La Torre de Pisa és una petita agulla, molt elegant, que s'ha convertit en el símbol del vessant oest del massís del Latemar. Tot i que té poc més de 30 metres d'alçada, i que la via que puja no passa de IV+, és una bona excusa per fer-hi una excursió circular carregant el material d'escalada.
Per anar-hi, pugem amb cotxe fins al Passo di Pampeago, però en comptes d'aparcar aquí mateix, aprofitem una pista en bon estat per acostar-nos una mica a la muntanya. Parem a la vora d'una instal·lació d'esquí, el lloc ideal per fer una volta circular.
Agafem una pista que surt cap al nord, i que mica a mica va girant en direcció sud i convertint-se en un bonic camí.
Un camí que puja voltant la muntanya fins trobar l'itinerari directe del refugi de la Torre de Pisa.
Anem pujant gaudint del bon camí i el dia lluminós, en direcció a la Cima Valbona i la seva creu característica. A la dreta ja albirem el refugi, situat a la mateixa carena en un lloc que et fan venir ganes de quedar-t'hi.
Deixem la Cima Valbona enrere i arribem ràpidament al refugi.
Des de la carena, la vista s'obre cap a tota la coma oriental del Latemar. Una muntanya molt trencada, amb poques vies d'escalada per la qualitat de la roca, però amb algunes ferrades molt interessants, com la via ferrata Campanili.
I cap al fons apareixen grans cims dolomítics que porten grans records, com el Pelmo o les tres puntes de la Tofana.
Des del refugi seguim el camí en direcció nord i ben aviat entrem dins del caos d'agulles i roques d'aquest massís dolomític tan peculiar.
I ben aviat ens apareix la petita Torre de Pisa.
La via d'escalada puja pel seu vessant més tombat, tot i pel costat contrari també hi una altra via, majoritàriament en artificial.
Després d'equipar-nos tiro cap amunt seguint l'itinerari més lògic. Vaig a buscar la fissura evident i, just a sota, hi trobo un clau. Després puc posar algun friend a la fissura, que em dóna confiança ja que la roca no és cap meravella, i ben aviat arribo al petit cim.
A dalt hi ha una bona instal·lació de ràpel que ens servei per baixa pel vessant oposat i deixar aquesta bonica i estètica imatge.
De fet, l'agulla ho és tant, d'estètica, que s'ha convertit en una veritable icona!
Després de la curta escalada reprenem el camí. Retornem al camí principal, que volta la Cima di Valsorda pel seu vessant oriental, plena de formes d'erosió, i pugem a una bretxa de la carena, la Forcella dei Camosci.
A la bretxa ens acomiadem de les vistes al cim principal, el Cimon del Latemar, i entrem en una mena de caos de bolcs caiguts des d'on agafem el camí que ens tornarà cap avall.
Passem per un tram de bosc on tenim la sort de poder observar molt un estol de trencanous, que ens acompanyen amb el seu crec-crec característic i, de camí cap al cotxe, també trobem un magnífic mirador dels massissos dolomítics de la zona i, sobretot, dels massissos de l'Ortles i Brenta, que tenim just al davant.
Alguns cartells ens recorden que ens trobem en una zona molt turística... I seguint un camí planer retrobem el cotxe.
Una bona volta circular que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.
