La Peña Foratata és aquell muntanyot que sempre em cridava l'atenció damunt de Sallent de Gàllego quan pujava a buscar muntanyes més altes en aquesta vall magnífica per fer muntanya que és la vall de Tena. Fa 4 anys hi vam pujar per la via normal i vam veure que hi havia bones possibilitats per escalar.
Amb el José Manuel hem aconseguit d'anar a fer una via que diuen que és molt concorreguda i, la veritat, no m'estranya gens. La Valle de Tena és una via molt bona.
L'aproximació és senzilla des de Formigal, només cal tenir en compte que no se surt del mateix lloc d'on surt el camí de la via normal. Cal anar més a la dreta i agafar una pista que planeja cap a l'est fins una carena. El camí puja per la carena i gira a la dreta fins al peu de via.
La via engega al damunt de les lletres V T gravades a la roca, i de seguida comprovem que la roca és molt bona. Un calcari excel·lent!
I també que l'equipament és suficient, no hi posarem gaires coses, a la via, tret del penúltim llarg...
Els dos primer llarg es deixen fer molt bé, el primer amb canaleres i algun sostret, i el segon amb plaques molt llises d'adherència.
El tercer ja pica una mica més. Comença amb un flanqueig a la dreta per superar un petit sostre, i a la sortida quedem al damunt d'una placa de tubs d'orgue on costa d'aguantar-s'hi fins que no t'hi acostumes. Amb aquest tipus d'estructura sempre em passa el mateix, al començament no saps com agafar-t'hi i després ja li vas trobant el gust.
El quart em va semblar prou dur, sobretot per la verticalitat i els petits sostres que s'han d'anar superant. Però la roca continua sent molt bona i això dona molta confiança.
Després la via continua per una fissura ampla i continua per tot de diedres fins un bon replà.
El José arriba molt animat i s'hi tira de cap. És un llarg que li feia especial il·lusió i del que se'n surt especialment bé!!
La tirada no és senzilla, no hi ha gaires passos per sota del V+ i són bastant obligats tot i fer servir l'estrep en alguns punts. Les assegurances allunyen i aquí si que hi posem algun friend.
Un llarg que podem definir com a molt intens!
Després venen els dos darrers. El vuitè és una xemeneia on la motxilla fa una certa nosa, però que amb una mica de gràcia posant-la de costat es deixa fer. Però una xemeneia de veritat, no com a l'anterior.
I després uns metres de IV ens deixen a una feixa i amb aquesta tirada curta ens acomiadem d'aquesta magnífica via.
Allà comprovem a a l'altra costat de la muntanya el temps és molt inestable, amb prou feines veiem els Infiernos al fons, amb la marmolera característica.
Aquesta combinació de sol al sud i pluja al nord fa aparèixer algun arc de sant Martí que ens alegra la tornada.
Allà també comprovem que la feina de baixada fa tanta por com semblava, però que al final es deixa fer prou bé. Això si, prohibit relliscar!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada