L'Estimball, finalment!

Aquest divendres, amb el José Manuel, hem fet una escapada al Pedraforca per anar a l'Estimball, una via a la que feia molts anys que li donava voltes, una via que era una mica com el tancament del cercle a aquesta paret sud.

La història començava l'estiu de l'any 1980, amb el Ramon Sala, en que vaig fer la primera escalada a la paret pujant per la Pany-Haus, rocciatores, botes dures, martell i claus, arnés integral, corda de 40 m,... (a sota, l'Albert, a la repetició de l'any 1981). Des de llavors hi he anat sovint. i sempre em mirava l'Estimball sense saber si mai seria capaç....

Via de Tots, Via de la Picor, Bages, Camí del Tro, Llamp del Tro, Esperó Barrufets, Anglada-Guillamon, Ventura highway, Somni de pedra, Choras Piengue i, finalment, l'Estimball! Un bon reguitzell de vies, algunes repetides vàries vegades..., però segur que hi tornaré, que la paret s'ho mereix!

Avui estem completament sols a la paret, suposo que el fet de ser divendres hi deu influir. Fa bo, i corre l'aire, bones condicions per escalar aquí!

Comença el José Manuel superant el típic sostre inicial, comú amb la Choras. Després dels 3 o 4 primers parabolts, deixa la Choras que marxa a la dreta, i flanqueja a l'esquerra a buscar un tram més senzill i trencat, on només hi trobem un clau. El flanqueig és com un mirall, i ja fem el primer A0 de la via.

De fet la via sempre és així, trobem expansions als trams de 6a o més, i de V+ en avall està pràcticament desequipada, tret d'algun clau antic i ronyós. Tot i això el 6a és més que obligat!

El segon llarg comença amb una bavaresa genial, desequipada, que porta a una placa que es passa en artificial, però amb passos molt llargs, una tirada que cal treballar de valent amb l'ajuda del darrer graó dels estreps!

El tercer llarg comença amb una placa molt llisa, on combinem lliure i A0 per arribar fins a la bavaresa. Com a tota la via, passem dels parabolts al desequipament més absolut! Però la bavaresa és de llibre, magnífica i de bon protegir. Llavors se surt en lliure, i amb un parell de passos en A0 s'arriba bé a la reunió.

El quart marxa cap a la dreta, on hi ha dos pitons, per arribar a un petit sostre que es passa en A0 i sortida  de decisió de l'estrep. Després un diedre desplomat i desequipat, que m'ha sembla més de V+. La sortida, a sota, és herbosa i amb roca trencadissa.

De tota la via, el cinquè llarg és el més còmode, un llarg equipat i amb una combinació de passos en lliure i A0 molt agradable. Aquí és on més es nota la gran diferència que hi ha entre una via dura i una via difícil, perquè és l'únic llarg que és difícil però no és dur.

El sisè, per contrast, torna a ser dur. o molt dur. Comença per una bavaresa neta, de vores arrodonides que et llença enfora, i et porta a un tram d'artificial amb xapes properes però amb una sortida de mira-se-la bé. Llavors entres a un diedre desplomat que no saps massa com encarar-lo, sort de dos cordinos molt vells que pengen de dos claus encara més vells, i que ajuden una mica a arribar a la feixa!

A la feixa, caminem una trentena de metres cap a l'esquerra per arribar al peu del triangle superior. El setè llarg és una bona placa d'adherència improtegible, però que té alguna xapa molt de tant en tant. No és difícil, però cal tenir fe en els peus de gat....

En canvi, els dos següents, ja no tenen res a veure. Dues tirades dures i incòmodes de veritat, on t'arrossegues com pots per xemeneies llises i diedres desplomats!

El vuitè comença amb un diedre molt llis on hi ha dos parabolts, i després ja no hi ha res més que algun clau per marcar el camí. Curiosament, el tram superior del llarg passes dos sostres que més bon fer que no la pròpia xemeneia!

El tram dur del darrer llarg és més curt que en els altres, però no perdona. De la reunió cal flanquejar a buscar la fissura de l'esquerra, un flanqueig protegit per un clau que ja està totalment integrat a la paret. Llavors ve una fissura/diedre lleugerament desplomada que no saps massa com encarar, però que es deixa protegir bé, i porta a les plaques de sortida.

A dalt, bufa un vent fort i desagradable, que no impedeix que em senti eufòric. Sobretot perquè feia massa temps que me la mirava i molts cops havia dubtat de ser capaç d'enfrontar un repte com aquest....

Una via molt bona, però molt dura i on cal anar-hi mentalitzat i força preparat. Nosaltres vam fer servir tascons, aliens, link cams i camalots fins el 3, tot i que el 4 no ens hauria anat malament. I un estrep imprescindible!

I no us fieu de la ressenya del Soldevila, sobretot dels trams de V i V+.....