Barra dels Ecrins

La Barra dels Ecrins és el cim més alt del massís dels Ecrins, però no és massa visitat. La majoria dels alpinistes es conformen amb el Dôme de Neige, 100 metres més baix i molt més assequible.  

El cim ja el vaig trepitjar fa uns quants anys, després d'una dura pujada pel pilar sud i dos bivacs. Però el Moi el tenia marcat en vermell després d'haver visitat l'estiu passar el Dôme, i aprofitant que estava per allà va venir per intentar-ho.

Així que vam pujar fins a l'anomenat "Prat", el Pré de Madame Carle, que ara és de pagament (2 €/48h), on vam agafar el transitat camí que  puja fins al glacier Blanc, deixant al darrera el Pelvoux i els Ailefroide.

Passem de llarg el refugi del Glacier Blanc i arribem a la gelera. Allà toca posar-nos el material de neu per arribar fins el refugi dels Ecrins.

Aquí la gelera és molt plana i immensa, però només cal seguir el còmode i planer camí que arriba sota el refugi.

Al peu del refugi cal tornar a treure grampons i emprendre la darrera pujada. 150 m de desnivell que s'incrementen cada any per l'escalfament global i la pèrdua de gruix de la gelera.

Un refugi molt ple, un xic caòtic, i amb molts alpinistes novells sense tradició muntanyenca on costa dormir per l'enrenou que fan.

Sortim a les 4, després d'intentar esmorzar, i continuem per la gelera plana fins els primers pendents.

Allà ens encordem per començar la forta pujada. El camí no té cap dificultat, tret de les esquerdes, però el pendent és sostingut i fa que guanyem ràpidament metres en direcció al cim.

Com sempre a alta muntanya, la sortida de sol és espectacular, i ho tenyeix tot de color rosa.

A la part final, el camí s'aplana i passa sota la petita cara nord de la Barra. Des d'allà anem mirant possibles punts per on passar la rimaia, però tot i les grans nevades d'aquest hivern, la temporada ja està molt avançada i no trobem cap pas fins prop de les roques.

I tot i així, el pas és molt precari i probablement ara ja no hi és.

Amb 3 llargs i algun cargol de gel, arribem a la cresta enmig del mal temps. El dia s'ha tapat i la temperatura cau ràpidament..... Però veiem el cel blau al damunt i això ens anima.

I finalment el temps torna a millorar...

La cresta és entretinguda, amb una barreja de roca, neu i gel. Pugem amb els grampons als peus, però de baixada ens els traurem, anirem molt més còmodes i segurs.

I amb la visió de la gran gelera, al final arribem al cim entre sol i boires.

De tant en tant s'obre i entreveiem tota la magnitud del massís, amb la Meije just al davant.

Quines muntanyes més grans, no em cansaré mai d'anar-hi, als Ecrins...

Gaudir del cim i començar a baixar, el deure de l'alpinista!! Sabem que la cresta serà entretinguda, però mica a mica anem fent via en direcció al pic Lory i les instal·lacions de ràpel.

Un ràpel curt, que ens deixa al coll entre la Barra i el Dôme.

I ja que hi som, doncs acabem per pujar-hi, tot i que ja hi hem estat i que el temps torna a ser rúfol.

I ja només ens queda la llarga baixada de la gelera, i després del camí, contents pel cim, i particularment content per com han anat aquestes dues setmanes tan intenses passades entre els Ecrins, el Devoluy i el Vercors!