Pedraforca, paret sud

La paret sud del Pedraforca, quin espectacle. Això si que és una paret compacta i sòlida on n'hi hagin !! A sobre es veu molt bé el pany de la dreta per on puja la via de Tots, la cornisa de la Gran Diagonal, que talla la paret, la xemeneia de la Pany-Haus, i la immensa llosa per on pugen les vies de setè grau...

Per sort, més a la dreta (foto de sota de tot), una zona més baixeta i assequible ens ha deixat algunes vies ben equipades on hem pogut anar a disfrutar una mica. Nosaltres hem començat per la Llamp de Tro, on ha quedt clar que el fet que siguin ben equipades que no vol dir que siguin fàcils.

A la meitat del primer llarg, el Pep ha tingut una caiguda desafortunada (just quan intentava xapar), i s'ha donat un bon cop a un peu. A sota, una mica abans de la caiguda:

I aquí, llepant-se les ferides després d'haver-se rascat una mica:

I el que sol passar en aquests cassos, és que llavors m'ha tocat pujar a mi, una idea fantàstica si no fos perquè ni el 6b ni el 6b+ són el que es podria dir el meu grau consolidat. En cara no sé com, perquè la via no permet gaires trampes, he pogut arribar a la reunió i retirar-nos de la via com uns senyors. A la foto se'm veu poc abans de la primera reunió, i darrera per nosaltres:

Tot i el peu adolorit del company, llavors ja hem anat a fer una via al nostre abast, el Camí del Tro. Ben equipada, sostinguda sense ser extrema, i amb passos aïllats de 6a als llargs centrals. A la foto de sota es veu l'arribada a la primera reunió:

La llàstima és que després del segon llarg el peu del Pep se n'ha ressentit i cada vegada coixejava més. Així que hem hagut de tirar cap avall i baixar sense massa pressa cap al cotxe. Per cert, el Camí del Tro es pot rapelar amb una corda de 60 encara que arriba una mica justa. Ho hem pogut comprovar personalment.

Tuc de Crabèra, un cim panoràmic

Aquest cap de setmana ens hem animat a fer una petita volta pel país de Biros, al nord de la Vall d'Aran. Animats pel bon temps i per les ganes de conèixer noves zones, després de deixar el cotxe a Frechendech (810 m), hem remuntat la vall de l'Isard cap a l'estany d'Araing.

Tota aquesta zona de l'Arieja és molt interessant, a la part baixa immenses fagedes ombrívoles, a les parts altes pastures, crestes, llacs, mulleres s'obren al nostre davant. Poca gent, sobretot pocs catalans, i el vol del voltor (al costat), del trencalòs o de la perdiu blanca que et sorprèn.

Abans d'arribar a l'estany ens hem desviat per pujar al pic de l'Har (2.425 m), per millorar la jornada i per disfrutar de la perspectiva que ens ofereix el Maubermé (a la dreta).

A la vora de l'estany hi ha un refugi molt acollidor (tel. 00 33 561 96 73 73) on, a més hem sopat de conya amb una escudella barrejada increïble, llenties amb confit d'ànec, taula de formatges i pastís. El bon temps ens ha permès fins i tot de sopar a la terrassa (25 euros la mitja pensió).

El tuc de Crabèra (2.629 m) es troba a una hora i mitja del refugi, el que el fa molt assequible després d'haver esmorzat. Tal i com es veu des del refugi (a la dreta), l'ascensió remunta el seu llom sud des del coll d'Auéran. I en aquesta època ja s'hi puja sense trepitjar neu.

Tal i com podem veure a la foto de dalt de tot, la vista des del cim del massís de la Maladeta és excepcional, i per la seva posició central, domina els Pirineus des de la Pica d'Estats, a l'est, fins el massís del Neouvielle, a l'oest.

Per rematar la volta i per no tornar pel mateix lloc, des del coll de l'Auéran nosaltres vam preferir tornar pel coll d'Auarde i la capella de l'Isard. El camí s'allarga una mica (5 hores del cim al cotxe), però val la pena de travessar aquest paisatge nòrdic (foto de sota), ple de petits llacs, mulleres i fonts ferruginoses, on ni tan sols hi trobem els camins marcats.

Córrer per la muntanya

Moltes vegades m'he fet una pregunta que costa de respondre per un muntanyenc d'esperit, el fet de córrer per muntanya és compatible amb els valors tradicionals de la gent que fa muntanya ?

Al començament treia l'excusa que corria per entrenar i sentir-me més fort quan anava a muntanya, cosa que se'n va anar en orris al participar en les primeres competicions. O pitjor encara, participant corrent tan com podia en caminades populars,....

Després pensava que sent de Berga (foto de dalt) i vivint-hi, era impossible sortir a córrer sense fer-ho per muntanya, però quan vaig començar a fer-ho per Montserrat, Collserola o qualsevol indret que tingués una bona pujada vaig haver de confessar que realment córrer per muntanya és una de les coses que més m'agraden !!

Avui hi pensava perquè costa sortir a escalar quan no tens molt temps o els companys no el tenen i el cap no està per fer solitaris. Marxar lluny també té l'inconvenient del temps. En canvi sortir a córrer per aquí dalt és un moment, en poca estona penques i sues i, fins i tot, s'obren oportunitats de disfrutar moltíssim com quan aquesta setmana, corrent pels Rasos de Peguera, vaig sorprendre a una femella de gall fer en un revolt del camí.

Un consell ràpid: des d'Espinalvet una pista puja fins el coll d'Estela amb uns 7 km. Des del coll, en 10 minuts es pot pujar al cim que té una vista fantàstica. Tota la pista té el perfil ideal per disfrutar-la corrent. No us en penedireu !

Serra de Queralt des de la Figarassa, al darrera, la plana de Graugés.

Dent de Cabirols

Aquest dissabte tan sols disposàvem de la tarda per fer alguna cosa, i no volíem anar a cap escola. La intenció era poder escalar uns quants llargs de corda per fer una sèrie de proves de cara a l'estiu.

Així que ens hem decidit per anar al Pedraforca, als Cabirols, a la via Civís-Genís, una via coneguda, de 5 o 6 llargs, amb roca normalment bona i una aproximació raonable. Amb la caloreta que comença a fer, les parets nord cada dia guanyen més punts a l'hora de triar un lloc on escalar.

A les 3 sortíem del cotxe, i a quarts de quatre ja començàvem a escalar. I la veritat és que tot i que hem començat a escalar amb màniga curta, ben aviat ens hem vist obligats a abrigar-nos,.... Un avís pels interessats !

Dalt, a la dreta, he fet una ressenya aproximada de la via, aprofitant una base que he trobat a la web de les ressenyes (www.ressenya.net), espero que no s'ho agafin malament. Però ésuna solució temporal mentre no trobi una foto meva sobre la qual dibuixar-hi la via.

Nosaltres vam fer 6 llargs perquè, tot i que les tirades 3 i 4 normalment es fan en una de sola, la reunió intermèdia és tan espectacularment aèria que no ens la volíem perdre. Tampoc es tracta de la via original, sinó que vam entrar per la Cerdà-Albert (primer llarg i foto de dalt, fins a la reunió que també és comuna amb la via del Guarda. Una baixada fàcil i una petita xemeneia et deixen a la primera reunió de la via original, i segona nostra.

Els tres llargs que segueixen són verticals i molt interessants (quart llarg, a dalt a l'esquerra, i inici del cinquè llarg, a sota). Trobem material posat, però els tascons i friends entren per tot arreu, si ens convé. I les reunions tenen parabolts. No sé si som els primers que hi pugem aquest estiu, però vam trobar alguns trams de roca en pitjor estat que altres vegades i vam aprofitar per fer neteja.

Per cert, si algun valent que llegeixi això i que faci 6b en clàssica em vol acompanyar a la via del Guarda,..., crec que ens podríem entendre !!

La reina de les ferrates

Res millor per a desengreixar una mica el cos, i les cames en particular, després d'una dia intens com el d'ahir que anar a divertir-se una estona en una via ferrata. Recorrer aquesta mena de camins equipats té múltiples avantatges, i podríem definir-ho com una activitat barata en el sentit que et permet passejar-te per llocs espectaculars amb una seguretat enorme.

De totes les de Catalunya, podríem catalogar la Regina d'Oliana com la millor. La més famosa, la més llarga, la més espectacular.

La vaig recórrer fa uns anys quan encara hi mancava el tercer tram, el més llarg i difícil, i ja em va cridar l'atenció de com estava de ben pensada. Avui, després d'haver-la fet tota sencera (a dalt, foto del final del tercer tram), només puc felicitar als autors. He trobat especialment ben muntat el descens, no sé si a càrrec dels mateixos equipadors o no, que volia conèixer per si algun dia toca fer-lo de nit després d'anar a alguna de les vies d'escalada de la Torre de Lleida o de la Cinglera dels Espluvins.

L'itinerari consta de tres trams, el primer puja fins una agulla desenganxada de la paret i et permet abandonar just abans del pont penjat (foto de l'esquerra), el segon s'enfila fins a l'alçada del bosc penjat que també serveix per aproximació a les vies de la Torre de Lleida, i el tercer, més difícil (foto de sota), ja et porta fins al cim.

Com a horari orientatiu hem de calcular uns 15' fins al peu de la via, unes 2 hores en el recorregut dels tres trams, i una hora més per a la baixada fins al cotxe.

De Ripoll a Berga, tot i la pluja

Aquest era un d'aquells projectes que em venien donant voltes al cap des de feia uns quants mesos, més concretament des que em vaig assabentar que els dissabtes al matí l'únic autobus de línia que sortia d'hora, anava cap a Ripoll a 1/4 de 8.

Va ser saber-ho i començar a preparar l'itinerari, una tasca que al principi semblava complexe perquè per venir des de Ripoll les possibilitats són grans. En aquestes situacions cal començar per estrènyer el cercle. Caminant o corrent ? En un dia o en dos ?

Una vegada respostes les preguntes em van aparèixer 2 itineraris molt interessants per fer en dos dies: un pel nord, carenejant pels Rasos de Tubau i el Catllaràs, i un altre més pel sud, enllaçant les serres de Vinyoles i del Picancel. Però d'aquests en parlarem algun altre dia, quan els hagi provat.

El tercer itinerari el tenia previst per si anava sol i tenia ganes de matxacar-me. I a fe que ho he aconseguit. Deu ser l'itinerari més curt i més planer entre les dues capitals, sense deixar de ser interessant. Calculo que la distància deuen ser entre 60 i 70 kms, el desnivell més gran del què em pensava, i el temps que hi he trigat han estat 6 hores i 10 minuts.

Tot això sempre és una mica relatiu, perquè avui ha estat plovent gairebé tot el matí, amb el que té d'emprenyador i he trobat els camins molt enfangats. Alguns exageradament enfangats. Però no ha fet tanta calor i potser una cosa compensa l'altra. També he pogut disfrutar de la companyia de les salamandres (foto de la dreta) que la pluja ha tret a pasejar.

El recorregut l'he començat al centre de Ripoll, on he anat a buscar el GR-1. Aquest camí marcat puja cap a l'ermita del Remei i al nucli de Vallespirans. Aquí cal deixar-lo quan gira cap al sud i seguir planejant en direcció oest voltant la serra de Matamala (foto de dalt) fins al Puig de Viladonja. Aquí una pista baixa a la riera de Merlès on retrobem un camí marcat: el GR-241.

Aquests senyals m'han acompanyat fins el cobert de Puigcercós i el santuari de la Quar (al costat). Per sort aquí la pluja ja havia parat i baixant cap a la Portella m'he anat eixugant. El final del recorregut ja era evident: collada de Mascaró, pont de Pedret i Berga.

Una experiència molt interessant que s'haurà de repetir, i un bon test per comprovar la forma física !!!

Una volta original entre Berga i Montmajor

La comarca del Berguedà es pot explicar o descriure de moltes maneres, segons els interessos de la persona que ho fa. Però crec que tothom que la coneix una mica estaria d'acord en que es tracta d'una comarca interessant i complexe. Per a mi, que la conec a fons i l'he trepitjat de totes les formes possibles, encara em reserva alguna sorpresa (a dalt, cingles de sant Salvador i plana de l'Espunyola).

Durant la lluna plena de setmana santa, se'm va ocórrer una forma diferent de traçar-hi un itinerari. En podríem dir: "quan casa teva és el refugi". La idea era de fer un itinerari a peu de dos dies, un itinerari circular en el que el punt central era la casa pròpia. I encara que sembli mentida, la cosa va funcionar.

El primer dia vam anar a deixar el cotxe a Montmajor, refiats de conèixer prou bé els camins a mesura que ens acostàvem a Berga com per fer-los sota la llum de la lluna. Com al matí encara treballàvem, vam sortir a la tarda per anar cap a Montclar, el castell de l'Espunyola, Casancots, Avià i Berga.

Arribar a casa permet de prender una dutxa i fer un bon sopar, i també de retrobar la calidesa dels llençols coneguts, amb un pressupost mínim.

L'endemà ben aviat, vam pujar cap a Queralt pel camí de la solana. Sempre que hi passo m'agrada de grimpar per alguna de les vies obertes sobre mateix del camí, poc abans d'arribar dalt de tot, anomenades de la drecera de Queralt. Tenen una dificultat molt assequible (III amb algun pas de IV, com es pot veure al costat), que permet de pujar-hi sense corda. Aquest dia, però, hi havia una cordada que s'ho agafava molt seriosament i tampoc era qüestió de deprimir-los.

Després vam continuar l'itinerari en direcció oest cap al camí de l'aigua de Queralt, el Portet, l'obaga de Campllong i la font de l'Espluga. Tot passant per sota el roc del Gegant (foto de sota), ens va sorprendre el fet que no hi hagi cap via d'escalada oberta tot i que la roca és la mateixa que al roc de l'Alou. Potser és massa lluny del cotxe ?

Després la ruta va anar cap als Tossals i vam fer una petita desviació al cingle de Sant Salvador, abans de baixar a l'Espunyola i retrobar el cotxe a Montmajor. Una ruta molt maca fruit d'una idea interessant que caldrà madurar.

Tres dies voltant pel país dels càtars

Primavera, ja ha arribat la primavera esclatant als boscos del vessant nord del Pirineu, com podem veure aquí sota.

Com sempre que puc, el cap de setmana de primers de maig és el temps ideal per anar-ho a veure. I aquest any 3 dies seguits, 3 dies per recòrrer el país d'Olms, entre Belesta, Montsegur i el seu castell o pog (a dalt), Montferrer, Rocafixade i també el seu castell, i al centre de tot la ciutat de Lavelanet.


La volta, que podem veure al mapa de baix extret de la web informativa : http://www.randonnees-ariege.com/travail/entrees/GR.htm , no és una caminada espectacular, ni terriblement llarga (menys de 70 km), es tracta senzillament d'una llarga passejada entre boscos espessos de faigs, roures, freixes, cireres, pícees,..., amb el pic de Sant Barthelemy al fons (a sota de tot), pujant i baixant per les valls d'aquest sector oriental de l'Arieja i travessant poblets on es respira una gran sensació de calma.

Els castells càtars i la seva curiosa història és un altre dels atractius d'aquesta ruta, però potser l'interès màxim tracta simplement d'això: conèixer i trepitjar territori agradable i bonic.

Nosaltres vam dividir la ruta en tres etapes: Belesta-Montsegur, unes 6 hores incloent la visita al castell, Montsegur-Lavelanet, aquesta més llarga (10 hores) però amb la desviació per anar a dormir al poble i no quedar-nos a Greoulou, i la darrera fins retornar a Belesta, 5 hores escasses. El que vol dir que amb una mentalitat més esportiva es pot fer perfectament en 2 dies, cosa que no recomano en absolut.