Inici d'any a la Provença

L'any passat, amb la Clara, ja vam fer un parell d'escapades a la Provença: per Cap d'Any a la Camarga i per Setmana Santa a les Calanques. Escapades que hem volgut completar aquest any amb una estada a la zona més oriental, on hem acabat passant una setmana a Niça. Però de fet, la regió dóna molt de si i suposo que hi tornarem...

Niça és realment una gran ciutat, amb tot el què té de positiu i negatiu, la monumentalitat i els sense sostre, el centre i la perifèria, la riquesa i la marginalitat, la muntanya i la platja... 

Potser el més original que vaig veure és el monument al Cap quadrat, que em recorda a algun escalador!! Ara ja entenc, també, d'on van treure la idea de la caricatura que feien del Van Gaal....

 

Però el millor de Niça és la seva situació propera als Alps Marítims i a les serralades que els envolten. A més, es nota que som a França i que caminar és un dels esports nacionals. Trobes moltes facilitats per fer-ho, una gran quantitat de recorreguts genials hi ha senyalitzats per tot arreu, camins magnífics recuperats.....

El primer de tots va ser una bona caminada per la vora de la costa, sortint del centre mateix de la ciutat i pujant i baixant sempre ran de mar, fins anar a voltar la península de cap Ferrat, on ens podem embadalir amb les grans cases de rics dels de veritat!

Al mateix cap Ferrat esperem la posta de sol damunt de les muntanyes de l'Esterel i acabem d'arribar gairebé de fosc a Saint Jean, on agafem el bus de tornada. En aquesta regió practiquen una política ben curiosa vista des del nostre punt de vista, i és que tots els viatges amb autobus costen un euro, tant els urbans com els interurbans. I n'hi ha molts que van per tot arreu. Des de Niça pots pujar a l'estació d'Isola 2000 per un euro...

Es nota que estem en un dels punts on els Alps es fiquen al mar, així que tan aviat com ens allunyem de la costa les muntanyes apareixen. Una volta molt recomanable és la que puja a la Roccasiera des de Duranus, a les gorges del Vesubi.

El camí és molt bo i agradable, dels que puges i baixes sense adonar-te'n gaire, amb el mar a un costat, i els cims més alts dels Alps Marítims, a l'altre.

De baixada, el recorregut és simplement genial. Travessa les runes de l'antic nucli medieval de Rocca Esparviera, un poblat enfilat dalt de la carena que havia arribat a tenir fins a 350 habitants i que es va abandonar entre els segles XV i XVI.

Però, a més, en aquest tram els camins que resseguim són d'aquells fets expressament per ser caminats, i que es veu clarament que n'han estat molt de trepitjats. 

La ruta ressegueix tots els estadis de vegetació, i passem dels prats culminals a les fagedes i pinedes, acabant per arribar altra cop a Duranus enmig d'una roureda preciosa.

Una altra particularitat dels entorns de Niça són els anomenats Villages perchés, o pobles encinglerats. Nosaltres vam aprofitar una tarda per pujar a Eze des de l'estació de Tren.

Un poblet realment bonic, molt ben conservat, i amb un jardí botànic a la part més alta ple de cactus i plantes crasses de tota mena. La passejada no té cap secret, però al final són gairebé 500 metres els que calen per pujar al poble i gaudir d'una altra bonica posta de sol damunt de la badia. 

Una mica més a l'oest de Niça hi ha la curiosa ciutat de Grasse, famosa per l'elaboració de perfums i per ser l'escenari de la pel·lícula El perfum.

Al nord de Grasse hi ha els anomenats Prealps de Grasse on vam una bona caminada al pic de Courmettes, situat damunt de les gorges du Loup, des del poblet de Tourretes-sur-Loup. El recorregut també ens va agradar força, sobretot la part final, més prepirinenca, després d'una monòtona travessa inicial d'un alzinar força espès.

Al cim també ens trobem entre els Alps i la Mediterrània, però potser més a prop del mar i més lluny dels cims nevats que en l'altra. Per pujar fem una volta, que sempre és més distret, pujant per la carena oest i baixant per la cara sud, per un sender molt ben traçat.

El resum seria que han estat uns dies prou ben aprofitats per conèixer aquest llunyà racó provençal, que té moltes semblances amb Catalunya, i no només toponímiques.

Aquest darrer dia vam entrar en una ermita de la vora del camí, i ens vam trobar amb el mural de sota pintat a la paret de l'altar. Suposo que tots hi sabreu veure elements figuratius que ens són ben nostrats!

I més avall hi he deixat el mapa amb els recorreguts, que també trobareu al Wikiloc.

Reequipament de diverses vies a Malanyeu

Fa unes setmanes em va arribar la notícia de que un conjunt de vies del sector esquerre de les Taules de la Llei, a Malanyeu, s'havien reequipat amb parabolts cedits per la FEEC.

A algunes d'aquestes vies ja vaig anar-hi fa just cinc anys, amb companyia estel·lar (Marta, Mohawk i Oskar). Fa gràcia veure per on passem tots 5 anys després, però això ja seria una altra història..., i ja sabem que tots tenim un passat! Però pensant-ho bé, veig que tampoc hi ha tanta diferència ells continuen molt forts i jo no tant!!

Per anar a provar les vies, aquesta vegada també he tingut companyia estel·lar, i he pogut enredar a la Lu per anar-hi. I sort n'hi ha hagut....

Perquè després d'escalfar a la paret del Devessó, hem atacat la Che boludo, que ens ha ensenyat les dents. Però la mossegada ens l'hem emportat a la Perillosa Maria, un teòric 6a.

La veritat és que la Lu ha pujat molt bé, patint només una mica, i en canvi jo encara ara estic buscant els passos.... En tot cas, no deixa de ser una anècdota, a Malanyeu s'hi continua escalant molt bé a l'hivern i el reequipament ha deixat les vies altra cop practicables!

Shangri-la, a la serra de Busa, per segon cop.

Aquest any 2011 ha estat un any intens. O molt intens. Ara no faré un resum de l’any, una feinada gairebé tan difícil com demanar a un arquitecte que faci un resum de la Sagrada Família!

Un bon exemple d’aquesta intensitat és que vaig anar a repetir la Shangri-la a la serra de Busa, una via de la que en tenia un record molt llunyà, però quan vaig mirar la meva entrada al blog per recordar-ne l’experiència, vaig veure que tot just feia sis mesos que hi havia anat.... Sense comentaris!

Feia temps que la Lu tenia ganes d’anar a escalar a Busa i, per anar-hi per primer cop no la podia portar a una via per coleccionistes, així que vam anar a la que a mi més m’ha agradat de totes les que he fet. I la via no ens va decebre, ni a ella, ni a mi, tot i conèixer-la.

L'aproximació la vam fer per dalt, com l'altre cop, només que ara vaig trobar el camí amb més facilitat. En canvi, el tram inicial del primer llarg, em va costar tant com l'altra vegada..., sobretot per la seva sorprenent  verticalitat!

El segon llarg, que és el millor i més espectacular de la via, l'hi va tocar a la Lu, i pel que deia mentre pujava, es va notar que el gaudia al màxim! I és que n'arriba a ser molt de bo... Flanqueig espectacular, recte amunt per terreny més tumbat i, quan sembla que has d'anar a la dreta les xapes et porten cap a l'esquerra per arribar a la reunió tot superant un desplom ple de grans patates!

I la roca molt bona sempre que no surtis de la via.....

El tercer comença del mateix estil que el segon, però es va endurint mica a mica, guanyant verticalitat i amb les preses cada cop més petites, fins que afluixa de cop.

Igual que l'altre dia, també vaig enllaçar-lo amb el quart, una xemeneia terrosa on va bé disposar d'un parell de friends mitjans, amb una sortida encara més bruta (a sota).

Després ja només cal caminar uns minuts muntanya amunt, enb un dia excepcional d'hivern sense vent ni gaire fred, a buscar el camí de la presó que ens retorna al cotxe.

Peus negres a la serra de Busa

Diumenge al matí el Berguedà es va despertar emblanquinat pel gebre i el fred nocturn, però tot i l'experiència de dissabte, amb el Toni estàvem convençuts de que a la solana de Busa i a recer de les seves parets, podríem estar-hi bé.

El termòmetre marcava -6ºC quan enfilàvem la pista que passa pel peu de la paret. Però just aparcar, el sol començava a escalfar una mica i no feia vent. Poc més d'un quart d'aproximació i ja estàvem preparant-nos al peu de via de la Peus negres.

Des de sota, el diedre no té mal aspecte, la fissura es veu atractiva i temptadora. I desequipada! Potser és el que més ens atrau... 

El començament és molt podrit, els tres metres fins la fissura fan una mica d'angúnia, però després, ja és pujar i gaudir! Una fissura molt bona, tan pels friends com per les mans, tot i que la roca no mata....

Al sostre, un pas estrany que solventem amb un A0 en un camalot del 2 i una sortida força espectacular! 

Al segon llarg ja pugem en màniga curta, el sol pica i la dificultat també. El llarg comença en diedre de bon fer, però després surt a la placa i costa saber per on passar. Ho provem per la dreta, on la roca és molt bona, però al final ja veiem que no, que cal anar per la roca trencada de color groguenc.

Però de seguida passem a la roca gris i compacte. Al mig del llarg la dificultat afluixa, i les assegurances allunyen de mala manera... Però abans de la reunió es torna altra cop molt vertical, però amb preses molt bones!

El tercer llarg fa una certa basarda des de la reunió, puja tieso de mala manera, però sembla cal canto gros! Tiro amunt decidit, però al desplom toca penjar-se i anar-s'ho mirant. Mica a mica, barrejant passos en lliure i A0's, arribo al tram final, amb més molsa però més senzill, i ben aviat a la reunió, amb els braços una mica botits...

Fem el darrer llarg per arribar al pla de Busa. Sempre és agradable arribar a aquest magnífic pla, encara que avui ens rep un vent molt fort i gèlid que ens fa córrer per poder travessar el coll ben aviat i tornar a recer de les parets!!

En resum, una via distreta i massa curta, amb roca acceptable però ni de bon tros tan bona com a la Shangri-la! encara que en alguns trams, la recorda....

Griviola bella, al Montgròs

Dissabte amb el José Manuel, àlies "el Manyo", vam anar a passar fred al Montgròs. I això que la via triada és d'aquelles que escalfen només de sentir-ne el nom!!

Aquest cop la paret estava seca i no vam tenir cap excusa per tirar enrere, tot i fred intens i l'aire que ens tocava de tant en tant. Així que cap amunt, que volíem anar a descobrir el què s'amagava darrera d'aquesta via. 

Portàvem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sota), però tot i així la via la vaig trobar dura. Més difícil pel grau que no per l'exposició, però potser el fred intens i escalar amb les mans balbes també afectava...

A peu de via ens vam entendre de seguida i vaig començar. Un llarg de grau assequible amb un únic parabolt i una alsina, és una temptació massa forta com per deixar-lo per ell. Digueu-me egoista! No tenim cap foto d'aquest llarg, només dir que alguna peça petita s'hi pot posar per reforçar-lo, i que el flanqueig no és tan dur com diuen.

El segon llarg ja és tota una altra cosa, i és que malgrat els 15 o 16 parabolts, l'escalada és obligadíssima. El llarg és molt bo a l'inici, dur però factible, amb les preses justes però molt assegurat. Després es relaxa una mica i les assegurances començar a allunyar, amb algun alejillo important.

El problema és a dalt, que es torna molt vertical, les assegurances no s'acosten i ja tens els dits gelats! Això si, la roca és de primera!

Com que el company no volia fer el quart, li va tocar el tercer. Millor perquè ell tenia els dits calents i a mi ja em començaven a caure a trossets.

Després d'intentar-ho pel dret, parabolt amunt, vam veure clarament que allò era inhumà, i que amb els peus a l'herba et jugues un bon castanyot, Però per la paret de la dreta, més assolellada, s'hi passa bastant bé. Un llarg curt, amb les asegurances que toquen, que també ens va agradar molt encara que arribéssim a la reunió amb la mà esquerra congelada. 

Un guany d'un 50%!

Ressenya en mà, el quart feia basarda, perquè els dos parabolts són a la sortida, i després ja només trobes un cap de burí. Aquí els tri-cams i la bona vista per veure forats són molt importants. I la part final (a sobre), ja es relaxa.

Després ja està, un flanqueig còmode al començament del cinquè llarg, on el secret està en agafar-se fort a la Talaia (a sota), i ja només queden rampes montserratines fàcil fins el cim. Nosaltres vam fer els dos darrers llargs de 30 m en un de sol.

Dalt del cim, ens va rebre el fort vent gèlid que bufava, però que ens ensenyava la cara més neta de Montserrat. Quina visibilitat més bona! 

Sierra de Ayllón: Pico del Lobo i fageda de la Tejera Negra

El ciego sol, la sed y la fatiga. 
Por la terrible estepa castellana, 
al destierro, con doce de los suyos 
-polvo, sudor y hierro- , el Cid cabalga. 

Aquests darrers quatre dies, de dijous a diumenge, hem estat voltant una mica per les terres de Castella, a la recerca de racons solitaris i lluminosos. La primer parada va ser a la modesta serra d'Ayllon on hi ha el cim més alt de Guadalajara, el Pico del Lobo.

Es tracta d'un cim amb molt poca complicació, sobretot si surts de l'estació d'esquí de la Pinilla, prop de Riaza, Nosaltres vam fer nit a la collada de la Quesera, des d'on només cal anar seguint la carena en direcció oest i anar pujant tot de turons abans d'arribar al cim principal.

El recorregut és agradable, tot i que no deixa de ser un puja i baixa constant. Però al ser un camí carener, la vista cap a les planes de Segovia, al nord, i a les muntanyes de Guadalajara, al sud, és sempre molt àmplia i interessant.

Aquests dies el tram final està bastant nevat i, tot i que hi feia un fred molt viu, la gent del país deien que feia un dia collonut... Com deu ser el dia que fa fred de veritat!

Dalt del cim es nota el país on encara estem: les runes d'un antic telecadira ocupen tot el vesant nord del punt més alt. 

Nosaltres ens amaguen al vessant contrari per gaudir del paisatge i intentar de conèixer alguna muntanya llunyana. Al fons, veiem a l'est la serra d'Urbión, i just a l'oest, el Guadarrama i la vall del Jarama.

Baixem tot fent un tomb per una pista per canviar una mica el recorregut, i veiem que encara tenim temps d'anar a conèixer una de les fagedes més meridionals de la península, la de la Tejera Negra.

Al nostre país, de fagedes en tenim un munt i no trobem que siguin massa exòtiques, però tant les nostres com aquesta, no deixen de tenir el seu encant. Sobretot en aquest temps d'hivern i de branques despullades.

Però el millor de tot és que ens hi hem ficat a l'hora del capvespre, quan comencen a sortir els depredadors del bosc. I en un racó allunyat del bosc ens apareix una magnífica guineu, que ens inspecciona una estona abans de marxar a buscar alguna cosa per sopar.

Acabem el recorregut hipnotitzats per la topada però sense deixar de gaudir de la darrera llum del dia. Un recorregut breu pel parc natural, però molt recomanable.

A sota he deixat els mapes dels dos recorreguts i, al wikiloc, hi podeu trobar els tracks.

Sal de fruites Eno, a la Roca Narieda

Aquest dimarts ha fet una dia extraordinari, on es podia escalar en màniga curta quan estaves al sol. I per celebrar-ho hem fet una via també extraordinària, almenys per mi. I és que la primera part de la Sal de fruites és realment molt bona.

De fet, la companyia també es pot dir que ha estat extraordinària, i és que amb la Lu no escalàvem junts des de les Dolomites...

A sobre he deixat la bona ressenya del Xavi Grané, al seu bloc hi trobareu molta més informació de la via. Una via en que el primer llarg ja sorprèn, sort que la Lu tenia el dia!! A sota està tramitant els passos més durs, per mi, els més difícils de la via. Clar que, en fred, a vegades costa d'apreciar-ho.

Nosaltres hem enllaçat el segon llarg i tercer llargs (55 m), però al final la corda frega bastant. També hem fet d'una tongada el quart i el cinquè, per estalviar-nos moviments de corda en el tram de canvi de reunió, però aquí llavors cal pujar uns metres a l'ensamble.

Després arriba un nou mur, que comença amb un desplom del qual encara no sabem massa com se'n surt sense tocar la cinta! 

Tots aquests llargs, igual que la resta de la via, tenen una roca extraordinària. De fet, a vegades es troba a faltar algun forat de més.... A sota veiem a la Lu al setè llarg, compacte i divertit!

Però el tram estrella de la via és l'anomenat escut. El primer, de 6b, se l'ha demanat la Lu. Un llarg que comença còmode, però que es va complicant més amunt amb uns passos realment obligats d'equilibri sobre petites misèries. Per aquest llarg hem fet servir 14 o 15 cintes.

El següent teòricament és més fàcil (6a) però jo l'he trobat molt tècnic i delicat. Tot el llarg es caracteritza per l'absència de preses, cal pujar levitant i confiant en que els peus de gat no se n'aniran avall. A més, potser és on les assegurances allunyen més, així que cal pujar amb els nervis calmadets...

Després d'aquests dos llargs tan intensos, hem tirat avall. La part superior de la via ja la coneixia, més irregular i distreta, però per avui ja n'hem quedat més que satisfets!