Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda, i GEDE al Sentinella

Aquest diumenge tocava via clàssica, i amb el Mohawk en teníem tantes ganes que hem pujat a fer-ne dues. Clar, un cop ets allà dalt, tant a prop de Sant Jeroni, almenys aprofitar el viatge...

El primer lloc on hem anat ha estat el Puntal de l'Albarda. La via Mas-Guasch, que puja per la fissura evident de la foto de sobre, la trobem perfectament ressenyada a Onaclimb i a cal Escalatroncs. Tot i que continuo tenent la sensació de què les dues ressenyes marquen el grau tirant a baix, i la roca tirant a bona.

La via comença dura, però són pocs metres, després ja flanqueja per unes baumes fins a la primera reunió. Al mig de la primera bauma, hi ha uns caps de parabolts del 8 que no hem acabat d'entendre, però poden ajudar si no volem prendre mal en una relliscada.

Tota la via és molt vertical, i el primer llarg també. La roca no és meravellosa, i en el primer llarg tampoc!

El segon (a sota, el Mohawk intentant-ho en lliure)) està molt equipat amb una barreja de material nou i vell. A més, a la fissura encara s'hi poden posar posar més coses, tot i no cal.

La reunió és, directament, una putada. Realment incòmoda, igual que la quarta, està molt mal situada. Així que quan ell ha arribat jo he tornat a tirar de primer per repartir les incomoditats.

El tercer llarg és més interessant, la roca millora i la dificultat baixa. Però poc abans d'entrar a la reunió (a sobre), hi ha uns passos finets, finets... Diuen que és V, però jo penso que és més.

Després arriba la quarta, que teòricament és la tirada estrella. Prou ben equipada, en tècnica de diedre es deixa anar fent fins bastant amunt, on hi ha algun pas més dur (a sota). La llàstima és la roca, poc adherent, dubtosa, a voltes trencadissa.

Aquesta reunió també l'hem repartida, i al Mohawk l'hi ha tocat la tirada més aèria de la via, i amb millor roca, també. El tram més dur és a la sortida de la reunió, una sèrie de passos incòmodes que costa saber com agafar-los. Després, millora de manera clara.

Al final, ens hem trobat una via que no tenia la brillantor que esperàvem. És molt lògica, però la roca no meravella i tampoc és gaire aèria.

Per arribar al cim i tornar, encara cal grimpar una aresta fàcil però perillosa (IIIº), i travessar un bosc seguint les traces dels senglars fins al camí.

Un camí que ens ha portat fins a la base de l'aresta Brucs del Sentinella, o via GEDE. Quin contrast! Ens trobem amb una via curta, de només dos llargs, però realment excel·lent.

A dalt he deixat la ressenya del llibre del Castellnou, força precisa si hi treiem la paraula "desgastat".

Els dos llargs tenen una roca gairebé immillorable. Després de l'altra via, encara ens ha semblat més magnífica! Poques coses es poden dir de la via, de l'indret i de l'escalada, potser tan sols que no us la deixeu perdre, la caminada val la pena!