La setmana passada vam passar-la als Alps amb el Pep. La primera intenció era anar al Valais, però les nevades i el mal temps havien deixat en molt mal estat les arestes rocoses per damunt dels quatre mil metres, així que vam trobar un bon pla alternatiu. Una trucada al refugi del Promontoire, on ens van confirmar que la travessa estava en molt bones condicions, va fer la resta.
Deixem el cotxe a Villar d'Arene i baixem en bus fins a Bourg d'Oisans, on un taxi ens deixa a la Berarde. Els mesos de juliol i agost hi ha un bon servei de bus que puja a la Berarde, però som al setembre amb els seus avantatges i inconvenients....
Des de la Berarde, ens esperen 1.300 m de desnivell i 5 hores de camí fins al refugi del Promontoire. Ben aviat, ja veiem la paret sud de la Meije, amb el cim principal a l'esquerra i el Dit de Déu a la dreta, i la major part de l'itinerari que haurem de fer demà.
L'entorn és excepcional i, sobretot, salvatge i solitari.
El refugi del Promontoire està situat just al peu de l'esperó sud del Gran Pic. De fet, l'escalada comença a la mateixa porta del refugi.
Com que sabem que començarem escalant de fosc, just arribar al refugi anem a veure com serà el començament on hi ha el primer llarg per superar l'anomenat pas del Gripau. I comencem a tastar com són el que aquí anomenen passos de III.....
L'endemà ens encordem a 2/4 de 6. Som 5 cordades per fer la travessa i tots sortim corrent cap amunt, que la jornada serà llarga.
Després del primer llarg ens desencordem i anem pujant a pèl però mirant molt bé on ens agafem. Algunes cordades que van al davant ens orienten i quan es fa clar ja estem al couloir Duhamel, on fem un segon llarg per assegurar un flanqueig molt exposat.
Al peu del mur Castelnou (a sobre) ens encordem altre cop. Ara ja no ens deslligarem fins al Glacier Carré.
Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé.
Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé.
Superem la muralla Castelnau (a sobre) i després la placa dels Austríacs (a sota), amb la curiositat de que tots els passos cotats de IIIº ens semblen més aviat IV o V.... Això ens alenteix una mica perquè ens fa dubtar del recorregut, però ens hi anem acostumant i no deixem de progressar.
Ja hem guanyat força alçada, el refugi es veu petit ben avall, i la Barra dels Ecrins treu el cap per darrera de la Grande Ruine! El dia continua sent excepcional i podem escalar al sol i en màniga curta!!
Després del pas del Gat, arribem al flanqueig que ens portarà fins al Glacier Carré. Aquest és el punt on cal prendre la decisió de retirar-se o continuar. Són les 11 i el guarda ens va comentar que, en aquesta època de l'any, ser-hi més tard de les 10 equivalia a arribar de fosc al refugi de l'Aigle. Però portem frontals i el temps és estable, així que no dubtem ni un moment de continuar cap amunt!
Travessa la gelera penjada no ens costa gaire i ben aviat som a la bretxa, al peu del Grand Pic.
Sortim de la bretxa desencordats, clarament a la dreta de l'aresta oest seguint unes canals desdibuixades, fins que la dificultat fa que ens encordem.
En total farem 5 llargs de corda de 60 m per un terreny menys franc que abans i amb molt poques possibilitats d'assegurar-se. La roca ja no és la mateixa, hem canviat el granit pel gneiss, i es nota: més llisa, més descomposta i amb menys fissures.
El quart llarg ens porta fins al Cheval rouge, una placa característica de color vermell que cal travessar fent un pas de cavall i que ens porta al vessant nord, fred i glaçat. La màniga curta s'ha acabat!!
Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Feliços i contents, mengem una mica i gaudim del paisatge, envoltats de tots els Ecrins i amb el Mont Blanc al fons. Però tampoc ens entretenim massa, que encara falta la segona part.
Davant nostre s'aixeca el Dit de Déu, al final de la línia de crestes que hem de recòrrer. Des del Grand Pic veiem que les cordades més ràpides que han sortit davant nostre ja hi estan arribant.
Desgrimpem uns metres fins trobar la primera instal·lació de rappels que ens ha de deixar a la bretxa Zsigmondy. Teòricament són 3 rappels, però n'acabem fent 4 pels dubtes sobre quines instal·lacions utilitzar....
A la bretxa calcem els grampons que ja no ens treurem fins al refugi. Seguim un cable que baixa seguint el límit neu/roca i ens permet avançar ben de pressa, fins que desapareix engolit pel glaç. Damunt nostre ens espera una goulotte de gel viu bastant dreta (70º) que ens ha de retornar a l'aresta.
No anem massa preparats per un tram així, però enfilem amunt i ben aviat som altra cop a l'aresta, entre la Dent Zsigmondy i la segona Dent.
Encordats "ensemble", anem seguint l'aresta, que no és massa complicada i va alternant trams de neu i de roca.
Però veiem unes traces que flanquegen el pendent, i ens hi posem. Això ja és una altra cosa, i cal anar amb molt de compte perquè, tot i els punts d'assegurança que anem deixant entremig, una relliscada podria ser molt delicada..... Però flanquejar ens estalvia haver de fer els rappels de baixada de cada punta i guanyem una mica de temps.
Una darrera rampa ens deixa dalt del Dit de Déu, encara més contents i més cansats que abans!!
S'han anat aixecant núvols i corren algunes boires que juguen amb la llum del sol ponent. Però s'ha anat fent tard i no ens hi podem esplaiar massa...
Un darrer llarg de baixada ens porta fins a la instal·lació del primer rappel, dels 3 que haurem de fer fins a la gelera. La llum es va apagant però tenim la sort de que ens arriba just per trobar la darrera instal·lació (que té la mala llet de no estar a la vertical de la segona....).
Arribem a la gelera de fosc i baixem corrent a buscar la traça. Allà, anem pleguant cordes i material amb calma, i baixem cap al refugi. Ja és nit tancada i el llum exterior del refugi de l'Aigle ens va guiant.
Són 2/4 de 10 quan ens traiem els grampons. Han estat 16 hores intenses, però els guardes ens diuen que ens donaran sopar, tot i l'hora que és!! La millor notícia que podíem rebre i que ens esborra el cansament de cop. Alegres com estem, fins i tot ens fem un selfie!!
Al matí, sense pressa, sortim a veure la primera llum sobre el vessant nord de la Meije, esmorzem amb calma i xafardegem una mica aquest refugi, que no fa ni un mes que s'ha tornat a obrir. Realment és molt més còmode que l'antic, que coneixia de quan vam pujar amb esquís a la Meije Oriental.
Ja només toca despedir-se de la muntanya i enfilar el llarg camí de baixada, primer per la gelera i després seguint un bon camí que ens retornarà a Villar d'Arene. Menys de 3 hores de camí ens serveixen per passar dels 3.440 m de l'Aigle als 1.600 metres de la vall.
Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!
Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!
