Via Entre aigües a la cresta de la Vall-llonga

La cresta de la Vall-llonga és una de les múltiples crestes de conglomerat de la serra dels Bastets, unes crestes que s'alcen verticals per l'empenta cap al sud del conjunt del Prepirineu, mentre més al nord s'anava aixecant el Pirineu axial. Restes petrificades i aixecades d'antics deltes terciaris, que s'han convertit en un bon terreny de joc pels escaladors.

Aquesta cresta en particular, queda just davant de la cresta del Sol, des d'on vaig fer la foto de sobre.

Fa uns quants anys els Kutres i la Ingrid, bons amics, hi van obrir una via que encara tenia pendent. Una matinal distreta, on hi hem passat fins i tot calor durant el tercer dia de l'any 20. A sota he deixat la seva ressenya original.

L'aproximació és lògica i curta, tot i que cal deixar el cotxe a l'aparcament de la cresta del Sol i el tram de carretera fa una mica de mandra. 

Nosaltres vam fer això, caminar per la carretera fins després del pont sobre l'embassament, i vam agafar un corriol marcat que planeja inicialment, i després puja a buscar una cresteta. Al final de la cresta hi ha unes fites que indiquen un rastre a l'esquerra que porta fins al peu de la via, marcada amb una gran fita i una fletxa picada a la roca.

El primer llarg és molt llarg i senzill. Hi trobarem 3 parabolts i ens ajudarà a entendre quina mena de roca trobarem avui. Sòlida, però no és Montserrat.

El segon llarg és curtet, uns 25 metres, i està desequipat. Puja per una placa i va a buscar una mena de diedre ple d'alzines, on ens hi podrem assegurar. Al final, cal desgrimpar un parell de metre i fer reunió en una alzina.

El tercer és clarament el millor llarg de la via. Hi trobarem un parell de claus i 5 parabolts, concentrat en la zona central, molt vertical, i on caldrà escalar de debò i refiar-se de petites preses que fins ara segurament obviàvem... Els passos són ben obligats, però les assegurances i la verticalitat del pany de paret donen confiança!

Abans d'arribar a la reunió (aquesta si, amb un parell de parabolts), ens haurem de barallar una mica amb una alzina que, alhora, ens donarà seguretat.

La via acaba amb un darrer llarg molt curt, menys de 20 m Pujarem per una placa molt compacta amb molt bona roca, on haurem d'anar a caçar un parell de parabolts per sortir a la carena i gaudir de les vistes del vessant nord, i del conjunt de l'embassament!

La baixada també és ben lògica. Una curta desgrimpada pel vessant nord, i després només cal baixar per la carena fins al coll de l'esquerra i, seguint algunes fites, arribar al camí de l'aproximació.

Una via que ens va agradar i se'ns va fer curta, i ens va recordar els seus aperturistes, que ara fa dies que no coincidim!!

Daniel, SA, a la Miranda de les Boïgues

Diuen que la primera escalada de l'any sempre és especial, i aquesta curta però bonica via ho va ser, sobretot per a la Queralt, que no havia escalat mai a Agulles!

Una via curta i equipada, amb bona roca i una aproximació curta i còmoda, sobretot tenint en compte els estàndards de Montserrat. I d'una dificultat més que raonable, com podem veure a la ressenya del Coleccionista de vies.

Ja el primer llarg és fàcil i agradable, una grimpada deliciosa on només cal mirar-s'ho en un únic pas ben protegit...

El segon llarg ja pica una mica més, sobretot en el tram després dels forats. Allà la roca es torna més vertical i les preses més escasses. Com que la distància entre parabolts fa que hagis d'escalar, allà és on cal escalar amb calma...

Sobretot els que escalem menys del què voldríem a Montserrat!

El tercer ja torna a ser més agradable, amb una roca que continua sent impecable!

I al cim, ens espera l'espectacle del bosc d'Agulles per arrodonir un matí agradable per damunt de la boira!

Cadí, canal amagada, la darrera sortida del 19

Aquest any està fent un hivern peculiar, sec i poc fred. Una combinació que ha deixat a punt les canals que normalment no n'estaven fins a la primavera...

Així que el 31 de desembre ens hi vam acostar amb el Pep i la Queralt. No teníem clar l'objectiu i dubtàvem entre l'Ordiguer i l'Amagada. Veient que aquesta darrera estava en condicions, unes condicions òptimes i molt millors que la darrera vegada, vam tirar amunt.

Neu dura, grampons des de Prat de Cadí, una mica de traça, poc fred,..... les condicions perfectes!!

Tot i algun ressalt de gel, no veiem necessari encordar-nos i així anem pujant. Arribem bé al final de la canal i fem el ràppel que ens deixa a mitja canal Sàbat... 

Aquí també hi trobem molt bones condicions!

La rampa final de sortida és dreta, però no té cornisa i està en bones condicions, així que ben aviat de l'ombra al sol...

A dalt, ens relaxem, gaudim del paisatge, mengem, i veiem Montserrat al fons com una illa solitària....

Després caminem per la carena amb neu molt dura fins al coll de la canal del Cristall, per on baixarem.

Una baixada que no té res a veure amb les baixades primaverals, amb neu toba i agradable..... Tota la baixada és una rampa de neu dura o molt dura, on qualsevol patinada podria ser fatal! Quina diferència amb quan venim amb bon temps....

De fet, no ens traurem els grampons fins Prat de Cadí! Però ha estat una jornada increïble, sobretot per la Queralt que s'estrenava en aquest món!

Pedra de tartera a la Paret Bucòlica

Dissabte passat vaig tornar a la Paret Bucòlica, aquest cop amb la Queralt. L'objectiu: la via Pedra de tartera, una via curta, amb una roca extraordinària i plena de parabolts. Una bona via perquè la Queralt torni a retrobar-se amb la roca, una bona via perquè tot el què passa de V+ es pot fer en A0. 

Però només el què passa.... Els trams de V+ no són cap broma! I, tal i com veiem a la ressenya de Desventuras y milagros, n'hi ha uns quants.

Fem l'aproximació per la canal d'accés i ben aviat ens hi posem. El dia no és tan assolellat com prevèiem, però ens permetrà escalar en màniga curta almenys els primers llargs. 

I l'entrada és tal com l'esperàvem, una roca molt bona, una fila de parabolts i una dificultat interessant.

Al segon llarg cal anar a la dreta per una cornisa senzilla fins un diedre desplomat que pujo fent uns quants A0's, fins que un curt flanqueig a l'esquerra que fa una certa impressió, ens deixa tornar a escalar i per unes bones plaques arribem a la reunió.

A la pujada hem coincidit amb el Joan Asín, la Isabel i el Juan Carlos, que faran la Pas d'estrès, des d'on ens fem fotos mútuament quan coincidim. Com la de dalt, fent l'inici del tercer llarg.

Es tracta del llarg més lleig, curt i amb dos trams d'A0 a l'inici i al final, i amb una arribada a la reunió, en un flanqueig a la dreta, que podríem qualificar de desagradable

El quart llarg és molt bo. Un petit pas amb ajuda a l'inici, i després ja tot és una placa força vertical, però amb bones preses i bona roca. 

Llàstima que aquí la via pràcticament s'acabi, se'ns ha fet molt curta!!

I mentre nosaltres encetem el darrer llarg de tràmit, un llarg flanqueig cap a l'esquerra amb passos aïllats de IVº, la cordada d'en Joan Asín ataquen el seu darrer llarg, també, que pel que recordo de quan hi vaig anar, era molt bonic!!

Las darrera reunió és al mateix camí de baixada, així que ja només ens queda la baixada, curta però relliscosa, fins el cotxe.

Tintin i Milú al Mont-roig. Serra de Mont-roig.

Aquesta distreta via d'escalada, mig grimpada, de la serra del Mont-roig, ens va servir aquest diumenge passat per retrobar-nos amb tot l'equip del Cerví d'aquest estiu. Des de llavors que no ens veiem amb el Sergi per un motiu o un altre...

Una via més interessant del que aparenta la bona ressenya que vaig trobar a la pàgina de Rocjumper, on també hi trobareu una bona descripció de l'aproximació i el descens.

L'aproximació és molt agradable, però ens costa una mica trobar el peu de via, més  la dreta del que semblava inicialment, però a partir d'aquí, la bona roca i l'aresta ens guien amunt sense problemes.

Fem els dos primers llargs en un de sol, i després anem seguint força bé la ressenya, tot i que la senzillesa d'algun tram fa que allarguem els ensambles...

Una escalada on sempre tindrem a sota tot Camarasa, i al fons al darrera, les crestes d'Alòs de Balaguer.

De tot la via segurament els trams més interessants per l'escalada són els dos primers llargs i el darrer. 

Després del tram horitzontal i en baixada, al coll hi ha un pas de Vº. Però és just un pas de 2 metres amb un parabolt al mig que no té gaire història.  

I el darrer llarg, una bonica xemeneia bastant compacte i amb menys mates del què aparenta, ´s la cirereta de la via. Un llarg pel qual ja val la pena haver pujat fins aquí. 

Està equipada amb parabolts, i no és excessivament dura, però és maca i bona de pujar.

Allà s'acaba la via, aprofitem per menjar alguna cosa i acabar de pujar a la carena.

Llavors ja només cal fer cim i seguir el bon camí que ens portarà de tornada cap a la presa de Camarasa, on hi tenim el cotxe.

Tardor humida a la Dent d'Orlú. Tapas sans dalle, però amb aigua.

Just ahir, 2 de novembre, entre ruixat i ruixat, amb la Queralt vam anar fins a la Dent d'Orlú amb la intenció d'escalar alguna de les vies de la cara est que encara no he pujat. Ella no hi havia estat mai, i a m i em feia especial il·lusió d'anar-hi amb ella en aquesta època tan espectacular.

Arribats a l'aparcament ja vam veure que a la nit havia plogut bastant, però el dia era seré i vam decidir de pujar amb el material a veure si el sol escalafa i eixugava una mica la paret.

La pujada ja va ser espectacular, però a la carena i les vistes cap a la vall d'Orlú encara ho eren més. Només per arribar fins al peu de la muntanya ja va valer la pena el viatge!

Però la paret no acompanyava, no estava humida, o molla, si no que l'aigua baixava a raig per tot arreu, formant veritables cascades d'aigua sota d'alguns desploms...

Anàvem mirant la paret i les ganes de deixar-ho estar eren molt grans, però al final vaig veure que l'inici de la Tapas sans dalle estava més o menys eixuta, així que vam tirar cap allà.

No portàvem cap ressenya de la via, però la recordava de fa molts anys com una via prou equipada i no massa difícil tret d'algun sostre... I com que només cal anar seguint els parabolts..., doncs ens hi vam ficar. (a sota, una ressenya de Rando-marche)

Un cop dins de la via, la situació era lleugerament diferent del què havíem imaginat: d'entrada molts trams de la via van per les plaques molles....., i a les eixutes no hi passa cap via... Però en realitat els peus de gat no van malament en roca molla, ahir ho vam poder comprovar!

I curiosament vam poder gaudir molt més de l'escalada del que pensàvem. Algun tram molt moll el passàvem per la vora, i molts els encaràvem directament sense massa problemes tret d'algun moment de nervis.... 

Però el què dèiem abans, els peus de gat no van tan malament en moll...

Els darrers metres de paret van començar apujar les boires, i els núvols van anar guanyant la partida al dia seré que anava fent..... I just arribar al cim, ens va venir a rebre la pluja!

Per sort era una pluja fina, que ens va acompanyar de baixada gairebé fins al cotxe, entremig d'aquest paratge de tardor de somni que sóns els boscos de les valls d'Orlú!