l'hi va tocar a la Segarra. A finals de tardor, les rouredes agafen un magnífic color groc, i sempre ve de gust poder-s'hi passejar.

Després de mirar i remirar possibles rutes, com volíem anar a dinar a cal Jaumet de Torà, i per allà a la vora no vaig trobar res, vam improvisar una mica. I al final en va resultar una volta per la vall de la riera de Llanera força interessant.

Vam sortir de l'església de Sant Miquel de Fontanet (a sobre), prop de Torà, que ja es troba dins de la roureda i que té un encant indiscutible. Des d'allà, vam intentar seguir un itinerari de BTT que surt a la guia de conèixer la Segarra.

 

Després de donar alguna volta, finalment vam recuperar l'itinerari, que va seguint els boscos i conreus d'aquest paisatge, que molts cops no sembla de la Segarra.

La ruta que vam fer travessa diverses vegades la riera de Llanera, que portava força aigua. Tota la vall és força humida i es travessen unes pastures que tampoc semblen massa de la zona!

 

 

El temps no va ser massa esplèndid, aquest cop. La boira alta no ens va deixar en tot el matí i per poc ens perdem la visió de la impressionant torre de Vallferosa.

Ens n'havien parlat, d'aquesta torre de 33 metres d'alçada, obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X, però cal veure-la per imaginar com devia ser la seva construcció i la vida a dins durant l'edat mitjana. Imaginem que la seva situació en una zona poc transitada ha permès que ens hagi arribat en tan bon estat.

 

 

A partir de la torre, pugem a la casa de Clavells i seguim per camins i pistes per una vall paralela que ens retorna a l'itinerari original, on ens afanyem que el dinar espera.

La volta no és molt llarga, però és prou interessant per dedicar-hi un matí. A sota deixo el mapa del recorregut, i el track el trobareu al Wikiloc.

 

Roca Narieda: Gran Manitú, sortint per la Sal de fruites Eno

Aquest dissabte he tornat a la roca Narieda, amb el Toni i el Guti, per tastar aquesta combinació de vies, que et permet pujar fins al cim d'una manera més o menys homogènia en la dificultat. O almenys, sense sentir-te obligat a escalar les dures plaques de l'inici. La ressenya, molt bona, com sempre, l'he agafada del blog del Xavi, on hi podeu trobar més detalls.

En total són 11 llargs que ens hem repartit en tres trams, i a mi m'ha tocat el primer. Costa una mica arribar al peu de via, sobretot si puges de pressa i no t'hi fixes massa (un consell, entreu-hi per l'esquerra!). Però un cop a la roca, la dificultat és força laxa (a sota, començant la via).

 

Els primers llargs són ben còmodes, irregulars però amb molt bona roca. Tan sols un tram vertical al tercer llarg (a sobre), fa que calgui fixar-s'hi una mica.

 

 

Més amunt la cosa canvia. Al cinquè llarg trobem una placa genial, tota d'adherència, mantinguda en el Vº i el V+, on si no aneu molt sobrats no us faran nosa alguns camalots per reforçar els parabolts. Aquí ja se m'havia acabat el torn d'anar al davant, però sempre s'hi pot tornar, que el llarg val la pena!

 

 

De fet, la placa és prou gran com perquè hi càpiguen dos llargs, i el sisè (a sobre), tot i ser un pèl més senzill, tampoc ens deixa indiferents.

El vuitè llarg (a sota) ens tenia preocupats, la ressenya parla de 6a+. El Guti l'ha atacat sense massa problemes i ja hem vist que es deixaria fer. La roca continua igual de compacta que sempre, però puja per una fissura molt vertical on deixes l'adherència per uns moments, amb prou bona presa, i amb una sortida fina, fina.

Aquí no entraré a graduar el llarg, però si que vull apuntar que els tres l'hem tret en lliure sense massa problemes.

 

 

Al final el Toni també ha escalat, perquè l'hi ha passat com a mi, que la majoria dels llargs éren senzills. Sort que el darrer, el que porta al cim (a sobre), tenia més gràcia!

Una cordada gironina feia en paral·lel la Postres de músic. Al principi estàvem ben separats, però a dalt ens hem anat ajuntant (a sota, a la penúltima reunió de la Postres) i, al final, ens hem conegut i tot! Per cert, que nosaltres hem guanyat...

 

 

Dalt del cim, hem gaudit de la bona vista després d'un dia excel·lent, amb una temperatura immillorable per escalar. Tot i que al final potser feia massa calor....

Al fons, ens miràvem el pic Galliner, on fa un parell de setmanes ens hi va caure una bona nevada. I avui amb aquest bon temps, sembla mentida!

 

Tot fent la cervesa al Tahussà, quedem que és una bona via, tot i que irregular, però que val la pena encara que sigui pels trams més bons que té, que ho són molt. Una escalada llarga i prou relaxada. 

 

Tardes a Sant Llorenç: Maya al Cap del Mort i volta pel Montcau

Aquesta tarda, amb el Toni, hem fet una de les darreres escalades de tarda de l'any. Després, hem brindat perquè tots els defensors del canvi de l'hora d'hivern tinguin una vida curta i penosa, a veure si algú amb alguna neurona arriba a les altes instàncies..., que això dels avantatges del canvi d'hora ja no s'ho creu ningú!

Per fer la despedida hem anat a Sant Llorenç, que a la paret oest del Cap del Mort hi ha una colla de vies reequipades per l'A.M.Berguedans, amb el Mohawk com a gran reequipador. Als novells ens costa saber en quina via estem, però acabem pujant per la via Maya (21 de la ressenya de www.santllors.com, a sobre), prou interessant i on no ens han caigut gaires preses.

 

Com que m'agrada començar, em toca el primer llarg. Està ben equipat, però sorprèn la roca, de còdols petits on cal treballar molt de puntera. Quina diferència amb Canalda!

 

Al segon llarg la roca és millor, el Toni puja sense problemes i ens quedem amb una molt bona sensació de la via i de la paret. Llàstima que se'ns faci fosc... a veure si quan el dia s'allargui hi tornem!

Realment Sant Llorenç és un pou de sorpreses, sobretot pels qui ho coneixem poc. Fa una setmana, amb el Jordi, vam anar a fer una ruta al voltant del Montcau. I tot i ser un dels cims més pujats del país després del Pedraforca, encara vam trobar una ruta que va valer la pena.

 

Una volta prou interessant pel seu costat nord, ens va portar fins el cim del Montcau per un racó que no coneixíem, des del que vam poder assaborir la posta de sol darrera Montserrat just quan arribàvem al cim. Gairebé com avui. Dues fantàstiques postes de sol que em fan venir ganes de tornar-hi!

 

 

Lluçanès, al voltant de la riera Gavarresa

Aquest diumenge volíem anar a dinar a la Mola, a Santa Creu de Joglars, un restaurant que ens agrada molt d'anar-hi de tant en tant, amb la Clara. Altres vegades hi hem anat després d'una bona caminada, però aquest cop ens vam posar el repte de trobar un bon circuit amb arribada i sortida del mateix restaurant.

Així que, de bon matí ja hi vam anar a esmorzar i, vam anar tirant en direcció a Olost. Després de travessar la Gavarresa i seguir per la vora del petit pantà que dóna aigua a Olost, vam tallar cap a l'est.

 

Tot el camí va seguint un paisatge fonamentalment agrari, amb força taques de bosc, que en aquesta època té un bon atractiu, amb els caducifolis de colors i els camps a punt per a la sembra del cereal.

 

 

Després de deixar enrera el casalot de Busquets, vam arribar a Perafita. Allà la vista s'eixampla cap al prepirineu Berguedà (a sobre, Rasos de Peguera darrera el castell de Lluçà, i serra de Queralt) i Ripollès.

Una parada tècnica a fer el got i tastar la famosa coca de Perafita, i seguim avall, per anar a buscar la Gavarresa i deixar Perafita (a sota) enrera.

 

 

El recorregut riera avall va ser molt interessant, amb trams molt agradables. Al costat d'una granja, hi havia un tancat amb xais a punt per fer l'engreix de Nadal, tan bons com són i tanta pena com ens feien... Aquí vam trobar a faltar alguna mena de senyalització, perquè això d'anar a la descoberta ens va costar alguna embolicada, sobretot els darrers metres abans de la carretera!

La volta que vam fer, que és millorable, la teniu al mapa de sota i al wikiloc. I els àpats a la Mola, bons com sempre!

 

Cherokee express a Canalda, encara que no ho sembli!

Aquesta via de l'Indi em tenia intrigat, tothom en parlava malament, però tothom hi anava. Així que, amb el Toni, hem anat a visitar-la el matí del dissabte (a sobre, ressenya treta d'Onaclimb).

I reconec que m'ha agradat, poder gaudir de la roca de Canalda amb total seguretat és una sensació nova. Arribar al peu de la via i veure la tirallonga de parabolts, ajuda a escalar amb una tranquilitat que mai havia sentit en aquesta paret. Pel Toni ha estat un bateig fals, perquè la via no té res a veure amb les altres, però ara ja coneix la meravella d'aquesta paret!

 

El començament de la via és evident, un mur vertical (a sobre) i un flanqueig a l'esquerra, ben marcat per parabolts lluents. Volíem ser a dinar a casa, així que hem anat aviat, i la roca encara estava freda, però ben aviat m'hi he trobat bé, i es que és una escalada on sempre tens bons peus.

Si afegim que la ressenya està un pèl sobrevalorada en alguns passos (el 6a d'aquest llarg m'ha semblat un V com a màxim, per exemple), la moral ens ha pujat de cop.

Abans de cada reunió, la roca es tomba i la dificultat afluixa (a sota, arribada a la segona).

 

 

El segon llarg comença amb un pas molt dur, que es fa bé en A0 (a sobre), després afluixa cap a la dreta i acaba amb un muret interessant. Llavors una corda fixa ajuda a travessar un tram herbós i dret.

El tercer potser és el més difícil, almenys és el més obligat. Que no us espanti la graduació, el IV+ de l'entrada com a màxim és II/III, i després no passa de V+ fins el mur final, que quasi em surt en lliure tot i que aquí si que estic d'acord en que pot ser un 6a+. La curta xemeneia final és la cirereta del pastís.

Tot i que l'efecte "parabolt" potser fa que tot es vegi amb uns altres ulls....

 

 

El quart és molt divertit, un inici dur però que surt bé en A0, amb una sortida reforçable amb un tascó mitjà, i després un parell de panxes. Una sense peus (a sobre) que és un bon test per a conèixer la vostra flexibilitat, i una altre amb grans preses i més senzilla del què aparenta.

La via és rapelable (3 rapels), però nosaltres hem preferit fer l'excursió a peu per baixar i acabar de gaudir d'aquest fantàstic dia assolellat de tardor.

Als blogs de la Lu i dels Kutres hi trobareu altres opinions sobre la via, i sobre la seva ètica. A nosaltres ens ha agradat.