Tres dies voltant pel país dels càtars

Primavera, ja ha arribat la primavera esclatant als boscos del vessant nord del Pirineu, com podem veure aquí sota.

Com sempre que puc, el cap de setmana de primers de maig és el temps ideal per anar-ho a veure. I aquest any 3 dies seguits, 3 dies per recòrrer el país d'Olms, entre Belesta, Montsegur i el seu castell o pog (a dalt), Montferrer, Rocafixade i també el seu castell, i al centre de tot la ciutat de Lavelanet.


La volta, que podem veure al mapa de baix extret de la web informativa : http://www.randonnees-ariege.com/travail/entrees/GR.htm , no és una caminada espectacular, ni terriblement llarga (menys de 70 km), es tracta senzillament d'una llarga passejada entre boscos espessos de faigs, roures, freixes, cireres, pícees,..., amb el pic de Sant Barthelemy al fons (a sota de tot), pujant i baixant per les valls d'aquest sector oriental de l'Arieja i travessant poblets on es respira una gran sensació de calma.

Els castells càtars i la seva curiosa història és un altre dels atractius d'aquesta ruta, però potser l'interès màxim tracta simplement d'això: conèixer i trepitjar territori agradable i bonic.

Nosaltres vam dividir la ruta en tres etapes: Belesta-Montsegur, unes 6 hores incloent la visita al castell, Montsegur-Lavelanet, aquesta més llarga (10 hores) però amb la desviació per anar a dormir al poble i no quedar-nos a Greoulou, i la darrera fins retornar a Belesta, 5 hores escasses. El que vol dir que amb una mentalitat més esportiva es pot fer perfectament en 2 dies, cosa que no recomano en absolut.

Escalada al Devoluy

Abans de tornar cap a casa, ens quedava un dia penjat que vam aprofitar per anar a escalar i per conèixer una d'aquestes zones que de tant en tant en llegeixes alguna cosa però que no acabes de decidir-te mai per anar-hi: el Devoluy.

En aquest massís dominat pel pic de Bure, prop del cotxe s'aixeca el pic Crillon (1.821 m), construit per calcàries amb sílex del maastrichtià (final del mesozoic). La seva composició és prou important perquè en alguns passos més compactes sort en tenim dels nòduls de sílex que destaquen damunt el calcari.

Dalt hi he posat una ressenya aproximada i el recorregut de la via Charbonnier-Lainez, de 250 m. Tot és aproximat perquè ens hi vam embarcar sense ressenya i les sorpreses les vam anar resolent sobre la marxa.

Així, tot i que la via es pot fer en 6 llargs, nosaltres vam trobar 8 reunions equipades, la majoria còmodes, i les vam aprofitar per no haver de cridar tant. Destaca una xemeneia de 80 m, de la R 1 a la R 4 (es veu força bé a la foto de l'esquerra), i dues tirades finals acabades amb un desplom de V+ com a mínim, molt aèries i verticals.

Tot i que portàvem material sobrat, només vam posar dues o tres peces perquè la via està molt ben equipada. La roca és força bona, però cal anar amb compte si t'apartes en algun punt de la via, on ja és més trencadissa. A la dreta, veiem l'inici del segon llarg.

La baixada es fa per un rappel volat de 35 m i un còmode camí et torna al cotxe. A la dreta d'aquesta via han equipat tota una zona d'esportiva. Típicament francès: al pàrquing hi ha totes les ressenyes per qui vulgui anar-hi a tibar.

Una bona manera de conèixer aquest massís oblidat, amb la mirada posada en la via Desmaison del pic de Bure, tot i que això ja són paraules majors !!

I per veure més fotos:

Fotos de la via

Gran Paradiso

El Gran Paradiso, 4.061 m, situat al bell mig del parc nacional del mateix nom a la Vall d'Aosta, és un dels quatre mils clàssics per pujar amb esquís. Ho té tot a favor, un camí còmode fins al refugi, un refugi gran que ens va semblar molt acollidor (menjador a la foto de baix), i una sèrie de grans rampes fàcilment esquiables fins a pocs metres del cim. Fins i tot, els darrers passos de grimpada aèria fins dalt de tot són una mena de cirereta del pastís.

Poca cosa es pot dir d'una muntanya tan coneguda pels esquiadors de muntanya, potser que la pujada fins al refugi ens va entretenir unes dues hores i mitja, i que del refugi al cim (1.300 m de desnivell) vam trigar-ne unes quatre, pujant sense cap mena de pressa en un dia molt bó.

La principal dificultat són els trams de pendent més dret i glaçat que demanen un petit esforç extra per pujar-los (foto de dalt). Aquestes rampes després, quan disfrutes d'una baixada inacabable, s'agraeixen. Una baixada que ens va deixar al cotxe en menys de dues hores des del cim.

Però per poder fer-vos una millor idea de l'itinerari, res millor que donar un cop d'ull al recull fotogràfic:

Fotos Gran Paradiso

El vessant italià del Mont Rosa

Pel vessant italià, si es tenen ganes i s'està en forma, pujar al Mont Rosa es pot convertir en un festival de quatre mils. Des dels refugis Mantova o Gnifetti, molt a prop l'un de l'altre, es pot pujar d'una tacada la Piramide Vincent (4.215 m), el Corno Nero (4.322 m), el Parrotspitze (4.432 m), la Signalkuppe (4.554 m) i la Zumsteinspitze (4.563 m).

Nosaltres ens vam quedar en els dos darrers i, de tots els alpinistes que vam veure, ningú va fer més que això. I és que per moure's a aquesta alçada, pujant i baixant d'un cim a l'altre, realment cal tenir-ne moltes ganes.

Tot i que la pujada al refugi Mantova (tel 0163/78150) la vam fer des de Alagna, a la Valsesia, és molt més senzill d'anar-hi des de Gressoney, a la Val d'Aosta. Més a prop en cotxe i amb una tornada més còmode ja que el descens cap el cotxe és directe. També es pot utilitzar el refugi Gnifetti situat 100 m més amunt i mb una capacitat molt més gran (tel 0163/78015). Convé tenir present que el refugi Mantova és molt car, 45 € la mitja pensió i l'aigua la venen a 2 € cada mig litre. Omplint les cantimplores de tè al vespre, ens van canar 4 € per cadascuna.

Des d'una vall o l'altra, el telefèric puja fins al Passo Salati, 2.971 m, i llavors cal pujar fins a la Punta Indren (3.260m) seguint la carena, si no té el telefèric obert. Un llarg flanqueig posterior et deixa sota mateix del refugi. En total, entre 3 i 4 hores segons les condicions i la facilitat en trobar l'itinerari.

Del refugi el camí és evident: cap amunt, voltant sempre la carena de quatre mils per l'esquerra. En la pujada vam anar deixant a la dreta els itineraris dels dos primers cims i en poc més de dues hores ja érem al coll de Lys, a la carena del Lyskamm (foto de dalt) i que dóna pas a la gelera suïssa del Mont Rosa. Des d'aquest punt es pot baixar fàcilment fins al refugi suís del Mont Rosa. Després d'un flanqueig i de deixar enrera el camí del Parrotspitze ens vam encaminar a la punta Zumstein, un cim bonic amb una cresta final de neu fàcil i espectacular. A la dreta, un pendent de 2.000 m de desnivell cau directe fins la vall de Macugnaga.

A la foto del costat podem veure la Signalkuppe des d'aquest cim, una aproximació curta i una pujada molt glaçada ens van acostar a l'únic quatre mil que disposa d'un refugi al mateix cim (refugi Margherita, tel 0163/91039) en unes 5 hores des de baix.

La baixada va ser ràpida i una mica estressant, passar pel refugi i baixar tota la vall fins el Gabiet van ser 2.200 m de desnivell. Pels pels vam poder agafar el telefèric que ens tornés a pujar al Passo Salati i ens estalviés la remuntada. Llavors per acabar d'arribar al cotxe vam afegir 1.700 m més de baixada. En total uns 3.900 m de descens esquiant !

Si voleu veure les fotos, aquí n'hi ha alguna més:

Fotos Mont Rosa

Final de vacances de primavera

Una setmana fora, i retorn a la vida normal. Una setmana intensa plena d'experiències, la majoria positives. Dues grans sortides d'esquí de muntanya, pujant a dues de les puntes més altes del massís del Mont Rosa (Zumsteinspitze, 4.563 m, i Signalkuppe o Punta Gnifetti, 4.554 m) i al cim del Gran Paradiso, 4.061 m (foto de dalt), en unes condicions molt bones de temps i neu; i una dura escalada al massís de Devoluy, als prealps francesos (foto de sota), van justificar sobradament la sortida.

Les darreres consultes maratonianes a les webs meteorològiques ens va decidir per canviar d'objectiu, abandonar la idea de la travessa per l'Oberland Bernès i encaminar-nos cap al sud d'Itàlia. Primer a la Valsesia, des d'on vam pujar a les dues puntes del Mont Rosa des del refugi Mantova, i després a la Valsavaranche, per esquiar fins al Gran Paradiso en condicions optimes, molt bon temps i molt poca gent.

Per completar la setmana vam encaminar-nos al massís del Devoluy, un d'aquests massissos dels prealps calcaris que queden a l'ombra dels grans, i que sempre ens contentem en veure de lluny des de les autopistes. El circ de Devoluy és un petit paradís de l'escalada en roca, i el vam voler descobrir pujant al Pic Crillon per la via Charbonnier-Lainez, 8 tirades de calcari vertical amb una dificultat molt sostinguda entre el IV+ i el V+.

Una bona estrebada per esperar amb més tranquilitat l'arribada de l'estiu.

El temps als Alps

Normalment, per la majoria de sortides a muntanya que fem, amb les previsions de TV3 i alguna consulta per internet al Servei Meteorològic (http://www.meteocat.net ) ja en tenim prou. Però per aquests dies que tenim pensat de marxar als Alps Bernesos, a fer alguna ascensió amb esquís als grans cims de la zona com el Monch, la Jungfrau o el Fisteraarhorn, m’he hagut d’assessorar una mica millor (a dalt, cims del Dom i del Lenspitze fa un any).

Quan sortim als Alps francesos, la informació de referència la trobem a la meteo de Chamonix (http://www.chamonix.com ), amb una informació força fiable i una webcam que funciona molt bé i et dona una idea clara del temps del moment. A més, també hi trobem informació actualitzada de les condicions per a la pràctica de l’alpinisme.

També ens ajudem de la previsió oficial francesa (http://www.meteofrance.com/FR/ ), de les webcams dels Ecrins (http://www.oisans.com/menus/index-fr.htm ) o de tot el conjunt de webcams dels Alps (http://www.alpimages.net/meteo_webcams.php ).

A Suïssa trobem molta informació en alemany i jo la buscava en francès o anglès. Per una banda hi ha el servei meteorològic suís (http://www.meteosuisse.ch/web/fr/meteo.html ), amb un apartat molt interessant on s’entra un nom de localitat i et dóna la previsió a 10 dies vista.

També he trobat una altra adreça interessant en francès o anglès: (http://meteonews.ch/). Al Valais és més fàcil trobar les dades ja que les pròpies webs estan en francès i anglès, tan a Saas Fee (http://www.saas-fee.ch/fr/weather.cfm ) com a Zermatt (http://bergbahnen.zermatt.ch/f/web-cam/ ), amb bones webcams.

Ara mateix, ho estic mirant i veig que les previsions no són massa optimistes, potser haurem de girar els ulls cap al Pirineu. En aquest cas sempre vaig a l’Infomet (http://www.infomet.fcr.es/ ), a la informació general espanyola (http://www.inm.es/cgi-bin/p06hesp1.sh.2001 ), a la web de Barrabés (http://www.barrabes.com/eltiempo/meteo.asp) i al meteored (http://tiempo.meteored.com
/prediccion-para-Europa-5-Espana.html ).

I sempre, en qualsevol cas que es vulgui conèixer una mica les previsions a llarg termini a Europa, cal anar a llegir els models alemanys de pluja (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel4.html) o de temperatures (http://www.wetterzentrale.de/pics/avnpanel2.html ) pels propers 10 dies.

Castell de Roset

Al damunt de Vilada, en direcció nord sota la serra de Catllaràs i les carenes de Picamill, hi trobem traçat un sender de petit recorregut (PR) pel qual conèixer una mica millor tot aquest sector, inclòs el castell de Roset (a l'esquerra).

Una primera pujada et transporta al camí de l'aigua, que planeja cap a ponent travessant els cingles, per terrasses obertes i, fins i tot, per un petit túnel obert a la roca. En una collada després de travessar el rec de la font del Sofre, una curta pujada et transporta fins el castell, un edifici que està documentat des del segle IX, actualment força enrunat.

Darrera nostre, les cingleres de Picamill ens entretenen mirant possibles rastres de rapinyaires o hipotètiques vies d'escalada en aquesta roca balmada i trencada.

Les roques que el camí va tallant són majoritàriament gresos calcaris de l'Eocè (terciari inferior), però com a curiositat, en les seves diàclasis es poden observar uns cristalls romboidals de calcita força ben formats.

Entre Sallent i Balsareny

Aquest dissabte he tornat al Pla de Bages, tot i que això de "Pla" és una mica relatiu. He aprofitat que hi baixava per fer una petita volta de poc més de 3 hores a partir de Sallent, aprofitant un sender de petit recorregut que puja cap els plans de Cornet, entre Balsareny i Avinyó.

El camí puja fins la carena, a l'ermita de Sant Miquel de Serra-sanç (a dalt), una ermita romànica restaurada pels muntanyencs del FAES, i ressegueix les carenes cap al nord fins els plans de Cornet. Aquí, el sender senyalitzat continua cap a prop de Navàs o bé es pot enllaçar fàcilment amb el GR-4.

Per aquest darrer camí, es torna còmodament per un altre seguit de carenes cap a Sallent, fent una volta prou interessant en aquest país oblidat, poblat de camps de blat, alzines i pi blanc.

En aquesta època de calor moderada és agradable descobrir altres indrets i intentar identificar els arbres florits que anem trobant.

L'esquena del diable

Aprofitant que la tarda és llarga, vé molt de gust d'anar a provar coses noves o d'acostar-se a llocs diferents. En el penúltim Vèrtex hi havia una ressenya curiosa: una via nova a Montserrat, una via fàcil i equipada en la placa tumbada que veiem a la foto (és una mica a contrallum).

Ara que estic aprenent les tècniques d'escalada en solitari, he pensat que era un bon lloc per anar a disfrutar una bona estona, 4 llargs de 50 m que no depassen el IV+ (que anant sol es transformen en 8), poca verticalitat per si cal solventar algun inconvenient, i equipada de fa poc. A més, es troba una zona molt interessant de Montserrat, davant mateix del Serrat del Patriarca i comença des del fons de la canal dels Avellaners.

La via en qüestió, l'esquena del diable, no deceb gens ni mica, tot i que la dificultat és un pèl massa baixa i es troba concentrada en els dos primers llargs. L'altra problema és habitual en aquestes parets montserratines: costa de veure els parabolts i endevinar l'itinerari en algun moment.

De l'aproximació per la canal no cal que us comenti res, ja sabeu com són les canals de Montserrat, sobretot les del vessant nord. En qualsevol cas podríem resumir dient que, arribats a peu de via (45'), es pot començar a escalar sense necessitat d'haver d'escalfar.

La baixada des del cim és evident cap a la canal dels Avellaners, seguint primer la carena i després un camí a la dreta (40' fins al cotxe).

Des del cim, la vista en picat sobre el Cavall Bernat i la perspectiva d'aquesta zona de Montserrat é molt interessant. Mirant cap a Sant Jeroni, en canvi, potser és per l'efecte de la primavera, però en comptes de la roca del Patriarca em va semblar veure una altra cosa.

Carboneres

Aquest matí hem pujat a Carboneres a escalar una estona per fer gana per dinar. Es tracta d'un totxo enorme que trobem al costat de la carretera que puja als Rasos de Peguera, entre els Porxos i el xalet dels Rasos.

Hi ha una bona colla de vies, en general ben equipades, amb bones fissures pels descontents que necessiten posar-hi alguna cosa més. La roca és un bon calcari no massa adherent, en alguns cassos pel pas d'escaladors, en altres perquè tendeix a estar recobert d'una sorreta fina, sobretot sota els desploms. Les ressenyes les podem veure aquí:

http://www.tandemesports.com/informacio/rasosdepeguera.htm#Carboneres

Les vies de l'esquerra, que és on ens entretenim, no depassen el 6a i tenen una alçada d'una quinzena de metres. La majoria tenen uns passos explosius a l'inici i al final, i la resta es deixa fer bé. El lloc és molt agradable, tot i que aquest diumenge encara vam passar una mica de fred.

Mentre nosaltres ens petàvem una mica els braços pujant i baixant, molt a prop hi havia una parella de miriàpodes que sentia amb força l'arribada de la primavera. Tal i com sembla que toca fer en aquestes dates, es dedicaven a cardar com animals, indiferents a la nostra curiositat.

Els vam estar observant una bona estona amb una no dissimulada enveja !

El Querot Negre

Aprofitant aquest bon temps sobtat que ens ha envait, és el moment de fer sortides d'aquelles que no saps mai quin és el millor moment per fer-les. A l'hivern hi fa massa fred i a l'estiu hi fa massa calor, ara doncs hi trobem les millors condicions.

Una d'aquestes sortides que feia dies que hi donava voltes, és un itinerari que surt de la Rodonella i puja per darrera la tèrmica de Cercs fins a Fígols Vell, puja la cinglera fins sobre Vallcebre i torna a baixa per una vall paralela. Reconec que és un lloc on no havia estat mai, i a vegades amb això ja n'hi ha prou per despertar la curiositat i les ganes.

Ara tot just han començat a sortir les primeres fulles. Algunes plantes com el gatell (foto superior, de la mateixa família que el gatsaule), aprofiten l'avinentesa per florir mentre esperen que el bosc es vagi omplint de fulles i d'ombra. En aquest moment també és curiós de comprovar com el bosc, que encara té un aspecte totalment hivernal, té el sòl entapissat de violetes i flors d'hepàtiques.

La volta, descrita en la recent guia de l'Alt Berguedà de l'editorial Cossetània i parcialment al Vèrtex núm. 203, és força interessant. El recorregut d'unes 5 hores en total, et porta del fons de la vall del Llobregat fins al peu de la serra d'Encija, a través de barrancades mig oblidades.

El recorregut també té força interès geològic. Durant tota la pujada es va travessant tota la sèrie del cretàcic superior, principalment gresos i calcàries amb força restes fòssils, que marquen tota la cinglera a cada costat de la vall de Llobregat. Dalt de tot, els terrenys ja són de transició entre el Cretàcic i el Paleocè, on hi trobem abundants exemples dels dipòsits de carbó que es van explotar durants anys. Una lumaquela formada per una acumulació de petxines d'aigua dolça en una matriu carbonosa (foto petita), és un nivell guia excel·lent d'aquesta sèrie.

Solitàries a Montserrat

Avui he tornat a Montserrat. Concretament al camí de les Bateries.

Buscava les cabres que vaig veure fa quinze dies però avui portava la càmera de fotos. I, clar, les cabres no han aparegut. Les he buscat per tot l'entorn d'on les vaig veure, però el canvi de temps i d'horari ha fet que hi circuli molta més gent, per aquests camins. Imagino que s'han recollit en algun indret més tranquil.

No he perdut el temps, però. Sobre el camí de les Bateries, abans de fer les darreres llaçades de baixada cap a Collbató, hi trobem una zona ben equipada anomenada el Llençol (foto superior). Un bon lloc per fer la primera jornada d'escalada solitària a Montserrat. La majoria de les vies es troben al voltant del 6è, però anat tot sol cal minimitzar els riscos i m'he dedicat a les 4 vies de més a l'esquerra. Totes d'uns 30 m, dues de IV i dues de V.

El lloc és agradable, tot i el soroll de fons de l'autovia, amb una vista magnífica sobre el Baix Llobregat i l'Anoia. La roca és sòlida i adherent i, de l'equipament, tan sols comentar que és fins i tot excessiu. Així que és un bon lloc per fer la primera montserratina solitària. De les quatre vies, la de més a la dreta és molt sostinguda, una veritable disfrutada !

El vent que bufava, a part de mantenir la temperatura tot i l'orientació sud de la roca, em va oferir una magnífica posta de sol tot tornant cap a casa.

Roca Narieda

Desde finals de la tardor passada que teníem aquesta via en projecte, després de veure que no tot el que s'havia obert a la Roca Narieda era artificial o lliure més aviat extrem i poc equipat. Finalment, aquest dissabte vam poder recòrrer la via postres de músic de la seva cara sud.

La Roca Narieda és ben visible des de la carretera d'Oliana a la Seu d'Urgell, un tall de roca molt evident que veiem a la dreta quan pugem, just després de la cua del pantà d'Oliana, entre Coll de Nargó i Organyà. Aquesta via, en canvi, puja per l'amagada cara sud, davant per davant del poblet de Canelles.

12 llargs de corda, més de 600 m de recorregut, cinquè superior obligat, assegurances que allunyen, roca de primera i adherència, moltíssima adherència. Aquesta seria una mica la descripció d'una via d'escalada dura i agradable, amb una mica de tot i un bon tip de disfrutar de la bona roca i de la solitud, i de posar a prova la tècnica i l'equilibri.

La ressenya la trobeu a:

http://www.onaclimb.com/luichy/nariedapost.htm

Tot i que molta gent dóna com a 6a les plaques de les dues primeres tirades, aquí surten cotades com a V+. Jo no hi vull dir res perquè no acabo de veure massa clara la diferència....

A la foto de dalt podem veure la primer tirada, i a la de sota, la sortida de la segona. A tota la via les assegurances són justes, però excepte alguna placa, tot és molt protegible amb tascons i friends.

En resum, un tip d'escalar com feia temps que no feiem. I el més curiós de tot, la quantitat de roca verge que hi ha a la zona, sobretot plaques molt sòlides i molt atractives.

Escalar a la Cerdanya

A la Cerdanya, prop d'Olopte, s'ha equipat una petita escola amagada en un fons de vall, de la que no us puc donar massa detalls. Si que comentaré que la roca és calcària, una calcària d'aquelles d'abans, aspre, adherent, plena de fissures, que hi ha una dotzena de vies i que l'alçada mitjana és d'una vintena de metres.

L'equipament és molt bò i l'indret, tot i ser una mica surrealista, és molt agradable. De la dificultat de les vies no en tinc ni la més remota idea, però les que hem fet avui es troben a la frontera entre el cinquè i el sisè, amb més abundància de cincs que de sisos. Tot i que n'hem vist alguna que tira cap amunt i que si no es troba dins el set poc se'n deu faltar.

Però això ja són històries de la galàxia i nosaltres no hi arribem.

Trobar una zona d'aquestes i que, a més la majoria de les vies es puguin realitzar sense ser un mutant, és una sorpresa molt agradable. I més a la Cerdanya, on l'escassetat d'escoles és flagrant. Prometo investigar i ben aviat ampliar la informació.

A la foto de sota es pot apreciar que, tot i tractar-se de roca calcària (sembla que del Devonià mitjà, dipositades fa uns 380 milions d'anys), és vertical i fissurada com si fos granit.

Cap de setmana frustrat

Darrerament sembla que el mal temps tendeix a concentrar-se durant els caps de setmana. Llavors la tendència sempre és la mateixa: el dilluns i el dimarts poso totes les il·lusions en alguna sortida compromesa i interessant, i mentre començo a preparar-la, ja tinc que anar rebaixant expectatives a mesura que la setmana avança i les previsions del temps empitjoren.

Al final, una llarga caminada que tenia prevista el dissabte, una caminada per terres baixes en la que no importava massa que el temps fos gris i apagat, es va haver d'anular perquè a les 7 del matí ja plovia ! Sempre queda l'opció B: sortir a córrer una bona estona per tornar cansat a casa i escapar-se de la sensació de fracàs que dies així va amarant tota la pell.

Després, l'endemà diumenge, quan has vist com plovia tota la tarda i la nit del dissabte, ja surts del llit d'una altra manera. Vestit amb la resignació més absoluta i amb altres idees al cap: endreçar aquelles revistes, preparar la sortida de setmana santa, buscar una ressenya pel proper dia.

Llavors, quan veus que continua plovent, el que el dia anterior havia estat una gran frustació avui s'ha convertit en la constatació d'una certesa. I et sents satisfet d'haver-la encertat !

Córrer per Montserrat

En aquesta època, quan la calor s'insinua però encara no apreta, córrer per Montserrat és realment agradable, sobretot combinant bé l'itinerari, buscant l'ombra a les pujades i el sol a les baixades. Montserrat, tot i el cremallera, el monestir i la gentada que trobes puntualment, és bonic i atractiu. Per caminar, per escalar, i també per córrer.

Un itinerari que m'agrada especialment és el que he fet avui des de l'aparcament de l'Aeri. I des d'aquí el recomano especialment per la varietat dels trams. Al començament, fins el monestir, el faig caminant. Caminant a molt bon ritme, però caminant. En molt poc tros es puja un desnivell d'uns 600 m (35-40').

A l'estació del cremallera ja es pot començat a córrer travessant la plaça i enfilant el camí de Sant Joan. Aquest tros es deixa córrer tota l'estona, encara que no para de pujar i fa alguna rampa interessant. Uns 300 m de desnivell més tard, arribem a l'estació superior del funicular (20').

El tercer tros diria que és el millor. El camí planeja cap a l'ermita de Sant Joan i baixa clarament fins trobar el camí de les Bateries que seguim fins a Collbató. Després de tota la pujada feta a l'ombra, retrobar el sol i la baixada produeixen una alegria doble sumada al traçat interessant d'aquest camí pedregós de pendent suau (30').La sorpresa més interessant va aparèixer en un revolt del camí: un ramat d'una quinzena de cabres salvatges que prenien el sol tranquilament. Realment, entre setmana, ni als camins teòricament més concorreguts hi ha mai ningú.

Finalment, per retornar a l'Aeri la possibilitat més curta és fer-ho per la carretera. 5 km de baixada per acabar de destrossar els bessons ens retornaràn al cotxe (20'). Almenys la carretera és tranquila i es deixa disfrutar sense problemes.

Un Taga difícil

Aquest cap de setmana passat, els meteoròlegs de TV3, com sol passar normalment els caps de setmana, van predir molt millor temps del que realment va fer. És un fet tan habitual, que ja començo a sospitar seriosament si hi ha alguna cosa al darrera que aconselli d'equivocar-se sempre cap al mateix costat. Sembla que davant el dubte, els caps de setmana s'ha d'anunciar bon temps. Afortunadament, el mal temps ja va arribar el divendres al vespre i vam poder anular a temps els objectius de sortida al Pirineu central que teníem previstos.

El temporal de vent i neu que va fer tot el dissabte semblava que havia de millorar clarament el diumenge, i això ens va animar a intentar-ho. Però com que ja anem coneixent com funcionen aquests del temps i anàvem amb inexperts, l'objectiu triat fou modest: el Taga amb esquís de muntanya des de Pardines.

El cim del Taga, 2.040 m, passa per ser una muntanya senzilla i d'iniciació a la muntanya. Tant a l'estiu com a l'hivern. Però a vegades les condicions del temps a muntanya converteixen la sortida més senzilla en una veritable trampa.

Ja a Ribes ens vam adonar que de moment el temporal continuava, sobretot més al nord amb el Puigmal que ni es veia. El Taga si que es veia, i els enormes remolins de neu que el vent aixecava, també. Però confiats en una ràpida millora, pugem en cotxe fins a l'ermita de Santa Magdalena, més enllà de Pardines. Les condicions són bones, la neu arriba fins el cotxe, però el vent no afluixa.

La pujada comença molt còmode, però a la sortida del bosc sembla que el vent en comptes d'afluixar cada cop apreti més. Ens anem creuant amb gent que torna sense haver gosat intentar el cim per la força del vent. Al torrent mengem alguna cosa perquè ens fa l'efecte que després serà complicat, i fem ben fet. Com més amunt, el temporal és més fort. I al peu de la darrera rampa, els més joves giren cua i els més caparruts continuem amunt, tot i que a dalt de tot les condicions són molt dures. Algun cop anem per terra i la única cosa que ens permet fer cim és l'experiència i el fet que la temperatura no és molt baixa.
La baixada és ràpida, amb una alternança de neu dura i acumulacions de neu pasta. Atrapem a la colla i ben aviat tornem al cotxe. En aquesta estona, la neu nova ja s'ha anat fonent, sobretot als camps de baix.

Els protagonistes: Carme, Pep, Maria, Joana, Guillem , Marc i jo mateix.

Clicant les fotos les engrandiu dos cops. Per veure la resta de fotos, cliqueu aquí:

http://www.flickr.com/photos/81302302@N00/sets/72057594080543813/

Pla de Bages

Aquest final d'hivern, tot buscant nous itineraris que quedin a prop del trajecte que em cal fer diàriament en cotxe per anar de casa a la feina i viceversa, he trobat un racó molt interessant pels entrenaments en època freda a la vora de Manresa.

Encara que sembli estrany, la zona és interessant i té un seguit de possibilitats molt atractives. Per una banda, el lloc on començar és el nucli de Sant Fruitós de Bages, ràpidament accessible en cotxe tant des de l'autopista com des de la carretera de l'eix del Llobregat. Per una altra banda, hi ha un munt de possibilitats d'itineraris circulars més planers o més costeruts, en funció del que ens vingui més de gust. Finalment, al costat del cotxe hi ha un circuit de jogging que és perfecte pels exercicis i estiraments després de córrer.

El paisatge és agrícola i forestal, majoritàriament pistes amb trams de camí de muntanya, i llargs recorreguts força planers i solitaris per la vora del riu Llobregat entre el Pont de Vilomara i Navarcles.

Si a tot plegat hi sumem que a Sant Fruitós hi conflueixen el GR 3, que va est-oest, i el GR 4, que va de sud a nord, a més d'un PR que envolta Manresa, ja us podeu imaginar que les possibilitats es multipliquen.De moment, el recorregut estrella dels que he anat fent, i que vaig poder afinar aquest mateix dimecres tot i la calor que feia, baixa fins al monestir de Sant Benet de Bages i continua riu avall pel GR 4, que travessa una carena fins la riera de Mura, i una segona carena fins el Pont de Vilomara. Aquí la ruta segueix riu amunt fins que un caminet et permet de pujar en direcció Manresa, travessar l'autopista per sota i, seguint el PR fins que ja endevinem Sant Fruitós al fons, retornar al cotxe entremig de camps de vinya i cereals.

En total el circuit representa uns 20 km, temps suficient per reflexionar a fons pels maldecaps diaris i, fins i tot, per anar una mica més enllà. Ja ho deia el poeta:

"És quan corro que hi veig clar..."

Vall d'Estós

La vall d’Estós és una vall que porta molts records. Fa més de 25 anys que vaig venir-hi per primera vegada a recòrrer una bona colla dels seus cims, quan tot just començava aquesta gran aventura vital de l’alpinisme. Més a prop, fa un parell d’anys que vaig venir a fer-hi el primer intent amb esquís, aquell cop a la vall no hi vam esquiar gaire: els esquís van anar a la motxilla fins al refugi perquè no hi havia ni una volva de neu.

Aquest cop, en canvi, ha estat just el contrari. Hem pujat amb els esquís als peus pràcticament des del cotxe. Ben carregada de neu, la vall ens ha semblat tan bonica com la imaginàvem.

Amb les previsions tan dolentes que hi havia, vam prendre la decisió de pujar al cim el mateix dissabte i, si el temps finalment s’aguantava, el diumenge en podiem fer alguna altra de bona. El cim escollit: un tres mil que cap dels tres no hi havia pujat, el pic del Portilló, que puja pocs metres més a l’oest del mateix portilló d’Oô.

Deixem el cotxe poc abans de les 10 del matí i després del segon revolt ja ens calcem els esquís. Fa un dia collonut, cel seré i ni un núvol a la vista, però quan arribem a la cabana de Turmo (la de la cançó, a dalt de tot a la foto), el temps comença a canviar lentament.

L’itinerari travessa la palanca sobre el riu i deixa la ruta del Perdiguero a la dreta per pujar directe en direcció nord, travessa un bosc un pèl embrossat (cal anar amb compte de no embolicar-se cap a l’esquerra en una zona d’arbres tumbats per allaus), i s’enfila gir rera gir cap a la collada evident (a sota, pales superiors).

Davant nostre tot el massís del Posets s’ha anat tapant poc a poc, el cel s’ha emblanquinat i ja veiem que la cosa s’embolica. Però potser no ens imaginàvem que ho fes tan ràpid, perquè just quan deixem els esquís per pujar a peu al portilló d’Oô i al cim, el temporal se’ns tira a sobre. De moment no en fem massa cas, però al coll ja portem tota la roba d’abric a sobre, neva fort i el vent ens matxaca. (A la foto, arribant al coll).

Veiem el cim a prop i continuem, ens fiquem a la xemeneia que hi porta, primer per una zona mixta neu/roca força perillosa, i després per un tram més rocós. Ens encallem en el pas de IIIº, les botes no ens donen confiança i potser hauríem de treure la corda. Però el temporal no afluixa i el fred intens i l’hora tardana ens decideixen a girar cua a molt pocs metres del cim (a sota).

La baixada enmig de la boira i la nevada és dura, gairebé no es veuen les traces i el relleu està desaparegut. Parem sovint per refer-nos del mareig quan no caiem directament sense saber si pugem o baixem. Anem baixant com podem mentre el rellotge marca les 6 de la tarda i comencem a pensar en la fosca que aviat s’acostarà.

Busquem un itinerari pel bosc una mica millor que a la pujada, però finalment ens tornem a embolicar i ens cal descalçar-nos per travessar un torrent. Gairebé no ens hi veiem, però retrobem la traça del refugi quan la fosca avança ràpidament. Podem dir que ha anat d’un pel !!

A la llum del frontal i sota una intensa nevada, fem la resta del camí fins al refugi, on hi arribem unes 10 hores després de deixar al cotxe i sense haver parat ni per menjar. Hi arribem xops i afamats.

L’endemà, tal i com estava previst, el mal temps continua. Així que tranquilament, havent esmorzat, disfrutem d’una bona baixada i tornem a temps d’anar a dinar a casa.

Reflexionant

Un diumenge de mal temps, com ara el dia d'ahir, és un bon dia per sortir a fer una tirada llarga d'entrenament. Tot i que tampoc és massa agradable córrer sota la pluja o contra el vent, després de la dutxa la sensació d'haver fet alguna cosa t'omple una mica més el dia i esborra qualsevol sensació de culpabilitat que es pugui tenir.

A mi, el fet de córrer, també em serveix per donar voltes als maldecaps, per resoldre problemes aparentment irresolubles, per aparcar preocupacions i, fins i tot, per reflexionar.

Ahir em vaig embrancar en el que és el meu circuit predilecte, tant per la llargada (21 o 22 kms), per la duresa de l'itinerari que no para de pujar i baixar, per la diversitat del recorregut, com per l'encant de l'ermita mig enrunada de Sant Quintí. La ruta, presidida sempre pels serrats de les 3 Maries (a la foto, en una tarda rogenca) surt de Berga cap a Graugés, Bernades, travessa la riera de Clarà, i a Sant Quintí torna enrera per Casancots i Avià.

Mentre corria, primer sota una pluja fina, després amb calma i alguna ullada de sol, i al final amb un vent de cara terrible que em feia pensar en que no arribaria a casa, rumiava. El procés sempre s'assembla, primer intento resoldre els maldecaps més immediats i després vaig reflexionant sobre qüestions més genèriques.

És curiós que segons les èpoques es donen voltes a uns temes o a uns altres, en funció del moment personal. Darrerament, per exemple, estic molt menys obsessionat pel futur que temps enrera. M'he anat adonant que oblidar-se del futur és una bona política, oblidar-se del futur, concentrar-se en el present sense oblidar el passat. És un axioma que funciona.

Així em sento menys preocupat pel que pugui venir i més preparat per les situacions inesperades. Ja que no puc decidir sobre el futur, almenys intento que les decisions que prenc sobre el que em vaig trobant estiguin d'acord amb la meva manera d'entendre la vida.

I l'altra qüestió bàsica que cal per aconseguir-ho és saber què és el que realment vols a la vida.

Pedraforca i Port del Comte

Pujar al Port del Comte des de l'estació d'esquí de fons de Tuixent-la Vansa (prat de l'Arp) no és una gran ascensió muntanyenca des del punt de vista del compromís o del desnivell (a dalt, arribant al Pedró dels Quatre Batlles), en canvi l'ascensió al Pedraforca és tota una altra història.

L'aproximació des de l'àrea de picnic amb els esquís a l'esquena es fa llarga, el pendent de la tartera és fort i, el primer tran, estret, la neu sol estar dura, i des de l'enforcadura fins al cim encara queda una pujada amb algun pas delicat segons les condicions de la neu.

Totes dues, però, són sortides molt boniques a dos cims panoràmics (dalt, el Pedraforca vist del del Port del Comte, a sota, la imatge inversa). En un cas es disfruta sense patir, en l'altre també es disfruta molt però ja cal guanyar-s'ho més a pols.

Els dos itineraris són senzills de trobar, per anar al Port del Comte ens hem d'acostar a l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent-la Vansa, sobre coll de Port. Allà hem de pujar pel tallafocs que s'enfila recte amunt, en direcció sud-oest, fins la part superior de les pistes de fons. Una darrera pujada pel bosc ens situa als rasos somitals, on planejant tranquilament arribarem al cim.

Per pujar al Pedraforca amb esquís, deixarem el cotxe a l'àrea de picnic que trobem a la carretera del refugi Estasen. Allà un camí força clar que s'enfila recte amunt pel mig del bosc, ens porta fins la part baixa de la tartera, on ja ens podrem calçar els esquís. Aquí començarem a pujar per l'esquerra, cada vegada més dret i estret, per estalviar-nos el bloc de roca de la dreta, fins que podem sortir cap a la dreta i obrir-nos a tota l'amplada de la coma. Llavors arribarem a l'enforcadura pel lloc que ens agradi més fins que la canal d'ascens al Pollegó Superior ens obligui a deixar els esquís i, potser, calçar-nos els grampons per arribar dalt de tot.

A sota, baixant del cim per la canal de la via normal, anant a buscar els esquís per disfrutar d'una baixada de somni.

Via de l'Alicorn

Aquesta via ja feia dies que la teníem ullada, semblava atractiva i interessant. Tots coneixem la roca de Montgrony, excepcionalment sòlida, i estàvem convençuts que aquí no estaria gens suada.

La via es troba al sector de la Cubil, unes parets a les que s'accedeix des de la pista del refugi de Planelles al coll Roig. Normalment es pot deixar el cotxe al coll Roig, però la neu ens ha obligat a deixar-lo força abans. Tot plegat ens ha allargat l'aproximació uns 10 minuts més els 10 minuts habituals.

En total la via consta de 4 llargs, tot i que tan el primer com el darrer compten poc per la baixa dificultat que tenen (III). Els 2 llargs del mig, sobre una calcari excepcional ratllat per canaletes (a la foto, segon llarg), superabrasiu (les meves mans ho corroboren) i molt, molt mal assegurat.

Ha estat una llàstima, tenía per davant uns 8 o 9 m de V sostingut sense cap assegurança i sense cap possibilitat de posar-ne, assegurat per un spit rovellat i ronyós. Ho he intentat, però el coco ha treballat massa depressa i ha vist molt aviat que el risc era alt. També he valorat que en cas de trencar-se l'spit, picava directe a la reunió. I aixó ha estat massa pel coco.

Així que un rappel després que el Pep veiés el mateix que jo i cap a dinar a casa. Realment, també feia molt fred.....

Collserola

Collserola a la primavera és un indret genial per entrenar corrent, sobretot si no ens limitem a la monotonia de la carretera de les Aigües.

Ahir mateix feia una tarda magnífica, ventet agradable, temperatura fresca però no freda, bona visibilitat, atmosfera neta, poca gent a la serra. En dies així, el meu circuit preferit és el que surt de la plaça Mireia de Sant Just Desvern i s'enfila a la carena, travessa el turó d'en Cors i arriba a Vallvidrera.

De Vallvidrera m'agrada anar a buscar la carretera de Cerdanyola travessant els boscos de la Budellera, i baixar a la carretera de les Aigües pels camins de la solana. La tornada a la plaça Mireia la faig sempre per aquest camí planer intentant d'aprofitar el poc desnivell per portar un bon ritme constant.

Tot plegat, uns 17 o 18 km amb una mica de tot, pujades, baixades, asfalt, caminets i pistes. Sobretot pistes de sauló i terra. Suficient per tornar satisfet a casa després de la sessió d'estiraments obligatòria !!