Diedre Fehrmann al Campanile Basso (Dolomites de Brenta)

La setmana passada vaig fer una escapada a les Dolomites, on em vaig trobar amb la Lu, amb qui vam compartir alguns reptes pendents. 

Després d'un parell de dies de pluja, el temps va canviar i vam poder pujar al refugi Brentei, la base ideal per un bon grapat d'escalades a les Dolomites de Brenta. I entre aquestes, el diedre Fehrmann al Campanile Basso, que ja em vaig mirar fa un parell d'anys tot travessant les ferrades de les Bochette.

Per cert, el refugi Brentei, genial! Tot i estar ple, el tracte va ser molt bo i el sopar extraordinari!

De la via, no volia parlar massa del grau, perquè penso que en vies com aquesta sempre és relatiu. A dalt de tot he deixat una ressenya que he trobat (i que tot i estar en alemany s'enten bastant...), que dóna una idea de la dificultat de la via. Però només això, una idea.

Vam fer passos marcats de IV o, fins i tot de III, on tots dos estàvem d'acord en haver fet cinquès més fàcils... 

Des del refugi el peu de via és força assequible, i en poc més de 45 minuts ja hi som. Davant nostre dues cordades, una que ja fa estona que escala, i una altra amb un guia que porta a una parella i ens fan esperar per començar. Després tots desapareixeran, i serà com si estiguessim sols a la paret.

El primer llarg (a sobre) representa que és una rampa de IIIº, però comença molt vertical i cal anar en compte en alguns passos i en no perdre la via. Al cap d'una quarantena de metres trobo el primer clau de la via, on munto reunió.

El segon llarg comença amb una xemeneia curta però contundent, a l'esquerra de la reunió, per continuar per un diedre fins una terrassa. En aquest llarg comencem a entendre què volen dir les ressenyes quan parlen de IV+ fatticosso...

I amb el tercer, a través d'una placa s'arriba a la terrassa que tanca les "rampes" inicials. Aquí em va costar una mica de trobar la reunió, que tenim en un petit replà aixecat a l'esquerra.

Recte cap amunt puja la via Maestri, travessant uns sostres que encara accentuen l'aspecte hostil de la paret, però nosaltres caminem cap a la dreta fins al peu del gran diedre de la via. Però abans d'arribar a la reunió cal pujar una curta xemeneia que sembla més dura del que acaba sent (la de l'esquerra de les tres que hi ha, a sobre).

A partir d'aquí comença el festival de diedres, verticals i magnífics. Poc abans de la reunió, un tram més desplomat ens atura sense saber com enfocar-lo, i acabem arribant a sobre una mica com podem. 

Com a tota la via, les assegurances són d'algun clau molt antic, situats abans de passos clau. Cada vegada que trobem un clau ja sabem que toca patir....

El sisè és molt llarg, gairebé 60 m, i cal remuntar el diedre fins al final, passant un tram per la placa de la dreta. Aquí la roca continua sent molt sòlida, i l'únic problema és com assegurar-se a la placa. Així que toca tancar els ulls i seguir pujant!

Després ve un llarg de IIIº de veritat, com els nostres. Tot un descans trobar-lo a mitja escalada....

En aquest punt el gran diedre està tallat per una barrera de sostres, que cal anar vorejant per sota en direcció a la dreta (a sobre). Com que per sota també tenim terreny desplomat, el llarg és molt psicològic i cal fer-lo amb les idees clares. Les preses hi són escasses, i les possibilitats d'assegurar-se bé, també.

Després de tornar cap a l'esquerra, fins trobar la línia del diedre principal altra cop, cal pujar per l'anomenada "strozzatura difficile", a sota.

Aquest desè llarg és el que més ens va sorprendre, perquè la ressenya marcava un tram senzill de IIIº després de la fissura, i ens vam trobar amb una barrera de sostres que calia escalar directament (sort de les macro preses...) i una xemeneia dura i estreta (a sobre), on ens vam haver de treure la motxilla.

El que nosaltres imaginàvem un diedre senzill de seguir, es va convertir en un jeroglífic constant. Aquí portar una bona ressenya és clau, i costen de trobar.

A partir d'aquest punt el diedre es torna molt desplomat i la via tira per les plaques de la dreta, seguint més o menys els llocs més febles de la paret, però sempre molt vertical. Són uns 80 m. amb dues reunions intermitges, així que es pot escollir com fer-ho. Nosaltres vam fer la primera tirada llarga i la segona curta.

Aquesta primera també va ser molt intensa, sempre sense tenir clar si anàvem bé i amb una certa por a equivocar-nos..., però al final ho vam encertar i vam acabar a la segona reunió de la placa.

Llavors ja només quedava acabar d'arribar fins una bauma situada a la barrera de sostres superior, amb un llarg curt. Però just abans hi trobem el pas clau de la via: un sostre compacte i aeri on cal tibar de valent sense mirar gaire al clau rovellat que assegura el pas un tros avall....

Després, un flanqueig horitzontal per sota els grans sostres (a sota) ens porta fins a l'Spallone, on hi ha la cornisa que volta la muntanya.

La via ja l'hem enllestida, però ens queden 4 llargs senzills per la via normal per arribar al cim, però veient l'hora que és i l'estona que tenim de baixada, no ens volem arriscar a que se'ns faci fosc o, pitjor encara, quedar-nos sense sopar al refugi, així que busquem el camí de baixada. 

Busquem els rapels de baixada a l'extrem de la cornisa (stradone provinciale), són dos rapels de 40 m fins una cornisa, un altre de 40 i un darrer de 20 m fins a la neu. Aquí seguim la ferrada de le Bochettre Alte fins al seu final, i baixem cap al refugi.

Arribem justos perquè ens donin sopar, i podem celebrar l'escalada amb una bona ampolla de vi!