Panticosa. Espero Mowgli, i Espolón de la placas a la Palestra de Bachimaña

Aquests dies que hem passat amb el José Manuel per Panticosa els vam començar allà, als Baños. El mateix dia d'arribar-hi vam tirar amunt cap al refugi de Bachimaña i, de camí, vam parar a fer aquesta via senzilla, irregular, però prou maca.

Per arribar a peu de via només cal desviar-se uns centenars de metres del camí del refugi i de seguida hi arribem.

Ahir va ploure molt a la zona, i baixa aigua per tot arreu. Això fa que la dificultat de la via pugi una mica, l'adherència d'alguns passos no és ben bé la mateixa que amb la roca seca...

La via és irregular, va superant petites parets tallades per feixes, la qual cosa vol dir que no tens gens d'ambient però que per altra banda les reunions hi són molt còmodes.

La roca també és a prova de bomba. 

Dos darrers llargs ens deixen a una feixa superior, on només cal buscar les fites per baixar fins retrobar el camí del refugi.

La nostra intenció era pujar al refugi per alguna de les vies de la paret de sota, però l'aigua que baixava pel riu feia impossible travessar-lo. Així que vam acabar d'arribar al refugi a peu, i després d'instal·lar-nos-hi vam anar a la paret de just al davant: la Palestra de Bachimaña.

Allà hi ha una via curta, de 4 llargs (tot i que a la ressenya només en marca 3), que ens va agradar molt: l'esperó de las Placas.

La ressenya de sobre és molt útil, però enganyosa, hi ha 4 llargs, manca el darrer de IIIº... 

La via comença per un llarg snzill i poc equipat que porta al llarg clau de la via, un bonic esperó de plaques granítiques, aquest prou equipat.

El llarg clau és molt bonic, i el 6a fa referència a una placa final fineta, fineta...

Després ja només cal seguir amunt superant blocs i plaques, on cal tirar d'intuició perquè costa entendre cap on va la via. Nosaltres seguint la ressenya pensàvem que només hi havia un llarg i el company va haver de sortir de la reunió i fer un bon tram en ensemble!

Dalt de tot trobem la reunió i a partir d'aquí només cal seguir les fites que ens portaran al camí que ens retorna al refugi de Bachimaña.

Agulla de Bachimaña, via dels Guardes

Avui no fa un dia gaire lluent, però des del refugi de Bachimaña aquest cim no queda massa lluny, amb poc més de mitja hora arribem al peu de la via des del refugi. L'aproximació comença a la primera corba del GR, on una traça de camí marxa cap a l'esquerra. Llavors només cal anar seguint les fites per sortir al darrera de l'esperó de les Plaques i llavors arribar al peu de la paret per on ens agradi més.

La via comença a pujar per l'esperó que s'endevina al mig de la foto, a l'esquerra de la gran fissura.

El refugi de Bachimaña de seguida queda petit quan el mirem des del camí d'aproximació.

Aquesta via, reequipada per Sendero Límite, es troba prou equipada per poder seguir-ne bé el recorregut, però és important portar un joc mínim de friends i tascons per anar tranquils.

Així els primers parabolts ens ensenyen ràpidament per on ham de començar. I les palletes li donen l'alternativa al Jose Manuel. Avui el temps no ens acompanyarà massa, però tirem amunt a veure.

El primer llarg puja pel fil de l'esperó, en canvi el segon recorre unes magnífiques plaques fins un replà còmode on hi ha la reunió.

El tercer llarg comença amb un pas potent i després la dificultat va baixant fins que s'arriba a un replà on s'acaba l'esperó.

El quart consisteix en travessar un jardí cap a la dreta i anar a buscar la paret vertical. Cal pujar per entre uns blocs fins trobar la reunió. Aquesta és la principal dificultat del llarg, trobar la quarta reunió!

El cinquè llarg és potser el més difícil i vertical. Comença amb un pas vertical dreta-esquerre, i la resta es tracta d'anar navegant per fissures i alguna placa, amb la referència de pas dels parabolts.

Finalment, el darrer, comença amb un mur vertical, però després ja és més senzill. Es tracta d'arribar fins a la cresta i muntar reunió com millor s'escaigui.

Tot i que potser no calia, fem un darrer llarg a la cresta. Fa vent i molt fred, i això ens fa ser prudents. El temps s'està espatllant.

Després pleguem ràpidament el material i tirem avall. El descens està marcat amb fites i passa per un parell de desgrimpades fàcils en un recorregut que forma un arc cap a la dreta, sense possibilitat de pèrdua. Hi ha alguna instal·lació de ràpel però es baixa bé sense necessitat de fer-los.

Aviat arribem a prop de la base de la paret i tirem cap al refugi. Just arribar-hi, comença a ploure.

Via Valle de Tena a la Peña Foratata

La Peña Foratata és aquell muntanyot que sempre em cridava l'atenció damunt de Sallent de Gàllego quan pujava a buscar muntanyes més altes en aquesta vall magnífica per fer muntanya que és la vall de Tena. Fa 4 anys hi vam pujar per la via normal i vam veure que hi havia bones possibilitats per escalar.

Amb el José Manuel hem aconseguit d'anar a fer una via que diuen que és molt concorreguda i, la veritat, no m'estranya gens. La Valle de Tena és una via molt bona.

L'aproximació és senzilla des de Formigal, només cal tenir en compte que no se surt del mateix lloc d'on surt el camí de la via normal. Cal anar més a la dreta i agafar una pista que planeja cap a l'est fins una carena. El camí puja per la carena i gira a la dreta fins al peu de via.

La via engega al damunt de les lletres V T gravades a la roca, i de seguida comprovem que la roca és molt bona. Un calcari excel·lent! 

I també que l'equipament és suficient, no hi posarem gaires coses, a la via, tret del penúltim llarg...

Els dos primer llarg es deixen fer molt bé, el primer amb canaleres i algun sostret, i el segon amb plaques molt llises d'adherència.

El tercer ja pica una mica més. Comença amb un flanqueig a la dreta per superar un petit sostre, i a la sortida quedem al damunt d'una placa de tubs d'orgue on costa d'aguantar-s'hi fins que no t'hi acostumes. Amb aquest tipus d'estructura sempre em passa el mateix, al començament no saps com agafar-t'hi i després ja li vas trobant el gust.

El quart em va semblar prou dur, sobretot per la verticalitat i els petits sostres que s'han d'anar superant. Però la roca continua sent molt bona i això dona molta confiança.

Després la via continua per una fissura ampla i continua per tot de diedres fins un bon replà.

 

El sisè també és força intens i és el què et deixa al peu de la gran fissura off-width, que de fet no sé perquè li diuen així si la gran majoria puja aquest tram de xemeneia estreta mig en artificial!! 

El José arriba molt animat i s'hi tira de cap. És un llarg que li feia especial il·lusió i del que se'n surt especialment bé!! 

La tirada no és senzilla, no hi ha gaires passos per sota del V+ i són bastant obligats tot i fer servir l'estrep en alguns punts. Les assegurances allunyen i aquí si que hi posem algun friend.

Un llarg que podem definir com a molt intens!

Després venen els dos darrers. El vuitè és una xemeneia on la motxilla fa una certa nosa, però que amb una mica de gràcia posant-la de costat es deixa fer. Però una xemeneia de veritat, no com a l'anterior.

I després uns metres de IV ens deixen a una feixa i amb aquesta tirada curta ens acomiadem d'aquesta magnífica via.

Allà comprovem a a l'altra costat de la muntanya el temps és molt inestable, amb prou feines veiem els Infiernos al fons, amb la marmolera característica.

Aquesta combinació de sol al sud i pluja al nord fa aparèixer algun arc de sant Martí que ens alegra la tornada.

Allà també comprovem que la feina de baixada fa tanta por com semblava, però que al final es deixa fer prou bé. Això si, prohibit relliscar!!

Via Noche de acción, al Pa de Sucre

Dissabte passat, en un dia força calorós, vam sortir encara de negra nit de l'aparcament de Cavallers per pujar fins al Pa de Sucre i provar aquesta via, relativament nova a la seva cara sud (a l'esquerra de la foto).

Per no haver de fer tota la volta cap al refugi Ventosa i Calvell i pujar-hi més directament, vam seguir una zona de blocs i una canal herbosa fins la carena on hi ha el camí que porta a la base de la muntanya. Podeu veure el recorregut aquí.

Vam utilitzar la ressenya del Luichy que deixo a sobre, i que ens va anar molt bé, molt detallada i ajustada al què vam trobar.

Arribats a la base de la via, sorprèn l'aspecte de la paret, plena de plaques increïbles, un aspecte molt "chamoniard".

El José Manuel va comentar que li faria gràcia fer el cinquè llarg, així que li va tocar començar. El primer llarg diria que és el més senzill, comença amb un esperó que porta a una placa que es va verticalitzant i on hi trobem els primers passos de Vº, i acaba travessant una franja herbàcia per arribar a la següent tirada.

La segona, en canvi, ja té un altre caràcter. Vertical i amb alguns passos prou exposats, és d'aquells llargs que recordes per la gran concentració que requereix. La roca, molt compacta, tampoc permet assegurar a plaer. Però superats els nervis, és un dels millors llargs de la via.

Això si, a la reunió vaig buscar l'ombra de qualsevol manera per recuperar una mica la temperatura...

La tirada més dura de la via és la tercera. Així com a la segona el V+ és obligadíssim, aquí el 6a també apreta fort. Atlètic i amb preses petites, el desplom inicial costa prou de superar, cal una bona tècnica de diedre.

Després ve un petit flanqueig a l'esquerra que costa d'entomar, i després la dificultat ja baixa fins a la reunió.

La quarta, en canvi, és un gaudi de baix a dalt. Roca increïble, plena de bolets que et demanen a crits posar-hi una cinta, una certa navegació per pujar pels millors llocs.... Un bon llarg.

El cinquè llarg em va recordar una mica al segon. Passos molt obligats de V+, dificultats per assegurar quan ho necessites, roca compacta i vertical... Un altre llarg per arribar a la reunió amb la boca seca.

Finalment, el darrer llarg travessa una placa de nervis molt agradable que es fa curta. A dalt hi ha dos espàrrecs de parabolt però les xapes no hi són, així que vam fer reunió en unes fissures que hi ha just a sota.

Des del final de la via, una curt grimpada ens deixa dalt del cim en 5 minuts.

Un cim panoràmic, el Pa de Sucre, des de l'Aneto fins la Pica d'Estats, passant pel proper Bessiberri Nord.

Després de menjar i hidratar-nos comencem a baixar. El recorregut és poc evident i val la pena seguir les fites sense perdre-les. A l'esquema següent queda ben clar el què cal fer.

El camí puja i baixa lleugerament, travessa algunes bretxes, i a vegades costa saber per on passar. Al final, al costat del Mussol de Tumeneja trobem una instal·lació de ràpel que ens deixa al peu de la paret (30 m).

Des d'aquí anem passant per zones de blocs i zones més de matollar i herbes relliscoses pel peu de la paret, i seguim baixant pel camí de pujada, que continua amb aquesta tònica. Ara no se'ns acut baixar per la drecera, preferim baixar als estanys de Tumeneia, on podrem rehidratar-nos i refer-nos una mica, i acabar d'arribar a l'estany de Travessani, on trobem el camí que baixa cap a Cavallers. Aquí hi trobareu el track de la baixada.