31 d’ag. 2010

Pica del Carlit, una volta per l'estany de Lanós


La pica del Carlit és un d'aquests cims clàssics, que tots hem pujat. Recordo haver-hi anat amb els pares, després amb la colla, després amb neu, amb esquís,.... Però ara feia uns quants anys que no hi pujava, i per provar com em trobava en una caminada llarga, el vam escollir per anar-hi aquest diumenge amb la Clara.

Això si, en comptes de fer la processó des de les Bulloses, hi vam anar per ponent, passant per l'estany de Lanós. El cotxe es deixa on hi havia el telefèric de l'embassament. Aquí cal agafar un camí que puja fent llaçades en direcció nord, fins trobar el camí planer transversal senyalitzat com a GR.
El camí va realment planer, però després del pujador inicial, s'agraeix. Tot i que aquest diumenge fa un dia fresc i asolellat, d'aquells tan agradables d'aprofitar per sortir a muntanya.

A l'alçada de la presa, girem cap al sud, en direcció al cim (a sobre), per un camí que no té pèrdua.

Tot plegat som al peu del Carlit, i llavors puja de cop. La ruta enfila la tartera fent llaçades cada cop més estretes fins arribar a la carena final.
Arribant a dalt veiem que el dia és millor del què imaginàvem, i la vista sobre les muntanyes de l'entorn, realment excepcional.

Dalt del cim, una munió de gent que han pujat des de les Bulloses i el seu rosari d'estanys. Llàstima que no hi puguem baixar, perquè seria una travessa realment interessant!
A més de la gent, dalt el cim hi ha una colla de cercavores, un petit i discret ocell que aprofita les molles del menjar que escampem per tot arreu. 

Per tornar, tirem ràpidament avall i, per no repetir exactament el mateix camí, optem per seguir el camí de l'altra banda de la vall, una mica més llarg, però més ombrívol. Ho podeu veure al mapa de sota i al track del wikiloc.

25 d’ag. 2010

Via Rialles al Cingle de la To. Un reequipament accidentat.


A l'article que vaig publicar a la revista Vèrtex del mes de març d'enguany, quan es refereix a la via Rialles diu: "...representa l'opció més assequible de la paret. (...) Pràcticament equipada."

Tot i que quan vaig escriure això feia referència a l'estàndard general de la paret, diversos escaladors que no hi havien estat, i que van optar per provar aquesta via com a primer tast del Cingle, m'han retret que les condicions de la via no es corresponien amb les de la ressenya.

Així que em vaig proposar l'objectiu d'anar-hi algun dia a posar algun espit extra al primer llarg. La tarda del dijous 5 d'agost va ser el dia escollit per anar-hi amb el Toni, que no l'havia feta.
Un llarg on només hi ha un espit en els seus gairebé 55 metres no es pot considerar gaire equipat, així que l'objectiu era posar-ne un parell a sota d'alguns passos més difícils, de tal manera que fossin obligats però segurs. També havien de servir per orientar millor el recorregut de la via.

Així que vaig pujar el primer llarg amb l'espitador i el martell i, amb la paciència del Toni, vaig protegir dos sectors claus d'aquesta tirada. 3 espits en tot el llarg tampoc són masses, segueix sent una via d'autoprotecció, però queda una mica més sòlida.
El Toni va confirmar que trobava bé els emplaçaments, així que vaig tenir el primer OK, encara que fos d'un que pujava de segon...

Després va encara el magnífic segon llarg, un dels més divertits de tot el Cingle, amb una molt bona relació entre dificultat assequible, bona roca i gran ambient. A més, els passos més difícils són al començament (a sota).
Després del diedre la via gira a l'esquerra i puja per unes plaques fissurades recte cap amunt, sempre amb bona presa. 

Però quan millor anava tot, el Toni va fer un moviment en fals i va perdre l'equilibri. Compte que caic! 

Tenia les cordes agafades i passades per l'ATC de Black Diamond. Es tensa la blava i s'afluixa de cop, ha saltat l'assegurança. El Toni continua caient i, de cop, es tensa la verda. Fot una estrebada tan seca que la corda rellisca de l'ATC i se m'escapa de la mà. Amb la corda lliscant, tanco la mà amb força per parar la caiguda, i el Toni deixa de baixar.

Ha caigut en una zona molt vertical i no s'ha fet res, tot i que gairebé ha arribat a l'alçada de la reunió, però jo tinc la mà completament cremada de la segada de la corda.

La valleta de la To continua magnífica, però ja no estic per contemplar el paisatge. Baixem com podem, i cap a l'hospital a curar la mà.
Ara ja han passat més de dues setmanes i mitja, i tinc la mà força curada (a sota), però em sembla que seguiré reposant uns quants dies més d'escalar! 

23 d’ag. 2010

GEDE a l'Elefant

La darrera via de tarda que vam fer amb la Lu va ser aquesta gran clàssica, aprofitant que cap dels dos no la coneixia. La GEDE puja per la marcada fissura que veiem a l'esquerra de la Trompa de l'Elefant, els Escalatroncs en tenen una molt bona ressenya.

L'aproximació és evident, ja que la via comença al mateix camí de l'ermita de Sant Salvador, al peu de la gram rampa de sota la Trompa. 
Nosaltres vam enllaçar en un de sol els dos primers llargs, el primer que consta d'una monòtona placa de IIIº sense cap assegurança ni cap possibilitat de posar-ne (a sobre), i el segon, molt curt, amb una fissura-diedre amb alguns passos en bavaresa molt bonics (a sota).

Aquest segon llarg si que està equipat, però si convé, sempre es pot posar alguna cosa a la fissura.
Segona la ressenya, la via té dos llargs clau, el tercer i el cinquè, i vam quedar de repartir-nos-els. Ella va preferir el tercer, més de placa. Aquest va resseguint el marcat sostre per sota, de forma paralela a la fissura.

Des de sota, es veia força equipat i factible, però quan t'hi poses, la placa mica a mica es va redreçant, i els passos abans de la reunió no són cap tonteria. Però ens va sortir en lliure als dos, i això si que va ser un bon motiu de satisfacció!
A mi em tocaven el quart i el cinquè, així que vaig provar de fer-los en un de sol, i en surt una completa tirada d'uns 50 m. 

De la reunió marxes cap a la dreta en A0 durant 3 o 4 passos, i llavors ve la part més complicada: la travessa del bosc penjat, que aquest any està especialment ufanós!

De la plaça on hi ha la quarta reunió teòrica, en surt un diedre que comença molt vertical i fi. Hi ha dos claus, però no intenteu fer-hi A0, que es veuen molt precaris, n'hi ha prou en obrir-se molt de cames... Després la dificultat va baixant, i la fissura permet una bona autoprotecció fins a la reunió (a sobre).

Com podeu observar a les fotos, i en general aquest any passa a tot arreu, les fissures estan plenes d'herbes com mai i les argelagues estan esponeroses. En alguns punts de la via, això era força molest...
I per arribar al cim, en comptes de continuar recte al nas, la Lu va preferir de flanquejar a buscar la sortida de la Boy-Roca, travessant unes plaques genials plenes de patates!

20 d’ag. 2010

Ke pum, ke pam, a la Granota (Camping)


Després dels Alps, retorn a la rutina diària i a les escalades de tarda. Una que em va cridar l'atenció quan la van publicar els Escalatroncs va ser la Ke pum, ke pam, a la Granota. Fa temps vaig anar a la Pique longue, que passa pel costat, i aquesta semblava una escalada similar i prou atractiva per una estona d'una tarda d'estiu.

Aprofitant que són properes, però que comença a dalt de la feixa, amb el Toni vam allargar una mica la via fent el primer llarg de la Pique longue (a sota), que el recordava prou atractiu.
A partir del camí comença la via, i comença dura. Dos o tres passos molt tiesos, i llavors ja comença a tornar-se més humana. Aquest llarg em va agradar molt, la roca és molt bona i no pots badar enlloc.

Quan el Toni va pujar (a sota), va haver de patir un cert assetjament fotogràfic d'una italiana, que no volia tornar a Itàlia sense unes bones fotos seves! Avantatges d'escalar a l'agost prop del Monestir...
Curiosament després venen dos llargs força senzills. El segon està farcit de parabolts i clarament sobreequipat, per una dificultat molt moderada.

El tercer, que tenia millor aspecte, també el vam trobar molt senzill i assegurat, tot i que no té res a veure amb l'anterior.
Almenys el darrer llarg abans d'arribar al cim de la Granota té algun pas interessant (a sobre)! Això si, la via està equipada a prova de bomba, vaig arrossegar els aliens per a no res...

Després vam continuar per la Pique longue, per poder escalar una mica més, que els llargs se'ns havien fet una mica curts. 

Tenia molt bon record d'una petita placa de 6a (a sota) de 3 xapes, que aquesta vegada va sortir bé en lliure. Bé, deu ser 6a si puges de manera legal, que una mica a la dreta, es pot pujar en xemeneia i llavors la dificultat no depassa el IVº!
Després d'un flanqueig caminant, el darrer llarg de la Pique longue nosaltres el vam fer com si fos una tirada d'esportiva, i vam veure que ens havia anat molt bé, perquè la reunió de dalt és incòmode per baixar després rapelant.

Després de desfer el flanqueig, amb un rappel curt i un de 60 m ja tornàvem a ser al camí. En resum, una escalada còmode i ràpida, amb unes bones vistes del Monestir!

18 d’ag. 2010

Entre la vall de Varradòs i la vall de Toran. Una travessa aranesa.

El primer cap de setmana d'aquest mes d'agost va coincidir en que feia 50 anys, si no m'han enganyat. I una bona manera de celebrar que ja mai més en tindré quaranta i tants, va ser escapant-nos a la Vall d'Aran amb la Clara.

Mirant i remirant el mapa, em va donar la sensació que es podia fer una travessa molt interessant entre les valls de Varradós i de Toran. La veritat és que aquesta zona la coneixia molt poc i que no vaig saber trobar massa informació a part de la que s'endevina de llegir el mapa de l'Alpina.

El dissabte, de bon matí, deixàvem el cotxe a les bòrdes dera Artiga de Varradòs, amb una bona vista del massís de la Maladeta (a sobre) per pujar cap al Montlude. Però dissortadament el camí que surt al mapa està completament perdut (el vam trobar però ja no es pot seguir de l'embardissada que hi ha), i ens va tocar tirar enrera i continuar la pista fins a Sant Joan d'Arròs i Vilamòs. De les dreceres que hi havia entremig no en vam saber veure cap rastre.

A Vilamòs si que vam poder seguir el camí marcat com a PR 114, tot i el seu estat deplorable. Però de tant en tant, entremig de les falgueres veiem algun rastre o alguna pintada que ens feia saber que anàvem bé.
La ruta comença per una pista, amb algunes dreceres evidents, fins que entra decidida al bosc. Després ja segueixen prats florits on el camí es va perdent, fins recuperar la pista molt a prop de la carena. La pujada és forta, però l'entorn és fantàstic!
A dalt, trobem els estanys de Vilamòs, que seguim d'estany en estany fins a la collada, algun amb formes ben  romàntiques. Entremig, ensopeguem amb un ramat d'isards que s'escapa tan aviat com ens veu.
El Monlude (a sobre, 2.517 m) és un cim poc conegut però destaca per les panoràmiques que ofereix la seva situació privilegiada, amb boniques vistes sobre tota la Vall d'Aran, la Maladeta i Posets, Aigüestortes.... 

També em feia gràcia de conèixer-lo perquè als seus vessants hi hibernen uns quants óssos, que la muntanya acull tan si són del país com si són immigrants eslovens.

Teníem previst d'anar a sopar i dormir al refugi dera Honeria, així que vam continuar més o menys pel PR fins sota un collet, on vam saltar a la vall de Serracorba. Passant per la cabana de Peirahita, ben aviat vam trobar la pista que ens va portar fins al refugi.

On, curiosament, vam estar pràcticament sols i ens van tractar de meravella!
L'endemà, i ja amb el pes de la cinquantena al damunt, vam pujar pel magnífic camí de les gorges d'Esmer (a sobre). Quina diferència amb el paisatge salvatge del dia anterior!

Ja fora del bosc, el camí passa proper a una curiosa cascada que diuen que s'ha de veure a la primavera....
Al final vam sortir a la zona de les antigues mines de Liat, on encara hi podem veure antigues bocamines i runams, edificis abandonats i molts afloraments d'aigües ferruginoses que taquen de vermell el verd de les pastures.
Però si el dia abans pujàvem al Montlude, avui algun cim volíem fer. I el Tuc d'Armeros (a sobre, 2.528 m) va ser l'escollit.

La pujada és curta però dura, i sense camí. Gairebé dalt de tot, una vaca solitària i esquerpa es retalla a la carena (a sota), amb el Montlude punxegut al fons.
Per retornar al cotxe només vam haver de baixar a buscar la vall de Sièsso, on les fites van assenyalant el millor camí per arribar a la cabana de Sascorjada i al saut deth Pish. El temps ja no va ser tan bo com el primer dia i vam arribar al cotxe entremig de ruixats i tempestes.

A sota podeu veure el recorregut sencer, i aquí us podeu descarregar el track del primer dia, i aquí el del segon. Al final en va sortir una volta de gairebé 60 kms i un desnivell important, però va ser una bona manera de conèixer aquests racons oblidats de la Vall d'Aran!