17 de set. 2022

Pointe de l’Aiglière

La Pointe de l’Aiglière, que culmina a 3.307 metres, és un gran cim des de tots els punts de vista menys un: la roca és molt descomposta i les parets són molt perilloses. Però tret d'això, la seva proximitat als grans cims dels Ecrins, els 1.500 metres de desnivell, i el darrer tram de tarteres i cresta, fan que sigui una muntanya d'allò més interessant.

A més, puja per la bonica vall de Narreyroux que no té ramats, així que hi trobarem una gran quantitat de flors. 

Tot i que l'accés normal és agafar la pista que puja fins al nucli de Narreyroux, on hi ha un petit alpeig, vaig preferir sortir directament des de Puy-Saint-Vincent per un camí planer que comunica directament amb l'alpeig.
Arribat a la vall, el camí segueix cap a munt sense problemes, sempre en direcció als assecats llacs de Neyzets. Només sortir, el camí ja es troba envoltat de gencianes i mil flors més.

La pujada és constant, passa pel costat d'unes cascades molt visitades, i aviat arribem a la sortida del bosc i a l'altiplà de dalt. el camí va sempre en direcció sud-oest, seguint la vall principal, en direcció a la Pointe des Neizets, que veiem sempre al fons.
A l'altiplà el pendent afluixa i, mirant enrere, veiem el fort desnivell que ja hem pujat des de l'alpeig de Narreyroux.

I aquí, al costat dels antics estanys ara ben eixuts, el camí gira en direcció nord a buscar la Pointe de l'Aiglière, enfilada damunt d'un conjunt de roques calcàries ben replegades.

Aquí cal anar en compte perquè el camí no es veu, només s'intueix, però les fites ajuden a seguir-lo sense massa complicació.
Mentre pugem no podem obviar els detalls de la geologia d'aquesta muntanya, amb aquestes capes alternes de calcàries, gresos i argiles  ben replegades.

El camí marxa en diagonal fins un punt on hem de tirar cap amunt enmig d'una mena de tartera incòmoda, per anar a buscar la carena.
Una carena on, quan hi arribem, ens trobem de cop davant mateix tot el massís dels Ecrins, amb la piràmide dels Bans al mig. A l'esquerra destaca el Sirac, i a la dreta dels Bans apareixen l'Ailefroide i el Pevoux i, darrera, la Barra dels Ecrins.

Una carena que també la veiem replegada,i que només cal seguir fins arribar al punt més alt.
Dalt el cim, el paisatge s'estén i s'obre 360º i no en marxaries mai! Sobretot per l'espectacularitat de les vistes, però també per la mandra que fa baixar la tartera delicada...
 Un bonic cim molt recomanable, del que us deixo el mapa i el track per si us animeu!

1 de set. 2022

Bouchier. Esperó de Bouchier

Avui, per deixar reposar els genolls, agafo el material i surto a provar una via relativament llarga, però que sembla poc complicada i, sobretot, interessant. A més, la roca és quarsita, un tipus de roca inexistent a Catalunya (almenys per escalar), damunt de la qual mai hi he escalat.

La via puja la cinglera de Bouchier, situada damunt mateix de la carretera que va de Vallouise a Briançon. A la ressenya de sota, dels antics Kutrescaladors, l'aproximació està ben explicada. I la ressenya és prou correcte. Jo anava amb el llibre de les vies fàcils...

L'aproximació és curta i bastant evident, però em costa trobar l'inici, fins que me n'adono que el camí m'ha deixat més amunt del peu de la via. N'hi ha unes quantes de vies, en aquesta paret!
D'entrada l'aspecte que té no m'acaba de convèncer, però una vegada a la paret, la roca és bona. El primer tram està equipat, així que de moment no utilitzaré gaire el material.

I la roca no té res a veure amb els còdols de quars que trobem als conglomerats catalans, com Montserrat, Sant Llorenç o Busa, és una roca adherent amb moltes regletes i bons cantells.
El recorregut ara ja és evident i, tret d'algun pas més vertical, la dificultat és molt baixa.

De tant en tant hi ha trams sense parabolts, així que el joc de friends mitjans fa la seva feina.
Mica a mica vaig agafant alçada damunt del nucli de Bouchier, i encaro un dels millors trams de la via després d'un flanqueig curiós. El tram entre el quart i el sisè llarg de la ressenya em va agradar molt!

Quan pujo en solitari, amb tota la feinada de pujar i baixar, normalment o respecto les reunions, aprofito que no hi ha el problema del ròssec de la corda per estirar les tirades al màxim, així estalvio maniobres.
En general la via recórrer un seguit de fissures que la fan molt atractiva i fàcil de protegir.

Al final, hi ha tot un tram de IIIº, amb algun pas aïllat una mica potent, però arriba un punt on és més senzill pujar a pèl que continuar fent maniobres, així que plego el material i segueixo ben concentrat però ja sense assegurances.
Fins arribar al cim de la via, on trobo un bonic sender que en poc estona em tornarà a l'aparcament del vehicle. Podem dir que avui ha estat un dia relaxat!

26 d’ag. 2022

Rocciamelone, via normal del vessant sud

Cada any intento marxar sol als Alps almenys una setmana, amb un doble objectiu: gaudir de la muntanya solitària en tots els seus vessants, i conèixer algun sector nou o anar a algun racó del que vull acabar de gaudir. enguany ha estat la segona opció, els Ecrins és un lloc on hi vaig prou sovint, però hi havia una colla de tres mils al sud de Vallouise que em cridaven l'atenció.

Curiosament, el primer cim on vaig anar va ser un repte antic, el Rocciamelone, un cim fronterer entre l'Haute Maurienne i la vall de Susa de 3.538 metres. Un cim que pel vessant nord connecta amb les geleres del sud de la Vanoise, té un vessant sud sense neu i amb un camí molt còmode.

Sempre que fer 1.800 metres de desnivell es pugui considerar còmode, clar!

L'aproximació no és senzilla. Cal anar a Susa i agafar una pista asfaltada en direcció al refugi de la Riposa, que guanya ràpidament alçada, però on caldrà una bona intuïció per trobar el millor camí enmig de cruïlles sense senyalització.

Jo vaig deixar el cotxe una mica bans del refugi, on hi ha un aparcament d'on surt un bon camí que puja decidit a buscar la carena.
A la carena el camí s'ajunta amb el que ve del refugi i va pujant amb ganes i sense possibilitat de perdre's. Sembla que és un cim molt popular i, avui que és dissabte 2 de juliol, està a rebentar de gent.
Avui pujo amb ganes, i amb camins com aquest l'alçada es guanya de pressa. Aviat passo pel refugi Ca'd'Asti, des d'on el camí deixa la carena i flanqueja cap a la dreta en direcció al cim.
Aquí el camí ja ha guanyat alçada damunt de la vall de Susa i al fons apareixen els cims del Queyras, entre els quals destaca clarament la piràmide del Mon Viso.
El camí passa per una fita enorme, i des d'allà fa el darrer ascens en direcció al punt més alt. Sempre sense cap dificultat, i sempre amb un bon temps de somni!

Al darrera apareixen les geleres de la Vanoise.
I dalt el cim, la mirada se'n va cap al massís dels Ecrins amb la Barra destacant clarament per damunt de la resta.

Un lloc curiós, el cim, amb estàtues de la Mare de Déu, miradors i, fins i tot, un refugi. allà n'hi ha uns que hi han passat una mala nit per intentar aclimatar per objectius més ambiciosos...
Jo senzillament gaudeixo de l'espectacle, intento identificar algunes de les muntanyes que veig, i torno a baixar pel mateix camí. Ben content de la primera sortida d'aquesta setmana.

El recorregut el podeu veure a sota i, el track, el trobareu al Wikiloc.

17 d’ag. 2022

Gran volta a la Grande Casse i a les geleres de la Vanoise

La Vanoise és una regió alpina, situada just al sud del massís del Mont Blanc, més coneguda a l'hivern que a l'estiu. Les grans estacions d'esquí que l'envolten (de Val d'Isere a la Plagne, passant les les Tres Valls) en tenen gran part de culpa.

Tot i així és una àrea alpina més que destacable, però l'absència de muntanyes de més de quatre mil metres d'alçada fa que no tingui el mateix prestigi que altres, tot i la magnificència de la Grande Casse (3.855 m), el Mont Pourri (3.779 m) o la Dent Parrachée (3.697 m).

Entre la Grande Casse i la Dent Parrachée s'hi estén un gran altiplà de glaceres amb cims com el Dôme des Nants (3.562 m) o el Dôme de Chassefôret (3.586 m). La ruta que proposo dóna la volta a tots aquests cims en un recorregut de 111 km, que vam fer en 5 dies.

Hi ha diverses possibilitats de punt d'inici, amb la Queralt vam decidir començar a Champagny-le-Haut, on hi ha el refugi le Bois a peu de carretera, on vam deixar el cotxe.
El primer tram del recorregut és força senzill, es tracta d'anar pujant pel fons de la vall fins arribar al coll du Palet. Un camí que puja de forma constant però sense gaires pujadors, i que passa sota d'infinites cascades i pel peu de l'espectacular cara nord de les puntes de l'Epéna, amb les seves grans parets plenes de vies d'escalada.
A mig camí parem a fer un got al refugi de Laisonnay, punt de sortida d'aquestes escalades, i seguim fins arribar al coll du Palet.
El coll és un indret amb la curiosa geologia dels Prealps a la vista, amb els guixos i les carnioles triàsiques que li donen un aire de desert.

Aquí ens acomiadem de la Vanoise del nord, amb el Dôme de la Sache al fons. També del refugi del coll, curiosament tancat per manca d'aigua tot i estar a la vora d'un llac... 
Del coll baixem cap a la gran urbanització de Tignes-Val Claret, on hem trobat un apartament per passar la nit, en l'únic entorn degradat per pistes d'esquí de tota la travessa.
Al sud de Tignes hi ha el cim de la Grande Motte (3.653 m), ple de remuntadors i on encara s'hi practica esquí d'estiu, i avui la primera part del camí va flanquejant aquesta gran muntanya fins pujar al coll de la Leisse.

Del coll el camí baixa seguint el torrent fins al refugi homònim seguint la cara sud de la Grande Motte i travessant la plana de les Nettes.
A la baixada, abans d'arribar al bonic refugi de la Leisse, trobem les primeres plantes de flor del neu de tot el recorregut.
La darrera part del camí segueix el vessant sud de la Grande Casse fins arribar al destartalat refugi d'entre Deux Eaux, situat al mig d'un alpeig ple de vaques lleteres pasturant, i on hi elaboren el conegut i saborós formatge Beaufort d'alpage.
El tercer dia engeguem el què serà el dia més llarg, l'etapa marató de la travessa. Una etapa llarga i satisfactòria, alhora, que enllaça diversos camins en balconada que recorren els vessant est i sud de les geleres de la Vanoise i de la Dent Parrachée.

Comencem amb una pujada per buscar el camí que baixa del coll de la Vanoise. a partir d'aquí seguim en direcció sud, pujant i baixant, movent-nos sempre entre les cotes 2.100 i 2.500 m, on l'aire fresc ajuda a aguantar prou bé el sol que ens rostirà durant tot el dia.
Mica a mica anem guanyant alçada damunt del riu, que s'enfonsa en les gorges de Villard mentre veiem acostar-se la Dent Parrachée, sempre al fons. entremig, algun íbex i una parada al refugi de l'Arpont relaxen la duresa de l'etapa.
Finalment arribem als vessants àrids de la Dent Parrachée, que mica a mica anem voltant, ara en pujada, ara en franca baixada fins la collada de la Turra.

Allà el camí travessa en direcció a l'estació d'esquí d'Aussois i comencem a passar pels refugis del Plan d'Amont: Plan Sec, Fournache,.... 
El nostre casualment és el darrer de tots, situat al fons de la vall, però aquests dies els refugis estan molt saturats i és on hem trobat lloc.

Però el refugi del Fond d'Aussois no ens decep, és segurament el més agradable de tota la travessa.
El quart dia el preveiem més relaxat. Avui pujarem al coll d'Aussois i la punta de l'Observatori, per baixar cap a les granges de Ritort i la vall que ens portarà fins a Pralognan-en-Vanoise.
El dia, com tota la resta, és magnífic, i no triguem gaire a gaudir de l'arribada al coll d'Aussois.
Davant nostre ens apareix l'Aiguille de Polset i el Dôme de Polset, de no gaire bon record per a mi, doncs hi vaig patir una lesió prou greu que em va fer baixar el ritme durant uns quants mesos...
Comencem la baixada cap a Pralognan, en direcció nord, i ens apareix al fons el Mont Blanc, i a sota, tot el recorregut per la vall que hem de fer per arribar al poble.
El darrer dia ja tancarem la travessa sortint de Pralognan i arribant al cotxe. D'entrada, però, hem de pujar al Mont Chevrier.
Cal reconèixer que els camins d'aquí normalment solen ser una meravella, i arribem dalt del cim sense patir massa tot i el fort desnivell...

Després, toca baixar pel vessant oposat i travessar les cascades de la Vuzelle.
A partir d'aquí el camí és converteix en un puja i baixa pel mig dels boscos cap al petit nucli de le Mollard. Sempre ben agradable, el camí només ens fa patir a la forta pujada per arribar a la carena del Fôret Noire.

A partir d'aquí ja es transforma en una agradable recorregut en pla i baixada cap l'Enclos du Seil i el bosc de Frumier, per arribar seguint la vora del riu a Champagny-le-Haut i el cotxe. On ens prenem una ben merescuda cervesa per tancar la travessa!
Al mapa de sota podeu veure el recorregut damunt del mapa i, si voleu, al Wikiloc hi trobareu el track d'aquesta travessa.