Pic de la Serrera, des de Ransol

Dijous de Setmana Santa, quan encara feia bo i el temps no havia canviat, vaig fer una escapada matinal al pic de la Serrera. Una clàssica còmode i agraïda que repeteixo de tant en tant, el darrer cop ara fa uns 5 anys.

Hi anava sol, sabent que el risc d'allaus era molt baix i que és un recorregut molt sol·licitat. L'accés en cotxe és ràpid, i amb només mil metres de desnivell et plantes dalt d'un dels cims més alts d'Andorra. Però just sortir del cotxe em trobo un company d'Artés, en Marc, i decidim de fer l'excursió plegats.

El dia va ser realment bo, i la neu estava en condicions òptimes. De fet, la baixada, amb una neu primavera de primera qualitat, se'ns va fer molt curta.....

Dalt del cim, parem a fer un mossec i costava de marxar-ne. Seiem de cara al sud, enfront de la barrera dels Pessons, però no podem deixar d'anar fent ullades cap a ponent, on destaca la Pica d'Estats i la magnífica canal de Riufred.

Un matí ben aprofitat! I si voleu veure el track, només cal que aneu aquí!

El Faraó, vies Zoe del mecanoscrit i Negra cornella

Aquest dimarts passat ens vam tornar a trobar amb el Mohawk , que ja tocava, i amb un altre company maresmenc, en Joan, amb la intenció d'escalar alguna cosa al Faraó. Pugem per la coma del Pastor, però el camí no m'acaba de convèncer, és més embrossat que el de Palomera, tot i que més directe.

La primer via la tenim clara, la Zoe del mecanoscrit (a sobre, ressenya d'en Parce). La roca es veu collonuda i l'equipament correcte, així que deixem que pugi el Joan. Tot i que corre molt, després ja m'ho trobo, i el tram de 6a pica de valent!

Aquest llarg l'enllacem amb el següent, tombat i fàcil, i que ens deixa al peu d'un sostre.

Aquí tiro jo, amb un començament amb estreps (7b), i una continuació amb A0 i sortides en lliure que posen els nervis a prova (6c).

El Mohawk ho treu tot en lliure, i el Joan quasi..... No em demaneu com s'ho fan, costa d'entendre!!

Després arriba el tercer a càrrec del Mohawk. Veig que li costa i que triga molt més del què és normal, però se'n surt i després ja corre. El Joan també pateix una mica i cau diverses vegades....., m'anava dient puja, puja, però jo he preferit deixar distància i sort que ho he fet, perquè segur que hauria rebut!

Cal reconèixer que la part superior de la tirada és molt bona, el grau ja no pica tant i la roca és excepcional!! Un gran llarg!

Per acabar d'arribar al cim, un llarg curtet amb només un parell de passos a la sortida de la reunió, que ens deixen a l'aresta final, i a dalt de tot.

Avui el sol apreta, ens hem rostit de valent, no sé si ha estat bona idea d'anar al matí a la cara est...

Per baixar, un rappel ens deixa a la cornisa, i després desgrimpem ajudats per la corda el darrer tram d'aresta.

Aquí el Joan ens deixa, suposo que la calor alguna cosa hi ha tingut a veure. La calor i la rossa que l'esperava a peu de via!!

Per arrodonir el dia ataquem la Negra cornella, una de les darreres vies de l'Indi a Montserrat, de la que hi deuen haver poques repeticions. No és gaire llarga i està a l'ombra, dos bons motius per escollir-la!

Comença amb un dur diedre, diuen que de 6b, que el Mohawk treu bé en lliure, no li dóna més de 6b+. JO pujo força amunt en lliure aprofitant que és un diedre, però poc abans del tram d'Ae ja no dono més de si i segueixo en A0. Després ve una diagonal cap a l'esquerre força espectacular. 

El segon llarg és molt bo, roca excel·lent, grans patates i molt d'ambient. Almenys la primera meitat, després tomba i arribo caminant a la darrera reunió de la via Hussein el lluna, per on surt la via.

Mentre arriba en Mohawk, em miro i em remiro el sostre i torno a ser incapaç d'entendre com es pot pujar en lliure per aquí.... Però arriba ell i pim i pam, i cap amunt! Afortunadament no hi ha imatges de com vam pujar l'estrep i jo aquest tram.....

Això si, després del sostre el llarg em va agradar molt, dels que valen la pena!

I després tornar a repetir la baixada, recollir al Joan i la seva rossa, i baixar l'entretinguda canal del Faraó a buscar el camí del serrat de la Palomera.

Pa de quilo al cingle del Repetidor, serra de Sant Joan

Fa bastants anys ja vam venir-hi aquí amb el Pep, a fer la senzilla i agradable via veïna, així que ja tocava de tornar-hi, sobretot sabent que aquesta és força més interessant que la del Cap i el passerell. Amb una aproximació curta des d'un revolt de la pista que surt de coll de Bòixols i la bona ressenya del Joan Jover (a sota), aquest dissabte passat ens vam plantar a peu de via.

L'inici es veu espectacular, llis i desplomat, costa d'entendre com s'ha de pujar, però amb una bona apretada i aprofitant la bona adherència de la roca, ben aviat estic a l'alçada del primer espit. Llavors, amb tècnica de diedre i anant a buscar la placa de l'esquerra s'arriba bé a la sabina.

Sortir-ne i passar a la placa és potser el pas més estrany de la via, cal una mica de confiança i apartar abans les branques que fan més nosa que servei! Després, la dificultat afluixa i arribo a la primera reunió lleugerament suat....

El segon llarg, en contrast, és una llarga grimpada amb un únic pas protegit per un espit.

Aprofitant la reunió intermèdia, el tercer llarg el dividim en dos, un primer curt i poc complicat, i un segon molt més interessant.

Aquest comença amb un curt flanqueig (a sobre), per marxar després en diagonal cap a la dreta fins superar un petit desplom.

El cinquè és curt i discontinu, flanqueig senzill cap a l'esquerra, una curta fissura/xemeneia i un tram d'aresta fàcil em deixen a la reunió. 

Fins aquí la via és més o menys interessant, amb un equipament just que permet d'autoprotegir-se i una dificultat moderada excepte el primer llarg. La roca tampoc està malament. Però el penúltim llarg és molt millor, la tirada estrella de la via on escalem voltant la gran sabina que li dóna el nom.

Un inici contundent (a sobre), una roca excepcional, la dificultat sostinguda en el Vº i l'equipament just on no pots posar res més. Una meravella!! La via val la pena només per aquest llarg!

Finalment, per arribar al cim, un desplom amb un parell de passos d'A0 i un tram curt de V que va tombant.

Foto de cim, ullada cap al Pirineu nevat, i tornem al cotxe seguint l'agradable pista que baixa pel darrera, i que permet fer petar una bona xerrada tot baixant.

Entre línies i aresta Brucs a la Miranda de can Jorba

Aquest dissabte a Montserrat el vent apretava de valent, i em sembla que no només a Montserrat.... Aparcats a Santa Cecília, sense gosar sortir del cotxe gaire estona, vam haver de canviar de plans i vaig recordar aquesta combinació de vies, situada en una zona sense regulació i arrecerada. La bona ressenya dels Escalatroncs trobada en un racó, ens ajuda a decidir-nos.

L'inici de la via no és fàcil de localitzar, però recordava on era la Josep Maria Andreví, i això ens va permetre intuir la placa inicial a través dels arbres.

El primer llarg (a sobre) és clarament el millor de la via, i completament diferent de la resta. Roca compacta, presa petita, assegurances a prop, grau collat (V+).... Molt millor del que sembla des de sota.

La resta, en canvi, és més de la tònica de les vies veïnes: roca no sempre tan sòlida com ens agradaria, assegurances allunyades, grau baix,..... A sota veiem l'inici del segon llarg.

El dia és fresc i, sobretot ventós. Com més amunt, més notem els efectes del vent, i l'absència de sol fa que escalem abrigats. Però la via és ràpida, i a les reunions no tenim temps ni de refredar-nos!

Acabem la via Entre línies a la carena i seguim per l'aresta Brucs, dos llargs fàcils i desequipats amb bona roca i millor ambient.

I per rematar la jornada, per baixar desgrimpem el Joc de l'Oca, d'aquesta manera arribem al cotxe amb una millor sensació d'haver aprofitat el dia i amb els braços ben calents!!

Pany-Farrera al Fusell i Sentinella, i Terestel a la Cara de Mico

Aquest diumenge vam tornar a Montserrat amb el José Manuel. Suposàvem que finalment faria bon temps, i tot i que el dia era radiant, el fred apretava. Sobretot per escalar a l'ombra... Sort que la pujada per les escales va fer que arribéssim calents a peu de via!

Després d'haver pujat al Sentinella per la GEDE i la Wagner, sempre em mirava aquesta via "normal" i els seus burins ronyosos, i de tant en tant sentia esplicar alguna història del pas de dalt de tot, quan es passa d'una agulla a l'altra. Avui, hem agafat la bona ressenya dels Escalatroncs i ens hi hem plantat al peu.

La via comença dalt d'un bloc des d'on cal fer un primer pas cap a la paret del davant, a buscar el primer burí per començar un flanqueig cap a l'esquerra, seguint una marcada fissura. el flanqueig està cosit de material que no voldrien ni a cal ferroveller, així que intento no penjar-m'hi gaire fort.... Sort d'un bon forat per un camalot del 2 que dóna tranquil·litat!

Després, una fissura diedre bastant senzilla em deixa al collet entre les dues agulles, on intento triangular 4 o 5 burins molt cutres per tenir una reunió mínimament segura.

El segon llarg travessa la placa per anar a buscar una fissura reblerta de claus, i que permet de passar el tram més vertical fent alguna bona bavaresa. Després, un darrer pas difícil et deixa dalt del fusell.

Fins ara ens hem fotut de fred, però finalment surt el sol i ens anem refent....

El pas cap al Sentinella em toca a mi. Baixo una mica sense saber massa què hi trobaré, però al final el pas és molt més espectacular que difícil. Es tracta tan sols d'allargar la cama cap a una bona presa i acabar de pujar fins a la reunió del cim, des d'on tornem al peu de la via amb un únic ràpel de 45 m.

Per anar a la Cara de Mico, des d'on som només ens cal fer un curt flanqueig, passar de llarg les propostes plenes de parabolts grocs del Guillem Arias, i buscar un parabolt lluent, un bon tros amunt.

Em torna a tocar començar, un primer llarg que és una placa genial, on només cal dedicar-se a gaudir intentant no relliscar enlloc perquè aquí les assegurances estan posades amb alegria! Potser els primers passos fan més respecte amb els gats una mica enfangats, però un bon forat permet de protegir l'arribada fins a la primera xapa.

El segon llarg ja és tota una altra cosa: vertical i difícil de veritat. Està força assegurat, però cal escalar, i cal fer-ho bé. Més que el passet de 6b, la dificultat rau en la resta, que jo vaig trobar més a prop del 6a que del V+, però també és cert que de segon i amb el vent fred que feia, això no té dita. La meva humil opinió és que la ressenya dels Escalatroncs (més amunt) es queda una mica curta.

Després un llarg senzill per arribar al cim, d'on baixem rabent per escapar-nos de l'aire gèlid!! 

En conjunt, però ha estat una bona combinació de vies molt recomanable!

Farigola indòmita, una altra tarda per Malanyeu

Aquest divendres passat el temps era força rúfol a tota la barrera del Cadí-Moixeró, però semblava que a Malanyeu hi faria bo. Aquesta vegada amb el Pep Santasusana, ens acostem a la paret del Devessó amb la intenció de veure si tenim temps de pujar per aquesta combinació de vies. 

Just arribem al peu de la paret i comença a ploure, poc però ben aviat s'hi afegeix la pedra. Què fem? Doncs provem´ho que ja som aquí, i tot plegat només és aigua...., i el Pep va molt fanàtic!

Ell ja coneix la via, però la qüestió és escalar. Jo coneixia el primer llarg que ja havia fet en un dia de mal record perquè va acabar en una mala caiguda del company...., així que ell comença. 

Mirant les ressenyes d'aquesta via, dóna la sensació que el primer llarg és el fàcil, i res més lluny de la realitat. Llarg, vertical i poc equipat, permet millor la protecció que els altres, però l'autoprotecció a Malanyeu sempre és una mica relativa. La bona ressenya dels Escalatroncs (a sobre), ja avisa una mica de tot plegat.

El segon llarg es semblant al segon, però el tram difícil és més curt i potser no apreta tant. El pas més difícil és el flanqueig de sortida de la paret cap al bosc, però hi ha un parell de bons ponts de roca i bones fissures per aliens.

Després hi ha tram boscos i desagradable, que està molt enfangat. El proper dia anirem per la cresta i no seguirem la traça del bosc...

Quan el Pep enceta el tercer llarg, la pluja ja és història i fins i tot surt el sol una estona. Però l'aire és fred i la roca també es va refredant.

El començament és força dur, i tenim un bon alejillo, després comencen els parabolts i la dificultat no afluixa fins a la meitat, on apareixen uns bons forats i l'escalada es podria relaxar una mica si no fos perquè llavors apareix un aleje del 15! Sort dels aliens....

Dalt apreta altra cop, però aquí jo ja m'agafo a tot per enllestir, perquè cada vegada és més fosc i així costa d'escalar amb calma! 

El darrer llarg són només un parell de passos atlètics i bonics que ens deixen al camí de la cresta gairebé de negra nit. Sort que la tornada a peu per dalt és còmode i la coneixem bé....

La via no està malament, però he trobat que el tercer llarg és molt més dur que els altres. Sortint per la variant de les Monges mascles deu quedar una via molt més lògica a nivell de grau, tot i que s'ha de reconèixer que la placa és genial!