Una volta per l'alta Garrotxa: Beuda-Oix-Beuda

L'Alta Garrotxa és un lloc on des del Berguedà no hi solem tenir massa tirada, suposo que és un tema de costums. Però això no vol dir que no valgui la pena, només cal fer l'esforç!

Així que l'hivern passat vaig anar-hi a fer una volta, va ser un cap de setmana complet, fent parada a Oix.

El primer dia vaig sortir de Beuda, un bon lloc on deixar el cotxe, per pujar cap a la Mare de Déu del Mont. Un camí molt fressat que no té pèrdua possible, i on vaig trobar-hi prou gent.

El camí s'enfila per entremig de l'alzinar i ben aviat deixo Beuda ben avall. 

Arribat al santuari, aprofito per fer un bon esmorzar, que el dia serà prou llarg.

El santuari està estratègicament situat, així que té una bona vista de tot el Pirineu oriental, començant pel Pedraforca... 

A partir d'aquí el camí baixa pel vessant nord, pel mig de la fageda. Una tònica que aniré trobant durant tot el camí, alzina a la solana, fageda a l'obaga.

Volto el Puig de Torroella i acabo arribant a Lliurona, Allà em sorprèn un petit tancat amb cèrvols, de la poca fauna que trobaré durant el camí.

Passo pel refugi de Bassegoda i encaro la forta pujada fins al coll homònim (a sobre, a la dreta). Des d'allà tinc el puig de Bassegoda ben a prop, però avui el temps no em dóna per arribar fins al cim. 

Així que baixo cap al coll Roig i a Sant Aniol d'Aguja. Aquí el cansament ja es comença a notar.... 

Ara el camí flanqueja per damunt de la riera de Sant Aniol en direcció sud, fins que acaba fent la darrera pujada fins a Talaixà. Només en aquests refugis hi trobo gent, la resta del camí és ben solitari!

Finalment baixo fins Hormoier, travesso el grau d'Escales i arribo a Oix. Només han estat 37 km i 2.100 m de desnivell, però el recorregut ha valgut molt la pena!

L'endemà, toca tornar. Surto d'Oix seguint el GR1, però al coll de Palomeres marxo cap al nord per pujar a Santa Bàrbara de Pruneres.

El camí és ben bonic tot aquest primer tram. Després baixo fins a Sadernes i allà ja perdo molta alçada baixant fins al Pont de Llierca, on retrobo el GR1. 

Ara cal anar a travessar primer Tortellà i després Sales de Llierca, seguint la falda de les muntanyes calcàries de l'alta Garrotxa. 

Mica a mica em vaig acostant a Beuda, i al fons ja s'endevina la silueta de la Mare de Déu del Mont. Ara només caldrà travessar la carena de can Terrades per entrar dins el domini dels guixos de Beuda, senyal de que el final és ben a prop.

Una segona jornada més relaxada que la primera, amb 30 km de recorregut i un desnivell de 800 m.

Aquí i aquí us deixo els tracks dels dos dies.

Puigsacalm, esperó dels Llops

Aquesta via que puja pel vessant sud del puig dels Llops, és una magnífica excusa per pujar al Puigsacalm escalant una mica i caminant bastant. Tan aviat com la vaig veure vaig pensar d'anar-hi, i finalment hi vam poder treure el cap amb la Queralt.

Reconec que em va agradar, tot i que l'escalada és curta, el conjunt de caminada i cims, i la volta de la muntanya, val la pena. I no s'escala amb un gres tan tou cada dia!!

A sobre deixo la ressenya dels Kutrescaladors, però nosaltres no vam fer l'aproximació des de Joanetes, si no des del coll de Bracons, penso que és molt més rodona i t'estalvies gairebé 500 m de desnivell.

Des del coll de Bracons seguim el camí normal del Puigsacalm i, al collet de Clivillers, a sota del Puigsacalm Xic, baixem a la dreta per agafar el camí dels Burros (senyal de fusta). Després d'un tram de baixada el camí comença a flanquejar seguint tot el vessant sud de la muntanya fins arribar, al cap d'una hora i mitja, al peu de l'esperó dels Llops (el darrer de la cinglera). Uns metres més enllà hi ha una cadena que ens indica que ens hem passat la pujada de l'esperó.

Grimpem uns metres i ben aviat trobem els primers parabolts, on comença la via.

Comencem a pujar i ben aviat veiem el to de l'escalada, un gres molt tou, que a vegades s'escrosta només de posar-hi el peu al damunt, que demana una certa atenció. 

Però el dia és bo, i l'equipament abundant, i tot plegat fa que l'escalada sigui plaent, sobretot perquè el tram més difícil agafa unes bones fissures!

Els trams difícils són curts, i mica a mica anem guanyant alçada. 

Un tram final ben estètic ens porta al darrer tram que ja és més una aresta senzilla que una escalada per l'esperó. Arribo al final de la corda i allà mateix ens desencordem i acabem d'arribar grimpant fins al cim del puig dels Llops.

Arribats al cim, trobem el camí ample i ben marcat que puja fins al Puigsacalm, on hi arribem en menys d'un quart. 

Des del cim, una darrera ullada a l'esperó que acabem de pujar, i enfilem l'ample camí de baixada que ben aviat enllaça amb l'aproximació de pujada i ens torna al coll de Bracons.

Una excursió-escalada ben interessant a una muntanya singular que ens ha agradat molt!

Una volta pel Puigsacalm

Després de molt temps, aquest dissabte he tornat al Puigsacalm, en un cert retorn al passat, amb un cert regust d'infantesa. Vam trobar al coll de la carretera damunt de Siuret un bon lloc on parar amb la furgoneta i passar-hi la nit, i ja vam començar allà mateix. 

Vam voler fer una volta pel vessant nord de la muntanya, així que passat el col de Siuret, vam baixar cap el salt de Sallent, sempre espectacular, tan vist de sota com de sobre.

Des del salt, vam seguir un camí que va marxant més o menys de pla pel vessant nord de la muntanya, en direcció al puig Corneli i Sant Magdalena del Mont (a sota). 

Baixa aigua per tot arreu, es nota que ha estat plovent aquests dies, i alguns trams de camí es troben ben enfangats. Però fa un dia magnífic i estiuenc, i tots els problemes semblen més petits i assumibles.

Pugem al puig dels Llops, des d'on veiem el Puigsacalm ben proper, i el Canigó ben nevat. Aquí gaudim de la tranquil·litat que al cim principal no tindrem, i ens entretenim a identificar els cims del Pirineu Oriental, tan propers i llunyans a la vegada.

Finalment ja només ens queda retornar seguint la carena, molt agradable i més lluminosa en aquest temps, amb els arbres despullats de fulles. Es nota que molta gent puja des de Bracons, després de la cruïlla, tornem a trobar-nos ben sols.

Travessem pla Traver i, abans de sortir a la carretera topem amb un ralli de cotxes força desagradable. Així que optem per fer una petita volta per tornar a la furgoneta i evitar coincidir amb ells a la carretera.

Una bona caminada, agradable i tranquil·la, on no pots deixar de pensar com deu ser tot aquest paisatge al punt de la tardor. Haurem de tornar-hi. Una ruta que trobareu pintada a sota i que us podeu descarregar del Wikiloc.

El Bestracà, des d'Hormoier

Anar cap al Ripollès o la Garrotxa, des del Berguedà, sempre em fa una mica de mandra. Tot i que són magnífiques comarques, les carreteres que hi porten i el fet d'haver de viatjar sempre amb el sol de cara, tant al matí com a la tarda, fa que la tendència natural sigui d'anar en sentit contrari, cap a les terres lleidatanes.

Aquest diumenge, un bon motiu em va fer anar cap a la vall d'Hormoier, però. I vaig aprofitar per pujar al Bestracà pel darrera, amb molt bona companyia.

Al contrari del seu vessant sud, des d'Oix, pujar-hi per aquí assegura la tranquil·litat en el recorregut i unes bones vistes durant tota la pujada. Ben aviat, la cresta del Ferran es retalla darrera dels colors de tardor que esclaten per tot arreu.

El camí és evident fins un collet situat just al nord del cim. Per pujar vam optar per tirar pel dret, seguint rastres oberts pels caçadors i engarristar-nos per les roques del capdamunt per trobar el camí bo molt a prop del cim. La baixada, en canvi, la vam fer seguint còmodament el camí que baixa cap a Oix, fins un collet on cal anar clarament a la dreta.

Dalt de tot la vista no és tan bona com pensàvem, per la gran quantitat d'arbres que envolten la fita i l'antic castell de Bestracà, però entremig de la massa vegetal anem endevinant les diverses muntanyes veïna amb el Comanegra que ens tapa la vista cap al nord.

De baixada encara vam poder collir una bona bossa de fredolics, a hores d'ara desapareguts de les meves contrades. En resum, una matinal ben aprofitada!

A sota deixo el mapa del recorregut i aquí el track, tot i que el camí segueix sempre la lògica.