24 de set. 2015

Gran Combin, per l'aresta de Meitin

Continuem anant cap al nord i, la darrera aturada, la farem al Valais per intentar un dels grans quatre mils del Valais: el Gran Combin. Una muntanya amb diversos itineraris de neu pel vessant nord, i més rocosos pel vessant sud. Nosaltres anirem a l'aresta de Meitin des del refugi de Valsorey.

Així que deixem el cotxe a Bourg-Saint-Pierre, a la vora de la carretera que puja al Gran Sant Bernat des de Martigny i enfilem la llarga aproximació. Tot i el què diuen els rètols, del cotxe al refugi cal comptar unes 3hores i mitja.
Els 1.300 m de desnivell que tenim fins el refugi, es reparteixen en una primera part que puja ben suau, i en una darrera pujada contundent.

Al refugi, poca gent. I havent sopat comença una vetllada inoblidable, d'aquelles d'abans, amb cançons alpines incloses i alguna ronda de genepi!
Sortim de negra nit, però aconseguim de seguir les fites fins a la gelera, i allà, de trobar una traça. Posem grampons i la travessem fins a un pal característic que ens marca l'inici del camí de l'aresta. Fa molt fred i bufa un vent gèlid, però arribem a l'aresta calents de la forta pujada.

A l'aresta comença a clarejar el dia i, en el primer tram que es fa caminant, anem veient com la llum va guanyant terreny a mesura que ens acostem a les dificultats.
Arribem al primer tram d'escalada i ens encordem. Aquí la ressenya marca un curiós pas de III+ que se sol fer en A0(???), un bon desplom protegit per un parabolt.

Tot i que la roca, en general, és força trencada, als trams verticals és ben sòlida. I els parabolts que hi ha de tant en tant, són ben útils. 
La dificultat no passa de IIIº i el més complicat és trobar el millor recorregut. Això ens permet d'escalar amb guants, que amb el fred que fa, resulta ben útil!!

L'aresta Meitin és l'aresta oest, el què vol dir que a mesura que anem pujant, el sol tocarà a tot arreu menys aquí!
Finalment arribem al final de l'anomenat segon graó i ens toca el sol. L'entorn és increïble, ens acostem als 4.000 metres i ja em deixat enrere el Mont Velan, omnipresent durant tota la ruta. Al fons, els Alps francesos i el massís del Mont Blanc.
Per arribar al primer cim, encarem el tercer graó, molt més curt que els altres dos. Aquí ja no ens encordem, els passos difícils són més curts i aïllats, i així fem via més de pressa.
Finalment arribem al Gran Combin de Valsorey, de 4.184 m, cim de l'aresta de Meitin.
Al fons apareix el cim principal, per arribar-hi ens calcem els grampons, baixem al coll i enfilem la darrera pujada.
Una hora més tard arribem al cim principal, el Gran Combin de Grafeniére, de 4.314 m, on gaudim d'un dia excel·lent!

Cap a ponent destaca el massís del Mont Blanc.
I cap a llevant, una pila de quatre mils del Valais, com el Cerví o el massís del Mont Rosa, muntanyes que hem compartit amb el Pep.
També ens fixem en la Dent Blanche, un objectiu difícil però que tard o d'hora volem anar a provar.

Llavors ja només ens queda desfer el camí fet. Tornem al Gran Combin de Valsorey, ens treiem els grampons, i comencem la baixada de l'aresta amb una combinació de rapels i desgrimpades.
En algun punt costa de recordar per on hem pujat, però anem trobant algunes referències i anem perdent alçada al mateix temps que puja la boira. 
Aconseguim arribar al coll de Meitin abans que no ens agafi la boira, així que pleguem el material ben relaxats perquè ara el camí que ens portarà al refugi ja no és gens perdedor.
Ara ja només ens queda el retorn, primer fins el cotxe i, l'endemà, cap a casa, després de 6 dies intensos on hem pogut gaudir intensament d'aquestes muntanyes alpines.

21 de set. 2015

Tête de la Maye, via Pujolidal sortint per la Li Maye Laya

En el nostre viatge cap al nord, pugem a la Berarde i, després d'instal·lar-nos al càmping, anem a escalar a la Tête de la Maye, aquest cim granític que tenim just al davant, ple de vies equipades on predomina l'adherència. Escollim la via Pujolidal, de màxim Vº, que recorre l'esperó del mig de la paret, a la dreta de l'ombra de la foto de sobre. La sortida, però, la fem per la Li Maye Lara, que puja més directe i on el V+ ja és obligat.

L'aproximació és senzilla i, a més, està ben indicada. Com es coneix que estem en un país civilitzat, on saben tractar als escaladors!!
La via comença en un IIIº que al començament sorprèn, i és que per fer adherència sempre necessites una certa adaptació. Mica a mica la paret es va adreçant, però a mesura que puja la dificultat també puja l'adaptació i gaudim intensament la via. Una via molt equipada amb la ressenya aquí.
A meitat de paret, un prat trenca la continuïtat i la via marxa clarament cap a l'esquerra. Nosaltres pugem rectes fins a sota uns sostres, on enganxem amb la segona part de la Li Maye Lara, més vertical i contínua.

I la veritat que aquí dalt les plaques són una meravella, compactes i sostingudes, on cal tenir una fe il·limitada en els peus de gat per aconseguir pujar!
Després d'aquests 3 o 4 llargs més verticals, el darrer ja afluixa i ens deixa sota un collet, on trobarem el camí que ens tornarà a la Berarde sense gaires complicacions.

Deixem una paret que ens ha agradat molt, on pots fer-te un fart d'escalar sense patir més del compte, i en un entorn màgic!

16 de set. 2015

Mont Aiguille

L'endemà de bon matí, deixem Orpierre i ens acostem fins a Richardiére, al vessant sud del Mont Aiguille. És una muntanya separada de la gran carena del Vercors per una falla, i que fa temps que ens crida l'atenció, sobretot perquè es considera que, per pujar-hi, es va fer la primera escalada de la història.

Sembla ser que el rei francès (Carles VIII?) passava un dia per allà i els veïns li van dir que aquella muntanya era inaccessible. Evidentment, per un rei francès això no es podia tolerar, així que va enviar l'exèrcit a conquerir el cim, cosa que es va aconseguir el mes de juny de 1492, després de molts esforços i algun cadàver.

Nosaltres no volíem conquerir res, però ens feia gràcia arribar fins un cim tan emblemàtic, així ue vam agafar el bonic camí que puja fins el coll de l'Aupet, base de totes les vies. el problema va ser el fred intens i un vent molt constant que va començar a bufar, combinat amb que la via triada estava a la cara nord....

Així que després de pujar la primera tirada i quedar amb les mans sense sensibilitat, vam entendre que ho passaríem malament si continuàvem, així que vam anar a buscar la via normal.
La via normal no és molt senzilla, té alguns trams de III i III+, però es pot fer perfectament sense encordar-se. Nosaltres portàvem tot el material d'escalar, però el vam arrossegar a l'esquena i només el vam treure per baixar. És una llarga grimpada amb uns trams amb cables que, en alguns punts, fan més nosa que servei.
Al final,una llarga xemeneia ens deixa dalt, on hi trobem una mena de gran prat envoltat de cingleres.
Pugem fins el punt més alt, encara ben abrigats, i gaudim de l'espectacle que tenim al davant: el Gran Veymont i la muralla est del massís del Vercors!
Anem a buscar la via de descens, en una fita situada una mica més enllà de la canal de la via normal. La baixada consisteix en una llarga desgrimpada per una canal descomposta, fins que queda tallada. Llavors comencen els rappels. Primer un de 30m.
I després un de 50 m realment impressionant, pel mig d'una falla de la muntanya. Llavors ja només ens queda una curta desgrimpada que ens retorna al camí inicial.

I tornar a gaudir del camí de baixada, pel mig d'una fageda, i agradable com pocs. Per cert, si voleu més informació, a la pàgina del Camptocamp la trobareu actualitzada.