26 d’oct. 2015

GAM a la paret de Diables

La primera vegada que vaig pujar al Cavall Bernat va ser el setembre del 1981 per la Punsola-Reniu, que, per cert, estava en unes condicions lleugerament diferents de les actuals. No havia escalat gaire per Montserrat, i la presència de la paret de Diables em va impressionar força. 34 anys després he trobat la motivació, l'estat de forma i el company per anar-hi. 

Aquest divendres vam agafar festa i vam fer-hi amb el José Manuel. Un dia excel·lent en que escalàvem a l'ombra amb màniga curta. 

Poques coses puc afegir a tot el què ja s'ha dit sobre aquesta imprescindible via, potser que m'agrada molt la ressenya (a sota) del Joan Asin perquè nosaltres també hi vam trobar més V+ del que se sol posar. O potser és que allà al mig, les fissures verticals i poc o gens equipades semblen més dures del compte...
L'aproximació és evident, al final del camí a la dreta veiem la placa i alguns burils, així que ja sabem on som. Un primer llarg que, vist la resta, és dels més fàcils de la via. I això que pica!!
El segon em va sorprendre i posar les piles, tot alhora, perquè és la tònica de la resta de fissures de V de la via. Un llarg poc equipat, vertical i atlètic, que de tant en tant et provoca una suor freda que fa que encara ho trobis més vertical i menys equipat del què realment és. 
El tercer comença amb un artificial que ajuda a guanyar verticalitat, per continuar amb una fissura poc equipada i amb algun pas estrany.

El quart, en canvi, no enganya. Tieso i aeri on cal donar la talla. Sort que les fissures, en general, són força aprofitables per l'autoprotecció, sobretot els aliens i friends entre el 0,5 i l'1.
El cinquè el vaig trobar ben agradable i molt estètic. Un tram curt i fàcil et porta a l'artificial, que comença còmode i continua molt penjat fins arribar sota el gran sostre. Aquí ens va ser molt útil la plaqueta recuperable.
La travessa i el sostre no sabíem si fer-ho en un llarg o en dos, però les ganes de fer la foto amb el Cavall al fons ens va decidir a partir-la, tot i que realment és un llarg molt curt i molt fàcil.

A l'inrevés de quan pujava la Punsola i em mirava Diables, avui em miro el Cavall i als escaladors de la Punsola, que des d'aquí es veu molt espectacular.
Finalment arribem al sostre, que encaro amb respecte. Sobretot perquè normalment quan estic penjat em marejo com un passerell.., però avui passo prou bé, suposo que l'adrenalina hi ajuda!! 
Però si algun tram és clau són els dos llargs següents, sobretot el segon (a sota) que, a més d'aquesta dificultat general entre V i V+ de la majoria, hi afegeix un plus de dificultat i menys possibilitats de protegir-se. 
El desè llarg comença molt dur i lleugerament desplomat, aquí el cansament comença a fer-se notar, els passos atlètics ja no els fem amb tanta alegria!! I després continua per una placa molt aèria i desequipada, però amb una dificultat molt més assequible.

Una llarga aresta de II-IIIº i ja som al cim, cansats, feliços, contents i, sobretot, molt animats!!

21 d’oct. 2015

Cavall Bernat, 80 anys de la primera ascensió

Divendres passat, a la tarda, vam anar amb l'Albert al Cavall Bernat, per la Normal, una via que ja coneixia de l'any 2008 però que no fa gens de mandra de repetir. El motiu era doble, per una part l'Albert no hi havia pujat mai, al Cavall, i ja tocava!

Per l'altra, que a l'octubre del 1935, fa just 80 anys (de fet, exactament els farà el dia 27) que en Boix, Costa i Balaguer en van fer la primera i sonada ascensió.

Així que deixem el cotxe al peu de la canal del Pou del Gat i enfilem a buscar la canal del Cavall.
La sorpresa va ser veure que, des de la darrera vegada que hi havia passat, a la canal hi han instal·lat nous trams de corda fixa de gran diàmetre. Ara pujar-hi és molt més ràpid i senzill, tot i que perdi aquell punt de romanticisme tràgic que tenia abans...

Grimpem fins a l'alzina i ens encordem. Recordava que el flanqueig picava i veig que en això la memòria selectiva no s'equivoca! Uns passos que ràpidament ens posen en situació. Costa imaginar com van fer aquest pas 80 anys enrere.
La continuació després ja és més agraïda, pujant pel diedre/placa farcit de grans escàrpies i amb les preses lleugerament patinoses. Al mig hi ha un tram on un friend mitjà no sobra...

Tot i que vam començar en màniga curta, ja sabem com les gasta el vent al Cavall, i aquest cop va venir puntual acompanyat de boires que ens van fer abrigar de pressa.
Així que fem la foto de cim amb el temps just de recordar als que van pujar per aquí fa 80 anys sense saber què hi trobarien..., i tirem avall amb el temps just d'arribar de fosc al cotxe, amb aquella sensació tan collonuda d'haver viscut una tarda intensa!

16 d’oct. 2015

Los putos amos d'Abella de la Conca

Dissabte passat vam treurens de sobre la mandra que ens fa sempre la carretera de Boixols, i vam anar a conèixer la zona d'Abella de la Conca. Un poble i unes raconades realment xules, i ningú enlloc. L'únic problema va ser anar-hi confiats amb el reportatge del gran Ballart al Vèrtex, el què va fer que triguéssim tant a trobar la zona que només vam poder fer una via!

Un gran article, el del Ballart, on no hi ha cap croquis de les zones (encara ara hi ha raconades que no tinc ni idea d'on són...) ni explica accessos ni descensos. Una magnífica frase: "...totes les vies es troben a pocs minuts del nucli o de la pista...", i aire!

Sort que la cobertura telefònica és bona i vam poder trobar una bona descripció al blog del Jaumegrimp!! Ara si, ara ja sabem com és allò, fins i tot he trobat una bona ressenya dels Coleccionistes de vies de la via Gutiérrez, lo puto amo, a sota, que és la que vam acabar fent. Un blog on en fan una descripció ben acurada.
Va començar el Pep (a sobre) damunt d'un bon calcari, amb alguns parabolts i moltes possibilitats d'autoprotegir-se. Un primer llarg molt agradable que ens sorprendre favorablement a tots dos.

El segon ja no és tan bo, comença amb un flanqueig rostollenc cap a la dreta i continua per una bona placa/diedre molt compacte, però molt curta, que va de V a 6a en funció de les ressenyes... Jo em quedo en V+, equipat i molt bonic! Després, una caminada ens deixa a la reunió.
Segurament el tercer llarg és el millor, molt compacte i molt sostingut entre el IV+ i el Vº, equipat amb una certa alegria però seguint unes fissures que permeten posar-hi de tot.

Un cop a dalt, només cal seguir unes fites per baixar caminant a buscar el camí que ens tornarà prop del peu de la via i al cotxe. 

Vam fer bastants quilòmetres, per aquests tres llargs però, ara que ja hem passat l'aprenentage, hi tornarem perquè ens va agradar més del què imaginàvem.

13 d’oct. 2015

Retorn a l'elefant: The wall

Diumenge passat vam poder tornar a quedar per escalar amb l'Albert, tot i les males previsions que només es van complir a mitges. Tot i que a la primavera ja hi vaig anar, a The wall, a l'Albert li venia molt de gust la via i jo també tenia ganes de repetir-la i fer el primer llarg. La veritat és que és un mur fantàstic!!

El dia és gris, però pugem animats per les canals del Pou del Gat i Plana, que ens deixa molt a prop del peu de via. No es veu res, però això de Montserrat ja m'ho començo a conèixer i ben aviat estem a peu de via. 

Curiosament, el vent humit ve del sud i a la cara nord estem arrecerats, així que tiro cap amunt en màniga curta recordant la meravella que és escalar aquesta paret. Amb tot de còdols petitons però que no es trenquen... Algun passet me l'he de mirar una mica, però ben aviat arribo content a la reunió, enmig d'una boira que no s'escampa.
Continuem pel segon llarg, que recordo millor. L'escalada continua sent una meravella de continuïtat, avuii em sento animat i aconsegueixo de pujar el bombo final en lliure!! 

Darrera puja l'Albert, també molt animat. De fet, està tan engrescat que, tot i el temps que ha estat sense escalar, puja meravellosament confiat! I gaudint d'aquesta eterna joventut que no s'apaga!
El darrer llarg ja és més senzill i tumbat. Arribant al cim, ens adonem del temps real que està fent avui a Montserrat, fred, vent i boira amb les cares sud completament mullades i una visibilitat gairebé nul·la. Així que anulem la segona escalada i baixem a escalfar-nos i celebrar-ho!

1 d’oct. 2015

Retrobament del Trident a l'aresta Ribas del pollegó de la Vinya Nova


Diumenge passat ens vam poder retrobar per escalar amb el Pep i l'Albert, un retrobament especial perquè fa moltíssims anys que sortim junts a muntanya, però darrerament problemes i lesions fa que costi més. De fet, quan vam començar, entre els tres sumàvem poc més de 50 anys, i ara ja superem els 170!

La via triada, l'aresta Ribas del Pollegó, de la que en tenia un gran record. Una via prou llarga, però que vam fer empalmant llargs igual que fa 7 anys, de manera que en 7 tirades et poses dalt.

Després d'un inici dur, ja que no ens vam voler saltar el pas inicial, la via es fa molt agradable. Potser el tram més difícil es troba al final del que per a nosaltres era el tercer llarg, amb un flanqueig molt aeri on cal apretar una mica (a sota).
Excepte algun punt en concret, la roca és excepcional a tota la via, sobretot a les plaques més contundents plenes de grans còdols i bons forats. I això fa que pujar-hi sigui un viatge per la pura delícia.
Al tram final la dificultat es relaxa i és on trobem algun tram més delicat de roca. Al final, un petit bombo molt més senzill del què aparenta, és un bon final per a la via.

Una via que ens va deixar molt bon regust a tots, suposo que la combinació de bona temperatura, les ganes que teníem i la bona roca, hi van ajudar molt.
Dalt del cim, foto de record de la retrobada del Trident, encara que aquí semblem més aviat la tricolor!!

Després per baixar, van seguir les traces de sota la carena, que curiosament no vam perdre, fins arribar al camí de la Plantació i al del torrent Fondo, i en poc més d'una hora tornàvem a estar a la Vinya Nova.