La Tossa d'Alp des d'Urús. Una volta.

Els berguedans, normalment, solem pujar a la Tossa d'Alp pel vessant sud. Però aquest dissabte vam travessar el túnel per anar-hi tot fent una volta per les obagues desconegudes del vessant nord. No és difícil d'entendre que, a l'estiu, els vessants ombrejats són més agraïts a l'hora de caminar

Vam agafar el camí que surt directament del poble d'Urús, i puja a buscar la carena que s'enfila directament cap a la Tossa. Ben aviat s'arriba al coll de Mirabò, on cal seguir un corriol marcat com a PR que marxa planejant cap a la dreta. El camí, de forma sorprenent, ben aviat baixa cap al torrent i passa per la font Llebrera.

L'itinerari puja per la vora del torrent de Fontllebrera, de manera molt suau fins a coll de Jou. Aquí ja deixem la solitud del vessant nord per trobar-nos tot de gent que fan la volta senyalitzada dels Cavalls del Vent, i no tenim pèrdua possible fins a la Tossa d'Alp.

Aprofitant el refugi de niu de l'Àliga, situat al mateix cim, fem la cervesa i tornem seguint la carena oposada, clarament en direcció nord-oest, sense camí clar, seguint l'itinerari més evident i algunes traces de corriol i algunes fites oblidades.

Retrobem els espais solitaris, i ben aviat ho comprovem al topar-nos amb un gran ramat d'isards que pastura tranquil, lluny de la gent. Quan s'adonen de la nostra presència, comprovem com, abans de córrer a amagar-se, les femelles alleten als petits.

Després ja només queda seguir baixant per la carena, buscant el millor itinerari possible i mirant si veiem algun moixeró amagat en l'herbei. Amb el que si que ens topem és amb uns imponents pets de llop, que fan goig de veure!

Més o menys a l'alçada de Comaoriola, el bosc es va fent més espès i baixem a la dreta per trobar el camí de la font de la Tosa, que ens retorna al coll de Miralbò i al cotxe, enmig de llamps i trons.

Aquesta ruta d'unes 5 hores en total i uns 1.500 m de desnivell, la podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

Pic del Martell: combinació Àngel rock-Àcid làctic

Ara feia temps que no escalava al pic del Martell. I encara més que no escalava amb la Lu. Així que aquest dimarts ho hem sol·lucionat tot d'una tacada, aprofitant que és un lloc on ella no hi ha escalat gaire.

La idea inicial era anar a la Chumy Cumez o alguna del voltant, però una cinta i un rètol impedeixen el pas més enllà de la superclàssica Mutand world. Sort que el dia 30 ja s'acaba la restricció...

Això ens obliga a replantejar-nos la via i a triar-ne alguna de l'inici. Així que comencem per l'Àngel rock.

Diria que vam fer els dos primers llargs d'aquesta via, però després de la segona reunió ens vam anar decantant cap a l'esquerra, que ens agradava més, per unes fissures molt xules i amb algun espit. Seguint una mica la lògica de fugir de la vegetació.

I per acabar una placa desplomada amb un parell d'espits que trobem força dura, amb un desplom sobre petites preses on cal treballar de valent.

Arribats a dalt, mirem la ressenya, i ens adonem que les dues darreres tirades hem anat per l'Àcid làctic clarament. Així que ens ha dortit una combinació que no està del tot malament, ja que estalvia el 6b de la segona i la vegetació de les canals de la primera!

Parlant de vegetació, aquest any està més crescuda que mai i, entre això i la poca gent que hi deu anar, ens va costar d'arribar al camí de baixada.

Un doble retrobament que espero que tingui continuïtat ben aviat!

Montgrony, via de l'Alicorn

La via de l'Alicorn és una curiosa via de Montgrony que no surt a la guia d'escalada del Ripollès. Mai he entés ben bé perquè, potser perquè no passa de V+? Fa uns quants anys la vaig descobrir de la mà de la biblia de l'escalador "normal": El plaer de l'escalada, d'en Ramon Majó. 

Hi vam anar amb el Pep tan aviat com vam poder, però l'escàs equipament i  la por que ens van fer les canaleres, ens van fer retirar amb la cua entre les banyes.

Aquest diumenge, després de saber que s'havien augmentat les assegurances, hi hem tornat amb el Toni, tot i el fred que hi feia!

El primer llarg (a sota) no té massa història, un tram de IIIº i un altre de grimpada pel mig de la vegetació. Res a veure amb la continuació.

El segon llarg comença amb un pas atlètic i un curt desplom (a sobre), per pujar damunt de la placa de canaleres.

La tirada és una meravella, continua i gens fàcil. Primer costa situar-se després del desplom, i llavors continuar pujant amb una certa seguretat. Mica a mica vas agafant l'aire a la placa, i acabes gaudint de l'escalada.

Això si, prohibit caure, no m'imagino com pots quedar si baixes uns quants metres arrossegant-te per aquestes arestes esmolades com ganivets.... A part que, entre el primer i el segon químic del segon desplom, si caus piques al replà! I això que ara hi ha el doble de químics que quan es va obrir! 

En aquest llarg vaig poder posar 3 dels 4 link cams que portava, i em van donar un afegitó de seguretat.

El tercer i darrer llarg ja és una altra cosa. El tram de canaleres és clarament més fàcil, i l'únic pas complicat és al final, abans de la reunió. El pas és franc i molt atlètic (a sota), més un 6a que un V+. Prohibit de relliscar abans de xapar el darrer químic!

A dalt. mentre miràvem les muntanyes berguedanes, vam coincidir amb un dels equipadors de la via, que ens va confessar que ara hi ha el doble de químics de uns anys enrera. Ara està muntant una segona via al costat, que farà que el viatge valgui més la pena.

Per baixar, només cal seguir els rastres de camí que baixen pel grau del Toix, i et retornen al cotxe sense haver de fer els ràppels. I si preferiu els ràppels, us podeu estalviar el quart llarg, una grimpada que després s'ha de desgrimpar!

Desirée, al Cavall Bernat

Aquest dissabte la previsió del temps no era cap meravella, però volíem fer-ne alguna amb el Mohawk per anar agafant forma de cara a les vacances. Descartat el Pedraforca, en vam buscar alguna de ràpida a Montserrat, i vam acabar a la Desirée del Cavall que cap dels dos havia fet.

A sobre he posat la ressenya dels Escalatroncs, que trobo particularment encertada, i on s'hi veuen bé els trams més obligats de la via.

La via comença per una placa magnífica, que s'adreça ràpidament i cal fer ús de l'A0 fins gairebé la primera reunió (a sota).

Del segon llarg destaca la divertida bavaresa del començament. Després ja només cal anar seguint els parabolts per una placa cada vegada més difícil. L'entrada a la reunió es pot fer en A0 o per l'esquerra dels blots en lliure, clarament més fàcil.

Al tercer llarg el Mohawk ha volgut provar-se, i he vist que està en un bon nivell de forma, contemplant com treia en lliure i sense patir massa, tot el tram d'Ae inicial i de primer! Una bona lliçó! Clar que diuen que només és 7a....

Mentre pujàvem anàvem veient l'embús que s'estava formant a la Punsola (a sobre), on hem arribat a comptar fins a 3 cordades en una mateixa reunió!

Després la llarga tirada d'aritificial, sense gaire història excepte el còdol que cal encintar per poder continuar, i que no està precisament a prop! Al company no li va fer gaire gràcia el cordino que hi vaig posar i va preferir passar en lliure..., sobre gustos!

Arribats a la R4, el cel s'ha anat enfosquint, però ens ha donat temps d'acabar tranquil·lament. Només ens quedava una bonica tirada amb trams sorprenents, costa d'entendre que per allà s'hi pugui pujar en lliure fins que t'hi poses. És aèria i vertical amb trams desplomats, però sempre hi ha molt bones preses que permeten d'anar pujant per aquell mar de bona roca.

Ens ha agradat força, tot i que si hagués pujat jo de primer, em sembla que hauria posat alguna peça extra a la fissura.... Els friends petits hi deuen entrar de conya.

Des de Gorros, l'aspecte de la Desirée és el de dalt (gràcies Lu!), amb el Mohawk al cim i jo a la quarta reunió a punt per pujar. Costa de creure que aquest llarg no passi de V+....

Després, foto de cim i baixada per la canal del Cavall. A mi em feia angúnia després del record de l'accident que vaig patir-hi fa un parell d'anys, però ara hi ha el tram superior equipat amb cordes. Així ja no em fa tanta por!

Via Esbarzers a la Roca de les Onze Hores, Sant Llorenç del Munt

Aquest dijous a la tarda vaig tenir la sort de disposar d'un magnífic guia de Sant Llorenç, el Jaumegrimp, per anar a la Roca de les Onze Hores. És una paret que ja coneixia, i hi havia tastat la Tercera república fa uns quants anys.

Com sempre, el Jaume comença. Fa gràcia perquè m'havia insistit en que la roca d'aquesta via no tenia res a veure amb la  de la Tercera república, fins que va començar a escalar i tot se li anava desmuntant (a sota).

Cal dir que el primer llarg em va semblar molt poc interessant, una combinada d'A0 amb passos intermitjos obligats bastant difícils, sobre una roca tètrica que es va desfent mentre puges, i el ròssec de la corda provoca una pluja constant de pedres sobre l'assegurador. Afortunadament, els còdols grans aguanten!

En canvi el segon llarg ja és una altra cosa. Comença amb un bombo força potent, on els estreps són obligatoris, i continua per una magnífica placa de roca bona fins dalt, que et reconcilia amb l'escalada i Sant Llorenç.

En aquest llarg costa d'entendre el reequipament que hi han fet, mentre en el primer s'han esforçat en posar els parabolts enganxats als antics espits, aquí els han intercalat, de manera que han duplicat les assegurances. Qui ho entengui....

Després, el Jaume, m'ha fet una passejada pel peu d'una pila de vies clàssiques de la zona, algunes que semblen molt maques, que han passat a la llarga llista de vies pendents i faran que hi torni aviat. Són els avantatges d'anar a escalar amb indígenes!

Escalar a Vilamala, Arantxa al país dels sons trobats

El clot de Vilamala és un lloc ben especial, solitari i atractiu no se sap massa perquè. Una sensació que ens omple a tots quan hi entrem i que costa de descriure. Aquest diumenge volíem anar a fer alguna escalada que ens permetés d'acabar ràpid per por del temps, que al final va ser millor del previst. I a Vilamala hi teníem feina.

Amb el Toni i el Salvador portàvem diverses Kutreressenyes. La primera que vam anar a veure estava molt molla, així que va girar cua cap a la darrera via oberta, l'Arantxa al país dels sons trobats (no dels somnis tronats, que són una altra cosa!). Una via que comença una mica més amunt del Camí dels alamalivons, en una petita clariana del torrent (a sota).

La via ens va sorprendre favorablement, la roca és molt millor del que pensava i l'escalada és ràpida i poc compromesa. Aixó ens va molt bé, perquè a la primera reunió comença a ploure i decidim continuar amunt. Però estem de sort i ben aviat para. Al final farà un matí prou bo per escalar, sense massa calor.

Pugem molt lleugers fins al darrer llarg, on un tram difícil ens entreté una mica més. Ho provem en lliure i no ens surt per un pèl, dóna la sensació que, si la roca aquí fons una mica més sòlida, sortiria segur! Però amb un petit ajut es passa sense problemes, que el tram està molt cosit amb parabolts.

Contrariament al que deia al principi, aquesta vegada hem coincidit al clot amb una altra cordada de 3 vilafranquins. Ells han fet just a l'inrevés que nosaltres, han fet la Camí dels alamalivons (a sota, en el penúltim llarg) i rapelaran i pujaran el darrer llarg de l'Arantxa (a sobre).

Nosaltres, abans de marxar, veiem que tenim temps d'acabar de fer gana per dinar i amb un rappel de 60 m arribem a la R4 del Camí dels alamalivons.

Ja no recordava la meravella del quart llarg, amb un final magnífic de grans bolos, i el passet del cinquè llarg! Però ara la roca està molt millor que quan hi vaig anar per primera vegada, es nota que s'ha netejat!

Ara haurem de tornar-hi, quan el temps sigui més sec, que encara hi tenim feina pendent...

Serra del Verd, des de Gósol

La serra del Verd és d'aquelles muntanyes on sempre ve de gust de tornar-hi, d'aquells cims on m'agrada de pujar-hi sovint. No sé exactament perquè, potser per la seva situació, potser per la seva discreció. O potser senzillament perquè si.

Ara fa un any hi vam anar pel vessant sud-oest, travessant del coll de Port fins a la Coma, i aquest dissabte hi hem pujat des de Gósol. Hem sortit de bon matí, quan el sol començava a treure el cap darrera del Pedraforca, enfilant l'antic camí de l'ermita de Santa Margarida i el coll de Mola.

En tota la ruta, la curiosa silueta del vessant occidental del Pedraforca ens acompanya, encara que avui una mica apagat pels núvols i les boires que correran tot el matí.

Ben aviat hem arribat a la carena, que va pujant de manera suau, entremig dels boscos de pi negre. En algun punt es nota una mica massa l'erosió que provoca el trànsit motoritzat per aquests prats, molt més sensibles del que aparenten.

Enguany, com per tot arreu, la vegetació és exhuberant. Ens embadalim contemplant les gencianes i arreplegant unes quantes corrues de corrioles, que després faran una bona truita!

Ara dalt del cim hi trobem uns panells informatius, molt bonics tot i que tenen algunes faltes, i que ens ajudarien a acabar-nos de situar si no fes un dia tan ennuvolat.

Baixem reculant el mateix itinerari, amb alguna petita variant que ens permet d'acabar d'omplir la bossa de corrioles.

Tot i que és una ruta prou coneguda no vam trobat ningú en tot el recorregut, tret d'un pastor. Però si algú s'anima, a sota trobareu el mapa i, al wikiloc, el track.

Una bona caminada per festejar l'entrada 500 del blog!!