28 de des. 2009

Volta a la serra del Mont-roig


Aquest diumenge ha sortit el sol, tal i com estava previst, així que calia aprofitar per fer-ne alguna. I el Mont-roig és un d'aquests petits massissos prepirinencs que tenia ganes de conèixer millor, després d'haver-hi fet algunes escalades.

Amb la Clara, hem sortit de la mateixa carretera de Sant Llorenç de Montgai, a tocar de l'embassament, per una pista enfangada de mala manera i sense haver vist el sol. A primera hora la boira encara ho omplia tot. Però a mesura que hem anat pujant, el temps s'ha aixecat, i ens ha permès de veure millor per on anàvem, i de millorar les especulacions sobre la capritxosa geologia d'aquesta serra, amb guixos i argiles a la base i cingleres calcàries al cim.

 
El camí arriba fins a la carena gairebé sense voler. Molt ben traçat, puja en diagonal per entre les antigues feixes fins el coll. Allà hem seguit la carena cap a l'est, volíem arribar al punt on el camí baixa cap a la presa de Camarasa, però la boira ha tornat a aparèixer i hem renunciat a millorar la vista sobre el Montsec i la serra de Sant Mamet.

Al remodelat refugi del Pletiu de l'Extrem (a sota), hem fet un mos, per continuar cap al coll de Porta per una pista de l'obaga i després enfilar-nos carena enllà, cap al cim de la Pala Alta, on hem trobat unes escaladors que sortien pelats de fred de la paret....

 

 
El camí de la carena és molt agradable, sobretot quan la boira ha desaparegut definitivament. Davant nostre ha aparegut l'ermita de la verge de Montalegre (a sobre), a la vora més occidental de la serra.

 
Aquesta ermita està molt ben situada, amb una vista excepcional cap a la plana de Lleida, sobretot, i cap a les cingleres que ja hem deixat enrera.

La ruta continua per un camí senyalitzat per anar en bicicleta, que davalla cap a l'altiplà de Vilanova de la Sal (a sota). Fins un punt on cal girar cap al sud, travessar la collada de Llorenç i tornar cap a la vall del Segre.

 

 
La baixada, per entre rouredes i alguns conreus, és ben agradable. Poc abans d'arribar a la via del tren, sorprèn el mas del Cinto (a sobre), mig enderrocat, i en un turó encastellat.

Un recorregut molt interessant, fet en 5 hores escasses i en el que recomano que us baixeu el track per GPS, perquè té alguna cruïlla poc evident. Tot i que sempre és interessant fer petites variacions al gust del caminador!
 

22 de des. 2009

Pont Cabradís, una volta per l'Aigua de Valls


El Pont Cabradís és una de les perles del Berguedà. I del Solsonès, també, perquè està al bell mig de les dues comarques, entre Gósol i Guixers, a la vall del riu Aigua d'Ora.

Em sembla que el lloc és prou conegut. En el punt més estret del congost de l'Aigua d'Ora, s'hi va dipositar un bon gruix de tosca, que forma un pont damunt del riu de 30 o 40 metres de gruix. A més, als voltants del pont, hi ha una de les boixedes més interessants de Catalunya. Amb boixos que fan la competència a arbres de veritat.

No fa massa temps que l'ajuntament de Guixers ha senyalitzat i netejat vells camins que permeten de fer-hi una bonica volta. I aquest diumenge hi vam venir tota la colla.

 
I això que el fred era ben viu, amb el riu ben glaçat a trams i amb gel a tot arreu on normalment hi trohbem aigua. La ruta comença al nucli de Valls, i nosaltres la vam fer en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Primer cap al molí de la Corriu, arranjat tot i que ja no fa de molí, i fins el pont per l'obaga de ran de riu.

 

 
Ara una cadena facilita la baixada fins al riu, amb els caramells de gel arrodonint l'espectacle del pont Cabradís. Realment, el lloc és una mica màgic.
 

 
Des del pont, tornem per la solana, pel vessant dret de l'Aigua de Valls. Aquí el camí es va enfilant per feixes mig oblidades entremig de les cingleres i, de tant en tant, apareix un bon mirador. Algun ben senyalitzat.

La darrera pujada ens porta fins a la casa abandonada de la Torre de la Corriu, al mig d'antics camps, en una solana al peu d'una cinglera. Un altre lloc màgic.
 

 
A partir d'aquí ja només queda el retorn. El millor camí torna cap al molí baixant tranquil·lament entremig de les espones i el bosc, tot i que nosaltres vam preferir anar a buscar la carretera per fer més via.

Són els problemes derivats d'haver encarregat un bon dinar a la Cantina de Llinars. I és evident que hi ha coses que són més importants que altres...

A sota he deixa el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track de la ruta.
 

20 de des. 2009

Gel al Berguedà: cascada de la vila del pingüí


Tot i que no era ben bé el pla inicial, aquest matí he tornat amb el Toni a la cascada de la vila del Pingüí. Amb el fred que fa hem pensat que podria estar en condicions, tot i que no hi anava des del gener del 2006, fa gairebé 4 anys, en una de les primeres entrades del blog.

La cascada és realment interessant, amb els seus gairebé 200 m de recorregut, i és una sort poder fer escalada en gel a 20 minuts de casa. A la web de ressenya hi trobareu la descripció.

 
Aquesta vegada de gel n'hi havia, tot i que no en excés. I calia fins i tot anar amb compte de no caure dins de cap bassa, que la capa de gel tremolava a cada pas...

El primer tram va fent tot de ressalts que hem pujat sense assegurar-nos. És l'avantage d'aquests torrents, que combinen ressalts molts verticals amb bones plataformes i zones planeres!

Fins i tot el primer ressalt realment vertical (a sota) també el vam fer a pèl, però aquí la capa de gel era tan prima que tampoc s'hi podia posar res.

 

 

 
Al peu de la darrera cascada, allà ens lliguem. No està en condicions òptimes, però la gaudim gairebé fins dalt de tot. El gel és prou bo, i permet d'assegurar-se mínimament.

Però anem tard i, tot i que continua fent molt fred, a dalt hi toca el sol, i l'aigua ja circular amb força entre le gel i la roca.

 

 
Ens mirem el darrer ressalt i no trobem la forma d'encarar-lo. El gel és prim i fràgil i no hi ha manera de superar els tres o quatre primers metres més verticals, així que tirem avall.

Uns quants rappels fets en arbres de la vora esquerra, ens tornen a deixar prop de cotxe. Podem dir que avui ha començat la temporada d'hivern!

 

12 de des. 2009

Aresta Arcarons dels Plecs del Llibre


Aquest matí, tot i el fred i el dia tapat, he tornat a l'aresta Arcarons, aquesta vegada amb en Jortx i en Petrus. Sembla que la mala sort continuava perseguint-me en aquesta via després de l'abandonament de fa un parell d'anys. Afortunadament avui gairebé no bufava el vent, i hem tirat decidits cap amunt.

A sobre he deixat una ressenya del Pietro que m'ha agradat molt, a més, m'ha estalviat de fer-la!

 
Ens hem repartit els llargs i el Pere ha tirat amunt. Aquests dos primer ja els coneixia de l'altre cop, així que he intentat que no em toquessin...

El primer llarg puja per la vora esquerra de l'aresta, a tocar de la canal (a sobre) fins arribar al primer parabolt, un tram on millor no relliscar. Després se'n troben tres més i s'arriba bé a la reunió.


 
El segon, tot i el temps transcorregut, segueix igual de dur. Comença amb un petit flanqueig ben equipat cap a la dreta (a sobre) i després el no res. Sort que el Pere té els nervis atemperats i ha pogut posar algun alien fins el clau que asegura el tram més dur del llarg, l'arribada a la reunió. Deuen ser 15 o 20 metres sense cap assegurança, però com que només és IV+, V....

 

 
El tercer li ha tocat al Jortx. En tota la tirada només hi ha un parabolt que assegura el tram de V+, a la resta del llarg, millor no caiguis! Tot i que ell també ha sabut trobar algun forat per posar-hi algun microfriend, però no ha volgut caure per provar-los...

Aquí el fred ja ens feia patir força, costava escalfar-se sortint de la reunió i tots escalàvem amb tota la roba posada.

 

 
El quart (a sobre, el Jortx treballant-lo) potser és el més difícil, però està força assegurat, si més no al tram de 6a (obligat entre xapes). Després, aire fins a la reunió.

 
A mi m'han tocat els dos més senzills. El cinquè (a sobre) és una placa de III-IV sense cap assegurança. La roca segueix sent molt bona, i aquí la confiança ja és màxima.

El darrer llarg comença amb un parell de passos d'artificial amb una sortida fina (a sota), i després ja es tomba fins al cim. Allà hi ha els pocs metres de roca dolenta de tota la via.

 

 
Tot i el reequipament de la via, amb les reunions rapelables, cal dir que la cinquena reunió encara està amb burils mòbils i, pel que fa a la sisena (a sobre), sobren els comentaris.

Dalt el cim, tot i el fred, estàvem tan contents que gairebé ja no el notàvem!

Després, un rappel cap a l'interior d'una escletxa, un parell de pujades a dos plecs, amb algun passet de IV, i el rappel de 50 m que et deixa a l'aresta. Una aresta que sembla molt més complexe del què realment és.

En resum, una bona via, amb molt bona roca, però que he trobat dura i exposada. Mereixedora de la fama que s'ha anat guanyant, però que val la pena de fer.

 

11 de des. 2009

Retorn a la To: Rialles i Diedre dolomític

Amb en Joan B no hi havia manera de trobar-nos, una mica com em passa amb altres companys dels blogs. Però acaba arribant el dia, i va ser durant aquest pont que es va animar a venir al cingle de la To, per provar l'esquena.

Sempre que em demanen que trii alguna via del Cingle, em costa moltíssim. Totes m'agraden molt. En aquest cas, vaig recordar aquesta combinació que havia fet mesos enrera, i la hi vaig proposar.


Tot i que el primer llarg de la Rialles (a sobre), com la majoria de primers llargs del Cingle, no val massa la pena, si que serveix per a fer-se una idea de la roca, de la molsa i del sistema d'escalada.

Però el segon llarg és molt bo, divertit, amb alguns passos entretinguts, i una magnífica sensació. A més, l'arribada a dalt, té sempre una bona panoràmica, encara que el dia no acompanyi gaire.

 

A dalt, vam rapelar fins a la feixa per encarar el Diedre dolomític, al que tinc una estimació especial. Surt una tirada de 60 m, força sostinguda, amb una sortida explosiva, amb la millor roca del Cingle.

 
Arribats altre cop a dalt, veiem Montserrat al sud, on tot i les boires, sembla que hi fa un temps una mica millor.

Ha estat una bona estrena amb en Joan B, a veure si repetim!

 

10 de des. 2009

Serres de Benavent i de la Conca, al Pallars Jussà


Aquests dies suaus d'hiverns que estem passant conviden a aixecar-se aviat pr aprofitar bé el dia. I quan ho fem, hi trobem el premi, com aquests núvols de coloraines que vèiem abans de la sortida del sol, diumenge passat.

Perquè el diumenge vam tirar fins al coll de Comiols per anar a caminar per les carenes de Benavent i Biscarri. Darrerament s'han netejat alguns camins per aquella zona, i teníem ganes de seguir-ne algun.

 
Vam sortir de Benavent en direcció nord, tot seguint el GR 1, per sota el roc de Benavent. El camí ben aviat s'endinsa en un bosc ben espès, però es coneix que hi han fet feina i el camí és molt agradable.
 
 
Arribem a la carena en el grau de Moles. Allà una pista baixa pel vessant urgellenc, però nosaltres enfilem la carena. No hi ha un camí clar, però el recorregut és força evident. De tant en tant rastres de corriols ens guien pel millor itinerari en les zones més boscoses.

Darrera nostre deixem les parets de conglomerat de Benavent i la carena del Monsec de Rúbies (a sobre), que el dissabte visitàvem pel vessant oposat.

 
 
El recorregut de la carena és molt panoràmic, tant cap el prepirineu oriental com sobre el Pallars. A fons veiem el Turbón (a sobre), lleugerament nevat. Quina diferència amb la sortida de fa un any, amb esquís, que tants bons records em porta!

Pugem per la carena fins el cogulló de Sant Quiri, on ens sorprenen una sèrie de construccions com la de sota, trinxeres, restes d'edificis, que no acabem d'entendre què hi fan aquí, si no és que són restes de la guerra civil.
 

 
Volem baixar cap a Sant Andreu de Biscarri i no sabem massa com fer-ho. La carena queda tallada per tot arreu per cingleres i hem de girar cua. Finalment, baixem cap a l'est, remuntem un coll, i ens emboliquem pel bosc fins que trobem els senders que ha netejat l'ajuntament d'Isona.

Magnífics camins finalment recuperats que marxen en direcció al castell de Llordà. Per no fer tanta volta adrecem per un pista, primer, i pel mig del bosc, després, i aconseguim arribar a Sant Andreu de Biscarri (a sota). A l'obaga de Biscarri ens emmerdem de mala manera, no us ho recomano gens ni mica... Arribats als camins de sota del cogulló, hauria estat més intel·ligent anar cap al sud.

Però, a part de les esgarrinxades, els records que ens emportem de la volta són tots molt bons!