Roca del Corb, Sant Honorat, Diagonal del Corb i la Rampa.

Avui toca parlar d'escalades senzilles, senzilles però en un entorn magnífic: les roques de Sant Honorat. Avui que ens trobem amb el Pep i amb la Queralt, que només escala molt de tant en tant, era el dia ideal per conèixer aquesta paret tant tombada.

Nosaltres vam fer l'aproximació des de Mas Torrent, una caminada curta i agradable. I vam tenir alguns dubtes per trobar el peu de via, i és que no cal agafar el camí de la via normal des de la pista, si no un altre que surt uns centenars de metres abans.

Arribats al peu de la via ja vam veure que no estàvem sols i que hauríem de competir amb aquests altres escaladors....

Res, que per no haver-nos d'esperar vam triar començar per la vora i avançar-les....

El primer llarg consta d'aquest primer mur, i d'un llarg flanqueig fàcil cap a la dreta fins arribar a la reunió.

El pas més difícil de la via és a l'inici del segon llarg. Després ja se surt a les rampes tombades on la major dificultat està en trobar les assegurances.

A partir d'aquí i fins el cim, la via consisteix en buscar el millor recorregut entremig del mar de còdols.

Dos llargs, el tercer i el quart, amb 4-5 parabolts per llarg, i diuen que hi ha un premi per a la cordada que sigui capaç de trobar-los tots!

Com que l'arribada a dalt és prou ràpida tot i ser tres, ens plantegem què fer, i veiem que la via de la Rampa arriba aquí mateix i que amb un parell de ràpels ens podem posar a peu de via. així que cap avall.

La via de la Rampa puja més directa que l'anterior, però el nom ja ho diu tot, es tracta de negociar rampes prou tombades com per no haver de patir massa.

La principal dificultat també és la mateixa: trobar les assegurances. Mentre puja el Pep, m'enfilo un tros a la roca del davant per mirar bé la via i poder indicar-li on hi ha la reunió... Que no és el mateix trobar-la de baixada que de pujada.

Per sort els dos darrers llargs són més verticals. El segon fa un gest cap a la dreta per arribar sota d'una balma seguint la lògica de la roca.

El tercer, en canvi, ataca directament una balma amb bona roca i prou equipada com per no haver de patir massa. Després ja ve la rampa final que tant ens ha fet patir a l'hora de baixar rapelant...

Aquests dos darrers llargs tenen també 4-5 parabolts per llarg, posats sempre als trams més verticals.

Dalt altra vegada, ens fem la foto i tirem avall seguint la carena i les fites que ens ajuden a trobar els millors passos per arribar de nou a la pista.

Sant Honorat, paret de Mu (cara est), vies Torras-Nubiola i Aresta Peramola

Després d'uns quants anys sense venir, tornem amb el Pep a Sant Honorat. Un parell de vies obertes fa poc que hem vist al Vèrtex ens han animat a tornar. Així que pugem amb cotxe fins a Mas Torrent i agafem el bonic camí de coll de Mu en direcció a Sant Honorat, que ressegueix el peu de les agulles.

Passat el coll de l'agulla del Camí, apareix davant nostre l'esperó per on puja la via Torras-Nubiola, oberta en homenatge a la coneguda parella d'escaladors montserratins.

A la web del refugi de Cortiuda hi ha una bona col·lecció de ressenyes de la zona, com aquesta, que ens ajuden a situar-nos.

Passat el coll entrem al bosc i pugem per la canal que ens porta directament a peu de via. 

El primer llarg no ens agrada massa perquè està molt ple de molsa. Per la resta, la via està prou equipada i la roca és la normal del lloc, bona però a controlar. Només cal anar alerta de no bombardejar massa al company de sota...

Al segon llarg la roca ja és una mica millor, sense tanta molsa. Comença ben vertical amb un tram de Vº protegit per dos parabolts, que ben aviat passa a ser una rampa més senzilla, més trencada i menys protegida...

El millor llarg de la via és el tercer. La roca és molt més bona, els passos més interessants, i les assegurances acompanyen a una distància que no es fa desagradable.

Reconec que feia dies que no m'ho passava tant bé en una tirada d'escalada, hi he trobat aquell punt de dificultat i de picant que et fa gaudir de valent.

Arribats a dalt, ens relaxem amb entorn tan màgic, i acabem de pujar fins al planell del cim de Sant Honorat amb una petita grimpada.

Com que encara tenim temps, agafem el camí de baixada i, al passar per davant de l'aresta Peramola ens animem a provar-la. 

Aquesta és una via curta i ràpida que ens permetrà d'arrodonir la jornada.

L'accés és evident, quan passes per sota cal entrar al bosc i pujar directament fins a peu de via.

Sabíem que era una via poc protegida, però el que no sabíem era que havíem de començar grimpant per un arbre!!

D'aquesta manera accedim a la placa de Vº protegida amb dues xapes prou allunyades, una placa salpebrada d'algun pas on cal anar concentrat i, sobretot, on cal provar bé totes les preses.

Perquè l'altra cosa que no sabíem era que aquí la qualitat de la roca era molt més dolenta.

Després potser el tram sense poder posar cap assegurança es fa una mica llarg, tot i trobar-hi algun merlet. La dificultat és baixa però cal escalar amb compte, una errada provocaria una caiguda fins al terra.

El segon llarg manté l'estil del final del primer, roca dubtosa i poques assegurances, però aquí hi trobem més forats on poder protegir-nos.

Aquest segon llarg l'ajuntem amb el tercer i així ja arribem al cim sense tantes maniobres, la corda no frega massa, tampoc, i surt una bonica tirada de baixa dificultat.

Després, seguim un rastre planer que ens torna al camí principal, i amb una agradable passejada ben aviat estem de retorn a Mas Torrent.

Retir espiritual a la paret de Mu, Sant Honorat

He estat unes setmanes molt enfeinat, tant que tot i que no he deixat de sortir (això és impossible!), he reduit activitat i he oblidat una mica el blog, així que haurem de posar-nos al corrent tirant enrere fins a Setmana Santa. 

Divendres Sant, vam anar amb el pep a Sant Honorat a pujar per una via que feia molt per aquelles dates, la Retir espiritual. Una via que trobem ben ressenyada al blog del Joan, a sota.

Pujar a Sant Honorat sempre és un plaer, així que en comptes d'anar directes al peu de via aprofitem per donar la volta al cim principal....

I és que l'aproximació és curta, i la via comença just damunt del camí, al torrent del costat de l'aresta Idíl·lica. Un primer llarg fàcil, però estrany, on retrobem la roca especial de la zona....

L'escalada no és molt difícil, en general, i quan apreta la via està ben equipada. El problema és quan no apreta i els parabolts estan tan lluny, amb aquesta roca! Però mica a mica li anem trobant el punt i un llarg rera un altre anem guanyant terreny.

Aquells dies de Setmana Santa feia força més calor que ara, així que vam agrair l'ombra del matí! 

El darrer llarg (a sobre, xemeneia cabrona) és amb diferència el més complex, tant per la dificultat com perquè la roca empitjora una mica. De fet, just després de la xemeneia se'm van arrencar les preses de les mans i vaig fer un petit vol sense conseqüències! 

Amb tants girs que fa la corda, a la reunió el Pep ni se'n va assabentar!

A sota, força més avall, veiem una cordada que comença la aresta Idíl·lica, ben proveïts amb un bon allarg que sempre fa l'escalada més segura!

Després, un mossec per gaudir del mar de conglomerat de Sant Honorat, i cap avall. Una via equipada, entretinguda i solitària, ben recomanable.

Tot i que la via són 6 llargs, el recorregut dóna tantes voltes que les tirades es poden enllaçar a la baixada i amb 3 rapels tornem a ser al torrent.

El Coscollet, des de Peramola.

Fa poc, vaig veure un post d'en Jaume Aguadé, que explicava un volta pel vessant sud del Coscollet, i que em va agradar molt. I diumenge vaig enredar a la Clara per anar-hi.

Vam anar fins a Peramola, i d'allà vam pujar per la pista de Cortiuda fins a la casa de Torrent, on vam deixar el cotxe. De seguida vam veure les marques de pintura groga i blava que marquen el camí que puja cap a la Roca del Corb, així que vam començar sense problemes i amb una mica de fred.

El recorregut va cap al coll de Mu, però no vam resistir la temptació d'acostar-nos a veure les restes de construccions troglodítiques que hi ha a les seves baumes.

Al coll de Mu (a sobre), deixem les marques que van cap a Sant Honorat, i seguim en direcció nord per l'obaga. Ben aviat ens apareix al davant lo Coscollet i el tossal de l'Obaga de la Font, on haurem d'enfilar-nos.

Tot aquest primer tram de camí, fins a la casa de Santpou, recorre sobretot per dins del bosc i és poc agraït.

Però ben aviat canvia el caràcter del camí. Arribem al peu de les roques i el camí gira cap a l'oest, ran de les parets, i comença a pujar fort per l'anomenada canal de la Jaça.

La canal supera amb gràcia diversos graons rocosos i va combinant trams drets i pedregosos, de mal pujar, amb flanquejos molt relaxats i amb unes bones vistes sobre Sant Honorat.

Abans d'arribar a la carena, un pas una mica més exposat està equipat amb un parell de cordes que hi donen seguretat. No és gens difícil, però imagino que en cas de trobar el terreny moll deuen anar la mar de bé!

A la carena, baixem una mica per l'obaga, per enfilar en direcció al Coscollet enmig d'una magnífica boixeda, sense un camí clar, seguint rastres que permeten d'avançar sense problemes sempre de cara al cim.

Allà, l'espectacle és impressionant, sobretot quan s'arriba des de la pista sense ser conscients de la paret que s'obre de cop a sota mateix de la carena. Tot i haver-hi pujat escalant, reconec que treure-hi el cap de forma sobtada, fa impressió!

La vista des del cim és molt bona sobre tot el Prepirineu, tot i que vui fa una mica de calitxa. Nosaltres ens fixem amb la punta característica del Cogulló de Turp, on hi vam estar fa poc i, al darrera, el Cadí amb un aspecte gens hivernal.

Per tornar, anem cap a la casa d'Aubenç, sòlida però mig enrunada, tot un símbol de l'abandonament de les masies de muntanya. 

Pugem a la collada d'Aubenç i, sempre seguint la carena, anem fins el tossal de Coll de Prat, enmig d'una altra boixeda i un paisatge obert que gaudim tot caminant enmig d'una llum hivernal de sol que camina cap a la posta.

Tot i la llargada del recorregut (uns 22 kms i uns 1.300 m de desnivell), sentim una mica la tristesa de que la ruta s'està acabant. Veiem Cortiuda a sota, on hi arribam còmodament pel coll de Creus.

Travessem les poques cases del veïnat, amb alguna alzina realment monumental, en una ruta on no hem trobat absolutament a ningú, si exceptuem algun gos tancat a les masies.

Un camí molt còmode ens retorna a Torrent, on hi arribem amb el sol amagant-se. He deixat el mapa del recorregut a dalt de tot i, al wikiloc, el track.