L'objectiu principal d'aquesta setmana passada entre les vall di Melo i Bregaglia, era el piz Badile. Inicialment volíem anar a la paret nord-est i provar la llegendària Cassin, però abans d'anar-hi ja vam veure que, tal i com pintava el temps, més valia que busquéssim altres objectius més assequibles.
Ràpidament vam començar a pensar en el seu vessant sud, on hi ha vies molt interessants tant al Badile com als cims veïns. També era una vall que no coneixíem, motiu més que sobrat per anar-la a veure.
Vam pujar al refugi Gianetti (a sobre, amb el Badile al fons) des de Bagni del Masino. En 3h 30' puges sense problemes els 1.400 m de desnivell que hi ha. Tot i que pujant ens van tornar a entrar els dubtes, veient la neu que hi havia a la muntanya ens sentíem optimistes. A més, al refugi ens van tractar de meravella i vam sopar molt bé, el que va contribuir pujar la moral.
El problema va venir l'endemà al matí, que ens vam despertar entremig d'un torb espantós, i amb les muntanyes ben nevades. Amb la previsió de que la cosa no afluixaria en 3 o 4 dies, vam esperar que el vent afluixés una mica per tornar cap avall, on ens vam dedicar a fer escalades d'una altra classe.
En teoria, el temps millorava el cap de setmana següent, així que van entrar a la vall Bregaglia, al vessant nord. Allà, després de conèixer l'Albigna, vam pujar al refugi Sasc Furà, situat el peu del vessant nord del piz Badile.
Ja sabíem que la paret estava molt difícil i perillosa per la neu i l'aigua, així que el nostre objectiu va ser l'spigolo nord. L'aspecte de la muntanya poc abans de l'aparcament encara feia basarda (a sobre), però vam pujar-hi confiats en la millora del temps. En aquest cas només cal una hora i mitja per assolir el refugi des del cotxe.
Abans d'arribar al refugi ja va començar a ploure, i ho va fer de forma ininterrompuda fins les 3 del matí. A 2/4 de 5 sortíem cap a la paret amb molts dubtes, l'aire era fred i, quan es va fer clar, es va confirmar el què pensàvem: havia estat nevant i a partir dels 3.000 m tot era blanc.
Només pujàvem nosaltres i una altra cordada formada per un guia suís i el seu client, que veient el panorama, van decidir girar cua.
Nosaltres vam continuar, sols a la muntanya però decidits a pujar-hi si el temps no empitjorava. En realitat les condicions eren força dolentes, amb la roca completament molla els líquens estaven empapats d'aigua i els hi costava d'eixugar-se.
Aquí vam enterrar la nostra intenció de pujar en ensamble per anar enllaçant tirades de corda. Tot i la perillositat d'alguns passos, mica a mica anàvem guanyant alçada.
Alçada i espectacularitat! Quin ambient que té l'esperó, envoltat de les grans parets del Badile, el Cengalo i el Turbinasca, entre altres. Imagino que poder-hi estar dins deu ser una sensació encara més corprenedora!
La dificultat de la via no és molt elevada, quan podíem recórrer algun tram de roca seca gaudíem a fons d'una sensacional escalada poc complicada, però en un entorn que et fa sentir força petit.... El problema és que no va passar gaire sovint!
Perquè la roca, a més, és molt bona. I les reunions estan equipades per baixar rapelant, el que ens donava una certa tranquil·litat mentre escalàvem.
Tot i que en el fons teníem alguna petita esperança de fer cim, de que el sol escalfés la roca i fongués la neu, en realitat era molt petita. I arribats cap a la cota tres mil, la realitat ens va tornar a fer tocar de peus a terra: la roca estava recoberta de neu i gel. I just en un lloc on la via passa pel costat oest de l'esperó.
Vam continuar un altre llarg de corda, però amb poques esperances i, arribats a la reunió següent, les condicions ens van fer tirar avall. Una mica a contracor perquè ens faltaven un parell de llargs de corda per arribar al final de les dificultats, però sabent que tampoc ens la volíem jugar en excés.
Una foto ràpida de record, i cap avall, iniciant la sèrie de ràpels que ens van retornar al peu de l'esperó amb només dues enganxades de corda. I això que el risc és realment gran!!
Entremig, els núvols que es tancaven i s'obrien, sentint algun tro pel vessant italià, amb la boira que ens envoltava de tant en tant, ullades de sol.....
I vam tornar cap al refugi amb moltes imatges gravades de la majestuositat d'aquestes parets, però sobretot amb una que no ens podem treure del cap: la de l'esperó nord del Cengalo (a sota). Qui sap si mai ens hi atrevirem!
