28 de juny 2012

Àngel Borràs, a Malanyeu

Dies enrere, llegint el blog d'en Joan B, em va cridar l'atenció una de les darreres obertures de Malanyeu: la via Àngel Borràs. Ell l'havia fet i no en parlava malament, així que la vam posar en aquell racó de la memòria on hi posem aquells llocs on un dia o altre volem anar. I una tarda de la setmana passa hi vam fer cap amb el Toni.

Al seu blog hi trobareu una altra ressenya, que potser s'adapta més a la realitat de la via, però he preferit deixar a dalt la ressenya original perquè arriba fins a dalt, que és on penso que han d'arribar les vies, ni que sigui sortint per una altra via.

A part de que el descens més senzill no és rapelant en cap cas, si no seguit l'aresta cap a la dreta i en menys de mitja hora arribes al cotxe.

Aquell dia ens vam oblidar d'una corda i d'una càmera de fotos, però com que la majoria de les tirades són de menys de 30 metres, ens en vam sortir amb una de doblegada.
El peu de via és evident, amb el nom de la via escrit a la paret,i el primer llarg totalment prescindible, un pas de IV, i grimpar fins la reunió.

El segon el vaig encarar en lliure (a sobre) fins que la lògica va fer que m'agafes als parabolts, i així vaig arribar còmodament fins a la reunió en A0. El Toni va fer més o menys el mateix.


El tercer, en canvi, és molt bo. Roca típica de Malanyeu, però molt més vertical de l'habitual, una adherència excel·lent i les assegurances a distàncies més allunyades del que a vegades un voldria. Però el llarg és molt bo.
El quart llarg canta una mica, perquè depassa clarament la tònica de la via, i passem de 20 metres de promig als 50 m. Anant amb dues cordes no passaria res, però amb una de sola ens vam veure obligats a fer una reunió intermèdia. Afortunadament al mig de la placa hi ha un lloc molt bo per fer reunió, aprofitant una savina, una fissura i un parabolt.

Tot i la verticalitat, aquest llarg és clarament més fàcil que l'anterior, sobretot cap al final. Tot i que Malanyeu sempre depara alguna sorpresa....
Finalment sortim per la via dels Senzills, un llarg que ja coneixia i que em va seguir costant molt. L'hi posen V+, aneu i comproveu-ho!!

Una molt bona via, de matins d'hivern o tardes d'estiu. A partir de les 5 o 2/4 de 6 de la tarda ja no hi toca el sol.

25 de juny 2012

Perafita-Tossa Plana de Lles, des de les Escaldes

Arriba el bon temps i la calor, i arriba el temps de fer bons recorreguts d'alta muntanya. Com aquest, llarg i interessant com pocs. 

A Andorra sempre sorprèn el canvi que trobes just darrera les últimes construccions. A les Escaldes mateix, agafes l'anomenat camí de la Muntanya, i ben aviat et trobes al mig de la natura, gairebé sense transició.

Aquest dia, vaig agafar el camí de la vall del Madriu per girar, a Entremesaigües, cap al sud, seguint el torrent en direcció al coll de Perafita. En una gran zona de pastura hi trobem el petit refugi lliure de Perafita, a 2.200 m, en un lloc força idíl·lic.
Seguint en direcció sud, el camí puja al port de Perafita, que permet travessar cap els estanys de la Pera, a sota mateix. Allà vaig agafar la carena per pujar al Perafita, que volia que fos el primer cim del dia.

La major part d'aquest conjunt de carenes que separen l'Urgellet i  la Cerdanya d'Andorra són força còmodes per caminar, així que la intenció era fer-se un bon tip de carena i veure fins arribaven les ganes!
Així que després del Perafita, van arribar el Sirvent, els Estanyons, el Tossal Bovinar, el Coma Estremera...., sense massa dificultat. Llavors tenia al davant el pic de Setut, amb la travessa del coll, on hi ha el tram més complex de la carena i cal grimpar una mica.

Després ja només cal pujar al cim i planejar tranquil·lament fins a la Tossa Plana de Lles.
L'avantatge d'una ruta com aquesta, és que en qualsevol moment pots baixar a buscar la vall que et permet de retornar a l'origen. En aquest cas, anava veient la vall de Madriu a sota i anava rumiant a quin punt tiraria avall i si arribaria o no fins al port de Vallcivera.

Poc després del Tossa Plana, a la Portelleta, vaig veure la possibilitat d'escurçar el recorregut i vaig tirar cap avall per unes tarteres bastant dretes, però baixables. Uns quants caos de blocs més tard arribava a les boniques basses de Setut, on retrobava el camí per baixar cap a la vall de Madriu.
Llavors ja només va caldre seguir el camí avall, a estones molt agradable, però que es va tornant pedregós a mesures que vas baixant per la vall. La ruta segueix tota la vall del Madriu, llarga i salvatge com poques a Andorra, gairebé sempre per dins del bosc, cosa que sempre s'agraeix.

Una bona ruta, però força llarga i amb un bon desnivell, molt recomanable per fer una bona estirada de cames!

19 de juny 2012

Sebastià-Patiño a la Magdalena Inferior, el retorn.

Després de 5 mesos i mig de no poder escalar plegats per un accident que va patir d'allò més banal (i també per aquella tossuderia tan femenina de no voler creure els metges....), al final aquest divendres passat vam poder tornar a sortir.

Curiosament sembla que el peu li treballa millor escalant que caminant, així que vam buscar un racó de poca aproximació i bona roca, i vam acabar anant a Gorros. Al final vam triar la Sebastià-Patiño, perquè llegint la bona descripció de la ressenya dels Escalatroncs (a sobre) semblava més interessant que les veïnes.

El primer llarg no té cap secret, comença amb roca més patinosa i les assegurances més allunyades i, a mesura que vas pujant, millora la qualitat de la roca i els espits estan cada cop més a prop. Abans de la reunió, la roca ja és excepcional!
El segon és el llarg interessant, molt vertical, amb les assegurances justes i que s'han de buscar, però amb una roca de les millors de Montserrat. Un llarg de navegar, ara a la dreta, ara a l'esquerra, seguint la forma de la roca, i pujant per on es veuen millors preses i on el nas et diu.

Abans hi havia una assegurança difícil de veure, un cap de burí molt amagat, però ara alguna ànima caricativa hi va posar un parabolt del 8 ben lluent, i el problema ja està resolt.
La Lu també el va gaudir moltíssim el llarg, i sembla que el peu ja li funciona molt millor, així que serà qüestió d'anar insistint perquè ben aviat pugui tornar a apretar fort!!

I per acabar la via, un llarg tombat amb un parell de parabolts, i un rappel d'uns 40 m fins al camí.

13 de juny 2012

Canals de Catllarí i Font del Pi, des dels Porxos. Rasos de Peguera.

Tot i que els berguedans, quan volem fer caminades curtes, sempre tirem cap als Rasos de Peguera (els tenim ben a prop), encara hi podem trobar raconades més tranquil·les i solitàries, com pot ser tot el vessant de ponent de la serra.

De bon matí, deixem el cotxe prop de la bonica ermita dels Porxos, penjada a la cinglera (a sobre), i marxem cap a l'oest. Sempre cap a l'oest com el conegut professor Tornassol.

Després d'una primera pujada, el camí es torna planer i travessa una bonica pineda de pi roig fins arribar a la carena de la serra del Jardí. Llavors ens apareix la serra d'Ensija al davant, i podem intentar d'endevinar per on passarem per tornar, entremig de boscos i prats.
El camí baixa de cop, i anem a buscar el camí de la casa de Canals de Catllarí. Abans, però, arribem a la mig ensorrada ermita de Sant Martí de Canals, des d'on veiem la casa de Canals davant nostre. 

Canals és una masia imponent, que destaca pels seus arcs a la base que li permeten d'arrapar-se fort al vessant, i que tot i l'abandonament encara aguanta ferma en un racó lluny de tot arreu.

Una baixada forta per travessar el torrent de l'Aigua de Llinars i una altra pujada similar, ens porten fins a la casa. Avui fa calor, i no aprofitem per fer un bany a la riera pels pèls...., que el camí travessa per la vora d'un gorg ben atractiu.
Per tancar la volta, pugem fins a la font del Pi, una antic veïnat abandonat situat al peu de la Roca Gran del Ferrús, i després retornem als Porxos travessant l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera.

Al final n'ha resultat una volta molt aconsellable i que permet prou variants interessants, de la que us deixo el mapa a sota i el track al Wikiloc.