Cerdà-Pokorski a la Roca de l'Ordiguer

Aquest dissabte, amb el Jortx, hem fet una escapada cap a la cara nord del Cadí. És una zona que ell encara no coneixia, i jo feia molt temps que rondava la Cerdà-Pokorski, així que vam trobar l'excusa perfecte per anar-la a provar.

Quan fa molt temps que surts a escalar, i això també comença a valer per ell, ja no et conformes en fer qualsevol cosa, cada cop busques ni que sigui tastar escalades que valguin la pena, històries que tinguin sentit. I em sembla que dissabte ho vam aconseguir.

El matí estava força núvol i la boira ens va amagar la roca fins que no hi vam ser a sota, així que ens vam estalviar de passar calor.

Arribem a peu de via i, després de discutir bastant, li toca començar a ell un llarg que va molt bé per prendre contacte del què ens esperarà durant tota la via: un calcari polit quan és compacte, moltes preses dubtoses, un equipament molt escàs i antiquat, però amb unes bones fissures per autoprotegir-se!

El segon llarg ja és tota una altra cosa, la paret es posa vertical de veritat i cal anar seguint la fissura/diedre que ratlla la roca. Un llarg atlètic i molt bo, molt franc, amb bones possibilitats de posar-hi de tot.

En el tercer llarg continua la mateixa tònica, verticalitat i passos atlètics. Aquest potser és el més equipat de tota la via, sobretot al flanqueig de sortida d'A0, però sempre amb claus que quan te'ls mires, et responen amb un somriure sarcàstic dient que potser no els vindrà gaire de gust d'aguantar una caiguda!

Després d'aquest primer sector, arribem a la zona intermèdia, fàcil i trencada, on cal fer esforços per tirar daltabaix el mínim de pedres possible i no anar-hi nosaltres al darrera.

Aquí el recorregut es desdibuixa, però cal tenir en compte on és la nostra fissura de sortida i per on va l'Anglada-Cerdà, llavors tot es torna més senzill. A més, a totes les reunions hi ha un parabolt del 12 prou lluent, com per veure-les d'un tros lluny! En general cal pujar recte amb tendència a l'esquerra els dos primer llars, per anar clarament a la dret en el tercer, fins a la base de la fissura situada damunt d'un avenc.

Dels dos llargs de sortida, el primer és el més dur, però també el que té la millor roca. Potser massa compacte, moltes vegades!

Una tirada bastant llarga i espectacular, però que es deixa fer, ja que els passos més durs alternen amb alguns més còmodes.

Finalment, el darrer comença amb un sostre que es passa bé amb un pas d'A0 (link cam verd, que el clau que hi ha fa molta por!), i després ja només cal anar superant trams bastant atlètics amb roca dubtosa fins arribar a dalt de tot.

Content per com ens ha anat i com ens ha sortit, enfilem la cornisa de sortida, cap a l'esquerra fins a la canal del Cristall, per retornar a Estana. 

Una bona via que m'ha recordat alguns trams de la paret nord del Pedraforca, i que he trobat força més dura que la veïna Anglada-Cerdà. Aliens, link cams i camalots fins el 4, ens han anat molt bé, tot i que aquest darrer no és imprescindible i s'hi n'haguessim portat un parell del 3, també hauríem fet.