Aquest diumenge vam tornar a Montserrat amb el José Manuel. Suposàvem que finalment faria bon temps, i tot i que el dia era radiant, el fred apretava. Sobretot per escalar a l'ombra... Sort que la pujada per les escales va fer que arribéssim calents a peu de via!
Després d'haver pujat al Sentinella per la GEDE i la Wagner, sempre em mirava aquesta via "normal" i els seus burins ronyosos, i de tant en tant sentia esplicar alguna història del pas de dalt de tot, quan es passa d'una agulla a l'altra. Avui, hem agafat la bona ressenya dels Escalatroncs i ens hi hem plantat al peu.
La via comença dalt d'un bloc des d'on cal fer un primer pas cap a la paret del davant, a buscar el primer burí per començar un flanqueig cap a l'esquerra, seguint una marcada fissura. el flanqueig està cosit de material que no voldrien ni a cal ferroveller, així que intento no penjar-m'hi gaire fort.... Sort d'un bon forat per un camalot del 2 que dóna tranquil·litat!
Després, una fissura diedre bastant senzilla em deixa al collet entre les dues agulles, on intento triangular 4 o 5 burins molt cutres per tenir una reunió mínimament segura.
El segon llarg travessa la placa per anar a buscar una fissura reblerta de claus, i que permet de passar el tram més vertical fent alguna bona bavaresa. Després, un darrer pas difícil et deixa dalt del fusell.
Fins ara ens hem fotut de fred, però finalment surt el sol i ens anem refent....
El pas cap al Sentinella em toca a mi. Baixo una mica sense saber massa què hi trobaré, però al final el pas és molt més espectacular que difícil. Es tracta tan sols d'allargar la cama cap a una bona presa i acabar de pujar fins a la reunió del cim, des d'on tornem al peu de la via amb un únic ràpel de 45 m.
Per anar a la Cara de Mico, des d'on som només ens cal fer un curt flanqueig, passar de llarg les propostes plenes de parabolts grocs del Guillem Arias, i buscar un parabolt lluent, un bon tros amunt.
Em torna a tocar començar, un primer llarg que és una placa genial, on només cal dedicar-se a gaudir intentant no relliscar enlloc perquè aquí les assegurances estan posades amb alegria! Potser els primers passos fan més respecte amb els gats una mica enfangats, però un bon forat permet de protegir l'arribada fins a la primera xapa.
El segon llarg ja és tota una altra cosa: vertical i difícil de veritat. Està força assegurat, però cal escalar, i cal fer-ho bé. Més que el passet de 6b, la dificultat rau en la resta, que jo vaig trobar més a prop del 6a que del V+, però també és cert que de segon i amb el vent fred que feia, això no té dita. La meva humil opinió és que la ressenya dels Escalatroncs (més amunt) es queda una mica curta.
Després un llarg senzill per arribar al cim, d'on baixem rabent per escapar-nos de l'aire gèlid!!
En conjunt, però ha estat una bona combinació de vies molt recomanable!
2 comentaris:
Alça! quin parell de viotes Joan. Falti, falti jejeje. bona combinació aquesta que m'apunto a veure si hi dediquem un dia.
Molt bona combinació!! La Normal del Sentinella és sencillament fantàstica. Jaume si vols fer aquesta combinació et recomano que t'ho reservis per quan la calor apreti, aleshores anant-hi pel matí, comences per la Terestel i després cap al Sentinella, tot a la fresca ;-)
Salut i bones escalades!!
Publica un comentari a l'entrada