Pic de Sant Cugat, via Monts Emi

Al pic de Sant Cugat només hi havia escalat abans una vegada, ja fa molts anys vam fer la llarguíssima cresta que puja des de l'embassament. Però a la seva paret sud tant el Pep, com l'Albert com jo mateix, ens hi estrenàvem.

La via triada va ser la Monts Emi, que puja directament cap a la feixa en 7 llargs que nosaltres vam reduir a 6, ja que el segon i el tercer es poden enllaçar fàcilment. A salt he deixat el recorregut a la paret que tenen penjat els de Camptocamp, i a sota us deixo la ressenya del Luichy, ben vàlida tot i que el V+ del quart llarg és infinitament més dur que el del sisè llarg.

L'aproximació segueix un caminet que puja fort des de la carretera de la central elèctrica, i seguint les traces i alguna fita, però sobretot seguint la lògica, aviat vam estar a peu de via.

El primer llarg és molt bonic, vertical però amb bona presa, segueix una diagonal cap a l'esquerra poc evident però amb una roca de primera. Una bona manera de començar i situar-se!

El Pep va continuar, i arribant ben aviat a la segona reunió va decidir de seguir fins a la tercera, enllaçant-les sense massa problema. Aquí la roca segueix sent bona, però la dificultat baixa, es torna irregular, i les mates ho desdibuixen tot una mica. 

Segurament el millor tram és el mur d'abans de la tercera reunió.

Després arriba el llarg clau, amb un pas de V+ una mica massa fi pel meu gust. Allà, estirant-me per arribar a una presa més evident, el peu va marxar i jo també.... Res més que una bona rascada, però mai és agradable caure!

Després, al segon intent, tot va anar molt millor.

El cinquè és curtet i segueix una mica la tònica de regletes i adherència, però amb un nivell de dificultat clarament inferior.

El pas clau del sisè llarg és un sostret on cal fer-hi una bona tibada, i poca cosa més. Això si, la roca segueix sent extraordinària, és el què ens va agradar més d'aquesta paret.

Després un llarg molt senzill, de pura grimpada, d'aquests que es graduen de II o III però que no passen de Iº!! Un error habitual a moltes ressenyes.

Després, foto-cim, i cap avall seguint fites i marques prou evidents tot i les tarteres que cal travessar abans de tornar a ser a la carretera.

Una paret molt maca i una via equipada per no patir. Segurament no serà el darrer cop tot i la distància.

Cresta Urquiza-Olmo a Santa Quitèria

Aquesta cresta és una de les millors experiències d'escalada en cresta que podem trobar al nostre Prepirineu. Bona roca, equipada amb alegria, llarga i amb trams espectaculars, i amb una vista constant sobre les parets de Mont-rebei i l'embassament de Canelles.

D'entrada, arribar a l'alberg de Montfalcó ja és la primera aventura del dia. Una pista que es fa realment llarga (17 km) tot i que no està malament. Allà trobem una gentada que venen per baixar cap a l'embassament i cap a l'estret de Mont-rebei.

Per un moment pensem que trobarem segur gent a la via, després hi som completament sols. I és que baixar a peu de via és la segona aventura del dia, i l'esquema-ressenya que portem (a sota) dels Entrerimayas, ajuda poc.

Per arribar a peu de via seguim el camí fressat que porta a l'ermita de Santa Quitèria, i al revolt de camí que acaba pujant a la pròpia ermita marxem a l'esquerra per un petit corriol que puja ben aviat a la cresta. Allà seguim la cresta en direcció est, amb algun pas amb cadenes, fins un punt on trenca decididament cap a l'esquerra per seguir baixant en la mateixa direcció però per sota de la cresta.

Les vistes sobre Mont-rebei des de la cresta valen realment la pena!

De tant en tant trobem fites que ens ajuden a trobar el camí i, sobretot, uns punts ceràmics de color blanc i blau ens serveixen per saber que anem bé.

Passem algun pas curiós i alguna pujada curta però intensa, també algun tram amb cadenes que patina força, fins que tot plegat el paisatge s'obre i ens adonem que som prop del peu de via perquè veiem propers els caiacs de l'embasament. En total, hem de comptar gairebé 1h30' des del cotxe fins aquí baix, embolicades incloses!

El primer llarg és molt més difícil que la resta, ens el mirem bé però com que la via ja és prou llarga decidim estalviar-nos-el. Així que pugem directament pel bosc fins a la primera reunió (evident). Allà comencem l'escalada veient que la roca és molt sòlida, l'escalada interessant, i el grau tirant a baix.

Una escalada de cresta, que va gairebé sempre pel fil, i on sempre tindrem l'embassament darrera.

L'arribada a la R3 ja es posa interessant, i després fem el primer dels múltiples ràpels que trobarem a la cresta. Ràpels curts i senzills (aquest és de 6 m) que ens fan perdre força temps, però.

En aquest cas val la pena que el segon que rapela no arribi fins a la reunió de baix, si no que travessi fàcilment a l'altra agulla i segueixi escalant fins a la R4. Això estalvia alguna maniobra i facilita l'escalada...

El cinquè llarg és el millor de la via, bonic i aeri, i amb una roca increïble. Comença després d'un altre ràpel curt (10 m)

Només cal veure les fotos, no cal dir res més!

Posteriorment fem un altre esperó, també molt bonic, però que desmereix una mica vist l'anterior....

En aquest cas costa trobar la reunió, cal fixar-se en que hem d'anar a fer un ràpel llarg en el que baixarem al fons d'una xemeneia estreta amb diversos blocs empotrats.

Per sortir-ne, cal anar a buscar la vora curta i pujar a l'aresta mitjançant uns quants passos de xemeneia clàssics. Nosaltres vam enllaçar aquest tram amb el llarg següent, però no sé si és gaire aconsellable pel fregament de les cordes.

Els llargs 8 i 9 pugen per una magnífica aresta, altra cop, aèria però poc complicada. Vaja una meravella on tot és gaudi!

Després seguim per cornises i cresta, amb algun ràpels, però el darrer ens l'estalviem fent la desgrimpada de la foto de dalt.

El darrer llarg, més trencat i herbós ens porta al final de l'escalada, en un tram de la cresta ja molt planer, on aprofitem per fer la foto del cim!

Després anem seguint la cresta en direcció a l'ermita de Santa Quitèria, amb algun tram de grimpada fàcil, fins retrobar el camí de baixada que ens torna a l'ermita i al refugi-alberg de Montfalcó!

Via A.C.Valdric, al pic de la Solana de Llauset

L'endemà del Vallhiverna, deixem el refugi per encaminar-nos a la cara nord del pic de la Solana de Llauset, el cim que està just al mig entre el refugi i l'aparcament de la presa.

De les diverses vies que hi ha, triem la A.C. Valdric, que ens sembla estètica i amb més continuïtat que altres.

Travessem la collada dels Estanyets seguint el GR 11 fins que ens sembla que estem sota la paret. Després pugem directament entre blocs i herbeis fins on pensem que comença la via. A mesura que pugem reconeixem el marcat diedre de l'inici.

El llarg del diedre és molt bonic. Pràcticament desequipat, comença al diedre per marxar després cap a la placa de la dreta, seguint fissures i relleus que fan que la dificultat sigui molt assequible i les possibilitat de protegir-se, enormes!

Després de travessar el prat (uns 10 m), la via continua per un sistema de petits diedres, sempre amb molt bona roca, recte amunt fins a l'aresta.

Potser el tercer llarg és el més bonic i estètic. De la reunió ens enfilem damunt del fil de l'esperó, que seguim sense deixar-lo una cinquantena de metres, amb una dificultat que no depassa el IV+.

Un llarg aeri, per gaudir sense patir!

El quart i darrer ens deixa al final de les dificultats, i segueix al principi un estil similar, però ben aviat es torna una aresta de blocs, on cal vigilar amb alguns que no estan massa ben collats a la muntanya!

Així arribem a dalt, molt a prop del cim, en un entorn meravellós amb els llacs d'Angliós sempre al darrera.

Després del cim, mirem comm es baixa, però les recomanacions del Luichy no ens convencen i baixem directament per la canal oriental, buscant el millor camí. Trobem algun pas de desgrimpada, però finalment arribem bé i sense problemes al camí amb fites que ens porta al coll d'Angliós i al cotxe.

Esperó de Mordor a la paret de l'Estany

Tan bon temps fa els caps de setmana, en general, que amb el José Manuel decidim d'agafar-nos un dia de festa quan les previsions fossin exemplars. D'aquesta manera, dilluns passat vam enfilar a dormir a Cavallers. I el dimarts, tal i com es preveia, feia el dia somniat per sortir a muntanya: sol, aire fresc i net, i cap possibilitat de tempesta de tarda!!

Deixem la presa encara de fosc en direcció a la pleta del riu Malo i el refugi de l'estany Negre ben carregats de material. a mitja pujada comença a tocar el sol a les puntes més altes, ben aviat tenim els Bessiverris ben iluminats (a sobre).

Poc abans del refugi, ens enfilem a un collet seguint un corriol poc marcat, i allà trobem el camí d'aproximació cap als estanys de Tumeneja, una traça difuminada marcada amb fites que dóna una volta enorme per evitar tots els estanys, aiguamolls, patamolls, i zones humides diverses que omplen els racons. el nom de parc d'Aigüestortes prèn tot el el sentit, aquí dalt!

Ben aviat veiem el nostre objectiu, l'esperó de Mordor al mig de la paret de l'Estany, sota el Pa de Sucre.

Per anar-hi portem la bona ressenya del Guerrer romàntic i una bona pila de friends, tots doblats fins el 4, i un del 5 per si de cas...., i perquè sempre en quedarà algun a les reunions. I cap queda sense posar. 

Quan arribem al peu de via, després d'intentar no patinar en una congesta ben glaçada que cal travessar amb cura si no volem remullar-nos al llac, el panorama és evident: fissures netes i roca excelent!

Decidim enllaçar els dos primers llargs, si és possible, i l'hi toca començar al company. El primer comença estrany, però es deixa fer força bé, en canvi el segon, té un tram malparit de veritat amb una paret de vidre on costa fer-hi adherència...., però amb algun A0 tirem amunt sense problemes. Al punt més complicat, un bon samarità hi va deixar abandonat un friend que va prou bé!

Després em toca encara el tercer, que comença pujant pel costat d'una mena de pirulí desenganxat de la paret i que fa una certa basarda, suposo que tothom puja pensat que no se li trenqui a ell... A la sortida del punxó, el camalot del 5 em va de conya per evitar perdre la virginitat en cas de mala caiguda damunt seu....

Després la dificultat afluixa i surt un llarg molt bonic, amanit amb alguns moments de tensió.

El quart comença amb un curt flanqueig que et porta cap a fora, a buscar la paret del costat, assegurat per un clau que hi ha sota la reunió. Un tram molt difícil on no ens estem de fer-hi algun A0, porta a una zona més agraïda. La roca continua sent excepcional, i les possibilitats d'assegurar-se, també!

El cinquè teòricament és més senzill, però a la segona part del llarg les fissures es van tancant i les preses desapareixen al mateix temps que la roca s'ajau. Aquí cal anar bé de nervis i recordar allò de l'adherència....

El sisé continua per bones fissures i travessa un desplom que ens va sorprendre, i és que aquesta via no et deixa reposar fins al final de tot!!

Un darrer llarg de transició ens porta al cim de la paret, contents i satisfets d'una escalada realment bona!!

Ara el problema el tindrem a la baixada, les canals estan encara plenes de neu i no portem material per baixar-hi. En un punt levat ens ho mirem amb calma, fins que descobrim un itinerari possible que, amb algun flanqueig delicat, ens permet de retrobar el camí de pujada.

Tantes voltes fa que triguem gairebé 3 hores i mitja a tornar al cotxe, quan a la pujada, amb menys de 3 hores estàvem a peu de via!