Com cada estiu, amb el Sergi i el Moi hem fet una escapada curta als Alps, que la feina no ens dóna per gaire més. Descartades les destinacions de neu per les altes temperatures, acabem tornant a la seguretat de la roca.
I l'agulla Dibona sempre és una bona opció, sabent a més que ells no hi havien estat mai.
En aquest paradís de l'escalada una vegada havia intentat la via Madier, però la manca de temps no ens va deixar arribar a dalt, aquesta vegada la història l'hem escrit diferent.
El primer dia és dia de cotxe i de pujar al refugi. Una pujada llarga, amb força desnivell (1.200 m), però amb un camí magnífic que fa de bon pujar tot i la solana de tarda que ens cau al damunt.
Al refugi la vista sobre aquest racó dels Ecrins és molt maca, amb tot de cims trepitjats, com la Tête des Fetoules, les Rouies o l'Olan.
Després de parlar al vespre amb la pila d'escaladors que hi ha, veiem agradablement sorpresos que per la Madier només som 3 cordades, res a veure amb altres VIES on les cues seran eternes. I després d'esmorzar ens hi posem.
Dividim la via en tres parts i la primera li toca al Moi.
Fa un petit llarg fins a sota del túnel i després cap a dins! Amb la motxilla és una mica més emprenyador, però al final tots passem bé, fins i tot els més grossos.
El tercer llarg de la ressenya, tot i que només és de Vº, és el primer que fa una mica de por, amb un flanqueig prou exposat. Però ell puja sense massa problemes...
El tram central li toca al Sergi, són 4 llargs d'anar fent, amb alguns passos picants, però a ell li fa gràcia fer la fissura Madier. I no serem nosaltres qui l'hi traiem la il·lusió....
Fins arribar a la fissura els llargs continuen sent molt bons, bona roca, poc equipament però moltes possibilitats de protegir-se, i un ambient fantàstic!
Arribem al peu de la fissura que fa força respecte, i mirem amb recança com els de la Visite obligatoire passen per la vora en un llarg que no passa de IV+... Però nosaltres estem decidits a com a mínim intentar-la.
A la placa n'hi ha més d'una de fissura, així que tan aviat com tenim la seguretat d'haver-la trobat, tira cap amunt.
La fissura consta de dues parts, la inferior puja més per l'exterior i no passa de V+/6a, Hi ha un parell de parabolts i després res més fins sota un sostre que la tanca. Cal superar el sostre per l'esquerra i llavors pujar per la segona part, un offwidth de llibre, amb un braç i una cama ficats a dins i anar-se arrossegant aconsegueix arribar a dalt.
Aquest darrer tram, que el Sergi es va treballar de valent, diuen que és 6b. Jo no ho sé, perquè gràcies a un camalot del 4 vaig poder-lo trampejar bastant!! És amb molta diferència, la tirada més dura de la via.
A partir d'aquí passo jo al davant fins arribar al cim. Faig un llarg de transició que em porta fins al peu de les canals Stoffer. Aquí la via continua per l'esquerra de la Visite obligatoire amb un bon llarg de V/V+, poc equipat com gairebé tota la via.
Després tornem a la vora dreta seguint unes cornises penjades, que sempre acaben tallades per una fissura desplomada. No hi ha cap llarg senzill fins arribar dalt de tot.
I a dalt és un festival d'escaladors com costa de veure enlloc més. Allà ens trobem tots els que hem estat escalant les diferents vies i ens hem anar agrupant fins a la punta final!
El lloc és realment imponent. Però no podem badar, així que fem les fotos de rigor i anem a agafar tanda per baixar els dos ràpels de 25 m que ens deixaran a la cornisa de baix.
Després dels dos ràpels hi ha una cornisa molt aèria que cal flanquejar, una cornisa on molta gent s'hi encorda, però realment no mereix gaire la pena, és espectacular però no té més dificultat que qualsevol grimpada de les que acostumem a fer pel Pirineu.
Una baixada per les congestes de neu i aviat tornem a ser al refugi. Encara tindrem temps d'una cervesa abans de sopar!
I l'endemà, baixem còmodament i ben reposats cap al cotxe. I ben satisfets de l'escalada!
