17 de jul. 2015

Pic de Rochebrune

Tots aquests dies que m'he anat enfilant per cims dels Ecrins i Cerces, al sud sempre hi apareixia una muntanya triangular i altiva que em va cridar l'atenció. Va resultar ser el pic de Rochebrune, que com diuen els habituals del Queyràs, és la muntanya que els hi dóna visibilitat. 

Al massís del Queyràs ja hi vaig fer una mica de campanya fa tres anys, però sempre ve de gust de tornar-hi. Per anar-hi, cal pujar el coll de l'Izoard, vell conegut de veure-hi pujar els ciclistes durant el Tour, d'on arrenca el camí.

Primer s'arriba al coll Perdu (a sobre), des d'on ja veiem el cim i tot el recorregut. Del coll cal baixar un centenar de metres per un camí evident, i emprendre una llarga travessa ascendent fins al bonic coll de Portes (a sota).
Fins el coll de Portes el camí era prou còmode, tot i que la darrera pujada és un pèl pedregosa. Però a partir d'aquí el camí s'enfila per una tartera on cal anar en compte de no perdre les fites per anar bé. 

Davant nostre tenim el cim i la seva paret sud, però abans d'arribar a la bretxa un parell de congestes molt endurides hi posen una mica de pebre. 

L'arribada al cim és ràpida pujant per aquest mur de IIIº que disposa de tot de parabolts amb mosquetons enganxats pels qui vulguin assegurar-se.
El cim està presidit per un parell d'antenes de comunicació i te una bona perspectiva del Queyràs, i d'uns Ecrins més llunyans. Destaca sobretot el Mont Viso, ben proper i ben carregat de neu, encara.
Després ja només cal anar tornant per un itinerari que, a mesura que vaig baixant, es va tornant més senzill. Primer la desgrimpada de la cara sud, després la baixada al coll de Portes, i finalment el camí cap al coll Perdu, des d'on tinc una bona perspectiva de tota la ruta (a sobre).

El recorregut el podeu veure al mapa de sota i al wikiloc.

4 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quina muntanya més maca! La primera fotografia sembla la muntanya que dibuixem de petits. La desgrimpada deu ser una mica emprenyadora, oi? Aquelles creus del coll, alguna inscripció? Gracies per portar-me d'excursió.

Gatsaule ha dit...

Les muntanyes del Queyràs són màgiques i lluminoses.... A l'estiu molts dies al migdia puja la boira pel vessant sud, on hi ha la plana del Po carregada d'humitat, i els francesos se'n foten, diuen que és l'hora en que els italians couen la pasta!!

Doncs les creus del coll són de militars francesos, la guerra va passar ben a prop d'aquí!!

Marc Solé ha dit...

Nosaltres també hi vam pujar fa un parell d'estius quan rondàvem pel Queyras. I precisament pel mateix motiu: des de tot arreu vèiem una gran piràmide isolada i altiva, vam investigar quina era i hi vam pujar. Grans vistes des del cim!

Gatsaule ha dit...

Ei, Marc, veig que a vegades coincidim sense voler!! Realment és una muntanya poc coneguda, però que crida molt l'atenció, i que té una arribada al cim ben distreta!! De les que deixen un bon record!!