17 de des. 2019

Pedra de tartera a la Paret Bucòlica

Dissabte passat vaig tornar a la Paret Bucòlica, aquest cop amb la Queralt. L'objectiu: la via Pedra de tartera, una via curta, amb una roca extraordinària i plena de parabolts. Una bona via perquè la Queralt torni a retrobar-se amb la roca, una bona via perquè tot el què passa de V+ es pot fer en A0. 

Però només el què passa.... Els trams de V+ no són cap broma! I, tal i com veiem a la ressenya de Desventuras y milagros, n'hi ha uns quants.

Fem l'aproximació per la canal d'accés i ben aviat ens hi posem. El dia no és tan assolellat com prevèiem, però ens permetrà escalar en màniga curta almenys els primers llargs. 

I l'entrada és tal com l'esperàvem, una roca molt bona, una fila de parabolts i una dificultat interessant.
Al segon llarg cal anar a la dreta per una cornisa senzilla fins un diedre desplomat que pujo fent uns quants A0's, fins que un curt flanqueig a l'esquerra que fa una certa impressió, ens deixa tornar a escalar i per unes bones plaques arribem a la reunió.
A la pujada hem coincidit amb el Joan Asín, la Isabel i el Juan Carlos, que faran la Pas d'estrès, des d'on ens fem fotos mútuament quan coincidim. Com la de dalt, fent l'inici del tercer llarg.

Es tracta del llarg més lleig, curt i amb dos trams d'A0 a l'inici i al final, i amb una arribada a la reunió, en un flanqueig a la dreta, que podríem qualificar de desagradable
El quart llarg és molt bo. Un petit pas amb ajuda a l'inici, i després ja tot és una placa força vertical, però amb bones preses i bona roca. 

Llàstima que aquí la via pràcticament s'acabi, se'ns ha fet molt curta!!
I mentre nosaltres encetem el darrer llarg de tràmit, un llarg flanqueig cap a l'esquerra amb passos aïllats de IVº, la cordada d'en Joan Asín ataquen el seu darrer llarg, també, que pel que recordo de quan hi vaig anar, era molt bonic!!

Las darrera reunió és al mateix camí de baixada, així que ja només ens queda la baixada, curta però relliscosa, fins el cotxe.

3 de des. 2019

Tintin i Milú al Mont-roig. Serra de Mont-roig.

Aquesta distreta via d'escalada, mig grimpada, de la serra del Mont-roig, ens va servir aquest diumenge passat per retrobar-nos amb tot l'equip del Cerví d'aquest estiu. Des de llavors que no ens veiem amb el Sergi per un motiu o un altre...

Una via més interessant del que aparenta la bona ressenya que vaig trobar a la pàgina de Rocjumper, on també hi trobareu una bona descripció de l'aproximació i el descens.

L'aproximació és molt agradable, però ens costa una mica trobar el peu de via, més  la dreta del que semblava inicialment, però a partir d'aquí, la bona roca i l'aresta ens guien amunt sense problemes.
Fem els dos primers llargs en un de sol, i després anem seguint força bé la ressenya, tot i que la senzillesa d'algun tram fa que allarguem els ensambles...

Una escalada on sempre tindrem a sota tot Camarasa, i al fons al darrera, les crestes d'Alòs de Balaguer.
De tot la via segurament els trams més interessants per l'escalada són els dos primers llargs i el darrer. 

Després del tram horitzontal i en baixada, al coll hi ha un pas de Vº. Però és just un pas de 2 metres amb un parabolt al mig que no té gaire història.  
I el darrer llarg, una bonica xemeneia bastant compacte i amb menys mates del què aparenta, ´s la cirereta de la via. Un llarg pel qual ja val la pena haver pujat fins aquí. 

Està equipada amb parabolts, i no és excessivament dura, però és maca i bona de pujar.
Allà s'acaba la via, aprofitem per menjar alguna cosa i acabar de pujar a la carena.
Llavors ja només cal fer cim i seguir el bon camí que ens portarà de tornada cap a la presa de Camarasa, on hi tenim el cotxe.