Avui no fa un dia gaire lluent, però des del refugi de Bachimaña aquest cim no queda massa lluny, amb poc més de mitja hora arribem al peu de la via des del refugi. L'aproximació comença a la primera corba del GR, on una traça de camí marxa cap a l'esquerra. Llavors només cal anar seguint les fites per sortir al darrera de l'esperó de les Plaques i llavors arribar al peu de la paret per on ens agradi més.
La via comença a pujar per l'esperó que s'endevina al mig de la foto, a l'esquerra de la gran fissura.
Aquesta via, reequipada per Sendero Límite, es troba prou equipada per poder seguir-ne bé el recorregut, però és important portar un joc mínim de friends i tascons per anar tranquils.
Així els primers parabolts ens ensenyen ràpidament per on ham de començar. I les palletes li donen l'alternativa al Jose Manuel. Avui el temps no ens acompanyarà massa, però tirem amunt a veure.
El primer llarg puja pel fil de l'esperó, en canvi el segon recorre unes magnífiques plaques fins un replà còmode on hi ha la reunió.
El tercer llarg comença amb un pas potent i després la dificultat va baixant fins que s'arriba a un replà on s'acaba l'esperó.
El quart consisteix en travessar un jardí cap a la dreta i anar a buscar la paret vertical. Cal pujar per entre uns blocs fins trobar la reunió. Aquesta és la principal dificultat del llarg, trobar la quarta reunió!
El cinquè llarg és potser el més difícil i vertical. Comença amb un pas vertical dreta-esquerre, i la resta es tracta d'anar navegant per fissures i alguna placa, amb la referència de pas dels parabolts.
Finalment, el darrer, comença amb un mur vertical, però després ja és més senzill. Es tracta d'arribar fins a la cresta i muntar reunió com millor s'escaigui.
Tot i que potser no calia, fem un darrer llarg a la cresta. Fa vent i molt fred, i això ens fa ser prudents. El temps s'està espatllant.
Després pleguem ràpidament el material i tirem avall. El descens està marcat amb fites i passa per un parell de desgrimpades fàcils en un recorregut que forma un arc cap a la dreta, sense possibilitat de pèrdua. Hi ha alguna instal·lació de ràpel però es baixa bé sense necessitat de fer-los.
Aviat arribem a prop de la base de la paret i tirem cap al refugi. Just arribar-hi, comença a ploure.
2 comentaris:
Molt bona Joan ! es veu una ascensió molt ferma i amb ambient de Pirineu, enhorabona.
Una via divertida i recomanable. Si mai vas per allà, no te la perdis!
Publica un comentari a l'entrada