Pany-Farrera al Fusell i Sentinella, i Terestel a la Cara de Mico

Aquest diumenge vam tornar a Montserrat amb el José Manuel. Suposàvem que finalment faria bon temps, i tot i que el dia era radiant, el fred apretava. Sobretot per escalar a l'ombra... Sort que la pujada per les escales va fer que arribéssim calents a peu de via!

Després d'haver pujat al Sentinella per la GEDE i la Wagner, sempre em mirava aquesta via "normal" i els seus burins ronyosos, i de tant en tant sentia esplicar alguna història del pas de dalt de tot, quan es passa d'una agulla a l'altra. Avui, hem agafat la bona ressenya dels Escalatroncs i ens hi hem plantat al peu.

La via comença dalt d'un bloc des d'on cal fer un primer pas cap a la paret del davant, a buscar el primer burí per començar un flanqueig cap a l'esquerra, seguint una marcada fissura. el flanqueig està cosit de material que no voldrien ni a cal ferroveller, així que intento no penjar-m'hi gaire fort.... Sort d'un bon forat per un camalot del 2 que dóna tranquil·litat!

Després, una fissura diedre bastant senzilla em deixa al collet entre les dues agulles, on intento triangular 4 o 5 burins molt cutres per tenir una reunió mínimament segura.

El segon llarg travessa la placa per anar a buscar una fissura reblerta de claus, i que permet de passar el tram més vertical fent alguna bona bavaresa. Després, un darrer pas difícil et deixa dalt del fusell.

Fins ara ens hem fotut de fred, però finalment surt el sol i ens anem refent....

El pas cap al Sentinella em toca a mi. Baixo una mica sense saber massa què hi trobaré, però al final el pas és molt més espectacular que difícil. Es tracta tan sols d'allargar la cama cap a una bona presa i acabar de pujar fins a la reunió del cim, des d'on tornem al peu de la via amb un únic ràpel de 45 m.

Per anar a la Cara de Mico, des d'on som només ens cal fer un curt flanqueig, passar de llarg les propostes plenes de parabolts grocs del Guillem Arias, i buscar un parabolt lluent, un bon tros amunt.

Em torna a tocar començar, un primer llarg que és una placa genial, on només cal dedicar-se a gaudir intentant no relliscar enlloc perquè aquí les assegurances estan posades amb alegria! Potser els primers passos fan més respecte amb els gats una mica enfangats, però un bon forat permet de protegir l'arribada fins a la primera xapa.

El segon llarg ja és tota una altra cosa: vertical i difícil de veritat. Està força assegurat, però cal escalar, i cal fer-ho bé. Més que el passet de 6b, la dificultat rau en la resta, que jo vaig trobar més a prop del 6a que del V+, però també és cert que de segon i amb el vent fred que feia, això no té dita. La meva humil opinió és que la ressenya dels Escalatroncs (més amunt) es queda una mica curta.

Després un llarg senzill per arribar al cim, d'on baixem rabent per escapar-nos de l'aire gèlid!! 

En conjunt, però ha estat una bona combinació de vies molt recomanable!

Una tarda a la Plantació, el Rave i la Campana.

Dimecres passat vam tornar a Montserrat, però com que vam trobar un dia de calor prou intensa, vam anar a buscar racons airejats i a l'ombra. Dalt de tot de la Plantació, dues agulles de la vora del camí feia temps que em cridaven l'atenció: la Campana i el Rave.

Sobretot aquest darrer, amb una important discontinuïtat al mig que sembla que qualsevol dia s'hagi de despendre. I abans que caigui, ens hi vam enfilar amb el Toni aprofitant que l'Indi hi té una bona via que va sempre per la cara oest (a sobre, ressenya de la Tambors de guerra, que puja per la vora esquerra de la foto).

Amb una aproximació còmode des del funicular de Sant Joan, la via es troba al costat oposat del camí, i cal donar tota la volta a l'agulla per arribar-hi.

El primer llarg és curt i la dificultat no apreta massa, però cal anar alerta perquè la roca no és massa bona i el primer parabolt està molt amunt. Aquí, el Toni se la va jugar una mica!

El segon llarg comença amb un bombo molt pronunciat, però el més destacable és la sortida en lliure, amb grans preses i una roca de primera, però on cal tenir les idees clares....

Si mai hi aneu, no feu com jo, i a la fissura de més amunt tireu a la dreta! Jo vaig seguir recte, amb molt bona roca, però vaig arribar al cim patint perquè no havia pogut assegurar-me en els darrers 20 metres....

Dalt, la llum del ponent anava allargant l'ombra del Rave damunt l'alzinar, mentre el Toni acabava d'arribar al cim (a sota). Un rappel de 30 metres, amb una instal·lació de museu, ens deixa al peu de la Campana.

Aquí dubtem perquè la normal es veu molt interessant, però al final fem un monogràfic Indi amb la interessant "Un tuareg a la gran ciutat".

Aquesta via em va agradar més que l'altra, la roca és sempre molt bona, i els passos durs es fan bé en lliure. Almenys alguns, perquè curiosament el 6a+ del primer llarg no em va costar i el 6a del segon el vaig fer en A0....

El Toni aquí també es va treballar el primer llarg, que arriba fins a l'extrem dret de la gran balma.

I el segon és una mica com l'anterior segon llarg, un fort desplom per fer en A0, amb una sortida en lliure de decisió envoltat de grans i sòlides patates de roca. Però aquí vaig seguir l'itinerari i la lògica sense problemes... 

Aquí el problema va ser retornar al camí, per un espai ple d'aritjols que ens van deixar algun record a la pell... Aquest dia vam sopar tard, però també vam recordar que a partir de les 9 del vespre, ja no pagues aparcament a Montserrat!

Passejant per la Plantació. Caçador de mamuts al Barretet i Pell-roja als Estalvis del Porró

Aquest diumenge finalment vaig poder coincidir amb en Wolfgang, un magnífic escalador del qual n'havia sentit a parlar a bastament però amb qui encara no n'havíem fet mai cap. Juntament amb la Lu, vam anar a buscar algunes de les bones línies que ofereix la Plantació.

Després de parlar-ne molt, entre tota la oferta vam decidir lligar dues vies, la Caçador de mamuts del Barretet, i la Pell-roja dels Estalvis del Porró. Aprofito per agrair la magnífica feina dels Escalatroncs, als qui he manllevat les ressenyes que he posat aquí, tot i que al seu blog hi trobareu molta més informació.

L'aproximació és agradable i senzilla des de l'aparcament del Clot de la Mònica, seguint primer les marques blaves i, després, les grogues, fins trobar un corriol que puja dret cap el peu del Barretet, poc abans del torrent. De fet, al primer tram hi trobarem algunes marques blaves i moltes taques grises lluents, d'algun il·luminat que ha intentat tapar-ne l'excés a cops d'esprai.

Mentre pujàvem vam veure gent al cim, que ens creuem al peu de l'agulla. No podia ser ningú més, el Jaumegrimp, duc de la Plantació, amb el Toni, que han tingut el detall de pujar davant nostre al Barretet per escombrar una mica les pedres del cim.

La via comença en un lloc evident, en una clariana sota dels parabolts, amb un pas que vaig trobar molt més dur de V+, però potser perquè és el primer i puges amb els peus enfangats. Ràpidament afluixa, i el llarg es fa molt agradable fins la reunió.

Els dos llargs són curts, d'uns 25 m, però val la pena fer la reunió en una berruga força còmode. El segon el va atacar el Wolfgang, amb un primer tram molt vertical i un passet curiós en un desplom, que també sembla més de V+. 

A la sortida, cal anar molt amb compte perquè tot el que toquem cau directament sobre la reunió de sota.

Davant nostre, veiem el Sentinella ple de cordades, una a la GEDE i dues a la Wagner. Per baixar, un rappel de 40 m des d'una arrel ens retorna al peu de via.

Per anar al peu de la propera via, baixem un tros de canal fins un collet, on girem a l'esquerra en comptes de retornar al camí principal, fins trobar el corriol que ens porta al peu de la paret. Una llampant filera de parabolts al costat d'uns fissura cega, ens indica el camí.

Aquesta li toca a la Lu, des de sota es veu una bona panxa, però s'ho agafa amb ganes i tira cap amunt. El començament és més dur del què aparenta i sort en tenim tots d'un arbret que permet una millor postura per començar! A partir del quart parabolt afluixa una mica, i ja és un festival de roca bona fins la reunió.

El segon llarg comença amb un desplom pronunciat, hi ha una votació, i em toca el rebre, així que el provo amb més ganes que encert. No trobo la presa clau i, després de provar-ho uns quants cops, tiro d'A0 i cap amunt. La resta es fa bé, bona roca i bones preses fins dalt, amb el pas d'un petit desplom més senzill.

Al cim ens relaxem i comencem a buscar la baixada, una magnífica canal autènticament montserratina que baixa cap a ponent entre els Estalvis i el Porró. Vaja, una putada de canal relliscosa i plena d'arítjols. Però ben aviat sortim al camí que ens portarà a la cervesa.

Una bona jornada amb molt bona companyia, que ens ha servit per conèixer millor els racons de la Plantació i gaudir de la seva millor roca.

Magical mystery tour a la Roca de Sant Martí, i Territori Dakota, a la Roca de Sant Cugat

Dies enrere, llegint els comentaris del Joan Asin i el Jaumegrimp sobre la darrera via dels germans Masó a la Plantació, ens vam proposar amb el Toni d'anar-ho a conèixer. La possibilitat d'enllaçar-la amb alguna via de la Roca de Sant Cugat, i el fet de poder-nos anar a esgarrinxar amb els arítjols de les canals de la Plantació, eren motius poderosos per anar-hi.

A sobre he deixat la ressenya de la MMT, muntada pel Joan, amb el recorregut sobre les agulles i la Roca de Sant Martí. Una via molt típica dels Masó, un pèl rebuscada, amb trams molt bons i altres de molt dolents, poca dificultat obligada i equipada per no patir.

Aquesta vegada, en comptes de pujar des del Clot de la Mònica, vam anar-hi per dalt, des de Gorros, sobretot per acabar-ho de conèixer. Tot i que després la pujada final és molt curta, no acabo de tenir clar si val la pena, perquè des del Monestir fins a Gorros s'hi ha de pujar a peu, que el funicular no l'obren fins les 10....

El primer llarg comença al final d'una llarga canal estreta, al punt més baix de la carena que baixa de la Roca de Sant Martí. Els parabolts són ben visibles. Un primer llarg que no val gran cosa, roca discreta i cap dificultat, per arribar al peu d'un petit desplom.

El segon llarg encara és més trist que el primer, es passa en artificial com es pot un sostre de dos parabolts i dos claus (a sobre, nosaltres ho vam fer en A0), i després ja només és una caminada fins al peu del mur del tercer llarg.

El tercer almenys permet escalar una mica, comença amb un tram senzill i desequipat, amb un bon merlet per protegir-se, per atacar un tram molt vertical fent una ziga-zaga de dreta a esquerra, amb un parell de passos molt fins (a sota). A mi se'm va trencar un tros de roca, així que he aportat el meu gra de sorra a la neteja de la via!

Tot i que el tercer llarg no està malament, la tirada estrella és la quarta. Almenys a mi em va agradar molt, però reconec que els flanquejos sempre m'han agradat especialment.

Després de caminar uns 8 o 10 metres, la tirada fa una llarga diagonal cap a la dreta que, cosida com està de parabolts, permet de concentrar-se en els moviments d'escalada sense haver de patir per res més. Molt ben trobada!

El tram final fins al cim de la Roca de Sant Martí és irregular, amb un bon començament però amb la roca més trencada cap a la part superior. Nosaltres el vam fer d'una tacada, amb la corda de 60 m dóna per arribar a fer reunió a les alzines de darrera del cim.

Des de la darrera reunió, tenim just al davant la cara sud de la Roca de Sant Cugat, per on pugen les dues integrals. Nosaltres ens calcem les bambes per anar a buscar la cara oest i la Territori Dakota.

Es tracta d'una via amb el segell d'en Joan Vidal, roca molt bona i equipada per no patir. Tot i que potser al primer llarg hi ha una excés de ferro, nosaltres vam optar per no xapar les que no creiem necessàries, i ja està. Tot i el què diu la ressenya, al primer llarg no vam saber trobar on era el V+...

El segon llarg comença per una fissura/diedre molt bona (a sota), d'on ha volat el primer dels tres claus anunciats. Tot i l'aspecte que te, hi ha molt bona presa i la dificultat es troba al principi de la placa. Però el llarg ens va agradar molt, vertical, roca excel·lent i preses enormes!

Al tercer i darrer, la principal dificultat consisteix en un petit sostre que es passa de costat, després de fer una mica de contorsionisme. La resta, bona placa amb boníssima roca.

Al cim hi trobem dues instal·lacions de rappel, no ens hem de confondre i hem d'anar a la de l'esquerra, que queda just sobre el collet nord. D'allà el camí ens retorna a peu de via o, en el nostre cas, a la canal del llorer per retornar cap a Gorros.

Una bona combinació de vies molt equipades, que permet d'escalar força metres i acabar de conèixer aquests racons de la Plantació, cada vegada menys perduts.

Jerónimo a la Presidenta, una escalada a la Plantació.

Aquest diumenge es van associar dos factors que ens van portar al cor de la Plantació, i cap relacionat amb el fet que  la zona estigui una mica de moda. La previsió del temps, i el fet que ni la Lu ni jo no hi havíem escalat mai, ens hi van encarrilar.

I més o menys ho vam encertar, perquè al matí tot estava ben moll dels ruixats nocturns, i l'agradable caminada que hi porta va anar bé per fer temps i deixar eixugar la roca. Es nota que és una zona prou solitària, perquè hi vam veure moltes més cabres que no escaladors.

La major part de les vies són curtetes,  i entre tanta tria vam voler provar-ne una de la Presidenta, una de les agulles més amagades. La Jerónimo (a dalt de tot he deixat la bona ressenya dels Escalatroncs) es veia interessant: bona roca i molt equipada.

El començament el vaig trobar molt complicat, si hi sumem el fang que no et pots treure de la sola, el resultat va ser que a les tres primeres xapes vaig alternar el lliure i l'A0. Després, en canvi, la tirada és molt bona, la típica placa montserratina de còdols aspres i gran verticalitat. 

Al segon llarg va tirar la Lu, que no semblava que sortís d'una convalescència..., perquè comença amb un parell de passos verticals on cal saber-s'hi posar. Després la cosa ja afluixa i sorprèn trobar-te les xapes a la mateixa distància que als trams més durs..., però no cal xapar-les totes!

El tercer és de tràmit. Jo no vaig veure el parabolt i vaig tirar de dret fins el cim, però és força senzill. La darrera reunió la vam en la instal·lació de rappel, muntada a les branques d'una sabina. De moment, aguanten!

Si trobar l'agulla ja va tenir la seva gràcia, la baixada per la canal fins que trobes el camí, no deixa de ser divertida i curiosa! Tot plegat hi dóna un component d'incertesa que fan l'escalada ben interessant.

I l'avantatge d'anar tard va ser la posta de sol, que combinada amb la sortida d'una lluna gairebé plena, ens va ensenyar una altra cara del conjunt de la Plantació.

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda, i GEDE al Sentinella

Aquest diumenge tocava via clàssica, i amb el Mohawk en teníem tantes ganes que hem pujat a fer-ne dues. Clar, un cop ets allà dalt, tant a prop de Sant Jeroni, almenys aprofitar el viatge...

El primer lloc on hem anat ha estat el Puntal de l'Albarda. La via Mas-Guasch, que puja per la fissura evident de la foto de sobre, la trobem perfectament ressenyada a Onaclimb i a cal Escalatroncs. Tot i que continuo tenent la sensació de què les dues ressenyes marquen el grau tirant a baix, i la roca tirant a bona.

La via comença dura, però són pocs metres, després ja flanqueja per unes baumes fins a la primera reunió. Al mig de la primera bauma, hi ha uns caps de parabolts del 8 que no hem acabat d'entendre, però poden ajudar si no volem prendre mal en una relliscada.

Tota la via és molt vertical, i el primer llarg també. La roca no és meravellosa, i en el primer llarg tampoc!

El segon (a sota, el Mohawk intentant-ho en lliure)) està molt equipat amb una barreja de material nou i vell. A més, a la fissura encara s'hi poden posar posar més coses, tot i no cal.

La reunió és, directament, una putada. Realment incòmoda, igual que la quarta, està molt mal situada. Així que quan ell ha arribat jo he tornat a tirar de primer per repartir les incomoditats.

El tercer llarg és més interessant, la roca millora i la dificultat baixa. Però poc abans d'entrar a la reunió (a sobre), hi ha uns passos finets, finets... Diuen que és V, però jo penso que és més.

Després arriba la quarta, que teòricament és la tirada estrella. Prou ben equipada, en tècnica de diedre es deixa anar fent fins bastant amunt, on hi ha algun pas més dur (a sota). La llàstima és la roca, poc adherent, dubtosa, a voltes trencadissa.

Aquesta reunió també l'hem repartida, i al Mohawk l'hi ha tocat la tirada més aèria de la via, i amb millor roca, també. El tram més dur és a la sortida de la reunió, una sèrie de passos incòmodes que costa saber com agafar-los. Després, millora de manera clara.

Al final, ens hem trobat una via que no tenia la brillantor que esperàvem. És molt lògica, però la roca no meravella i tampoc és gaire aèria.

Per arribar al cim i tornar, encara cal grimpar una aresta fàcil però perillosa (IIIº), i travessar un bosc seguint les traces dels senglars fins al camí.

Un camí que ens ha portat fins a la base de l'aresta Brucs del Sentinella, o via GEDE. Quin contrast! Ens trobem amb una via curta, de només dos llargs, però realment excel·lent.

A dalt he deixat la ressenya del llibre del Castellnou, força precisa si hi treiem la paraula "desgastat".

Els dos llargs tenen una roca gairebé immillorable. Després de l'altra via, encara ens ha semblat més magnífica! Poques coses es poden dir de la via, de l'indret i de l'escalada, potser tan sols que no us la deixeu perdre, la caminada val la pena!